Vincles

1971

—I per què hi hem d’anar?

—Treballem junts. És el meu amic. Són els nostres amics.

—És tan absurd, trist i patètic. Un casament, per favor, quina mandra. I quina vergonya. Nosaltres no ens hem casat.

—Però ells sí. No és tan estrany. I ja hem dit que sí fa molts dies. Ara no ens podem fer enrere.

—No en tinc ganes. Quedem-nos a casa. Fiquem-nos al llit. Passarem el dia junts. Vull que em llepis fins que m’arrenquis la pell. —Li posa un dit als llavis, per excitar-lo—. Et passaré la llengua pels racons del teu cos que encara no conec.

Aquesta frase sona molt forçada, artificiosa. I és inversemblant, perquè no hi ha cap racó del cos del Marià que la llengua de la Teresa no conegui, fora d’un, que és ben cert que amb la llengua encara no ha visitat mai, però que ell no està segur de voler que ho faci. De tota manera, si l’obliguessin a confessar la veritat, hauria d’admetre que la idea és temptadora.

La Teresa sempre l’ha sabut sorprendre, com ho va fer la primera vegada que es va ficar l’índex a la boca i tot seguit, ben xop, el va endinsar a l’anus d’ell mentre amb la boca li xuclava el gland, com si se’l volgués empassar. L’imprevist massatge prostàtic va provocar una ejaculació quasi immediata i abundant. Encara que després no estava segur si allò l’havia convertit en un homosexual, la veritat és que no va oblidar mai el plaer que ella li havia regalat i, alguna altra vegada, quan la Teresa jugava amb els dits com si li hagués d’obrir les natges, ell es deixava fer i esperava, sense admetre-ho, que li tornés a ficar el dit al cul.

Fa tres mesos que viuen junts. Han llogat un pis a Gràcia, en un edifici força nou del carrer Verdi, una mica més avall de la Travessera de Dalt, on ha viscut el Marià amb els pares, i molt a prop de l’escola on va anar fins que es va examinar de la revàlida. Li va costar una mica convèncer-la que Gràcia s’assembla a Sarrià, però les ganes de viure junts van poder més que les seves reticències a canviar de barri. Els pares de la Teresa els van ajudar econòmicament, amb una quantitat que van fer veure que haurien de tornar, perquè compressin uns quants mobles.

La família del Marià no ha reaccionat amb la mateixa tolerància. El pare fa veure que no ho desaprova del tot, però la mare no amaga la seva oposició. Que decidissin viure a prop havia de ser una mena de consol, però no ha servit de gaire, perquè la Teresa li desagrada profundament i no fa cap esforç per dissimular-ho. La troba massa espavilada, massa franca, massa directa i, encara que no ho ha dit així, està convençuda que és una fresca, perquè només una noia que no té cap mena de consideració per ella mateixa pot acceptar de viure amb un home sense que els uneixi cap més vincle que la seva lliure voluntat, com si en comptes de persones civilitzades fossin salvatges d’una tribu, que s’amistancen i procreen sense pensar en les conseqüències dels seus actes.

Que la Teresa vulgui treballar en una escola també li sembla una equivocació, perquè és la prova definitiva que no tenen cap intenció de tenir fills i crear una família. «Si el que voleu és dormir junts, segur que ja fa temps que heu trobat la manera de fer-ho, no hi ha cap raó per convertir aquest caprici en una simulació de matrimoni», el va advertir ella quan va entendre que seria inevitable i que res que digués no ho impediria. Que el Marià hagi obert una consulta al carrer Gran de Gràcia, perquè era més barat que llogar res a l’Eixample, no serveix per demostrar-li que el seu fill és un home madur i capaç de prendre decisions. Ho veu, si de cas, com l’evidència d’una gran contradicció, perquè el seu fill únic viuria d’una altra manera si no hagués conegut aquesta noia.

La consulta és prou àmplia perquè hi hagi dues sales de visites, una per a cada doctor, a més d’una sala d’espera, on solen tenir exemplars de les revistes actuals, i un rebedor no gaire acollidor on la Marta, que de moment és qui se n’ocupa, rep els pacients i els convida a passar després d’anotar-ne el nom a les fitxes de cartolina, que desa en un arxivador per ordre alfabètic.

La presència constant de la Marta suscita una certa desigualtat entre els dos col·legues, perquè n’hi ha un que treballa amb la dona que estima, però el Marià no se’n va sortir quan va intentar que la Teresa també formés part del grup, ni que fos al torn de la tarda. Les dues amigues ja fa molt de temps que no surten juntes i, en realitat, només es veuen les poques vegades que queden tots quatre.

