Exèresi

1976

—És que hem anat a deixar el Jordi a casa dels meus pares i ens hi hem entretingut. —Per això han arribat més tard, s’han quedat a l’última fila de bancs i no s’han vist fins ara, que ja s’ha acabat la cerimònia—. On teniu l’Oriol?

—Amb el meu pare —explica l’Anna Maria—. Ara el passem a recollir.

—Com ho portes? —La Marta clava una llambregada al ventre de la seva cunyada.

—Emocionada. Tinc ganes que siguem al juny —li respon en veu baixa.

—Estàs bé? —Totes dues saben que la pregunta no té res a veure amb els efectes fisiològics de l’embaràs.

—Sí.

La resposta és tan breu que, després d’un silenci que totes dues tracten com si amb un drap eixuguessin una copa de cristall, comprèn que hi ha d’afegir alguna cosa més.

—No és fàcil. Però ens en sortirem. —Es torna a aturar, però aquesta vegada reprèn la paraula més de pressa—. Ens estimem.

La Marta i el Tomàs han sigut dels primers a sortir perquè eren al darrere de tot. La Marta ha fet una abraçada als pares de la Teresa, que havia conegut quan s’havien fet amigues, i el Tomàs ho ha aprofitat per apartar-se una mica, a veure si trobava el Marià i l’Anna Maria, que s’han entretingut a dintre de l’església perquè ella no volia saludar la família. Quan el Tomàs els ha trobat, la Marta ja s’hi havia afegit. Però no han estat gaire estona junts tots quatre perquè el Marià sí que volia donar la mà als pares de la Teresa i fer una abraçada al Jep. Com que el Tomàs s’ha ofert a acompanyar-lo fins a la rotllana de gent que espera a prop de la porta, elles dues s’han quedat soles.

El Tomàs es queda una mica enretirat mentre el Marià aconsegueix per fi acostar-se fins al Jep, que té els ulls fixos, com si una paràlisi sobtada li impedís moure’ls cap a un costat o l’altre.

—Jep —fa el gest d’anar-lo a abraçar, però l’altre fa un pas enrere—, ho sento tant que no sé com dir-ho —gairebé ho murmura a cau d’orella, però com que el Jep ha fet un pas enrere les paraules cauen de la boca del Marià sense trobar l’orella que cercaven, rodolen per terra i es perden entre els peus de la gentada que s’allunya.

—Així que al final has vingut.

—És clar que he vingut, Jep.

Encara que tingui els ulls immòbils en el mateix punt, hi deu poder veure perquè s’adona del gest que li fa el seu pare.

—Així que has vingut —repeteix.

Com que el Marià té por que el Jep, que ara mateix li sembla un ninot espatllat, faci alguna cosa estranya, aprofita que el pare de la Teresa ha aixecat el braç per girar-se i oferir-li una encaixada, que l’home accepta en silenci.

—Ens en hem d’anar —diu el Jep als seus pares, en veu massa alta, abans que el Marià pugui dir res a la mare de la Teresa.

Se’n van tots tres sense que el Marià hagi fet al Jep l’abraçada que havia pensat, l’abraçada que li deu des del dia que es va presentar a la consulta amb la notícia que ella era morta. Es queda sol mentre tothom desfila, fins que el Tomàs el recull i es retroben, deu metres més enllà de la porta, amb les seves dones. Tots quatre veuen passar el cotxe fúnebre. Els coloms surten volant des del campanar vuitavat de Sant Vicenç de Sarrià i el so dels seus esbatecs alats sona multiplicat dins el cap del Marià, com si l’huracà que s’ha endut la Teresa per sempre es volgués emportar l’edificació neoclàssica, tot el barri i, de passada, la ciutat sencera.

Caminen tots quatre sense dir res. Aquest matí fred de gener, les campanes han tocat a difunts però, al cor de l’Anna Maria, potser han sonat com els tocs de l’alliberament. No hauria volgut mai que la Teresa fos morta, és clar que no, però no podria negar sense enganyar-se que li sembla que viurà més tranquil·la.

