Cavitats

1972

A mesura que passen els anys, l’extracció li va semblant la maniobra més senzilla de totes les que l’ocupen a la consulta. Amb l’elevador, aixeca una mica la geniva. Amb els fòrceps, prem la peça i provoca la luxació amb gestos curts i segurs.

L’exèresi d’aquest molar sense guariment possible no és gaire complicada i només exigeix que sostingui una pressió ferma i que estiri amb decisió. Gràcies a l’anestèsia, el pacient no ha sentit gens de dolor. Amb els cotons, eixuga la lleugera hemorràgia i de seguida hi aplica la solució antisèptica. Hi deixa un cotó net, encastat a l’espai buit que ha creat amb l’exodòncia.

—No masteguis per aquest costat i no beguis res ni massa calent ni massa fred fins d’aquí a un parell d’hores —recomana a l’home que fins ara ha tingut els ulls tancats—. Pren-te aquest analgèsic —el metge li indica amb la mirada la mà de l’ajudant d’aquest matí, que allarga un blíster al pacient i fa una mica de pressió perquè en surti una píndola allargada—, i si cal, te’n prens un altre abans d’anar a dormir.

El pacient fa que sí amb el cap, sense pronunciar cap paraula.

—Espera’t un parell de minuts abans d’aixecar-te.

El doctor Solvell surt de la sala i s’acosta a la taula on la Marta repassa les fitxes dels pacients que ja fa una estona que s’esperen.

—A aquest no li has de cobrar res.

—Ja ho pagarà.

—No, aquest no paga.

—I què poso a la fitxa?

—No ho sé, fes-hi alguna marca. No te n’ha dit res, el Tomàs?

—No, que és amic vostre?

—Company de facultat. No va acabar.

—I ateneu de franc tots els companys d’universitat? No, el Tomàs no m’ho ha dit mai. —Li dedica un somriure entremaliat.

—No, només aquest. —Li torna la ganyota còmplice—. Li dèiem «el Boines». El seu pare és metge de l’exèrcit. —Prova de fer l’ullet però es queda a mig camí—. És el que ens va deslliurar de la mili. Vam quedar així.

—D’acord. Hi posaré una creueta, què et sembla? Una escopeta no estaria bé.

—Tu mateixa. —Riuen tots dos—. Qui hi ha ara?

—Aquella dona que viu una mica més amunt, te’n recordes? Porta una perruca però espera que no se n’adoni ningú.

—Ah, sí, el nostre primer cas de xerostomia aguda. Una perruca, amb aquesta calor. Pobra dona. Té tantes càries que no acabarem mai.

—No la conec, aquesta malaltia —es defensa la Marta.

El Marià s’adona que ha fet servir el terme mèdic amb arrogància i se’n penedeix de seguida, sobretot perquè la xerostomia no és cap malaltia, és només una paraula del seu argot professional, creat al llarg de molts segles d’encerts i errors, per referir-se a un assumpte del tot subjectiu: la sensació de sequedat.

—No és cap malaltia, diguem que és un símptoma. Falta de salivació. Un desastre, si ho penses bé.

—Suposo que sí.

La Marta no fa cap esforç per imaginar-se que no té saliva a la boca. Es limita a posar la creueta al costat del nom del Boines, i com que li sembla que quan passi el temps potser no sabrà què vol dir aquest senyal tan imprecís, tot i que també troba ridícul dibuixar una escopeta, hi afegeix la paraula «mili».

A la tarda, quan coincideixen a la consulta amb el Tomàs durant quatre hores, aprofita una pausa de calma relativa per comentar-li el cas d’aquesta dona, que ja ha visitat tres vegades ell i una el Tomàs. Normalment, cadascú té els seus pacients, perquè a la gent li agrada creure que el dentista és algú que s’ocupa de manera personal del seu cas, però de vegades, per això comparteixen la consulta, un d’ells demana l’opinió de l’altre. Al Marià li sembla que aquest cas d’hiposiàlia ha de tenir un origen específic, però no n’està segur perquè ja li va preguntar si era diabètica i la dona li va assegurar que no.

—Ja has pensat en la possibilitat que tinguem una síndrome de Sjögren?

—No, ni se m’havia acudit.

—Hem de saber si també s’ha quedat sense llàgrimes, si té sequedat vaginal…

—A veure com li pregunto tot això. Diu que té cinquanta-nou anys, però sembla que en tingui deu més.