Al banc no els van negar el crèdit, perquè dos dentistes eren una garantia prou solvent. Fins i tot, en una gestió d’última hora, el Tomàs va obtenir una rebaixa del preu del diner, que situava els interessos reals al voltant del setze per cent.

Com que no dubtaven dels seus bons resultats acadèmics, van començar a buscar un local adequat abans fins i tot dels últims exàmens. La teoria era fàcil, i tots dos van treure bona nota, encara que el Tomàs va superar el seu amic perquè havia dedicat més hores a l’estudi. L’examen pràctic era més complicat, perquè l’examinador tenia fama de ser un os i no solia conformar-se amb una intervenció senzilla. Cadascú s’havia de presentar amb un pacient voluntari i fer-li, davant la mirada exigent del professor, una actuació polida i ràpida. Mentre els estudiants treballaven, l’home es passava el revers de la mà pel bigoti prim adossat al llavi superior, a l’estil dels bigotis franquistes que lluïen uns quants homes d’aquella època, una modalitat que obligava a afaitar-se amb precisió la part més propera al septe i les ales del nas.

El Tomàs se’n va sortir amb èxit, en part gràcies a la predisposició d’un amic d’infantesa que s’havia prestat per a la reparació del primer premolar del tercer quadrant. El Marià va tenir més dificultats, perquè la Teresa s’hi havia negat en rodó i el seu germà, que en principi havia acceptat de fer de conillet d’Índies, al final es va arronsar. El Marià va haver de sortir de l’aula de pràctiques i va aprofitar que al passadís hi havia molts estudiants per demanar que algú s’oferís per a una reparació de franc. No va ser gens fàcil, tot i que l’acompanyava el Tomàs, que ja havia enllestit la seva intervenció. Aturaven els joves que ja eren a la Facultat de Medicina i, si deien que sí, els feien obrir la boca i amb un cop d’ull massa ràpid intentaven descobrir si hi havia alguna peça que servís per a l’examen.

Quan ja s’acabava el temps i el Marià es pensava que no es podria examinar, una noia pigada va acceptar la proposta. L’aspirant a doctor estomatòleg Marià Solvell li va obrir una cavitat a la cara distal de la peça quaranta-set, és a dir, el segon molar de baix, a la seva dreta, i la va reomplir amb l’amalgama de plata, que tot seguit va polir amb el brunyidor. En acabat va comprovar que l’oclusió no havia quedat perjudicada, sota l’aprovació una mica arrogant del catedràtic.

Els primers pacients van ser els parents del Tomàs i uns quants amics de tots dos, coneguts del pare del Marià, que no va deixar mai de fer bona publicitat del seu fill, i també uns quants veïns del barri que, empesos pel dolor insuportable d’un queixal corcat amb la càries profunda fins a la polpa dentària, hi acudien d’urgència en comprovar, per la placa de metall cargolada al costat dels timbres, que allà hi havia una consulta.

Com que encara no tenien gaire feina, es repartien la jornada i molt poques vegades es trobaven que havien de fer servir les dues sales de visita. El Tomàs hi anava cada matí i un dia a la tarda, i el Marià hi anava cada tarda i només hi passava un dia sencer. Per evitar una jornada massa llarga de la Marta, van demanar a una de les dues noies que els feien d’auxiliars que ajudés a les tasques de recepció.

Amb prou feines guanyaven prou per pagar el deute i els salaris de les auxiliars, però havien après a treballar a quatre mans i no pensaven prescindir d’aquesta col·laboració. Ja sabien que els primers mesos haurien de cobrir les despeses quotidianes amb una part del crèdit. Amb previsió, i seguint els consells de la Marta, havien volgut que la petició superés amb escreix la necessitat immediata de pagar les dues butaques, amb tots els estris, a més de l’operació obligada de repintar les parets, posar cadires i una tauleta a la sala d’espera i comprar una taula més bona per a la recepció.

La Marta s’havia triat per a ella una cadira de fusta que al cap de poc va trobar massa incòmoda i va haver de canviar per una butaca de respatller mòbil amb rodetes. Així es podia moure més de pressa entre l’espai on solia treballar i l’armariet on desava els arxivadors amb les fitxes dels pacients, les factures que pagaven i les targetes dels representants dels dipòsits dentals que els subministraven els materials de restitució i l’instrumental. La consulta feia olor d’eugenol i, a casa, la seva roba deixava anar aquesta flaire penetrant amb aroma de clau d’espècia.