Va ser en un to d’aparença neutral, gairebé com la cronista d’un relat que no l’afectava, que va anar explicant el que sabia a la Marta. A qui més ho havia d’explicar? S’havien entès des del primer dia. S’havien fet amigues com si no hi hagués cap altra possibilitat, com si no pogués ser que fossin totes les altres coses que ja eren sense que també fossin amigues. Al capdavall, la Marta era la dona del seu germà, i el seu germà era el soci del seu marit. Tots quatre s’havien convertit en un grup molt unit i va ser el més normal del món que l’Anna Maria ho expliqués tot a la Marta.

Ho va fer de seguida que el Marià n’hi va parlar i la Marta se la va escoltar primer en silenci i després amb molta paciència. No la va interrompre, fora d’un parell d’ocasions en què va fer veure que no li calien més detalls, potser per confirmar que els detalls eren certs, i al final li va demanar permís per parlar-ne amb el Tomàs. «Ja sé que és un germà, però estic segur que…». No la va deixar acabar. Si l’hi deia tot, també era precisament perquè volia que fos ella qui ho digués al Tomàs. Era el favor que n’esperava, que li estalviés el tràngol d’explicar-ho al germà gran.

O sigui que, sense parlar-ne mai tots quatre junts, tots quatre sabien que la Teresa s’havia quedat embarassada, que deia que el fill era del Marià i que ell ho negava, tot i que havia reconegut que la possibilitat hi era, perquè ell l’havia vista d’amagat des de la primavera de l’any passat. La Marta va explicar al Tomàs tot el que l’Anna Maria li havia dit, que era gairebé tot el que el mateix Marià li havia confessat, una nit de finals de setembre, quan l’Oriol ja dormia, després d’una petita festa familiar per celebrar el seu primer aniversari.

—Em costa d’entendre com va començar. —L’Anna Maria no va deixar anar cap llàgrima, no davant d’ell.

—Potser és que no havia acabat mai del tot. Em sap tant de greu. T’ho prometo, donaria el que fos per tenir una màquina del temps i tornar enrere. He sigut un idiota, t’he fet mal, ens hem ferit sense motiu.

—Però has fet bé de dir-m’ho.

L’havia anat a veure al carrer Verdi una tarda de març, poc després de Sant Medir, i van acabar estirats al sofà sense saber per què, potser només perquè els entristia no haver estat capaços de ser feliços plegats o perquè tenien pendent passar unes hores junts en una platja nudista, prendre el sol i banyar-se despullats, o perquè un tornado, que giravoltava amb l’àvia a dins i Salvador Puig Antich assegut a la cadira del garrot vil, s’havia ficat al pis per la finestra i els obligava a tornar a follar, ni que fos per última vegada, a canvi de sobreviure.

Però no va ser l’última vegada. A l’estiu es van tornar a veure, un parell de cops, sí, els dies que l’Anna Maria se n’havia anat amb la Marta i el Jordi a un càmping de la Costa Brava mentre els dos dentistes es quedaven sols a Barcelona. Després que nasqués l’Oriol, només s’havien trobat per coses del pis. L’hi prometia: no havia passat res. Abans de Nadal, aquella nit que ella havia passat a casa d’una amiga de la feina perquè els seus pares havien mort en un accident de cotxe, i havien deixat l’Oriol a casa de l’avi Manel, no ho tenia previst, havia cedit davant d’un impuls estúpid i hi havia tornat. A la primavera, havien quedat unes quantes vegades, no sabia dir quantes. Potser va anar al pis de Verdi un cop cada deu dies, durant un parell de mesos, no ho podia saber del cert. S’hi estava molt poca estona, eren escapades cada vegada més fugaces i desagradables, era impossible anar-se’n d’allà sense comprendre que es deixava portar per un entusiasme passatger. Era desconsolador adonar-se que l’entusiasme, al qual havia gairebé retut culte com a idea, podia ser tan efímer.

Enganyar-la el feia sentir molt malament, prendre a la Teresa la dignitat que hauria hagut de respectar el feia saber-se molt vulgar. Ho va dir així, amb paraules clares i humiliants, com si així pogués quedar net i oblidar per sempre la fastigosa sensació de no ser gaire més que un altre home inepte, amb aquesta immaduresa patètica que aflora quan l’adúlter es confessa a l’esposa. Es presentava a l’Anna Maria com un altre imbècil que mantenia en una llar el cor mentider i en una altra la veritat simple del penis. Ho va voler deixar, i tant que sí, unes quantes vegades, però no ho va arribar a fer fins que la Teresa li va plantar al davant la notícia que esperava un fill.

