Recés

Ja havia decidit que se n’aniria, i pensava fer la maleta aquell matí, sens falta. Però es va presentar a la casa on ell s’estava la dona que duia aquells discos negres als lòbuls de les orelles.

—Sóc la Laura, te’n recordes, oi?

—Sí. —Va clavar els ulls en les seves orelles.

—He vingut per demanar-te si ens vols donar un cop de mà. Hem de renovar l’espai dels banys de fang. Estem buscant voluntaris.

—Què s’ha de fer?

—No gaire cosa. Hem pensat que podries carregar les galledes d’aigua.

Al cap de mitja hora portava galledes des d’un safareig fins al lloc on l’home més aviat gras i el barbut que esculpia troncs llançaven palades de terra vermellosa, i un altre home, que encara no havia vist, anava i venia amb carretons d’una terra més groguenca, d’un ocre estabornit. Ell i la Laura duien galledes. La Cris, la dona dels cabells blancs i la dona de les trenes remenaven el fang amb les mans i els peus.

Mentre feien aquella feina, gairebé havia deixat de ser conscient que anaven sense roba. La nuesa era molt diferent quan formava part de la normalitat. Una cosa era seure al menjador amb el tros de paper sota el cul, i una altra, que no hi tenia res a veure, carregar terra i aigua, rebre instruccions, ajudar-se i complir un propòsit. Ara portar roba o no portar-ne es convertia en un matís inapreciable. Potser no s’hi estava tan malament.

Ja s’adonava que els altres compartien més o menys unes idees que a ell li semblaven estrafolàries, però, si prescindia d’aquest detall, eren persones corrents com ell, gent normal que fa coses normals, com portar galledes mentre els pits o els testicles salten al ritme que els braços carregats transmeten a les cames.

El noi dels troncs li va preguntar a quina feina es dedicava i ell va explicar que ja estava jubilat. La dona de les trenes va dir que el seu marit volia saber a què s’havia dedicat abans. El va estranyar que digués la paraula «marit». Havia pensat que eren de la mena de gent que odiaven aquests termes, que els trobaven antiquats i opressius. Atrapat per la sorpresa, va dir la veritat. Quan va pronunciar la paraula «dentista», tots dos li van dedicar un somriure graciós. En aparença, tenien la boca ben sana.

Ho devien dir a algú altre perquè, al cap d’una estona, quan ja tornava a ser a la casa, la Laura es va tornar a presentar d’improvís i li va preguntar si només era odontòleg o si també era metge. Va dir que havia sigut metge, i ho va dir així, amb el verb en passat. Com si fos un ofici del qual es pogués desprendre, que ja sabia que no. Li va fer tantes preguntes que el va atabalar. En lloc de provar de contestar-les, va preguntar a la Laura per què ho volia saber.

—De vegades hi ha persones que vénen fins aquí per viure els últims dies, no sé si m’entens.

—Més o menys. Vols dir que hi vénen a morir?

—No ho diem així, però sí. Normalment, no ens fa falta cap metge.

—No, per a això no cal —va dir en veu baixa, com si no ho volgués dir.

—Hi ha una persona molt malalta entre nosaltres. Els metges ja li han dit que no hi ha remei. Només volia que ho sabessis.

—Per què? Jo sóc dentista. Què té? Càncer?

—Sí. Està al final, o això ens diuen. No necessita res més que la pau que troba aquí. Però hem pensat que ho havies de saber. Si en algun moment ens fes falta…

—No és la meva especialitat, no hi podria fer res…

—No, no, ja ho sabem. Només vull dir que potser en algun moment va bé saber que tenim un metge entre nosaltres. T’ho volia comentar perquè n’estiguis al cas.

—Molt bé.

—Doncs gràcies, ens agrada que siguis tan col·laboratiu. Comptem amb tu.

La Laura ja se n’anava, quan ell la va retenir amb un gest de la mà que no va arribar a tocar-li el braç però que ella va entendre igualment.

—Suposo que hauria de saber qui és. Per si de cas, vull dir.

—I tant. Em pensava que ja te’n devies haver adonat. Com que està tan prima…

Va pensar de seguida en la dona dels cabells blancs.

—No hi havia caigut.

—Aquesta vegada no ha volgut que la maltractessin amb la quimioteràpia. És la tercera recaiguda, i el diagnòstic va ser tan radical que ha preferit viure els últims dies sense medicaments.

—Sembla tan…, tan plena de vida —va aconseguir mentir.

—Sí, i és tan alegre. La vida és ben estranya, oi?

—Vols seure una estona? Vaig comprar cafè a l’economat i te’n puc fer una mica.

—No en prenc mai, però gràcies.

Quan la Laura se’n va anar, el Marià es va recordar de l’alegria amb què remenava el fang la dona que havia anat al poble per morir-s’hi i ho va trobar inaudit, això d’entomar el darrer tram com si no ho fos, com si pogués ser tan important que la terra d’un ocre desmaiat i la terra més fosca, gairebé caoba, es barregessin bé amb l’aigua que duien des del safareig, com si de debò el resultat d’aquesta mescla fos la cosa més transcendental del món. Aquesta dedicació tan profunda el va commoure. I des d’aquell moment ja va ser inevitable, quan veia pels carrers del poble aquella dona, que s’imaginés que es moria, de cop i volta, davant seu. Va arribar a somiar que es moria quan ell hi parlava, que es moria quan ell feia de voluntari al menjador i li oferia un got d’aigua, un d’aquells vasos de plàstic, un de blau o un de vermell.

La manera com es mostrava nua, sense cap complex, li va semblar molt més meritòria que la manera com els altres caminaven despullats. Perquè els altres, els vius, només ensenyaven el seu cos nu mentre que ella, gairebé una moribunda, mostrava a tothom com seria molt aviat el seu cadàver.