Estada

L’endemà d’arribar al poble va trigar força a sortir de la casa. Es volia acostumar a anar despullat. Però al migdia, com que feia massa estona que estava en dejú, va decidir que hauria d’anar al menjador comunitari.

No hi havia ningú. Era una sala força petita, amb quatre taules. En una paret hi havia penjat un gran rotlle de paper de cel·lulosa. En va estirar un tros i el va deixar damunt d’una taula. Una porta al fons li va fer pensar que potser donava a la cuina. La va tustar amb timidesa. De seguida va aparèixer la Cris, que el va saludar amb sorpresa.

—Venia a dinar —va provar de dir mentre abaixava la vista.

—De debò? No ho havies dit.

—No, és que no he menjat res. S’ha d’avisar?

—Sí, no t’ho vaig comentar? Ho sento.

—Si no menjo alguna cosa em desmaiaré —ho va dir amb un somriure que volia ser amable.

—Ara miraré si hi ha res. Només preparem menjar si algú ho demana. Normalment, la gent avisa al matí. Voldràs sopar?

—Em sembla que hauré de menjar aquí cada dia, si pot ser.

—Sí, si ens avises, no hi ha cap problema. Espera. Agafa un tros de paper i seu, que ara t’ho dic.

—Ja l’he agafat, el tovalló.

La Cris va riure.

—No, home, això és per seure. Que siguem naturistes no vol dir que no ens importi la higiene.

—Per seure? Ah —hi va caure tot d’una—, és clar, i tant, ja ho entenc.

Va posar el tros de paper a la cadira i es va asseure. Com que no els havia avisat, es va haver de conformar amb un plat d’amanida i dos daus de tonyina marinada que havien quedat del dia abans. La Cris li va preguntar si beuria te o aigua. Va callar perquè no sabia què respondre, i ella va suposar que triava l’aigua. Va deixar una gerra de plàstic transparent a la taula i un got, també de plàstic, del color del robí. Al cap d’una estona, la Cris li va dur el menjar i va seure amb ell.

—Fem torns. Aquesta setmana m’encarrego dels serveis comunitaris. Acceptem voluntaris.

—Potser més endavant.

Quan va acabar, va recollir el tros de paper i el va llençar al cubell on havien enganxat una cartolina amb la paraula «Papers» escrita a mà. Al vespre es va presentar al mateix lloc i es va comportar com si ja fos un usuari habitual. Va agafar el tros de paper del rotlle penjat, el va posar damunt la cadira i es va asseure. Li va semblar que podia repetir els gestos sense pensar-hi. Parlava amb la Cris sense témer que els seus ulls recorreguessin amb indiscreció el trajecte des dels pits fins als pèls rinxolats que amagaven la vulva. Va saludar amb un cop de cap una parella. No semblaven gaire més joves que ell. La dona tenia els cabells blancs. L’home era més aviat gras. Bevien te, amb uns vasos que li semblaven els d’un menjador escolar, com el seu però de color blau. Intuïa que els àpats serien l’única oportunitat de veure els altres estadants.

Al matí del segon dia va seure una estona al porxo de davant de casa i va fer una volta pel poble. En veure’l passar, una parella el va saludar amb jovialitat. Potser tenien trenta anys o potser encara no els havien fet. Ell duia cabells llargs i barba espessa. Ella es feia trenes, tan llargues que li arribaven a mitja esquena. S’estaven a una casa baixa, a trenta metres de la mitja casa que li havien assignat a ell. El barbut seia en un tamboret, davant de la porta, i foradava un tronc, que mantenia dret entre les cames, amb gúbies i burins de diverses mides. Ella seia al seu costat, en una cadira de reixeta, i llegia. Desprenia una olor molt penetrant que ell de seguida va reconèixer i que el va fer pensar en molts anys enrere, quan el pàtxuli es va posar una mica de moda.

El tercer dia es va apuntar a una sessió de meditació que dirigia l’home que acompanyava sempre la dona de cabells blancs. Van seure damunt d’unes estores una mica aspres, on calia deixar abans un tros de paper. Gairebé no es va fixar que els altres també anaven despullats. Si no hagués vist l’altra gent sense roba, potser no s’hauria adonat que ell no en duia. Potser hauria hagut d’anar despullat tota la vida.

L’hora i mitja de meditació li va semblar avorrida. Però va actuar amb obediència. Només havia de tancar els ulls i fer veure que tenia el pensament en blanc. Li era impossible. Però s’esforçava a dissimular-ho. Enmig d’aquell silenci, podia escoltar les veus de la gent que havia conegut, de tothom que havia perdut, les veus fantasmagòriques que li parlaven dels anys que volia oblidar. En la foscor dels ulls tancats, veia els somriures dels que ja no hi eren, les mirades dels morts que havia deixat enrere i, també, les mans suplicants dels que no havia sabut ajudar. La meditació no havia sigut gaire bona idea.

