Restitució

1951

Marià Solvell somriu i ensenya les dents per fer riure el seu pare, que l’imita, davant dels miralls còncaus i convexos que estrafan el reflex dels seus cossos, alegres tot i això.

La mare s’ha quedat a casa. L’excursió amb taxi fins al parc d’atraccions del Tibidabo, la vigília del seu vuitè aniversari, és un avançament de la petita celebració que li han promès per a l’endemà, però es converteix en una oportunitat única perquè el nen, avui rialler, però sovint tímid i pensarós, gaudeixi de l’estranya felicitat que li regala la intimitat amb el pare, és a dir, només amb el pare, sense la interferència materna, sense que el pare deixi de ser una persona i es transformi en la meitat d’un conjunt anomenat «pares», les persones que se l’estimen més del món i per això no l’enganyen mai, les que van decidir que l’escola de La Salle era la més adequada i les que li exigeixen que estigui atent a les lliçons, les que li ensenyen com ha de seure a taula, com ha d’agafar els coberts i com s’ha d’adreçar als adults, a més de recordar-li que no s’oblidi de fer dos petons als avis, quan els van a veure.

De seguida que han entrat al recinte el nen ha agafat la mà del pare, amb un gest que li sembla nou, potser perquè quan van a missa és la mare qui li ofereix la mà. El pare, de cop i volta, li ha semblat més corpulent, menys doblegat davant de la tossuderia materna, menys atabalat per les exigències repetides d’una esposa que no es descuida mai de demostrar-li com és de complicat portar la casa, de vegades perquè és massa nècia la noia, que és com anomenen la minyona, i gairebé sempre perquè la gent no entén les seves demandes, ni el tapisser que ha de renovar les butaques, ni el lampista que despenja del sostre els llums d’aranya per canviar els cables gastats, ni tampoc el noi dels encàrrecs del colmado, que sempre arriba amb alguna cosa de menys.

El pare que avui l’ha amanyagat quan sortien del ferrocarril aeri és diferent del pare que els altres dies seu a la seva butaca preferida i escolta les queixes de la seva dona amb un posat impertèrrit. El pare que l’ha agafat per les espatlles quan la cistella de la talaia s’enfilava, i així l’ha assossegat, no té gaire a veure amb el pare que sol arribar al final de la tarda i li pregunta com ha anat l’escola, però que de seguida l’abandona amb els llibres de text perquè necessita treure’s les sabates i reposar una estona, si pot ser amb el diari, que llegeix a poc a poc, com si calgués fixar-se en tots els detalls, mentre a la ràdio algú canta boleros. El pare que li ensenyava la ciutat des de l’avió del Tibidabo no s’assembla gens al pare que cada dissabte s’aixeca de taula després de les postres i surt de casa per anar a fer el cafè amb els amics, mentre la mare rondina i despara taula i la noia s’esmuny perquè no li toqui el rebre.

El pare que riu davant dels miralls grotescos se li apareix com una figura nova, tant és que la imatge inversa sigui massa rabassuda o esprimatxada. Aquestes formes estranyes del pare són les millors que ha vist i són les que recordarà molts anys després, el dia que l’enterrin. Aquesta visió del pare que torça la boca, que obre els ulls amb exageració i que fa veure que s’estira les orelles amb les mans, per fer-lo riure, és la que li vindrà a la memòria i, a pesar de la tristesa, li provocarà un somriure, que la mare no entendrà, i que ell no voldrà justificar, mentre deixen un pom de crisantems al nínxol, perquè no sabria com dir-li que aquell dia va ser feliç perquè ella no hi era.

Abans d’entrar a casa, esgotat però satisfet, potser perquè intueix que no hi haurà gaires oportunitats com aquesta, el nen es gira cap al pare i li fa una abraçada. És l’abraçada d’una criatura que s’arrapa a la panxa d’un home que només té quaranta-tres anys però que sembla més gran. Un cop dins, de seguida voldrà explicar a la mare tot el que han fet, però ella se’l traurà de sobre amb instruccions exactes a la noia perquè el nen mengi la sopa i la truita ben de pressa, a la tauleta de la cuina, com fa sempre que sopa sol perquè la mare diu que ells soparan després. Com de costum, la noia haurà de comprovar que el nen es posa el pijama i s’haurà d’assegurar que fa «les seves coses», o sigui que es queda dreta a la porta del quarto de bany fins que ell ha acabat.

