Comunitat
Va començar amb la dona prima dels cabells blancs. Va deixar de ser la dona prima dels cabells blancs i es va transformar en la Margarida. Tenia nom i ell hi podia parlar. Saber que es moriria aviat, potser al cap d’uns quants mesos, potser tan sols al cap d’unes quantes setmanes, li conferia un caràcter nou. L’home de la Margarida era en Klaus, un alemany que feia trenta anys que havia arribat al país i parlava en un català deliciós, sonor i compassat. Es quedaria amb ella fins a l’últim dia i havia convertit aquest acte en el tram més important de la seva vida, de la vida d’algú que vivia per veure morir la persona que estimava.
El noi dels troncs es deia Jaume, era traductor de textos científics, havia estudiat biologia i s’havia decantat per un ofici de lletres. Malvivia, perquè els preus havien caigut d’una manera terrible en menys d’una dècada, i pensava de debò en la possibilitat d’aprendre a fer formatges o assaonar embotits per vendre’ls a les fires. El volia convèncer l’Adela, que portava trenes perquè sabia que un dia ja no en podria dur, això deia, i li agradava sentir que sí, que encara podia portar-ne. Estava fascinada amb les escultures del Jaume i havien anat al poble per pensar amb calma en tots els projectes que tenien. El segon dissabte que va passar al poble hi havien arribat el Miquel i el Nyicris, que és com l’anomenaven la Cris i la Laura.
Eren uns desconeguts, només sabia d’aquella gent allò que ells mateixos explicaven i, per tant, allò que volien que sabés. Però en tenia prou perquè ja tenien noms, tots en tenien un. Quan havia decidit que aniria a aquest lloc només ho considerava un parèntesi, una estada que li hauria de permetre descansar, tornar a pensar en la seva vellesa, una mena de recés, potser l’últim. Acceptava una invitació anònima perquè intuïa que per fi batria el dolor constant amb què en secret bategava i respirava, cada dia. Però de cop i volta hi havia una sensació nova, que el retornava a aquells anys de l’amistat i la companyia confiada, als anys de la complicitat juvenil. Tornava a passar estones llargues amb altres persones. Ja no estava sol.
Els trobava estrafolaris, però eren la seva gent, d’una manera provisional, ja no eren uns mers desconeguts, uns tipus estrambòtics amb qui compartia banys de fang. Vivia en una comunitat estranya, però una comunitat al cap i a la fi. La seva comunitat.
Havia d’estar disposat a compartir alguna cosa més que un vas de te amb gel en un got blau o vermell, segons quin li toqués. No eren éssers perduts en un recòndit poble nudista. Eren persones de carn i ossos, i ell ja en sabia el nom. Eren persones que podia acceptar o rebutjar, en això era lliure, però que no deixarien de ser qui eren a causa de la seva decisió. Va preferir entomar aquesta evidència de bon grat. Els escoltaria, entendria què li deien i, a canvi, no calia que donés gaires explicacions. Només va dir que vivia sol, que estava jubilat, que havia sigut dentista, això ho havia de dir, i que també tenia un motiu per ser allà. Tothom en tenia un.
La Margarida era al poble perquè hi volia morir. El Klaus era al poble perquè la Margarida no morís sola. El Jaume era al poble per decidir si canviava de vida. L’Adela era al poble per convèncer el Jaume que havia de canviar de vida. El Miquel era al poble perquè era el germà de la Laura. La Laura era al poble perquè hi anava dues setmanes cada dos mesos, com a part del seu compromís amb l’associació que s’ocupava d’administrar aquell lloc. El Nyicris era al poble perquè hi era la Cris. La Cris era al poble per la mateixa raó que la Laura i, també, perquè li agradava que el Nyicris hagués d’anar fins allà per veure-la. El Marià era al poble perquè intuïa qui l’hi havia convidat sense donar la cara i, també, perquè no havia trobat una manera millor de celebrar que faria setanta anys.