Eucaristia

El Jep ha reaparegut, amb un got a cada mà.

A l’esquerra hi du un vas de plàstic blau, i a la dreta, un de vermell.

—Haurem de brindar. Què prefereixes? Vermell com el robí o aquest, com el diamant blau?

Les paraules que ha fet servir són evocadores, però el Marià triga una mica a entendre que li haurien de sonar d’una cançó, de la cançó que havia escoltat quan s’enamorava de l’Anna Maria, perquè estava més pendent dels gestos que de les paraules del Jep: s’ha fixat que quan ha dit «vermell com el robí» ha aixecat una mica la mà esquerra, i mentre ha dit «com el diamant blau» ha aixecat la mà dreta.

—No entens res, oi? —Mou els braços amb delicadesa, perquè no vessi el líquid que omple els vasos fins dalt—. La Teresa va saber que t’havies enamorat d’una altra quan vas arribar a casa i vas posar aquell disc.

—Què n’has de saber, tu.

—M’ho va dir de seguida. Li vaig contestar que no podia ser, que no series tan burro. Però ja es va veure que jo no tenia ni idea de com ets i ella sí que et coneixia. Per això va entendre aquell senyal. Ella ja sabia aquell dia que volies viure en un altre món, en un món sense la Teresa. I ja veus com t’ha anat. No hi vaig caure. Li vaig dir que una cançó no significava res. I menys aquella. «L’àguila negra». La Bonet. Per favor. Però si aquell mateix any Pau Riba ja havia tret el segon àlbum del «Dioptria». Com podies ser tan cec i tan sord? Mira com has acabat. Les orenetes han fet niu als teus cabells. T’has omplert els ulls de flors, i la boca, nas i orelles, per ignorar el crit i el plor tu vols sants, roses i estrelles.

Més que dir-les, aquestes últimes frases el Jep les ha cantussejades amb els ulls tancats. El Marià no les entén, no les reconeix de res i no sap què respondre-hi. A més, encara es pregunta si és veritat que la Teresa ho explicava tot al seu germà o si el Jep ho ha tornat a dir només per ferir-lo. Tant li fa, perquè el Jep encara parla, parpellejant com si la claror, en tornar a obrir els ulls, l’hagués encegat.

—Tu, que ets metge, ho deus saber: per què les venes són de color blau però la sang, quan la veiem, és tan vermella? Té, agafa aquest, ja em quedo el roig. —Li ofereix el vas de la mà dreta mentre fa un glop llarg del vas que té a la mà esquerra—. És rooibos, una mena de te, és sud-africà.

El Marià accepta el got i en fa un glop més curt.

—És dolç.

—Sí, diuen que és el tret més destacat del seu sabor. M’hi vaig aficionar la primera vegada que vaig venir a aquest poble. Brindem per ella. —Alça la mà i, tot seguit, fa un altre glop—. Perquè és per ella que bevem. Per ella i per la manera com va morir. No vols que en parlem? És clar que no. Per això no vas venir. No la volies veure. Però jo sí que la vaig veure. Saps com li va quedar la cara? T’ho imagines com queda una cara bonica després de picar a terra amb tanta força? T’ho pots imaginar? Jo no he deixat mai de pensar-hi. Mai. Ni un sol dia. L’he vista cada dia. Vaig saber que era ella per la roba que duia, però no hauria reconegut mai aquell rostre esclafat, amb un ull fora de l’òrbita i la boca tan torta que semblava que em volgués dir alguna cosa. No t’ho pots imaginar, oi que no? Em telefonen de matinada, amb aquella veu tan esforçada que ja endevines que són males notícies, això sí que ho coneixes, oi?

—No podia —prova de dir.

—No vas voler. No t’excusis. No ho empitjoris. Vas ser un fill de puta. No he deixat mai de recordar-m’ho, per si de cas en algun moment podia compadir-me de la teva desgràcia. —Fa un glop tan llarg que gairebé s’acaba tot el que hi ha al vas—. Ets un fill de puta. Saps quantes vegades l’he tornada a veure, amb la cara destrossada, tal com tu no la vas voler veure? Al principi la tornava a veure gairebé cada dia. Es va anar esborrant, però sempre tornava. Cada any la torno a veure. I cada any et vinc a avisar que és morta i cada any em repeteixes el mateix, que tens molta feina.