Aquesta nit, el pare seurà al llit del fill i li repetirà que s’ho han passat molt bé. Atendrà les preguntes del nen, quan li demani si es recorda d’aquelles ganyotes, i li prometrà que un altre dia hi tornaran. Abans que s’adormi, li dirà que demà, quan acabi l’escola, ho podrà celebrar amb els seus amics i li explica a cau d’orella que ell i la mare, «els pares», li han comprat un regal.

Els records d’aquest diumenge es podrien haver acabat amb aquests murmuris amb el llum tancat, potser amb l’afegitó d’un altre gest de la mà del pare, que li tusta el caparró i li remou una mica els cabells, tallats tan curts que és quasi impossible de jugar-hi. D’aquesta manera, constituirien amb força precisió l’essència d’un aniversari d’infantesa, el tret més significatiu d’una data que pogués assumir la representació de tots els altres aniversaris, dels precedents i dels que vindran després, fins que adquirís la consistència pastosa d’un record fixat amb indulgència.

Els elements hi eren: unes quantes hores amb el pare, un parc d’atraccions, una muntanya que s’alça per contemplar la ciutat, desvalguda als seus peus, com un mantell abandonat, i la mirada distant, durant una estona, des de l’altura d’un instant únic, a més de les voltes que un avió fa sobre un eix estable per simular un viatge fantàstic. Però la tarda de diumenge al Tibidabo va quedar enregistrada a la memòria de Marià Solvell com una mera anticipació, un pas necessari però insuficient, i no va perdre aquesta condició de primer esglaó fins que va tornar, amb la forma esguerrada d’un somriure grotesc, quan la mare s’ajupia davant de la tomba per deixar el pom de crisantems.

Quan es va llevar, va descobrir un obsequi a l’espona del llit. Després de desembolicar-lo, va donar les gràcies mentre sostenia a les mans un globus terraqüi. Al cap de molt poca estona, la noia el va acompanyar a escola. Va tenir la sensació que a les voreres hi havia més gent que altres dies i que ella saludava altres noies amb un somriure de complicitat, però potser aquest detall el va afegir a la memòria al cap d’uns quants anys, quan ja no se sap si els records són com han sigut o si s’han deformat tant que només són com les imatges que et retornen, tramposos, aquells miralls del Tibidabo.

S’hi va quedar a dinar, com sempre. A la tarda, en comptes d’anar-lo a buscar la noia, també com de costum, hi havia la mare que l’esperava, però no era una gran novetat, perquè ja passava altres vegades: quan el portava al metge, quan anaven a comprar-li roba o quan, de cop i volta, decidia que anirien a veure els avis, els de Barcelona, perquè als altres, els que vivien a la Rambla de Badalona, els pares del pare, només els visitaven si era diumenge i, normalment, un sol diumenge al mes, perquè el pare ja hi anava pel seu compte quan li semblava bé. Al cap d’uns quants anys hi va passar una setmana tres o quatre estius seguits, sol amb els avis, lliure per fer amics a la Rambla i jugar-hi a fet i amagar i a posar pedres a les vies per veure com les esmicolaven les rodes del tren.

La tarda d’aquell dilluns 12 de març va anar amb la mare i tres companys de classe, i les seves mares, a una granja del passeig de Gràcia. Els van demanar un suís, de manera que tots tres nens van tenir de seguida els llavis untats de xocolata i el nas tacat amb puntes de nata. Empassaven melindros desfets amb rialles no gaire sorolloses, sota l’admonició implícita que havien de donar gràcies a Déu perquè se’ls concedia el privilegi de ser educats perquè un dia fossin persones de profit. La severitat de la mare contrastava tant amb l’efervescència de la infantesa davant d’aquell berenar, que li feia l’efecte que ella no era tan seriosa com volia fer veure, encara que potser no ho sabia.