Era amb aquest perfum mèdic que el Marià arribava al pis del carrer Verdi. A la Teresa, que encara no havia acordat incorporar-se a cap de les escoles on s’havia presentat, li agradava que abans de sopar prenguessin junts un vaset de whisky amb gel. Cuinar era l’única tasca domèstica amb què la Teresa se sentia còmoda. La resta li semblava la demostració palpable que els mascles continuaven aplicant un control dominador sobre les femelles, i li repetia que era feina de tots dos mantenir la casa neta i endreçada, encara que ell treballés a la consulta i ella passés el dia sense cap ocupació gaire precisa.

Quan els pares del Marià havien deixat de tenir una noia fixa a casa, l’any en què ell havia complert dotze anys, s’havien posat d’acord amb una dona de fer feines que hi anava tres dies per setmana i, al cap d’uns quants anys, només dos. Era gallega i va ser la que es va estar més temps amb la família, fins que a la mare li va semblar que li agafava diners del moneder. No ho podia demostrar, i no ho hauria pogut fer perquè era el seu fill únic qui li cisava els diners, però la va acomiadar sense contemplacions. Les altres dones van estar sempre molt vigilades. El final es repetia: o la mare se’n cansava o elles en quedaven ben tipes al cap d’un any com a màxim. Una saragossana que els portava fruites d’Aragó va rellevar una asturiana que no parava de somicar. La va seguir una noia molt jove que havia nascut a Santa Coloma de Gramenet.

Quan el Marià ja havia acabat la carrera i se’n va anar de casa per viure amb la Teresa, hi havia una dona més aviat gran, amb cara de vedell trist, que hi anava els dimarts i els divendres. Ajudava la mare a tenir la casa neta, però sobretot feia la bugada, planxava i cosia. La mare va suggerir que, si volien, com que vivien tan a prop, aquella dona els podria donar un cop de mà, però el Marià havia contestat que mentre la Teresa no treballés potser no calia que busquessin ningú. Quan la Teresa ho va saber, es va disgustar. Com podia ser que ell també caigués als paranys de les famílies més conservadores? Que no se n’adonava, que es comportava com un vulgar mascle franquista? Que no tenia sentit del ridícul ni gens de vergonya? O potser esperava que fos sempre ella qui netegés el quarto de bany i tragués la pols dels mobles? Un parell de dies es va negar en rodó a dormir amb ell i es quedava al sofà, amb una manta de quadros escocesos. Però les súpliques d’ell, que li va demanar perdó i va dedicar tot un matí a deixar el vàter i el lavabo com una patena, van tancar aquell episodi. Podien tornar a la vida de parella, d’una parella que es negava a acceptar les normes estúpides de la generació dels seus pares. Van fer les paus amb petons dolços, però de seguida es van acoblar amb fúria, i ell es va escórrer mentre ella li ficava el dit al cul i li deia a cau d’orella tot el que passaria si vivien sempre junts.

El sexe s’havia convertit en una teranyina i no estava segur cap dels dos de qui n’era la víctima. La Teresa l’obligava a buidar els baguls secrets de l’ànima, endormiscada per les obligacions professionals, amb disfresses gens avergonyides de pallasso somicaire, de funàmbul rialler i d’arlequí temerari. El transformava en bèsties que no havia sabut mai abans que existien dintre seu i li ensenyava les formes precises d’una abstracció que els altres anomenaven llibertat i que per a ells dos era tan sols la vida, la vida de debò. Tenien amics que amb la paraula «llibertat» se sentien convocats a una revolta, si més no contra Franco, i també contra la «burgesia», que era la paraula amb què de vegades la Teresa es referia als pares de tots dos. Però al pis del carrer Verdi la llibertat es transfigurava en una llengua atrevida que, per primer cop, i aquest era l’últim racó pendent d’un cos molt ben conegut, humitejava els plecs de l’anus. Això era la llibertat.

Eren lliures d’una manera que no ho podia ser ningú més, encara menys en aquell país horripilant, esgarrifós perquè hi manava un dictador, però sobretot fastigós perquè a la gent ja li semblava bé que fos així. El país dels mesells, el país dels avorrits, en deia la Teresa, el país de la gent que no entendria mai el plaer que tu i jo ens donem, li repetia quan l’abraçava, quan li clavava les dents al lòbul, quan li mossegava els mugrons, quan li premia ben fort els testicles amb una mà i tot seguit els alliberava.