—Nosaltres només ens podem ocupar de la seva boca, però potser hauria d’anar a veure algú altre. Per què no ho diem al Llesques? És oftalmòleg, oi? Tenim el seu telèfon?

—Sí, deu ser al fitxer. —Es refereix a la capsa on desen els noms i els telèfons dels metges que coneixen i, sobretot, dels que van estudiar amb ells, perquè de seguida va quedar clar que s’establia un pacte implícit que els obligava, fins a cert punt, a intercanviar pacients quan fos necessari o, com a mínim, a prestar-se ajuda quan els fes falta.

—Ja ho miraré. Ha vingut el Boines.

—Ja m’ho ha dit la Marta. És un penques, em pensava que no tindria la cara dura de cobrar-s’ho, però ja ho veus, no se n’ha sabut estar.

—Li fotia un mal de collons, li he hagut d’administrar una dosi i mitja amb la hipodèrmica. Així que ha entrat, ja m’ho ha dit: «Oi que tenim un pacte?».

L’havien rebatejat el mateix dia que els havia ensenyat les fotos d’un grup dels d’operacions especials, amb el seu pare en primer terme. De seguida va veure que en podia treure profit a llarg termini si administrava amb enginy els contactes a l’exèrcit. De primer, ho havia ofert a una dotzena d’estudiants. Però al final només se’n van poder beneficiar cinc, el Marià i el Tomàs entre ells. Van quedar exempts per art d’encantament i van jurar que no ho explicarien mai a ningú, tot i que van trencar aquest jurament molt de pressa. El Boines ho va deixar abans d’arribar al quart curs, però es va assegurar visites gratuïtes a un oculista, un otorinolaringòleg, un metge de capçalera i dos dentistes per a la resta de la seva vida.

—Demà parlaré amb el nostre oftalmòleg. O ho vols fer tu?

—No, tu mateix.

—Doctor, quan vulgui —l’auxiliar del Tomàs l’avisa que el pacient ja està a punt, amb el pitet cordat i l’obreboques col·locat.

—Me’n vaig, si vols res seré a casa —s’acomiada el Marià mentre es treu la bata blanca i la doblega de qualsevol manera per ficar-la a la cartera.

Quan arriba a casa, percep de seguida l’olor de cera. Troba la Teresa al llit. S’ha estirat damunt dels llençols i està despullada, però no és que dormi. L’espera. S’ha pintat els ulls i els llavis. Les cames, estirades, semblen més llargues. Es deu haver depilat, perquè les cuixes brillen com si les hagués untades amb la crema que sol aplicar-hi després. Això explica l’aroma que s’ha escampat pel pis. La saluda des de la llinda, però no entra a l’habitació.

Es fica al quarto de bany i hi veu la cassoleta que ella ha fet servir per escalfar la cera al relleix de la banyera. Dins la pasta seca que encara hi queda, hi ha clavat el pinzell. Fa un pipí i es renta les mans. Se les renta tantes vegades al dia que ho fa sense pensar-hi. Abans i després de cada àpat, abans i després de cada intervenció a la consulta, quan arriba a la consulta i quan se’n va, quan arriba a casa i abans d’anar-se’n.

Abans d’agafar la tovallola, recull una mica d’aigua amb els palmells units i se l’aboca a la cara. Respira fondo. S’eixuga la cara i les mans. Descobreix restes de cera verdosa a la tovallola. La fica al cove de vímet on deixen la roba bruta. Agafa el cove i el porta cap a la cuina. S’ajup i fica tot el que hi ha al cove al tambor de la màquina de rentar. Però encara no hi posa el detergent. Ja ho farà. Torna al quarto de bany i es treu les sabates. Sent que la Teresa el crida. Li diu que ja hi va. Torna a la cuina. Hi ha els plats bruts de la nit passada a la pica. La paella amb oli encara és damunt dels fogons. Un tomàquet obert li indica que la Teresa ha berenat una mica, i la pela del fuet ho confirma.

Creua el menjador i comprova que hi ha un vestit de la Teresa abandonat al sofà. Les sabates el saluden de costat des del cul d’una cadira, com una obra d’art estranya. Els sostenidors pengen del respatller de la mateixa cadira, per un dels tirants. Les copes sembla que li vulguin dir alguna cosa. Respira fondo una altra vegada. Obre la cartera que ha deixat damunt la taula i en treu la bata blanca. La porta a la cuina i la fica a la rentadora. La Teresa el torna a cridar. No contesta, però va cap al dormitori i fabrica un somriure convincent abans que ella li pugui veure la cara.