A la taula del costat, les tres senyores, vestides i arreglades com si volguessin semblar més grans, parlaven en veu baixa i de tant en tant se’ls miraven per recordar-los que s’havien d’eixugar la boca amb el tovalló abans de beure un glop del vas d’aigua que el cambrer havia deixat al costat de cada tassa. La maniobra no era gens senzilla, perquè els tovallons els duien lligats al coll per assegurar-se que no s’embrutaven la camisa. És d’aquella tarda el record de la primera vegada que va tenir consciència que, si bé ell tenia la mateixa edat que els altres nens, la seva mare, en canvi, era més gran que les altres mares. No tenia encara la capacitat per mesurar aquesta diferència, però se li presentava com una veritat inapel·lable, i es va fer encara més evident quan ella va demanar el compte, es va treure el moneder de la bossa de mà i va pagar, amb una seguretat que el nen de vuit anys encara no podia atribuir a un acte de suficiència però que ja notava que no era del tot natural.

L’explicació que va obtenir més endavant, perquè aquell dia no va gosar preguntar-ho a la mare quan tornaven cap a casa, i això que ella es mostrava més jovial que de costum, era ben simple: els pares havien volgut tenir fills de seguida que s’havien casat, sobretot perquè tots dos havien trigat una mica més que les altres persones a accedir al sagrament del matrimoni, però Déu Nostre Senyor no els va beneir amb la bondat de la descendència fins que gairebé hi havien renunciat i, amb submissió catòlica, havien acceptat que les seves núpcies no els donessin el fruit que tant havien desitjat. Quan per fi el Pare Omnipotent els va complaure amb un fill, el pare de Marià Solvell ja tenia trenta-cinc anys i ella n’havia complert vint-i-vuit. Per això aquella tarda de melindros la mare era una dona de trenta-sis anys que es movia amb la desimboltura d’una persona més madura, mentre que les mares dels seus amics encara no tenien trenta anys o no feia gaire que els havien celebrat.

Mentre tornaven pel carrer Gran de Gràcia, la mare no es va descuidar de queixar-se perquè, malgrat totes les precaucions, ell s’havia embrutat la camisa blanca. Però de seguida va canviar de to i li va preguntar si estava content. Havia de dir que sí. Tot i això, no podia deixar de pensar que, en realitat, l’aniversari l’havia celebrat el dia abans.

La tarda que tornava amb la mare encara no podia saber que a ella li desagradava que visquessin a la Travessera de Dalt, que hauria preferit viure a l’altre costat del carrer Balmes i que hauria volgut que anés a La Salle Bonanova, on havien anat els seus germans, tot i que havia acceptat que l’escola de Gràcia els quedava més a prop. Per tant, com que ella avançava amb pas ferm, tot i que feia pujada, i li dedicava somriures i atencions, era natural que la trobés més amable que altres vegades, més delicada, pels gestos amb què de tant en tant li recordava que no s’havien d’aturar, i també disposada com mai a compartir amb ell un somrís que no solia dedicar-li, potser perquè viure en un barri que la disgustava i acceptar la vida amb un home que no havia sabut donar-li tot el que hauria volgut ja era prou difícil. Encara ho era més si entenies que prendre tantes decisions sobre la casa es feia esgotador, perquè el pare, que treballava moltes hores, semblava sempre distant quan la mare encetava converses que podien ser molt reiteratives sobre les noves cortines del menjador, l’elecció de l’home que venia a netejar la plata, perquè l’anterior havia sigut un desastre, o l’obligació de considerar la possibilitat que la noia, al capdavall, no podia continuar amb ells i que n’haurien de buscar una altra que no protestés ni tingués idees estrambòtiques.