Què pretenia? Era evident que ell no renunciaria a l’Oriol ni a l’Anna Maria ni a l’amistat de tots quatre ni a la seva vida quotidiana, que es balancejava entre el pis del carrer Atenes i la consulta del carrer Gran de Gràcia. La idea de tenir el fill, perquè així tindrien alguna cosa dels dos que els sobreviuria, li va semblar tan estrafolària que no entenia que la Teresa no ho veiés igual que ell. En quin moment li havia pogut fer creure que encara se l’estimava de la manera que algú estima algú amb qui vol tenir fills? O en quin moment s’ho havia volgut creure?

La primera conversa sobre l’anunci d’un embaràs va acabar amb la reacció de negar-ho, perquè les dates no coincidien. «Ara ets tan fill de puta com el dia que em vas dir que pagaries el pis encara que no estiguéssim casats, te’n recordes? O sigui que només pagaves el lloguer de l’amant, m’has volgut de mantinguda, i ara què? Com ho resoldràs? També pagaràs el viatge i l’avortament?». Havia sonat esgarrifós, però el Marià no estava segur si la Teresa l’insultava o si el que feia era trobar una manera de demanar-li els diners, perquè era evident que no ho diria als seus pares.

Ell mateix s’havia ficat en una gàbia i no en podia sortir sense que es notés. Per això ho va dir a l’Anna Maria. No hi tenia més remei. No tenia cap alternativa. O no la va saber veure. Va ser després, que hi va trobar virtuts. Va ser després quan va pensar que era un acte purificador, que amb la sinceritat posaria a la disposició de tots dos un fonament nou per tornar a començar la seva relació. Va ser després, que va combinar les elucubracions necessàries per donar-se la satisfacció de comprovar que havia obrat com calia. En un primer moment, ve-t’ho aquí, no havia sabut trobar cap altra clau que obrís la gàbia.

La Teresa hi aniria sola. Ell estava enfeinat i, a més, va tenir el valor de fer-ho servir: hi havia l’Anna Maria, que també mereixia ser respectada. Tenia un bitllet d’avió per volar a Londres, la reserva d’un hotel a Chelsea i la visita apuntada a una clínica que un col·lega li havia suggerit, on estava segur que l’atendrien amb una gran professionalitat. Al final, la va acompanyar el Jep, que ja havia liquidat el servei militar.

Quan van tornar de Londres, el Marià li va telefonar per saber com havia anat. Ho va fer des de casa, perquè ja ho havia explicat tot a l’Anna Maria i no volia amagar, més aviat al contrari, que podia tenir el gest responsable de preguntar-li com es trobava. Es va estar vint minuts al telèfon, mentre l’Anna Maria acotxava l’Oriol, però no va parlar amb la Teresa, sinó amb el Jep, que li va fer un resum de l’excursió, que era com en deia el germà de la Teresa, i li va assegurar que tot havia anat bé, és a dir, que la Teresa ja no estava embarassada. Però estava molt dolguda i no tenia més remei que dir-li que ell també pensava que s’havia comportat com un miserable. No li agradava dir-l’hi per telèfon i hauria preferit que es veiessin, però com que no sabia si mai en tindria l’oportunitat, no hi podia parlar sense ser molt sincer. Semblava que al Jep l’haguessin canviat les marxes amb el fusell a l’espatlla i les ordres rebudes de forma arbitrària. El tractava amb una severitat que no li havia vist mai abans. Va provar de fer-li entendre que ell s’havia estimat la Teresa, que també s’havia equivocat, però no se sentia còmode dient aquestes coses sense saber si l’Anna Maria el podia sentir, perquè no havia tancat del tot la porta del quarto de l’Oriol. Per això va dir en veu més alta que havia trucat per saber com es trobava però que ja no ho faria més, i que no es veurien mai més perquè la Teresa i ell ja no es podien tornar a equivocar mai més. «En això estàs d’acord amb la Teresa», va contestar el Jep. «Ella tampoc et vol veure mai més, et vol esborrar de la seva vida. Però a mi em sembla que tu hauries de tenir la valentia de veure-la encara una vegada i dir-l’hi a ella, a la cara, en lloc de dir-m’ho a mi. Ja que ets un fill de puta, com a mínim tingues el valor de ser-ho del tot».