Des d’aquest tàlem de la llibertat, la invitació de noces del Tomàs i la Marta només podia semblar una cartolina trista i ensopida, la prova irrefutable que els seus amics havien optat pel tradicionalisme, pel casori vulgar, sotmès a l’arbitratge d’un capellà i, per tant, vilipendiat en un altar mentider, rendit als peus d’una creu maleïda, ofrenat als convidats d’un banquet ofensiu.

Per això la Teresa es va mofar de la cal·ligrafia anglesa i del to rosat que la seva antiga amiga havia triat, però el Marià es va fixar, i no sense un punt de tristesa, en la menció solitària del pare del Tomàs a la banda on hi hauria hagut d’haver el pare i la mare. Va pensar que potser era per això que es casaven, per si de cas la seva mare el veia des del cel i així la feia contenta.

N’han parlat tres o quatre vespres, però aquesta vegada la Teresa no en tindrà prou amb els moviments lliscants de la seva llengua ni li servirà de res la pressió que sap exercir sobre els testicles del seu company de llit, perquè el Marià li ha deixat clar que hi ha d’anar, que no poden tenir aquesta desconsideració i que és igual si ells prefereixen anomenar-se companys en comptes de marit i muller. O sigui que el matí del diumenge 12 de març de 1971 es vesteixen l’un davant de l’altre i es preparen per anar al casament del Tomàs i la Marta.

—Per molts anys. —La Teresa el besa al coll mentre ell es fa el nus de la corbata i el torna a felicitar.

L’ha despertat amb una fel·lació pausada i abans que es fiquessin junts a la dutxa li ha donat el seu regal: una camisa de coll italià de color topazi i una corbata llisa d’un vermell molt fosc, com la sang quan s’asseca. Li ha dit que esperava que se la posés, però ell li ha contestat que es posaria la camisa blanca que es va comprar expressament fa dues setmanes.

—Et queda molt malament, sembles un empleat de banc. No et vaig dir res perquè ja sabia que et regalaria aquesta altra. Oi que hi anem per no ser desconsiderats? Doncs ara no ho siguis amb mi. L’he triada perquè s’ajusta perfectament al trajo que et vas comprar.

Quan surten del quarto de bany, el Marià es posa la camisa de color topazi en comptes de la camisa blanca i comprova que, en efecte, no va gens malament amb el vestit gris clar. És per confirmar que porta la roba adequada que ella el besa al coll i el torna a felicitar mentre es fa el nus de la corbata. Ella s’ha posat un vestit obert encreuat, del color de les llimones quan encara no han madurat del tot. La forma li realça el volum dels pits i destaca la corba de la cintura, que ell adora i abraça sempre que li llepa l’entrecuix.

—Estàs preciosa —li assegura.

—Ja ho sé —li respon, mirant-lo als ulls com si volgués que es despullessin ara mateix i tornessin al llit.

—T’estimo —li diu en veu baixa, com si algú els pogués sentir.

Però la Teresa no respon, li somriu i es tanca al quarto de bany per pintar-se les parpelles d’un to verd clar molt suggeridor, no gaire allunyat del color que duia la Taylor a tantes seqüències de la pel·lícula on interpretava la reina Cleòpatra.

Com que no tenen cotxe, els pares de la Teresa els van deixar el seu ahir a la tarda. El van a buscar on el van aparcar, al mateix carrer Verdi però quatre travessies més avall. Ella camina una mica insegura, perquè calça unes sabates amb els talons molt alts. Ell porta una bossa de plàstic amb un paquet a dins.

Els pares del Marià els van oferir el Seat 1500, però el Marià no té carnet de conduir i la Teresa, que se’l va treure fa un parell d’anys, ha preferit un cotxe que ja coneix. O sigui que s’enfilen al Renault 8 argentat i surten del barri per carrerons estrets que els porten fins a la carretera de l’Arrabassada. Han d’anar a Sant Cugat del Vallès, perquè els pares de la Marta han volgut que les noces se celebrin fora de Barcelona. La Teresa agafa el volant amb seguretat, tot i que de seguida hi ha un taxista que li toca la botzina quan ella fa un gir amb pressa. Fa veure que no l’ha sentit, però al cap de poc coincideixen en un semàfor i el taxista treu el cap per la finestra, es mira el Marià i li diu que és una vergonya que deixi conduir una dona. No li contesta res, encara que té moltes ganes d’engegar-lo a passeig.

