Nuesa

Va arribar sense cap idea preconcebuda i disposat a acceptar les regles del lloc. Només era un home una mica perdut, amb aire desmenjat, amb una maleta no gaire pesant que penjava d’un braç estirat. Era un altre solitari, un desconegut per a tothom, que havia caminat un quilòmetre i mig i s’havia aturat davant del rètol que dóna la benvinguda als visitants. No hi duia gaire cosa, ja sabia que no li caldria la roba. Aquest era l’atractiu autèntic de l’excursió. Nudisme integral, sense contemplacions. El deute pendent, per fi, i la promesa sense termini. Vet aquí la forma que adoptaria.

Li indicarien una casa on s’hauria d’allotjar. Un lloc per a ell i per a ningú més. Un lloc on podria estar amb ell mateix i els seus silencis, les seves pors i les seves vergonyes, la seva misèria i la seva angoixa.

També hi hauria obligacions comunitàries. La primera era la d’anar sempre despullat, això quedava clar. A casa i pels carrers. De dia i de nit. Si la brisa refrescava l’ambient, es podia tapar amb un llençol de fil que trobaria a la casa i amb una manta de cotó. També hi havia una flassada de llana, però no li aconsellaven fer-la servir.

Menjaria despullat, dormiria despullat, caminaria despullat. Ho faria tot sense roba al damunt. Seria molt més que estirar-se despullat en una tovallola en una platja recòndita. El deute quedaria ben saldat.

La majoria dels estadants anaven sempre descalços, però als nouvinguts els recomanaven que es posessin unes sandàlies si no s’acostumaven al tacte pedregós dels carrers i a la pols de la plaça. Podia disposar d’una tovallola, si es volia eixugar després de la dutxa, però no la feia servir gairebé ningú. A tots els agradava més que l’escalfor del sol els deixés ben secs. Podia rentar el llençol al safareig públic amb el sabó natural que hi trobaria. Per a la higiene personal, trobaria a la casa un sabó elaborat amb productes naturals. La pasta de dents, si en pensava fer servir, se l’havia de dur. Duia un tub sencer de pasta i dos raspalls a la maleta. També s’havia dut l’escuma d’afaitar, tot i que molts homes preferien deixar-se créixer la barba i el bigoti. No havia preguntat si les dones es depilaven, però no trigaria a saber-ho.

Se sentia estrany, palplantat a l’entrada del poble, vestit de primavera, amb sabates de ciutat, uns pantalons de cotó i una camisa de fil de color groc, d’un groc encara tènue que tot just arriba del verd, com el d’una llimona que encara no ha madurat del tot. No era el seu color preferit, però feia uns quants anys que hi tenia certa tirada. Ja s’havia comprat tres camises del mateix to indecís. Com si això l’ajudés a recordar-se dels anys que havien passat, de les dates que havien quedat enrere, dels moments que li havien semblat tan importants i que ara, al poblat naturista, reduiria per sempre a minúcies remotes, rastres d’un temps difunt. Per això l’atreia tant l’estada que tot just començava. Perquè sabia que, a més de la roba, s’hauria de desempallegar de moltes més noses, com la llimona que quan madura es treu de sobre qualsevol record del verd i ja té tota la pell groga. Esperava que fos així perquè ho necessitava.

Ja feia temps que estava sol. La soledat formava part de la seva manera de viure. S’havia convertit en un tret essencial de la seva naturalesa, la conseqüència mateixa de la vida que havia viscut. Aquesta era una altra raó per ser allà: ja no estaria sol. A més, no podria jutjar els altres ni els altres el jutjarien, perquè tots plegats no serien gaire cosa més que uns quants cossos que es mostrarien tal com eren i sense embuts als ulls de tothom. I això voldria dir que el cos seria, de sobte, tan poc important com la roba: una carcassa, la forma que tenim perquè se’ns pugui veure, l’única manera d’evitar la transparència absoluta.

Encara vestit, imaginava la nuesa com l’última frontera que hauria de creuar, la mateixa frontera indicada per aquelles branques pelades del principi del camí, abans de ser una altra vegada tots els homes que havia sigut: el nen que aplegava records, l’adolescent que es barallava amb el nen que es volia treure de sobre, el jove que es rebel·lava contra ell mateix i contra el món, l’adult que aprenia a acceptar les victòries sense creure que fossin res més que una conjuntura que calia superar, el vell que entomava les derrotes amb la paciència de qui ja sap que són l’únic que al final compta.