—Amor, que no volies venir?

—I tant que sí —s’estira al seu costat.

—Treu-te això, on vas amb aquesta xafogor? —Li descorda la camisa, sense pressa—. T’he trobat tant a faltar. Els dies que no véns a dinar se’m fan molt llargs.

Abans menjava fora de casa un cop per setmana. Però des de fa uns quants mesos menja amb una esgarrapada a un bar no gaire lluny de la consulta i torna a la feina de pressa. Tenen més pacients i fins i tot han demanat a la Marta que ampliï l’horari. Com que viu al mateix barri, tindria temps d’anar a casa. Però li fa mandra.

És veritat que la Teresa li preparava alguna cosa, però solia repetir-se. Les amanides que va aprendre de la mamà han acabat per reduir-se a dues variants. La millor és l’amanida clàssica d’enciam, ceba i tomàquet amb unes quantes olives i uns daus de formatge. La pitjor és una modalitat quasi oriental, amb tots els ingredients molt picolats. Hi posa pastanaga crua, api si n’hi ha i, de vegades, ou dur, tot ben petit. Li fa una mica d’angúnia. Quan menja sol, tria un plat de sopa o de verdura i, de segon, bistec amb patates o peix a la planxa.

Manté el costum d’anar a casa dels pares un dia a la setmana. Normalment hi va el dijous. La mare sol fer arròs. Li queda molt bé l’arròs de bacallà, però també mereix la seva visita un arròs de muntanya, que fa amb conill i pollastre, de vegades amb una mica de xai. No coneix ningú més que posi xai a l’arròs. Al pare li encanta. Quan hi ha xai, sempre ho celebra amb alguna frase elogiosa. «Mira, avui estàs de sort, la mare hi ha posat xai». I el Marià pensa que sí, que està de sort, perquè no triga més d’un quart d’hora a arribar a casa dels pares i perquè el tracten amb un afecte nou que ell atribueix a la seva condició de professional de la medicina.

De tant en tant li han preguntat si tot va bé, però ho han fet amb frases apagades i amb una intenció tan dèbil que era fàcil esquivar l’interrogant amb un silenci excusat per la masticació o acontentar-los amb una resposta vaga.

Dijous passat hi havia arròs de bacallà i la mare va aprofitar un comentari elogiós del pare per preguntar com feia l’arròs la Teresa.

—No en fa mai —va contestar el Marià.

—Així fas bé de venir. —Al Marià li va semblar de seguida que si el pare volia tallar aquell fil de la conversa havia de ser perquè endevinava cap a on els portava.

—No sé què deu fer. Una dona que no alimenta com cal el seu home ha d’aprendre moltes coses.

—Són joves, dona —intercedia de nou.

—No són tan joves, Claudi, ja no. I el que estic dient és una altra cosa. En vols una mica més?

—Sí, gràcies. —El Marià li va donar el plat amb respecte filial—. T’ha quedat boníssim.

—Ja ho sé, sempre m’hi queda. Si estiguéssiu casats…

—Deixem-ho córrer, Montse, deixa’l en pau.

—… almenys sabríem que és per sempre. Un matrimoni és una unió de veritat. El teu amic sí que ho sap.

La menció a l’amic s’havia repetit des del casament a Sant Cugat. Els pares del Marià no hi havien estat convidats, però havien rebut la participació que anunciava el casament durant la primera quinzena de març i havien correspost amb una aportació a la llista de noces: havien triat unes copes de cristall perquè no ho havia fet ningú més i a la mare del Marià li havia semblat que una parella que es casa necessita disposar d’un parament de taula com cal per rebre les visites.

—El meu amic fa les coses a la seva manera i jo les faig a la meva. No discutim, mare. No espatllem aquest arròs tan deliciós.

—Ho veus? Va, deixem-ho estar. Què fareu aquest estiu? Heu pensat a fer unes vacances?

—Encara no ho sabem. Tinc una pila de deutes.

—Però us va bé, oi que us va bé? —se li va escapar un punt d’angoixa.

—Sí, cada dia ve més gent. El Tomàs diu que som en una etapa de creixement i que després vindrà el període de consolidació. Potser té raó.

