Epifania

El Marià estava estirat, amb els ulls tancats, quan ha tingut la sensació que l’escalfor del matí s’atenuava. Ha pensat que un núvol tapava el sol, ha obert els ulls per comprovar si era això i l’ha descobert. Feia molts anys que no el veia, però no ha trigat gens a estar-ne segur. Ja no és aquell noi jove, també s’ha fet gran. Tot i això, li ha semblat que encara conserva un rastre d’aquella força. Va despullat, com ell, és clar, com fa tothom en aquest poble. Només l’havia vist nu una sola vegada, al quarto de bany del pis del carrer Verdi. Té la temptació de preguntar-li què hi fa, aquí, però espera, pacient, que el Jep parli primer.

—Així que has vingut —el saluda el germà de la Teresa—. N’he dubtat tant. Quan m’han dit que no sabien si hi eres… Aquestes noies menteixen molt malament.

—No estava segur que fossis tu. Però no podia ser ningú més —diu, per fi, en comptes de posar-se dret i fer-li una abraçada.

—Per favor, no has canviat gens. Ets tan ingenu.

Sí que ho és. No fa gaire estona, ha arribat a creure que la Laura i ell podrien ser un dia una bona parella. Però no està disposat a admetre-ho i, encara menys, sense tenir-ne una explicació.

—Qui més volies que t’enviés aquell prospecte? T’he vingut a buscar. Fa tants anys que espero aquest moment que estic una mica emocionat. M’ho sabràs perdonar, oi?

El molesta aquest to displicent, la ironia que hi ha carregada en aquesta pregunta pretensiosa. Quan el Jep el va deixar amb la paraula a la boca, a la plaça Lesseps, el Marià va pensar que un dia tindrien l’ocasió de desfer aquell malentès. Però amb els anys gairebé se n’ha oblidat. Li hauria de dir això, que l’ha oblidat.

—Vaig triar aquest lloc perquè et volia veure tal com ets, sense la teva disfressa. I perquè em volia presentar tal com sóc, sense amagar res.

El seu penis, no pot evitar de fixar-s’hi, no presenta aquesta vegada una erecció punyent. Al contrari, sembla que pengi descuidat entre les cames, com un adminicle innecessari. Al pubis hi té pèls blancs. Calcula de pressa quants anys deu tenir. Seixanta? És un home gran, això és evident. De fet, ara els separa una distància menor que quan es van conèixer i ell era un jove de només divuit anys. Quan va ser això? Fa la resta.

—En tinc seixanta-dos. —Li endevina el pensament—. És això el que penses, oi? I tu, setanta. Els fas avui, és clar. Per això he vingut. Per molts anys. —Li ofereix la mà.

—No entenc res, ja ho saps. —S’incorpora i queda assegut a la gandula on fa un moment jeia amb els ulls closos.

—No, és clar que no. Tingues paciència. Jo n’he tinguda. M’he esperat molt de temps, no vindrà d’una mica. M’encanta la teva cara de sorpresa. Llavors ja feies una cara semblant, com si tot el que passés al teu voltant et pogués sorprendre, però, sobretot, com si no ho entenguessis. Saps qui són els Kao? No, és clar que no. Són la família xinesa que va fundar el restaurant Pekín. Hi vam anar a sopar amb la Teresa, te’n recordes? Havien treballat al Gran Dragón, el primer restaurant xinès de Barcelona. Em sembla que va ser l’any 1958. Però tu no havies estat mai a cap restaurant xinès. Mai. No saps res dels primers immigrants xinesos de Barcelona ni dels últims.

—No m’agraden, els restaurants xinos. No m’agradaven aleshores i ara tampoc. Escolta, no has vingut fins aquí per explicar-me quina família treballava a no sé on, oi que no? —Es posa dret.

—Seu, home, seu. Necessito una mica de temps, ja t’ho he dit.

Acosta una gandula a la gandula que ell acaba de deixar buida i s’hi asseu. El Marià li voldria dir que hi ha de posar un tros de paper o una tovallola, el que sigui, però no ho arriba a dir. Ell mateix, aquesta vegada, no hi ha pensat tampoc. Es queda dret al seu davant, però l’incomoda aquesta posició, perquè exhibeix els genitals a l’altura de la cara del germà petit de la Teresa, i de seguida seu.