El Marià ho va explicar a l’Anna Maria quan es va ficar al llit. Va repetir tot el que havia dit, però no va arribar a confessar que havia parlat amb el Jep i va semblar que ja havia dit a la Teresa que no es veurien mai més i que, per fi, el relat que havia començat la vigília de la Mercè havia arribat al punt final.

—Vine, abraça’m. Marià, t’estimo. —Va girar el coll perquè ell li besés la nuca i li fes venir una esgarrifança.

—Jo també t’estimo, et juro que no m’estimo ningú com t’estimo i que només vull passar tota la vida amb tu.

—Vine, Marià, vine.

Ja hi era, però li volia dir que s’hi acostés més i per això li agafava la mà i l’hi feia moure entre les cames.

—Marià, vull que tinguem un altre fill. Si pot ser avui, millor que mai.

—Jo també —ho va dir sense pensar-hi, sorprès per aquella reacció però content d’interpretar-la com una prova de perdó.

—Tot el que ha passat ja ha passat. Per sempre.

—Per sempre, t’ho juro.

—Vine, Marià, fem-lo ara, el nostre fill.

—Vull una nena —deixava mossecs al clatell entre cada paraula—, una nena preciosa que ens estimi molt a tots dos.

El ginecòleg no va confirmar l’embaràs a la primera visita, perquè l’Anna Maria va anar-hi contenta només tres dies després que la regla no es presentés puntual com solia, a principis de novembre, però al cap d’un mes ja va quedar clar que esperava una altra criatura.

La decisió de no veure la Teresa mai més, la va seguir al peu de la lletra. No hi va voler quedar el dia que la Teresa li va trucar a la consulta per demanar-li que almenys es veiessin una última vegada, per dir-se adéu, com a bons amics, com dues persones adultes, va arribar a dir, ni tampoc quan va encarregar al Jep que li digués que deixava el pis de Verdi i el convidava a anar-hi per última vegada i agafar el que fos que s’hagués descuidat. Aniria a viure amb una amiga del barri, en un quart pis, amb rajoles antigues, això era el millor, no gaire gran però amb un balcó magnífic. Aquesta decisió de la Teresa l’alliberava per fi de l’obligació que s’havia imposat fins aleshores de pagar-li el lloguer. Els seus pares l’ajudarien fins que treballés, que seria després de Nadal, perquè la seva mare ja s’havia ocupat, sense deixar que aquesta vegada la Teresa hi intervingués, d’aconseguir-li una plaça com a mestra ajudant a l’escola que dirigia una amiga.

No hi va anar ni tan sols quan la Teresa li va telefonar a casa, el 20 de novembre, perquè, com tanta gent a Espanya en aquella hora, esperava davant del televisor que comuniquessin oficialment que l’agonia de Franco s’havia acabat aquella matinada. El Marià ja havia parlat per telèfon amb el Tomàs i havien acordat que no anirien a la consulta, com a mínim fins que se sabés què passava. El Tomàs havia dit que ja parlaria ell amb la Núria per demanar-li que avisés tots els pacients per posposar la visita. Quan la Teresa va trucar, va agafar el telèfon l’Anna Maria, que no li va penjar i li va respondre amb cortesia que sí, que ja ho sabien i que el Marià era a casa, i l’hi va passar, amb una naturalitat que només podia provenir de la certesa que el Marià, en efecte, havia estat bon complidor i que les coses que havien passat ja havien passat, per sempre, però també amb una engruna d’enuig, una engruna que creixia i esdevenia una gran nosa perquè la disgustava que la Teresa no s’acabés de rendir i no sabés desaparèixer del tot de les seves vides, de la seva vida.

És a causa d’aquest sentiment irritat que les campanes que han tocat a difunts poden haver semblat tocs de celebració. I és el rastre d’aquesta intranquil·litat el que li ha fet viure la mort de la Teresa amb un punt d’alleujament, sense que ho pogués evitar, un alleujament que a mesura que també creixia, com ho havia fet l’enuig mentre ella encara era viva, la feia sentir una mica malvada.

