Celebració
Diumenge, quan va dir a la Laura que dimarts seria el seu aniversari, ella va fer veure que no hi parava atenció. Però a la tarda la Cris li va preguntar si havia pensat amagar-ho i, com que ell va dir que no, que el que passava era que no hi havia pensat fins que ho havia dit, el va advertir que no li passés pel cap de celebrar-ho tot sol. Però només va ser una broma. O sigui que el va sorprendre igualment que dilluns al vespre fossin tots al menjador comunitari a l’hora que s’obria. Les mirades còmplices eren tan reveladores que li feia una mica de cosa haver de dissimular que els havia descobert. Després de sopar, l’Adela va sortir de darrere una porta amb les trenes molt ben pentinades i un tronc esculpit a la mà, que només podia representar una boca oberta, una mena de tòtem indígena que figurés una cara rectangular amb la mandíbula separada del maxil·lar i amb totes les peces dentàries ben posades. Va acceptar el regal amb un agraïment silenciós.
Tot seguit li van cantar una cançó infantil que es referia a l’aniversari i, abans que els pogués donar les gràcies, la Margarida va treure d’alguna banda un pastís amb set espelmes, cadascuna d’un color diferent. Va haver d’acceptar el ganivet que li oferien i li va tocar fer-ne talls adequats a la mida que cadascú demanava.
Van menjar i tothom va elogiar el gust intens de pastanaga i la textura amable de la nata gebrada amb cogombre. El Jaume va posar damunt la taula dues ampolles de cava, que els dos amics de la Cris i la Laura havien anat a comprar a mitja tarda. Com que al menjador comunitari no hi havia copes, van fer servir els vasos de sempre.
Algú va cantar una cançó, algú en va cantar una altra, el Klaus va dur l’aparell de música que hi havia a la sala on es feien les sessions de meditació i els massatges terapèutics. No hi va posar cap disc dels que solien fer servir en aquella sala, amb ritmes molt suaus i melodies calmoses, sinó que va connectar la ràdio i va buscar una emissora amb peces ballables. No eren ben bé les que hauria preferit ningú, però tothom ho va acceptar i, durant una bona estona, van ballar, canviant de parella.
El Marià va ballar amb la Margarida, a poc a poc, i amb l’Adela, d’una manera una mica més desinhibida. Va ballar amb la Cris, sense arribar-se a agafar del tot, i amb la Laura, molt junts, amb una confiança que el va estranyar. També va ballar amb el Klaus, mentre reien, i amb el Jaume, que sostenia entre tots dos el tòtem que ell mateix havia esculpit.
Al cap d’una hora ben llarga, a la taula hi quedaven de testimoni silent només les molles de la festa i uns quants gots vermells i blaus, la majoria buits.