Enfilen la carretera de l’Arrabassada sense parlar gaire, i el Marià aprofita el silenci per contemplar la ciutat. Quan comença el descens cap a l’altre vessant de la carena, ella obre la finestra perquè passi l’aire i recolza el braç esquerre a la porta, com ha vist que fa el seu pare quan condueix. Arriben a la missa amb el temps just. El Dodge Dart negre guarnit amb flors blanques que hi ha estacionat a la porta els fa entendre que la núvia ja ha entrat a l’església.

—No corris, seria pitjor —li diu ell.

Seuen en un lloc discret dels últims bancs, per no haver de passar pel passadís, i segueixen la celebració religiosa sense gaire encert. S’agenollen quan veuen que ho fan els altres, tot i que la Teresa només ho fa veure perquè no vol que se li arrugui el vestit, i es posen drets quan el capellà ho indica amb els palmells de les dues mans. Com que el Marià es va negar a acceptar el paper de padrí, s’estalvia l’entrega de l’anell i l’obligació d’estar dret darrere els nuvis durant el tram final de la cerimònia. No va costar gaire fer-li entendre que ja era molt que hi anessin, perquè la Teresa estava tan en contra del matrimoni que no volia anar a cap casament. Farien una excepció, però li havia d’evitar les obligacions tan formals del padrinatge. El Tomàs havia fet veure que ho acceptava de grat i ho havia encomanat al seu germà petit, que estava entusiasmat amb la idea de fer-se notar enmig de tanta gent.

També hi han acudit tres companys més d’estudis, que s’han confabulat per sortir una mica abans i obrir els paquets d’arròs. El Marià i la Teresa s’hi han afegit i, quan els nuvis passen pel passadís que els convidats han obert a la porta de l’església, xisclen i aplaudeixen mentre els en llancen a grapats. Mentre el fotògraf demana que es formin tota mena de grups, el Marià i la Teresa parlen i riuen amb els amics de joventut dels dos dentistes.

—Quan ens casem, vull que ens llancin pètals de rosa en lloc d’arròs —diu una noia que no coneixen a un dels antics companys de facultat.

—És molt bona idea —intervé la Teresa, que no sap com es diuen, però que els tracta com si fossin amics de tota la vida.

Després dels retrats familiars arriba l’hora de les fotos dels nuvis amb els amics. La Marta rep els petons de felicitació de la Teresa amb un somriure obert, com si no haguessin deixat de ser amigues, i el Marià i el Tomàs s’abracen a la manera masculina, amb cops a l’esquena ben sorollosos. Quan ja han acabat, abans que el pare de la Marta s’hi acosti per dir-los que s’haurien de ficar al cotxe, el Marià agafa el seu amic per l’espatlla i li demana que l’acompanyi fins al Renault dels pares de la Teresa.

—Tinc una cosa per a tu.

—Però si ja heu fet el vostre regal, la Marta ja ha mirat tots els noms a la llista de noces.

—Això és diferent, és personal. Si no t’ho dono ara, després me’n descuidaré.

—Com vulguis, però afanya’t. Ara mateix no tinc el control de la situació, i si veuen que desaparec em vindran a buscar —apunta un somriure.

—Serà un moment, no pateixis.

Caminen de pressa mentre la Teresa agafa les mans de la Marta i totes dues riuen. Quan arriben al cotxe, el Marià s’adona que no té les claus. Fa que el Tomàs l’esperi mentre corre cap a les dues dones i demana a la Teresa que obri la bossa de mà sense nansa i li doni les claus del Renault 8. Se’n torna encara més de pressa. Obre la porta, es fica a dins i agafa la bossa de plàstic que hi ha deixat. En treu un paquet embolicat amb paper del color de les genives sanes i l’hi dóna. El Tomàs el desembolica, amb gestos una mica maldestres, mentre s’assegura de reüll que la Marta encara no el reclama.

—Què coi és?

—Ja ho veuràs.

I tant que ho veu. De primer es queda parat, obre la boca com si n’hagués d’expulsar una munió de mosques, i al cap d’un segon deixa anar una rialla que fa que els altres es girin.

—Estàs boig. Em vas dir que l’havies tornat.

—Sí, t’ho vaig dir. Però ja veus que no era veritat.

—Com és que no van dir res?

—Què volies? Que reconeguessin que havien perdut un cap i ens convidessin a agafar-ne més? El tenia a casa dels pares fins abans-d’ahir.

—I què vols que en faci?