Les converses conjugals que un nen de vuit anys ha pogut sentir, i encara més si els seus pares han fet de la moderació una manera de viure, expliquen una història trossejada que només la memòria és capaç d’unir, al cap dels anys. Aquell dia, el Marià no podia entendre la pressa ni ensumava el neguit, només estava content perquè s’havia abocat a la tassa de xocolata amb nata i perquè encara recordava l’ascens de la talaia, les rialles dins l’avió i les ganyotes davant dels miralls.

El passeig hauria pogut ser agradable i prou, i res no hauria tret importància a la tarda al Tibidabo, si no haguessin vist aquella munió de gent que s’aplegava en una cantonada, a prop de la cruïlla amb la Travessera de Gràcia. Vociferaven i alçaven els braços, això era el que el nen va poder veure abans que la mare li tapés la cara amb les mans i se l’endugués d’una revolada pel primer carrer que van trobar.

Anys més tard, va entendre que havien topat amb un grup de manifestants que havien fugit de les càrregues de la policia i que havien provat de reagrupar-se en una zona que els agents de l’ordre encara no havien controlat. Va saber que la manifestació tenia a veure amb la vaga que havia aturat unes quantes fàbriques, com a colofó d’una protesta de quinze dies, i sempre va veure en aquella acció la prova que les persones són capaces d’una certa tenacitat. Al nen, però, no el podia impressionar que molts barcelonins s’haguessin negat a agafar el tramvia, a pesar de la pluja d’alguna d’aquelles jornades, per queixar-se de l’augment de les tarifes i, també, perquè era un bon motiu per fer alguna cosa contra el règim del general Franco. Per a aquell Marià amb gust de xocolata, només hi havia la mare i un grup de gent estranya que ella s’havia mirat amb un temor nou que el nen només va percebre en la força sobtada de la mà que li estrenyia la seva. Després de perdre’ls de vista, encara els podia sentir. Al cap d’una estona, a aquella remor la va substituir el so de les corredisses. Tot i això, aquesta experiència li hauria deixat una empremta molt feble i no hauria pogut suplantar l’emoció de les atraccions ni l’abraçada amb el pare. Hi va haver un altre motiu, va ser una altra la causa que el record del Tibidabo s’esvanís, i no va trigar gens a presentar-se.

Amb la intenció d’esquivar l’aldarull, la mare s’havia desviat cap al carrer Verdi, que tenia un pendent una mica més pronunciat. Havien apressat el pas, i la mare l’arrossegava sense la suavitat dolça del principi de la caminada. Després de creuar el carrer de Sant Salvador, que era el carrer de l’escola, d’un portal en va sorgir el monstre, perquè així es van afigurar d’entrada aquell home macilent que es cobria el rostre amb les mans ensangonades i demanava ajuda, adreçant-se a la mare de la mateixa manera que ho havia fet el cambrer i tal com ho feia la noia, és a dir, tractant-la de «senyora». La primera reacció de tots dos va ser la d’esquivar el gegant que els mirava amb uns ulls del mateix color que el codonyat, amb les orelles com banderes paupèrrimes i el coll tort com el d’un ocell mort. Però l’home, insolent potser per naturalesa o a causa del dolor, va fer el gest d’aturar-los amb el braç, sense arribar a tocar-los, i va repetir que necessitava ajuda.

Amb el pas del temps, la visió es va anar deformant, fins que va arribar un dia en què Marià Solvell ja era incapaç d’assegurar quina cara tenia aquell home. Aleshores, però, es va fixar de seguida en el front obert amb dues escletxes del color de les magranes, el nas aixafat i una mandíbula poderosa. No podria dir si era gaire més gran que el seu pare, tot i que va creure que era una mica més jove. Ni tan sols hauria pogut descriure la roba que duia, encara que li semblaria sempre que era bruta.