Confiava que sabria adoptar, amb la mateixa voluntat tranquil·la, l’aspecte del moribund que sap que és l’hora de cloure els ulls per sempre i només demana que l’instant sigui breu, i tenir la força necessària per acomiadar-se del món amb un somriure d’immensa felicitat, l’única felicitat possible, la felicitat dels que se’n van amb agraïment pel dolor que han hagut de suportar i per les llàgrimes que han vessat, perquè ja han comprès que és així que s’han fet, a la fi, humans, com tots els homes que els han precedit i com tots els homes que després ho aprendran.

Va llegir al rètol el nom del poble i l’advertiment que es tracta d’un poblat naturista. No sabia si ja s’havia de despullar allà mateix o si podia esperar que li diguessin on s’allotjaria. Va dubtar, i aquest dubte el va retenir encara un minut més al mateix lloc. La seva immobilitat era una mica ridícula. Li semblava que potser exagerava, però no volia entrar al poble amb el peu esquerre.

Si es treia la roba i la ficava a la maleta, es presentaria nu de bon principi. Però, si topava amb algú i no sabia com havia d’actuar, li convindria més no haver-se despullat encara, si més no abans de saber si es podria controlar i seria capaç d’evitar les mirades indiscretes.

Hauria hagut de saber que a les platges nudistes no hi ha ningú que estigui pendent del cos dels altres. S’hi hauria hagut de despullar quan en va tenir l’oportunitat. S’hauria d’haver atrevit a viure d’aquella manera. Si et passes el dia despullat enmig de gent despullada, per força ha d’arribar el moment que ja no hi pensis, que et sembli que anar despullat és la nova manera d’anar vestit.

Es va ajupir i es va treure les sabates. Es va treure els mitjons i els va ficar a les sabates. El del peu esquerre a la sabata del peu esquerre i el del peu dret a la sabata del peu dret. Va pensar que era una bona manera de començar. Entraria al poble descalç. No va ficar les sabates a la maleta. Les va agafar amb la mà que li quedava lliure i es va posar dret. Les mantenia juntes, amb el polze a una sabata i els altres dits a l’altra. Va fer dos passos. Sí que el tacte era pedregós. Però ho podia resistir. Només s’havia de fixar bé on posava les plantes dels peus i esquivar els rocs més grossos i també els més punxeguts.

Es va aturar de seguida. Tenia calor. Era una calor sobtada, que venia d’enlloc, sense avisar, com l’amenaça d’una au gegantina i misteriosa. Va respirar fondo. Va deixar la maleta a terra i es va descordar un botó de la camisa i després un altre. Potser sí que s’hauria de despullar abans de fer ni un pas més.

Va alçar la vista. Al seu davant hi veia un carrer no gaire ample, sense una calçada asfaltada ni tampoc voreres. Feia l’efecte que desembocava a una mena de plaça rectangular. A la dreta no hi havia cap edifici, només una fila d’arbres, que era incapaç de reconèixer. A l’esquerra sí que hi veia dues edificacions. La primera era baixa, d’una planta i un sol pis. No semblava ben bé una casa de poble, sinó un antic estable reconvertit en magatzem. Just després hi havia una barraca de fusta, encara més baixa, amb la teulada a dues aigües. S’hi va fixar més bé i va veure que a la façana hi havia un rètol. Un altre rètol. «Acollida», li va semblar que hi deia. Hi hauria d’anar.

No calia que es despullés. S’hi va acostar a poc a poc, amb la maleta a una mà i les sabates a l’altra. Si li haguessin plantat un mirall al davant, sens dubte hi hauria vist un vagabund. Potser era en això que s’havia transformat. En un rodamón que arribava amb l’ànima desfeta al poble de la nuesa. Potser per això tenia tantes ganes de treure’s la roba. Perquè algú descobrís en ell alguna cosa més que aquesta desferra patètica que avançava a poc a poc amb els peus nus damunt les pedres i els turmells polsegosos. «Sóc un home», hauria dit a qui l’escoltés. «Un home nu, com tots vosaltres».