—Jo què sé. Te’l poses a la tauleta de nit. A quin costat dorms?

—A la dreta. I tu?

—Ets un clàssic de collons. Jo no dormo a cap costat, depèn del dia.

—No m’ho crec.

—T’ho juro. No veus que no parem de moure’ns? —Li clava un cop a l’espatlla—. Fes-ne el que vulguis. He pensat que et faria gràcia. És un record. Un bon record.

—Gràcies, Marià. Estàs com un llum, però m’agrada molt que siguis el meu amic. Moltes gràcies.

—De res, home, de res. Sempre que et preguntin què et vaig regalar quan et vas casar podràs dir que et vaig donar un fantomas. Pensa que va ser el rei d’una festa que no et pots ni imaginar.

—No, prefereixo no imaginar-m’ho, això t’ho asseguro. Anem, que farem tard i els sogres no m’ho perdonarien. No s’han estalviat res. Menjareu de primera.

—N’estic segur. La Marta està estupenda. Que siguis molt feliç —li diu mentre el Tomàs ja camina cap a on l’espera la seva esposa.

La Marta es fica al Dodge per un costat i el Tomàs hi entra per l’altre, amb el fantomas a la mà. La Teresa abraça el Marià i confessa que potser no ha sigut tan mala idea venir. Al cap de poc es fiquen al Renault i segueixen la cua de cotxes que es dirigeix cap a un restaurant dels afores.

Els toca seure en una taula amb els altres companys de classe, o sigui que són tots metges. Accepten sense fer escarafalls el consomé de brou d’au, aproven amb rialles els llagostins mig descamisats i masteguen amb fruïció el turnedó, prou melós. Quan arriba el pastís nupcial, el Tomàs s’aixeca i recull l’espasa que el cambrer li ofereix. Demana a la Marta que l’ajudi i entre tots dos fan el primer tall, amb la col·laboració del mestre reboster, que porta un barret de xef. Tothom aplaudeix i els amics profereixen crits una mica procaços que els parents fan veure que no han sentit. Els cambrers serveixen el xampany de l’Anoia en copes de tulipa i el pare de la Marta pica amb la cullereta de les postres la tija de la copa per demanar silenci. Fa un brindis breu per donar la benvinguda al nou membre de la família i per felicitar els nuvis. Al pare del Tomàs, que ha dubtat una mica, li sembla que també ha de dir alguna cosa i es posa dret sense fer servir cap estri per cridar l’atenció. Assegura que també està molt content, gairebé murmura que està segur que sempre seran molt feliços i, quan sembla que ja està a punt de seure una altra vegada, afegeix que la mare del Tomàs estaria molt contenta de veure’l en un dia tan especial. Es posa una mà a la boca, després es passa un dit doblegat pel lacrimal i es mossega el llavi de sota, just abans d’asseure’s i callar mentre el Tomàs se li apropa i li fa un petó al front. «Ho sento, ho sento», repeteix mentre el fill li agafa les galtes i el besa una altra vegada. La Marta repenja el cap a l’esquena del seu marit i li diu alguna cosa a l’orella. Com que s’ha fet un silenci una mica incòmode, hi ha algú que crida «Visca els nuvis», i els aplaudiments ressonen al saló de banquets. A la taula dels amics, algú explica acudits de metges espavilats i malalts imaginaris i els altres riuen. A la taula dels familiars més pròxims, els germans del Tomàs s’han aixecat per abraçar el pare.

De lluny, el Marià s’adona que tots han crescut. Els dos nois duen vestits clars, i l’Anna Maria s’ha posat un vestit entallat de color de mel i gens escotat que li està molt bé. No s’han dit res quan el fotògraf demanava que fessin grups a la porta de l’església ni tampoc quan han arribat al restaurant, perquè tothom feia tard. De cop i volta li sembla que és algú que va conèixer fa molts anys, massa temps enrere, algú que s’ha fet gran mentre ell anava de festa en festa. Encara conserva un aire angelical i es mou amb lleugeresa entre els convidats, com si de debò pogués levitar i canviar de lloc sense haver de posar els peus a terra.