La Marta és conscient d’aquesta experiència íntima de la seva amiga d’una manera intuïtiva, que insinua amb paraules escollides per al Tomàs mentre van a casa dels seus pares per recollir el Jordi. Però el Marià fa veure que no s’adona de l’existència d’aquest pensament secret de l’Anna Maria, justament perquè sap que la fa sentir una mica malvada. De manera que tots quatre conviuen amb la desgràcia d’un suïcidi que ha tingut com a única virtut la seva condició de punt final.

La gàbia ja ha quedat oberta, ara sí, per sempre, i el Marià podrà sobreviure perquè el tornado ja ha passat. S’ha salvat del garrot cruel i viurà sense la Teresa, sense les seves telefonades, sense el temor d’una aparició inesperada i sense haver de contemplar com envelleix. A canvi d’aquesta pau, haurà d’acceptar que s’hagi convertit en un fantasma personal, en l’esperit d’una dona que en part potser es va matar a causa d’ell, no deixarà mai d’afegir-hi aquest «potser», i que ara viurà amb ell per sempre, fins i tot quan ell faci veure que no se’n recorda i que se n’ha oblidat, perquè resulta que la vida que ja ha passat, doncs això, ja ha passat.

El dia que va morir Franco, va trobar normal parlar-hi una estona, al capdavall era indubtable que la biologia posava fi a una etapa de la seva vida, ni que fos com a contemporanis de la dictadura, i podia tenir sentit recordar-s’ho, però no va esperar ni cinc minuts per dir-li que havia de penjar, que ho havia d’entendre, que ja es feia el càrrec que a tots dos els podia venir de gust de tant en tant tornar a parlar, com ho havia volgut dir ella, com a bons amics, però que no podia ser, que era impossible, perquè ells no serien mai bons amics. La Teresa s’hi va enfadar. Va ser l’última vegada que van parlar, i les últimes paraules no havien sigut cap bon record. «Em vas matar la gossa, em vas fer matar el fill, què més vols que faci?» era una pregunta retòrica que no anticipava cap decisió fatal, era més aviat un altre insult i era, per damunt de tot, una gran mentida, perquè el Marià sabia que la Floyd la va matar un tren, per accident, i que el fill no havia sigut res més que un nonat, per una decisió que havien compartit, perquè ell no l’hi hauria pogut forçar. Però la pregunta va quedar a l’aire i, com que ell no la va contestar mai, la Teresa va entendre el que va voler i, per cap d’any del primer any sense Franco, va fer l’últim pas. Des d’un balcó.

Ell ho va saber pel Jep, que es va presentar a la consulta a primera hora del dia 2 de gener, abans i tot que ell arribés. La Núria el va avisar que hi havia a la sala d’espera algú que no tenia concertada cap visita, que havia dit que era un amic i que ella ja li havia insistit que només obrien al matí, per atendre urgències, i que no donaven hora fins després de Reis. El Marià havia quedat amb el Tomàs que encara que fos divendres, abans d’un pont llarg que mig país s’agafaria, algú hi hauria d’anar. Quan la Núria va dir que la persona que l’esperava es deia Josep Llopis, ell va respirar fondo i el va anar a buscar abans d’entrar a la saleta on es posava la bata blanca i es convertia en el doctor Solvell.

De seguida va entendre que havia passat alguna cosa greu perquè el Jep tenia els ulls inflats. Era evident que no havia dormit i que havia plorat, la roba que duia explicava amb crits arrugats que era la mateixa de feia més de vint-i-quatre hores, els cabells despentinats accentuaven la desolació que duia pintada a la boca trista i, per fi, el seu cos inquiet, quan es va posar dret, va anticipar les paraules que no va trigar gens a dir: «La Teresa és morta, s’ha matat, va saltar d’un balcó, ahir. O va ser abans-d’ahir. Ja era aquest any, això segur».

Es van abraçar. Va ser una abraçada molt curta, quasi inexistent. Però hi va ser. El Marià no deia res, com si esperés que l’altre repetís el que ja havia dit. I ho va tornar a dir. Dues i tres vegades. No li queia cap llàgrima, ja no, però els ulls encara haurien plorat si haguessin pogut.