El truc del pare no va ser gaire eficaç. La mare sabia ser prou insistent quan volia, i era notori que aquell migdia no tenia ganes de rendir-se.

—Mira, ja sé que no n’he de fer res, de les vostres coses, però hi ha preguntes que no em pots demanar que no em faci. Com és que no ve mai? Com és que hi ha tants dies que dines fora de casa? No vius tan lluny de la consulta.

—La Teresa està enfeinada. Es prepara per fer classes a partir del setembre, quan comenci el curs vinent. És mestra, com la seva mare.

—Doncs així en deu estar molt, d’enfeinada, perquè ja s’acaba el juliol. De tota manera, que una dona casada treballi només té sentit si el seu marit no guanya prou. —La mare no pensa baixar del burro.

—La seva mare també és mestra. I el seu marit es guanya molt bé la vida, creu-me.

—Potser sí, però deuen ser d’una altra mena.

—Són moderns. Que no ho veus, Montse?

El pare, que havia seguit en silenci la discussió entre mare i fill, intervenia amb aire d’importància, com si només ell fos capaç d’imposar l’armistici. Per això va continuar, tot i que el Marià ja sospitava que la mare no plegaria veles tan de pressa.

—Nosaltres ens fem vells i ells són d’un altre món. Aquests dies, ensenyo la feina a un noi de vint-i-cinc anys que m’acompanya en alguns viatges. —Per fi havia trobat un exemple que li semblava útil, i es refugiava en un tema que coneixia més bé que la disquisició que la Montse havia encetat sobre el sentit autèntic de casar-se i els efectes que de debò pugui tenir aquesta variació legal en el comportament de dues persones a casa o al llit—. Es diu Pere, però no li fa res que quan viatja per Espanya li diguin Pedro. Saps què vull dir? A mi també sempre m’han dit Claudio i tant me fa, però ell és molt espavilat, no és que s’hi conformi, és que és el que vol, no sé si m’explico. És d’aquells que saben què volen. Surt amb una xicota i em sembla que no es casarà, tampoc. La noia es veu que fa d’encarregada en una merceria molt gran de Girona. Hi ha sis empleades i ella és la que mana. I em penso que només té vint-i-quatre anys. Creixen d’una altra manera. —Això últim va sonar com una conclusió que hauria de tancar la conversa i per això es va concentrar en l’arròs, per donar a entendre que ell replegava la bandera blanca i que podien parlar d’alguna altra cosa.

—Tot això són falòrnies.

Quan la mare deia aquesta paraula, i no ho feia gens sovint, era aconsellable apartar-se. Quan era petit, la paraula havia ressonat, les poques vegades que l’havia sentida, com si fos molt més àmplia que la mentida, l’engany i la hipocresia junts. «Falòrnies» era signe de malvestat, l’arribada de la incredulitat, la negació del diàleg. No cal que diguis res més perquè tot això que dius són falòrnies. I ja està. Final del combat. Les frases anteriors quedarien recargolades damunt les estovalles, com els cadàvers en una trinxera. Els atacs de la mare podien ser molt tossuts, i arribava un moment que ni tan sols la rendició hauria bastat per calmar aquell ànim exaltat. Era en moments així, que no s’havien prodigat gaire durant la seva vida, quan el Marià sospitava que l’entusiasme, el seu reconegut entusiasme, provenia d’ella, que era ella qui el tenia a la seva càrrega genètica i l’hi havia transmès, com un obsequi enverinat.

—Montse, per favor, no emboliquem la troca.

La mare podia ser tenaç, però les seves conviccions l’obligaven a acceptar que el marit tenia dret a l’última paraula, si més no davant dels altres, o sigui que es va mossegar la llengua.

—La Teresa està buscant la manera de ser la persona que vol ser —el fill va sorprendre els pares amb una afirmació massa elevada per a la seva capacitat de discussió, massa lluny de la vida terrenal.

Es va fer un silenci sepulcral, com si el Marià hagués obert un nínxol al seu davant, n’hagués tret el cos d’un difunt recent i hagués iniciat els gestos d’una dissecció allà mateix. El mort era la certesa que els pares no l’entendrien. I això va ser un motiu suficient perquè el pare, que havia estat de la seva banda fins aleshores, reaccionés amb aire ofès.