Un altre dia va provar el bany de fang, que va trobar excitant. Mentre es rebolcava en la barreja d’argiles aquoses, es va mostrar enjogassat, com si encara quedés dintre seu un rastre minúscul d’una infantesa que no recordava tan divertida, com si n’hi hagués prou de deixar-se portar a la gropa d’aquest poni tan alegre com desconegut. Al final es van estirar a prendre el sol, fins que el fang es va assecar i se’ls esquerdava damunt la pell. Per torn, es van ruixar amb una mànega d’aigua tèbia fins que van quedar ben nets. Aquella activitat els obligava a comportar-se com si ja es coneguessin.

Al vespre, quan es va ficar a la dutxa, va descobrir que encara tenia trossets de fang als llocs més recòndits del cos: darrere les orelles i a les parpelles, a les ungles i entre els dits dels peus, entre les natges i al prepuci, perquè no s’havia atrevit a passar-s’hi la mà mentre un desconegut li llançava el raig d’aigua per esbandir-se.

Va passar un parell de dies sense parlar gaire amb ningú. Es va entretenir passejant pels límits del poble. Va descobrir el lloc exacte des d’on es podia veure el mar i va pensar que, si es llevava prou d’hora, hi podria anar un matí a veure com sortia el sol. Va tenir ganes d’explicar-ho a algú i es va recordar que ja feia mesos que li havien dit que s’havia de comprar un telèfon mòbil, però no ho havia volgut fer. Decebut, va acceptar l’experiment de les infusions purgants que li oferien. La Cris l’hi havia suggerit. Va dir que era força interessant per als que no ho havien provat mai. Però aquella purgació va resultar desagradable.

Li van donar una infusió amarga de bon matí. El mal gust no se’n va arribar a anar fins unes quantes hores després. Li va tocar un got de color blau. Aleshores ja tenia clar que aquells vasos vermells i blaus eren els únics que hi havia.

En comptes del dinar, li van servir un puré tan espès com insípid i, tot seguit, un got del mateix beuratge amarg. Se suposava que havia d’anar de ventre i, en efecte, es va asseure dos cops a la tassa del vàter.

L’endemà, quan es va llevar, encara va haver d’anar al quarto de bany amb certa urgència. Quan va arribar al menjador comunitari, la Cris li va preguntar com es trobava i ell va dir que se sentia molt bé. Va mentir. Ella li va explicar que els òrgans agraïen aquella neteja i ell va fer veure que s’ho creia. Encara no havia dit a ningú que era metge.

Més tard la Cris li va presentar una altra dona, que li va fer l’efecte que era de la mateixa edat que ella, tan madura com imprecisa. Es deia Laura. Tenia els ulls ametllats i duia a les orelles uns objectes molt estranys, de color negre, que el van fer pensar en els guarniments tribals que havia vist alguna vegada als documentals de la tele.

La Laura serviria els àpats aquella setmana. Li van tornar a preguntar si no es volia oferir com a voluntari. Va repetir que s’ho pensaria. La Cris li va dir que la Laura era una massatgista estupenda, i la Laura es va enrojolar una mica. «Té les mans d’or», va deixar anar la Cris.

La dona dels cabells blancs que anava amb l’home una mica gras, el mateix que havia dirigit la sessió de meditació, va assentir. A ella li havia deixat l’esquena nova. I això que el seu cas no era gens fàcil. Quan la dona es va girar per anar a buscar la seva estora, ell es va fixar en les protuberàncies que se li marcaven a la línia de la columna vertebral i es va adonar, per primer cop, que estava massa prima. Aquella magror li va semblar exagerada, malaltissa.

De cop i volta, tothom que s’estava en aquell poble li semblava exagerat. Ja ho havia pensat durant els banys de fang, quan aquella dona s’havia empastifat les trenes i, encara més, quan el seu acompanyant barbut s’untava el penis amb l’argila rogenca. «T’has d’abaixar la pell i deixar-ho tot ben enfangat», li havia dit. Havia provat d’imitar-lo, però es va sentir estrafolari i es va girar d’esquena perquè no el veiessin com ho feia.

Les purgacions li havien confirmat que era un lloc massa extravagant per a ell. Què hi feia, amb gent estranya que esculpia troncs i es cobria el gland amb argila molla? S’havia equivocat. S’havia deixat portar per la sensació enganyosa de viure una experiència nova i sorprenent, però tot plegat era massa esperpèntic. Ell no era com tota aquella gent. Potser sí que havia cregut que ho necessitava. Però ja ho havia provat. Ja en tenia prou. Al seu cos no li calien més beuratges amargs. La meditació només l’atordia. Els banys de fang eren excitants, però més aviat l’avergonyien. Estaven tots sonats.

Però comprenia que no tindria cap sentit haver anat fins al poble si marxava abans del seu aniversari.