Hauria hagut de preguntar on era, s’hauria hagut d’oferir per fer-li companyia, l’hauria hagut d’abraçar amb més força. No va fer res de tot això. Va dir al Jep tot el que faria aquell matí. Tenia una visita que arribaria d’un moment a l’altre. Era una endodòncia que no podia deixar a mitges i que havia començat feia tres setmanes. Després vindria un home que ho havia suplicat gairebé de genolls la tarda del 31, massa tard, perquè ja tenia compromès que soparien amb el Tomàs i la Marta i elles els esperaven feia estona amb les dues criatures, i a qui havia assegurat que veuria el primer dia de feina, o sigui el dia 2 de gener, també a primera hora. I, en acabat, hauria de guarir tres càries que ja sabia que se li plantarien al davant, perquè les visites estaven programades com a visites urgents, que era un truc que s’havia inventat la Núria per reomplir forats a l’agenda, quan n’hi havia, i per afavorir, si podia, els pacients més fidels.

El Jep va deixar que el Marià deixés anar aquell cúmul d’excuses. «Ara mateix li fan l’autòpsia, t’ho imagines? Tot de metges que la…». El Marià no va voler que acabés aquella frase perquè sabia com seria, i sí que s’ho imaginava: el crani de la Teresa obert, els forenses buscant l’hematoma. «Tinc molta feina, t’ho prometo» va ser una manera vulgar de treure-se’l de sobre. «Ja trucaré aquest vespre» va ser una altra mentida.

Per això, uns quants dies després del funeral, el Marià sap que l’ha d’anar a veure, que no ho pot tornar a deixar per a un altre dia, i ho diu a l’Anna Maria: «Hi he de parlar, hem de parlar». Ho justifica una mica amb el detall que el dia del funeral gairebé no es van poder dir res i que ho té pendent.

A l’Anna Maria li sembla com si la Teresa encara hi fos, com si encara el pogués atreure amb una xarxa invisible, fins i tot morta, com si hagués encomanat al Jep que fos perseverant com ella, que els perseguís en nom d’ella i no els deixés mai en pau. Però no ho diu, perquè ho troba un pensament malèvol, perquè no vol ni pot ser injusta i perquè entén molt bé que el Marià no pugui suportar el record de les últimes paraules que la Teresa li va dir, i que ell li va transmetre de seguida, una mica abans que el president Arias Navarro plorés davant de les càmeres quan explicava a tots els espanyols, en blanc i negre, que sí, que Franco havia mort.

De tota manera, el Marià ho sap, que ella ho pensa, perquè comprèn que és inevitable que ho pensi i perquè ell mateix també hi ha pensat. I sap que han de parlar. Per això telefona a casa dels pares de la Teresa, per això aconsegueix que el Jep li torni la telefonada i per això queden un diumenge a mig matí a la plaça Lesseps, a la porta del Drug Blau, perquè és un edifici que destaca enmig de les construccions de molts anys abans que hi ha a la zona, i serà fàcil de trobar per algú que no és de Gràcia.

—Podem anar al mig de la plaça —proposa el Marià, que hi veu un lloc segur, semblant encara a la plaça familiar que creuaven per anar a missa a l’església dels Josepets, gairebé igual que la plaça on havia dut a passejar la Floyd per primer cop, mentre començava a nevar.

Al centre, la plaça Lesseps és una illa voltada de carrers amb força cotxes. Hi ha uns quants espais separats per arbres i arbustos. Hi arriben en silenci, com si tots dos preferissin que el que s’hagin de dir tingui un escenari més adequat que una vorera massa estreta per aturar-s’hi gaire estona. En una banda, hi ha una circumferència de ciment amb una barana de metall tot al voltant. De vegades hi ha nens que aprenen a patinar sobre rodes. A l’altre costat, hi ha bancs a l’ombra i, cap a la part de mar, hi ha una bassa on la canalla fa navegar les barques de joguina. Seuen en un banc a prop d’aquesta bassa.

—Em vaig portar com un covard, et volia demanar perdó, per això volia parlar amb tu —comença sense embuts, perquè ja hi ha donat moltes voltes i està segur que és el millor que pot fer.

Com que el Jep no diu res, com si esperés que ho digui una altra vegada, el Marià hi insisteix.

—T’hauria hagut d’acompanyar. És veritat que tenia feina —això ho ha de dir, no pot semblar que va ser tan mala persona—, però, no ho sé, potser hauria pogut demanar al Tomàs que vingués, em vaig atabalar. Potser no hauria servit de res, però hauria hagut de venir al tanatori, hauria hagut de dir alguna cosa als teus pares.

