Trajecte

No havia dit a ningú que anava al poble nudista. No era cap secret. Simplement no tenia ningú amb qui valgués la pena comentar res de la seva excursió, fora de dues dones que veu molt poc. L’una pertany al passat i l’altra és només la seva ombra cap al futur. Potser va ser per aquest desajust que va preferir no dir-los que passaria uns quants dies en un poble una mica amagat.

Per Nadal sí que les havia vistes. Havia anat a Girona a dinar amb elles. No les veia des que les havia acompanyades, sense gens de passió, a la manifestació de l’Onze de Setembre, més que res per estar una estona amb elles, encara que fos entre un milió de persones. No hauria dit mai que estiguessin a favor ni en contra de cap causa. L’encuriosia la fermesa que totes dues exhibien. A l’hora de l’escudella i la carn d’olla havien rigut una mica, recordant-se del seu astorament, de la manera com els havia demanat que no aixequessin tant la veu. Elles li havien fet notar que hi havia molta més gent que cridava, que això era el que la gent solia fer en una manifestació. S’havia ensonyat després dels torrons.

Per anar al poble, primer va haver de caminar fins a la parada de metro més propera, que era la de Diagonal. Va agafar la línia verda i va baixar a l’estació de Sants. Es va esperar una mica més d’un quart d’hora. Al tren que anava cap al sud hi havia molt de lloc per seure. Va triar un seient solitari, a la plataforma de les portes, encarat en la mateixa direcció de la marxa. Al cap d’una hora i mitja, va arribar a la primera destinació. Si ho havia entès bé, a la mateixa estació s’hi aturava l’autobús que havia d’agafar.

Mentre pagava el bitllet, va preguntar al conductor si sabia a on hauria de baixar per anar a on volia i va pronunciar el nom del poble nudista amb un punt de vergonya, com si pel sol fet d’anomenar-lo aquell home ja el pogués veure despullat allà mateix. Però hi devia estar acostumat, perquè no va fer cap cara estranya i es va limitar a dir que no s’amoïnés, que ja l’avisaria.

El vehicle es va enfilar per una carretera de revolts que travessava una pineda i després uns turons rocosos. Li havien explicat que el poble no tenia platja, que estava encimbellat i el mar quedava a baix, al fons d’uns espadats per on era impossible trescar-hi. Però sí que es veia. Des de la zona més baixa del poble, el mar quedava a la vista.

L’autobús s’aturava a parades misèrrimes sense gent: un pal clavat al voral indicava cada una d’aquestes fites i, al costat, hi naixia sempre un camí esquifit que portava fins a un mas, una cleda amb tres cases o l’accés principal d’una urbanització enfiladissa. Cada vegada que paraven al davant d’un d’aquests punts, una persona descendia per la porta del davant i deia adéu al conductor, com si es coneguessin. Per això, i per agrair l’ajuda, va fer el mateix al seu torn, quan el conductor es va aturar en un d’aquells pals solitaris i va repetir, en veu ben alta, el nom del poble que ell havia pronunciat amb vergonya.

L’olor de la costa mediterrània el va embolcallar de seguida que es va extingir la pudor de benzina de la fumerada que va escopir el tub d’escapament quan l’autobús va reprendre la marxa. El trencall on l’havien deixat mostrava l’únic camí que abandonava la carretera, entre dos pins molt alts, amb les branques una mica pelades.

Va passar per sota d’aquest arc botànic i, com si fos la porta de l’última vida que podia viure, es va posar un instant la mà dreta al pit, damunt del cor, i va respirar fondo.

El va sorprendre aquest gest teatral, perquè no havia tingut mai cap tendència a l’exageració. Però se’l va perdonar perquè començava a creure que a partir d’aleshores ja no tornaria a passar mai més per cap lloc conegut. Com si aquella corona de branques fos de debò una frontera.