—Tots busquem la manera de ser qui som, això és exactament el que fem. Cada dia. —Li havia canviat la cara i havia deixat la forquilla al plat amb un munt d’arròs a sobre—. Però en algun moment hem de decidir qui som. Perquè després ja no tenim temps. A la teva mare no li sembla bé que una dona casada treballi, però jo sí que ho entenc. Són els temps nous. Ho trobo bé. Si vol fer de mestra, em sembla perfecte. Però no facis veure que som idiotes.

—No pretenia dir això.

—M’és igual què pretenies. Ho ha semblat i amb això en tinc prou. La mare té raó que no la veiem mai. —Era la seva manera abrupta d’intentar la reconciliació, donar la raó a la seva dona després d’haver-li dut la contrària—. Si no li agradem, ens ho dius. No ens queixarem. Al principi, a mi també em va costar una mica entomar la supèrbia del meu sogre.

—Claudi.

—Encara no he acabat, Montse. Abans parlaves tu i ara parlo jo. I el que dic és que vaig acceptar que els pares de la dona que estimo no eren com jo els hauria volgut. Però la vida no ens deixa triar sempre. Si vols que la Teresa sigui feliç, no ho aconseguiràs permetent-li que ens falti al respecte —feia servir el plural per buscar l’acord amb la mare.

—No us falta al respecte —la defensa del Marià era inútil perquè la paraula «respecte», quan la deia ell, ja no volia dir el mateix que havia volgut dir quan el seu pare l’havia feta servir.

—Sí que ho fa. Quan no ens ve a veure mai, ens falta al respecte —el plural una altra vegada, per aclarir a la Montse que potser no tenien la mateixa idea sobre aquest detall del matrimoni, però que quan defensava el respecte que mereixien ella hi estava inclosa—. No t’ho he dit abans perquè em creia que no calia, però ara no n’estic tan segur. Si t’estima, si de debò t’estima, digues-li que vingui, encara que no li agradem. I, de passada, deixa’m dir-te que també m’agradaria que anéssiu a veure els meus pares. Badalona no és tan lluny i s’hi arriba amb un cop de tren.

—Als meus pares no cal que ella els vagi a veure, si no vol.

—Marià —va dir agafant la forquilla, però no se la va acostar a la boca, encara no—, no hem parlat mai amb gaire franquesa, potser ha sigut un error. Però fa dies que ho tinc al pap i ja m’he cansat de callar per discreció. Nosaltres volem el millor per a tu…

—Això ja ho sé.

—… i el millor és el que tu vulguis que sigui el millor. Ets tu qui ho ha de decidir. Oi que us estimeu? Doncs tant me fa si us voleu casar o no, però comporteu-vos com una parella. Si vol fer de mestra, em sembla molt bé. Segur que és una dona intel·ligent. Només l’he vista dues vegades, però ja es veu que ha de ser molt llesta. Millor per a tu. O no, vés a saber. No és cosa meva. Però no ens enganyis, no m’expliquis sopars de duro, no facis veure que som babaus. Potser no llegim gaire, jo no vaig fer una carrera com tu, i ta mare s’ha ocupat sempre de portar la casa. No sabem gaires coses, potser tens raó. Ja me n’adono. L’altre dia vam anar al cine i no vaig entendre res. La pel·lícula me l’havia recomanada el Pedro, vull dir el Pere. M’havia dit que era molt bona però la veritat és que no s’entenia res. Però a tu sí que t’entenc. Si no estàs content, encara ets a temps d’arreglar-ho.

—Què vau veure?

—Com es deia? Fresas salvajes, em sembla. Ni me’n recordo.

—Era una llauna i a més s’havien de llegir aquelles lletres per entendre què deien. —La mare deixava constància que a ella no li havia agradat, tampoc—. Però com que ton pare no va voler que anéssim a veure la que jo deia…

—El violinista en el tejado segur que està bé, però és un musical, i a mi ja saps que els musicals no em fan el pes.

—Doncs la que tu deies. També hauria sigut millor.

—Las cuatro plumas, hi anirem aquest diumenge. I tant que serà millor. Al Pere no li he dit que no ens va agradar, no cal que em prengui per un ignorant. Però ja et dic que la pel·lícula no s’entenia i, en canvi —el pare no ha acabat de desenvolupar aquesta comparació amb la pel·lícula que se li ha acudit la primera vegada que ha esmentat el seu company de feina i no deixarà de parlar fins que ho hagi fet—, a tu sí que t’entenem. Creu-nos, Marià. I ja m’has entès. Si hi ha res que hagis de resoldre, fes-ho abans que sigui massa tard.