Es posa la mà al front. No té mal de cap gairebé mai, però ara mateix li retrunyen les seves paraules, les que enllaça sense estar gens segur que siguin les més oportunes, i li sembla que el crani li esclatarà.

—Tens una aspirina? —demana de sobte.

—No —és una resposta abrupta.

—Sempre en portes a la butxaca, me’n recordo.

—En portava. Ara ja no.

O sigui que no té cap pretext per aturar-se i haurà de dir tot el que ha pensat que volia dir.

—Va ser tan trist —diu, i li sembla que podria arribar a plorar, però no vol que passi, semblaria una falsedat i, en canvi, avui serien llàgrimes sinceres, plenes del dolor que va haver de dissimular davant de l’Anna Maria, tacades per la vergonya que va sentir— que no sabia què dir ni què havia de fer. Em sap molt de greu i t’ho volia dir.

—Ja està?

—Què vols dir?

—Això, si ja està, si és això el que em volies dir i el que et va fer suplicar-me que ens veiéssim, si és per això que vas telefonar a casa dels pares, si això és tot, si ja està.

—Sí, bé, no ho sé, és el començament.

—Ah, bé, doncs, què més?

No s’esperava aquesta reacció. No l’ha imaginada així, aquesta conversa pendent.

—Què vols dir què més? No ho sé, Jep, vull dir que tu i jo ens hem conegut per la Teresa, però ens hem conegut, això és el que ara compta, ets el seu germà, hem sopat junts, hem rigut, ens hem divertit, i ara estem destrossats tots dos. El que vull dir és que potser no hauríem de deixar que això ens faci més mal.

Mentre diu tot això al Jep, es recorda de les paraules que va fer servir l’Anna Maria quan ell li va fer saber que ja havia quedat amb el Jep. Eren paraules que brillaven tant que, mentre les deia, a l’Anna Maria se li van tornar els ulls de robí. El seu amor seria per sempre perquè no el deixarien perdre, perquè ells seran com dues roques que veuen passar sense por les onades, això no li havia quedat gaire convincent, mentre que la seva relació amb la Teresa havia sigut el foc roent que tot ho abrasa, i tothom sap que hi ha parelles que són així però que no poden crear res, perquè les flames que els fan sentir vius també els destrueixen, i això havia sonat més efectiu, sobretot perquè mentre ho deia va ser de debò que els ulls de l’Anna Maria es van transformar en dos robins de foc que se’l miraven i sense dir res més li preguntaven si de debò creia que viure enmig d’un foc encès podia ser viure.

A la bassa, un nen s’acosta massa a l’aigua i el seu pare el renya. Dues barques han topat al mig, han quedat nuades, i els nens no saben com recuperar-les. Li agradaria ajudar-los i, si no pogués, donar-los barques noves, restituir la pèrdua. Es mira els nens amb un afecte que l’amanseix.

Ara que no hi és la Teresa, li sembla que per fi té sentit que el Jep sigui el germà que no ha tingut mai, algú a qui podria protegir, ajudar i salvar, si algun dia cal, d’algun mal que el món li dugui. L’hi voldria dir, però no sap triar cap paraula perquè l’actitud del germà que no ha tingut mai l’ha desconcertat.

—Ara sí? Ara ja està?

I com que el Marià es queda tan parat que el Jep faci aquest paper, que no sap què més dir i calla, el germà petit de la Teresa, que no és el germà del Marià, ni ho serà mai, es posa dret, se’l mira amb menyspreu i se’n va, sense dir adéu, sense girar-se quan el Marià també es posa dret i el crida, sense respondre quan el Marià se li planta al davant i li barra el pas, sense immutar-se quan el Marià li crida que què vol i que si espera que es posi de genolls, ni tampoc quan li demana que li doni la mà, ni que sigui per respecte a la memòria de la Teresa, que tots dos van estimar.

Quan el Marià es rendeix, ja no diu res, només mou els braços com si volgués fer aturar el món, si més no fins un segon abans que la Teresa saltés des del balcó d’un quart pis, i veu el Jep que se’n va, sense tombar-se ni una sola vegada, com una ànima en pena, com un altre mort que una ventada s’emportarà de seguida que ell no miri.