Quan serveixen el cafè, els cambrers ofereixen conyac o whisky als homes i licors d’herbes a les dones, però la Teresa rebutja el Chartreuse i demana whisky, amb dos glaçons. Un germà de la Marta passa per totes les taules amb una capsa de cigars, que el Marià refusa amb agraïment, mentre una germana, que també ha fet de testimoni, el segueix amb dos portacigarrets, un per al tabac ros i un altre per al negre. La Teresa demana un havà i els altres se la miren. Deixa que l’escapci un company de taula, el mateix que si un dia es casa haurà de veure com li llancen pètals de rosa pel damunt, i li permet també que li ofereixi la flama d’un misto de fusta mentre amb unes quantes pipades escandaloses aconsegueix que comenci a cremar.

—Però si tu no fumes —li diu el Marià a l’orella.

—Doncs avui sí. Què passa?

—No passa res, dona, fes el que vulguis.

—I tant, no necessito el teu permís per fer el que vulgui. Què t’has pensat?

I es posa a riure mentre alguns piquen de mans i uns altres claven la vista al Marià, que s’esforça per somriure mentre calcula quantes copes de vi han begut i n’arriba a comptar fins a cinc: una de vi blanc amb el consomé, una altra amb els llagostins, dues de negre amb la carn i una altra abans que els servissin el xampany.

Abans que l’escena de la Teresa amb el cigar a la boca cridi l’atenció de més convidats, el pare de la Marta abandona el menjador i, amb la núvia agafada pel braç, tal com el Marià i la Teresa l’haurien vista entrar a l’església si no haguessin arribat tard, passen a la sala espaiosa que hi ha al costat, i a poc a poc gairebé tothom els segueix.

En un racó hi ha un noi amb una camisa negra i amb unes ulleres que tenen els vidres de mirall. Posa un disc al plat, toca uns quants botons i, abans que ningú entengui què passa, sona pels altaveus el «Vals de l’emperador». La núvia comença el ball amb el seu pare i els altres els deixen sols. Al cap d’unes quantes voltes, el pare fa un gest amb el cap i el Tomàs s’hi atansa per fer el canvi de parella. La mare de la Marta ocupa el lloc de la filla i els noucasats giren com poden al ritme cada vegada més vertiginós de la música. Els oncles i les ties, els cosins i els amics dels pares s’afegeixen de seguida a la pista, emmarcada pels convidats que s’han quedat drets i només miren. Quan s’acaba el vals, tothom aplaudeix. El jove de les ulleres de mirall ja ha posat un altre disc al plat que hi ha al costat i aconsegueix que el final del vals gairebé s’encadeni amb les primeres notes del tema principal de la pel·lícula Love Story, que tant va fer plorar la Marta i que ella va demanar expressament per a aquest dia.

—Quina merda de música —remuga la Teresa, entre glopades grises.

—És una boda —li contesta el Marià—. No t’empassis el fum, que això mareja.

—No em diguis què he de fer, d’acord? Estima’m tant com vulguis, però no em diguis què he de fer.

—Tu mateixa. Vols que ballem?

—No, això no. Si posen alguna altra cosa, ja en parlarem, però amb aquesta merda no es pot ballar.

—Com vulguis. Vaig un moment a fora, aquí no es pot respirar.

Abans de sortir a l’esplanada que hi ha a l’exterior del restaurant, el Marià demana a un cambrer on hi ha els lavabos. Ha de baixar una escala i ho trobarà de seguida. Quan entra al dels homes, en surt el germà petit del Tomàs, que el saluda amb un cop de cap. Està pàl·lid i s’eixuga la suor amb la màniga.

—Va tot bé? —li pregunta, en un to que és més de metge que d’un conegut.

—Sí, sí —s’apressa a dir l’altre—, estava una mica marejat, però ja em trobo millor. —L’alè delata que ha tastat el conyac.

—Si vols beure, escull el xampany. És més lleuger.

—No bec, jo.

—Perdona, no sé per què t’ho he dit.

S’ha comportat com un metge i com un germà gran a la vegada. Li sap greu. Quan surt, topa amb la noia que vol que li llancin pètals de rosa el dia que es casi.

—M’he de repassar la cara —li diu mentre li fa l’ullet, abans de ficar-se al lavabo de les dones.

Es limita a correspondre-li amb un somriure breu i torna a pujar. Creua el menjador on s’han atipat, i on hi ha asseguts els convidats que no volen ballar i, també, els que ja no poden. Esquiva la sala de ball i surt a fora. Hi ha una parella que no coneix, que es besa amb passió, i dos nens que llancen pedres a l’estanyol, on neden unes quantes carpes japoneses. Seu en un banc, no gaire lluny d’aquest paradís dels nenúfars, d’esquena a la festa, i s’afluixa el nus de la corbata. La parella del petó apassionat se separa per fi. S’adonen que no estan sols, ell estossega i ella obre la bossa de mà per agafar el pintallavis mentre caminen cap a l’aparcament. Els nens busquen pedres més grosses, però el Marià els fa notar que els observa i ells canvien d’idea i s’aparten de la seva vista.