—I mira, al capdavall, com que no esteu casats…

—Montse, per favor, el noi ja ens ha entès, no cal que siguis tan…

—Tan què?

—… tan, no ho sé, tan brutal. De vegades t’assembles massa a ton pare.

I, dit això, es va ficar per fi la forquilla a la boca, va mastegar a poc a poc i no va dir res més fins que el Marià ja havia ajudat la mare a desparar taula, havia refusat la tassa de cafè que ella li oferia i es va acomiadar dels pares amb dos petons a cadascun.

—Ho sento si he sigut massa… Ja m’entens —es va excusar el pare al rebedor.

—No passa res, ja sé que només voleu que tot vagi bé.

—Exacte, fill, és exactament això.

—Ja ho sé, no t’amoïnis. Sé el que em faig.

La conversa havia sigut massa llarga per a un àpat que ell havia escurçat tant com havia pogut. Quan va sortir de casa dels pares, una frase ressonava com un gong que dugués adossat al clatell i es repetia, persistent, mentre caminava per la Travessera de Dalt. Les ones d’aquell eco metàl·lic vibraven al mateix ritme dels passos dubitatius quan baixava pel carrer Gran. No es va aturar fins que va ser a la consulta, es va ficar al quarto de bany privat, es va rentar les mans i les dents i, al despatx on es canviaven, es va posar la bata blanca, per ocupar la resta de la tarda, com sempre, amb la seva guerra, la mateixa que emprenia cada dia, contra els bacteris que actuen sobre les capes desmineralitzades i provoquen la càries a les dents dels seus pacients.

«Oi que us estimeu?» havia tingut el mateix efecte de la fresa amb punta de diamant que destrueix l’esmalt i hi penetra, al mateix temps que obre una cavitat. Podia sentir el brunzit de l’instrument com girava a gran velocitat mentre foradava les seves conviccions. I no va trobar cap manera de reomplir el forat profund que havia obert, o sigui que al cap d’uns quants dies encara li feien mal les mateixes paraules i ara encara se’n ressent quan la Teresa li treu la camisa i sense cap pausa li descorda el botó i la cremallera dels pantalons.

—Estàs ben suat. Oi que m’estimes, amor? Digues que sí. Digues que sí.

—Sí —li diu en veu molt baixa, just abans que ella fiqui els dits una mica freds per dins dels calçotets.

—El nostre amor no el podrà vèncer res ni ningú, per això som tan especials. Oi que és per això?

—Sí, sí que és per això —ho murmura tan a prop de la seva orella esquerra que la Teresa té una esgarrifança i obre les cames mentre es posa al seu damunt.

Al cap d’una hora, quan el Marià surt de la dutxa, la Teresa li anuncia que vindrà el seu germà a sopar.

—L’he convidat perquè fa dies que no el veiem, però he pensat que seria millor si sortim. Què et ve de gust?

—Estic una mica cansat.

—Però si tu et refàs de seguida.

—No, de debò, no ho podem deixar per a un altre dia?

—Ara ja l’hi he dit. Per què no anem al Pekín?

—No el conec.

—És un restaurant xinès. Jo sí que hi he estat. Hi vam anar amb els pares quan no feia gaire que l’havien obert. No pot ser que no hagis menjat mai en un restaurant xinès.

—És que ho trobo estrany.

—El Jep també el coneix. Segur que li agrada.

No és capaç d’oferir gaire resistència. Deixa que ella esculli la camisa que s’ha de posar. Quan el Jep toca el timbre, la Teresa treu el cap per la finestra i li diu que ja baixen i que soparan fora. Agafen un taxi a la plaça Lesseps i el Marià paga la carrera quan els deixa al carrer Còrsega. Hi ha taules lliures i no els fan esperar gens. La Teresa insisteix que ha de tastar els rotllets de primavera i el Jep li aconsella que no es deixi perdre el pollastre agredolç. El Marià fa cara de circumstàncies i accepta que els dos germans triïn els plats d’un àpat que no havia previst.

—Què, oi que són bons?

—Psi —contesta sense ganes.

Troba que l’embolcall dels rotllets és massa oliós i les verdures que hi ha a dins estan massa picolades, com les de l’amanida pitjor que ella fa de tant en tant. Els dos germans parlen dels seus pares, comenten que la mamà s’ha posat molt pesada amb les potingues contra les arrugues, i el Jep explica que el papà potser es compra un cotxe nou.