—Fa molts anys, Jep, ja en fa tants… Per favor.

—La Teresa és morta.

—Jep, t’ho suplico. —Fa un glop, confiat que la dolçor d’aquesta beguda calmarà l’amargor de tants records tristos.

—I demà es tornarà a morir. Tornarà a saltar. Sempre hi torna. Sempre vinc. I sempre em dius que no. Cada vegada que et veig. Quan surts d’un parc, quan vas a nedar. Sempre que et veig, ella torna a morir i jo et torno a odiar.

—Prou —l’amenaça amb un dit alçat, però ja sap que no farà res i es torna a concentrar en la mà que sosté el got—. Necessites ajuda, Jep. Ho hauria hagut d’entendre fa molt de temps. Ho sento molt. De debò. Però no és mai tard. Creu-me, et puc ajudar. Sóc metge. —Vol que soni fraternal, s’imagina com l’ancià canós que va morir al Gabon, però li queda arrogant, perquè adopta un posat de suficiència que no escauria gens al doctor Schweitzer.

—Tu ets un fill de puta —no ho diu al metge ni a l’altruista ni al pacifista, sinó a l’Albert Schweitzer de pacotilla que l’ha mirat amb desdeny—. Però ella t’estimava. Estimava un fill de puta, ve-t’ho aquí. Encara t’estimava. M’ho va tornar a dir la nit abans. Havíem anat de festa junts, per celebrar el cap d’any. Vam beure, no més que altres vegades. I vam fumar una mica, a ella no li agradava tant com a mi. Vam ballar, però se la veia trista. Pensava en tu. Fins i tot aleshores encara pensava en tu. I en el teu fill, que va matar. Per tu. I en la gossa que tu vas matar. Quan pensava en tu, només podia pensar en els morts que tu li havies donat. Tu eres la mort.

El Marià es voldria aixecar. Se’n voldria anar. El voldria deixar amb la paraula a la boca, com va fer el Jep anys enrere. Però no se’n pot anar, perquè vol saber què va passar.

—No es trobava gaire bé. Prenia ansiolítics. Ja t’he dit que m’ho explicava tot. Parlava de tu. Sempre parlava de tu. També aquella nit. Em va fer ràbia, ho reconec. Que encara parlés de tu em semblava una prova de la seva debilitat. Que es trobés malament confirmava que la feies emmalaltir. Eres el seu mal. Ets el mal.

L’elecció de frases curtes dóna un ritme sincopat al discurs del Jep, que sembla que vulgui fer un últim glop, però no s’hi acaba de decidir.

—Se li havien acabat. Això va dir. Em va demanar que li donés una aspirina perquè sabia que sempre en duia unes quantes. Vaig ficar la mà a la butxaca de la jaqueta i n’hi vaig donar una, sense mirar. Se la va posar a la boca i la va mastegar. M’havia equivocat. Però el meu error no hi va tenir res a veure. N’estic segur. Saps per què? Per la manera com va dir adéu. Encara no t’ho imagines? Em va fer un petó. Però no va ser un petó de germà. Em va fer un petó als llavis i de seguida va obrir la boca. Quan va ficar la seva llengua a la meva boca vaig notar un gust estrany i me’n vaig voler separar, però no vaig poder. L’agitava d’una manera que no havia sentit mai. Va ser un petó tan estrany… Em sembla que és l’única vegada que et vaig entendre de debò. Aquell petó em va fer veure per què t’havia costat tant deixar-la. És l’única vegada que t’he entès. L’única. No va durar gaire, però era evident que volia dir alguna cosa. Em va dir adéu i se’n va anar. Em vaig quedar en aquella festa amb els amics. Vaig ballar una estona més. L’hauria hagut d’acompanyar. Però tenia ganes de divertir-me. Em sembla que duia una mescalina a la butxaca. Però la devia perdre. Després ja no hi era. Va ser una festa una mica boja. Però això ara és igual. L’endemà em van telefonar. I tu no la vas voler veure. Tu, que havies tingut aquella llengua rabiosa a la boca tantes vegades. Tu, que eres l’únic que ho podia entendre. Vas tenir por. Sempre has tingut por. I et vaig odiar. No he deixat mai d’odiar-te. Mai. Encara t’odio. Per això t’he fet venir. Per acabar-ho d’una vegada.