Els records es faran borrosos, però hi ha un rastre d’ombres que dibuixa amb força precisió l’escena a la memòria: un home que s’ha amagat veu que arriba una dona amb el seu fill i, convençut que no li queden gaires forces, decideix fer-se veure i demana que l’ajudin. La dona intenta esquivar-lo, mentre estreny ben fort la mà del fill, però, abans que pugui anar-se’n, l’home cau rodó com un sac i, per compassió cristiana, per educació, fins i tot, i perquè hi ha un nen que l’observa, la dona s’agenolla, per comprovar si hi pot fer res, tot i que ja sap que no, o potser només per convence’s que no és mort i que val més que se’n vagin de pressa, abans que la situació no es compliqui.

El que veu el nen és algú alt que els barra el pas i tot seguit cau a terra. És la primera vegada que un home cau davant seu, és la primera vegada que algú potser es mor, és la primera vegada que la mare s’agenolla fora de l’església, és la primera vegada que ell és valent, amb una valentia desconeguda fins aleshores. S’ajup al costat de la mare i pregunta si és mort.

L’home fa el gest d’incorporar-se i, incomprensiblement, dedica al nen un somriure. Després, al cap de no res, hi ha dos homes que diuen que ja se n’ocupen. No poden saber si són amics seus, uns bons samaritans o uns policies sense uniforme que el detindran. No en sabran mai més res, no hi ha manera d’esbrinar què se’n fa, d’aquell home, i en realitat el seu destí no arribarà mai a preocupar Marià Solvell, ni tan sols quan sigui molt més gran i el seu destí mateix ja sigui evident, com ho arriba a ser el de tothom en els últims anys. L’avi li dirà això mateix, molts anys després, en la seva agonia, amb paraules que ara el nen no comprendria perquè encara no ha vist esmicolar-se prou pedres a la via del tren.

Aquell home ja no és ningú ni ho serà mai. Ni tan sols quan siguin a casa i la mare ho expliqui a la noia, primer, i al pare, després, quan arribi, més tard que altres dies, perquè ha vingut a peu i ho proclama amb un punt d’orgull que la mare li recrimina, sobretot perquè se’n vanta davant la noia, com si ella n’hagués de fer res que el senyor avui hagi volgut obsequiar la seva consciència amb un gest que li sembla solemne, perquè s’ha negat a agafar un tramvia.

Quan fa els deures de cal·ligrafia, li costa una mica més que els altres dies concentrar-se en les filigranes que enllacen les lletres. El sopar lleuger a la cuina no té el sabor divertit que la presència de la noia sol aportar-hi. La visió de la cara tumefacta quedarà incrustada una estona en els laberints de la memòria recent d’una criatura que no s’ha espantat, ni tan sols ha sentit l’angúnia que a la seva edat seria comprensible davant d’un rostre sangonós. Aquesta imatge desapareixerà de pressa perquè el seu lloc l’ocuparà un detall minúscul, del tot intranscendent si es compara amb una vaga de protesta en plena dictadura franquista, però d’una importància majúscula en la vida de Marià Solvell.

Quan l’home que no és ningú va somriure, just en aquell instant, el nen que potser hauria recordat per sempre més l’abraçada del pare al replà de l’escala es va fixar en el fet desconcertant que, sota el llavi superior, s’ensenyava una dent esberlada, una peça que, en comptes de tenir la forma natural, havia perdut un fragment, a partir d’un trenc oblic que la deixava sense un trosset essencial per mossegar. Abans de ficar-se al llit, mentre es rentava les dents, es va mirar al mirall i va ajustar mentalment aquella dent trencada a la seva boca, de manera que se superposés a la seva dent de nen, petita però sencera. Se’n va anar a dormir després d’acomiadar-se del globus terraqüi amb una sola llambregada.

Quan es va llevar, la dent que havia vist incompleta ja no l’amoïnava i l’únic que li interessava era la possibilitat de la reparació. Des d’aquell moment, i amb una intensitat que ja no el va abandonar mai del tot, va niar al seu cap la idea de la reconstrucció, la noció de la restitució.

Ell, Marià Solvell, reconstruiria aquella dent rompuda, tornaria a la dent la seva forma natural, superposaria la idea d’una dent sencera damunt la realitat de la dent esberlada, acoblaria al trenc la part que hi mancava, tornaria a la dent allò que li havia estat manllevat.