—Un Saab. D’importació. Em sembla que ho diu perquè et puguis quedar l’erra vuit.

—De veritat? —Se li encenen els ulls—. Que bé, tindrem cotxe, Marià, que ho sents?

—Sí.

—T’hauries de treure el carnet de conduir. Deus ser l’únic home de Barcelona que no en té. Vols dir que no és una obligació tenir carnet, si ets dentista?

—No ho crec —prova de somriure—, a la facultat no ens el van demanar mai.

—Doncs estaven equivocats. I si hi ha una urgència?

—En tenim cada dia, d’urgències. Quan algú té mal de queixal, mataria a qui fos per evitar el dolor.

—Va, no siguis tan avorrit i posa’ns una mica més de vi. Ets tan formal, quan vols.

—Sóc com sóc.

—Sí, per això m’agrades tant. Au, va, alegra aquesta cara i explica’ns alguna cosa.

—Sobre què?

—Sobre la feina. Segur que hi ha mil i una anècdotes gracioses. Tota aquesta gent amb les seves càries.

—Em sembla que tinc mal de cap. —És una excusa molt banal, però ara mateix és incapaç de ser més imaginatiu.

Omple les copes de vi i fa mala cara.

—Vols una aspirina? —El Jep es fica la mà a la butxaca de la jaqueta i en treu una píndola.

—No, gràcies. La portes sense capsa? —ho diu sense mirar, just abans que el noi torni a la butxaca el que sigui que tenia al palmell.

—Sí, sempre en porto a la butxaca.

—No n’hauries de prendre gaire sovint.

—L’aspirina és innòcua.

—No és veritat. Es carrega l’estómac, entre altres coses.

—No facis de metge, Marià, ara no —la Teresa el vol aturar.

—Aquestes són franceses —el Jep hi insisteix—, segur que no en vols una?

—I tu deixa estar les teves aspirines. —Sonen estranyes les dues paraules juntes, perquè la Teresa les pronuncia amb un èmfasi irregular, que subratlla el possessiu i, en canvi, desmenteix la qualitat del nom—. Què ens anaves a explicar? —s’adreça al Marià.

Hauria de dir alguna cosa. El que sigui. Però encara no s’ha tret del damunt aquesta sensació i li és impossible inventar-se res que els distregui prou de pressa, alguna cosa que li permeti dissimular que està de mal humor perquè encara hi ha un gong que li ressona al clatell i que aquest gong l’hi va encastar al clatell el seu pare, dijous passat, mentre intentava sostenir la seva autoritat conjugal al mateix temps que s’esforçava per mostrar-se paternal o, com a mínim, tan paternal com era capaç de mostrar-se tants anys després que li tustés el cap prometent-li que un dia tornarien junts, i sols, al parc del Tibidabo.

—Per què ho has dit així: les «teves» aspirines?

—Què vols dir?

—Vull dir si de debò són aspirines.

—Què vols que siguin —la Teresa només ho mormola.

Els dos germans se’l miren amb impaciència, com si tot això no fos res més que el preludi de la història que se suposa que els ha d’explicar.

—Et passa alguna cosa?

És una pregunta que l’ofèn, i de seguida sap que només ho podrà superar si de debò els entreté amb el que esperen. O sigui que abandona la fixació per la manera com la Teresa ha dit aquestes paraules i s’esforça perquè quedi ben amagada aquesta idea absurda en alguna butxaca del seu pensament, al costat del seu mal humor i el so furiós i alegre alhora del gong que no ha parat de molestar-lo. Per això els parla del Boines, del seu pacte i de la barra que té.

—Això t’interessa, oi Jep?

—I tant —el noi s’hi apunta de seguida—. Així, tens un bon contacte a l’exèrcit? No voldria haver fet la mili, mai.

—Vol dir que no la vol fer. —La Teresa es mira el seu germà com si el volgués renyar.

—No, no hi tinc cap contacte. És un antic company de classe que ho va deixar estar abans d’acabar. El seu pare és metge i coronel o no sé què, no hi entenc, de graduacions militars.

—Doncs hi hauries d’entendre, aquestes coses està bé saber-les —la Teresa pren partit pels interessos del germà.

—És un penques. Li vam prometre que no li cobraríem i s’ho ha pres al peu de la lletra.

—O sigui que hi ha gent que ateneu gratis.

—No, només aquest.