—En què penses?

Es tomba de seguida que reconeix la veu.

—No penso en res, només respiro aire fresc.

—Sí, a mi també m’agrada. No estàs content?

—Sí, és clar que sí. Avui tots estem contents.

—Sí. És un dia preciós —l’Anna Maria pronuncia aquesta paraula com si tingués por que es pogués trencar—. I tu què, quan et cases?

—No, jo no em caso —fa el gest d’incorporar-se però es queda assegut.

—Ah no? Tothom es casa un dia o un altre.

—Visc amb la meva companya —i quan ho diu així, com ho fa la Teresa, li sembla que és un terme poc femení—. Hem vingut junts.

—Ja ho sé, ja us he vist. S’ho passa molt bé —mou una mica el cap per deixar clar que parla de la sala on tothom balla, amb la música que des de fora ells també poden sentir—. No t’agrada ballar?

—Sí, i tant, a tothom li agrada ballar. A tu no? —Aquesta vegada es posa dret, entre el banc i ella.

—Sí, suposo que en un casament està bé. Però prefereixo una altra mena de música.

—I què escoltes? —li fa la pregunta que ella ha insinuat.

Voldria seure al banc, en té moltes ganes.

—Cançons. Però no com aquesta. —Els arriba la veu de Raphael, enfilant-se per una melodia que els convidats deuen ballar com una rumba lenta—. L’any passat vaig anar amb uns amics a un concert increïble. Saps qui és Georges Moustaki?

—Em sona —menteix—. Per què no seiem?

—A la primera part va cantar la Maria del Mar Bonet. Saps qui és, oi?

—Sí, tothom ha sentit aquesta cançó, com es diu?

—Vols dir «L’àguila negra»?

—Segurament. —Li posa una mà al braç mentre doblega les cames per seure al banc—. Seiem?

—Com vulguis. Moustaki va cantar després. Saps com va començar? Amb una cançó que va escriure a Barcelona. No podrà tornar mai més a Espanya, ja ho saps, això, també?

Mentre ho explica, prova de seure unes quantes vegades, però sempre sembla que es farà malbé el vestit. Mentre diu què va cantar Moustaki, s’agafa el vestit amb les mans i es gira per quedar quasi d’esquena al banc. Mentre li fa saber que aquella cançó la va escriure a Barcelona, intenta asseure’s només a l’extrem del seient, però té por d’arrossegar el vestit o d’haver-se’l d’enfilar massa. Mentre li pregunta si ja sap que el cantautor no podrà tornar a Espanya, renuncia del tot a la idea de seure.

—No, per què?

—Per la lletra d’aquesta cançó. «Liberté ne se dit plus en espagnol».

Liberté —repeteix d’esma mentre el distreu l’eco d’un cor de veus que canta: «Xalalalala, oh oh oh».

—Et buscava —el Tomàs s’adreça al Marià des de la porta—. Hola, bonica —saluda la seva germana i s’acosta a l’amic—. Entra, em sembla que has d’anar a ballar —això l’hi diu en veu baixa.

Quan el Marià segueix el nuvi cap a la sala, el noi de les ulleres amb vidres de mirall aplaudeix encantat mentre encadena la cançó següent. Sembla una balada lenta, però els convidats n’acceleren el ritme quan piquen de mans al final de cada frase. L’Anna Maria, que l’ha seguit com una ombra silenciosa, s’esmuny entre els convidats i també pica de mans. Fins que la cançó es torna bellugadissa de cop i volta al mateix moment que els convidats més joves s’afegeixen a la veu del disc: «Help, ayúdame». Mentre ho canten formen un cercle al voltant de la deessa que ara mateix ocupa tota sola el centre de la pista: una dona amb un vestit del mateix color de les llimones quan encara no han madurat del tot, que té un havà apagat en una mà i belluga l’altra com si fes anar un llaç de vaquer mentre s’ajup i s’alça sense parar, fent moure la cintura amb una destresa formidable que el Marià ja coneix, i que provoca que els pits es vulguin escapar de l’escot encreuat i una mica desllorigat pels gestos sincopats.

—Amor meu —el crida la Teresa quan el veu—, com és que m’has abandonat? Vine a ballar amb nosaltres.