—I els parents, suposo. A mi no em cobrareu mai, oi, amor?

—No, a tu no.

—Ni a ell tampoc.

—Dona, no ho sé. —Somriu sense gaires ganes.

—És el meu germà.

—Li farem un descompte.

—Només un descompte? No li facis cas, Jep, avui fa veure que és un agarrat. Però ja et dic jo que a tu no et cobrarà. Pots tenir totes les càries que vulguis, que no et costarà ni un ral.

—Tant me fa pagar el dentista, tinc la dentadura estupenda. El que em vull estalviar és aquesta merda del servei militar.

—De moment tens pròrrogues, oi? —El Marià s’assegura que no hi ha cap urgència, que el dolor no és immediat, que no el necessita ara mateix.

—Sí, però l’any que ve s’acaben i no sé què faré.

—A les persones sensibles us haurien de deixar fora d’aquestes llistes, no trobes, amor?

—Potser sí.

Abans que el Jep digui res, el cambrer deixa a la taula la safata amb el pollastre agredolç i un bol gran d’arròs blanc.

—Ja ho veuràs, té un gust molt especial. De veritat que no n’has menjat mai? Ets ben estrany.

—Persones sensibles —el Marià repeteix les paraules de la Teresa, gairebé sil·labejant-les, però de seguida li fa por que hagi sonat com un escarni—. Els de Filosofia i Lletres sempre m’heu semblat molt especials, potser perquè nosaltres ens hem hagut de concentrar en les qüestions pràctiques, ja m’entens.

La manera com ha dit «nosaltres» ha semblat una mica pretensiosa. Nosaltres, els metges. Nosaltres, els que us guarim quan esteu malalts. Nosaltres, els que us obturem les càries. Però la Teresa i el Jep fan veure que no ho han notat i tornen de seguida a la qüestió del servei militar. Hi insisteixen durant tot el segon plat, fins que el Marià els deixa ben clar que no hi pot fer res, que aquest individu amb tanta barra no és un amic, ni tan sols un «contacte», que és la manera com el Jep no ha parat de referir-s’hi.

—Hauràs de trobar una altra forma d’escapar-te’n —ho remata perquè no en quedi cap dubte—. A tu no t’agrada la mili i als meus pares no els agrada Bergman. A tothom el disgusta alguna cosa.

—És impossible que Bergman no agradi. És un geni. —El Jep ha mossegat l’esquer, i el Marià confia que s’oblidi d’una vegada d’això del servei militar.

—No anem gaire al cine. —La Teresa posa una mà al braç del Marià.

—A la tele també fan pel·lícules bones, al canal UHF sobretot.

—Hem de comprar un televisor, Marià. Devem ser els únics de Barcelona que encara no tenim tele.

—No ho crec —es defensa.

—No pot ser que siguis dentista i no tinguis carnet de conduir. No pot ser que siguis dentista i no tinguem tele.

El Marià paga i deixa una propina generosa perquè té pressa per sortir del restaurant.

—Com aniràs a casa? Agafa un taxi.

—Em sembla que no porto prou diners.

—No pateixis. —Es tomba cap al Marià—. Dóna-li cent pessetes.

El Marià obre la cartera i busca un bitllet marró, però no en troba cap i n’agafa un de blau.

—Només en tinc de cinc-cents.

—Deixa-l’hi, ja ens ho tornarà, oi, nano, que ja ens ho tornaràs? Nosaltres anirem a peu, és aquí mateix.

Caminen junts fins al passeig de Gràcia, esperen que el Jep agafi un taxi cap a Sarrià i, quan ja se n’ha anat, s’agafen de la mà i tornen cap a casa.

—De veritat que no el pots ajudar en això de la mili? Ets metge.

—Exacte, sóc metge, no sóc militar. No, ho sento, no hi puc fer res.

—Quina merda de país. Dissabte anirem a comprar una tele. Això sí que ho podem fer, oi que sí?

—Suposo que sí.

Més enllà del Cinc d’Oros, la Teresa posa el cap a l’espatlla del Marià. Li diu que està contenta, que li ha agradat que sopessin amb el Jep, que no s’ho ha passat tan malament i que potser ja no està tan cansat com deia, oi que no? Quan són al llit, encesos per la calor enganxosa dels estius a Barcelona, follen amb moltes ganes i, encara que s’han rentat les dents amb una pasta dentifrícia mentolada, els petons que es fan tenen un regust agredolç.