—Vivies a Gràcia, però hauria sigut el mateix si haguessis viscut a qualsevol altre barri. La vida a Gràcia va canviar d’una manera trepidant. Els tallers artesans es van convertir en bars i restaurants, les places s’omplien de gent jove que bevia i parlava.

—Visc a Gràcia.

—Ja ho sé, home, ja ho sé. Sé on vius, sé on has viscut, ho sé gairebé tot de tu. Però tot això, a tu, et va passar pel davant. Barcelona va ser molts anys una explosió imparable d’alegria, la llibertat era tan nova que es respirava així que sorties al carrer. Tothom provava de trobar la seva manera de viure, i tu vas triar la teva. T’ho vas perdre tot.

—Ja era una mica gran per a les explosions imparables —no li sap greu haver-ho dit de la mateixa manera que ell.

Podria semblar que és una mofa. I no ho és. No es pot burlar de la seva imperícia per sobreviure a la desgràcia, de la seva incapacitat per passar els fulls del calendari després d’aquell cap d’any. Va fer el que va poder. I va viure feliç, en unes condicions quasi perfectes, protegit pels vidres de l’aquari on s’amagava des de 1976.

—Hauries pogut ser jove per sempre més. Em fèieu tanta enveja. Ella, sobretot, em feia tanta enveja. No em miris així. Sí que ho sabia, què et penses? Per això rèiem. Em deia sempre que ella t’havia vist primer. Ho entens? Primer. Gràcies a tu, per fi hi havia un temps clar. Era la nostra broma privada. La broma que ens unia perquè ens recordava qui érem. Tots dos necessitàvem algú diferent de nosaltres, algú que fos de debò. Era la broma que la Teresa feia servir per ajudar-me. Perquè si ella t’havia vist primer, volia dir que hi havia un abans i un després, que el temps existia i que tu me’l regalaves a través d’ella. A ella li vas dar un lloc al món, l’únic lloc on podia viure. Per això va morir quan l’hi vas prendre. Però a mi m’havies donat el temps. I també me’l vas prendre, perquè el vaig perdre per sempre quan la Teresa va saltar d’aquell balcó.

—Jep, no sé per què no vas voler que parléssim mai més i no sé per què has trigat tants anys a venir-me a veure. —Els seus braços proven de girar com les busques d’un rellotge, però aquest rellotge s’ha aturat—. Però jo ara visc en pau —pronuncia aquesta paraula al mateix temps que uneix els palmells, l’un contra l’altre, com si volgués resar, però només és que les busques, ara immòbils, es troben a les dotze en punt—. O ho intento. Si has vingut per dir-me alguna cosa que pugui entendre, més val que ho facis.

—Quina impaciència. A la teva edat ja no t’escau, creu-me. Vas preferir un lloc tan impersonal com el carrer Atenes, quin lloc més insípid. La teva vida hauria sigut tan anodina sense ella, sense nosaltres. De vegades encara m’estranya que la Teresa et pogués trobar tan atractiu, però seria injust, és clar, això sí que seria injust, perquè ella t’adorava.

El Marià obre i tanca els ulls unes quantes vegades. Cada vegada que els obre, el Jep encara hi és. I, cada vegada que els tanca, la Teresa torna del món dels morts i el saluda amb un somriure impúdic, amb ulls impenitents, amb els dits als mugrons.

—T’adorava, ja ho saps, oi? Per damunt de tot, hi havia dues coses de tu que adorava. Una era atractiva perquè li donava força i l’altra ho era perquè l’ajudava a creure que sabria viure. Però no ho vas entendre mai.

—La vaig estimar molt.

—Estimar… Quina paraula, oi? Si no fos que t’he odiat tant, et diria que em fas llàstima. Saps què l’atreia, de tu? El teu entusiasme, això en primer lloc. El teu entusiasme era molt atractiu. Però et vas espantar i el vas perdre. Sí, et vas espantar. Vas tenir por de la felicitat que ella et donava.

—No ho diguis, això. —Sembla que es vulgui posar dret una altra vegada, però només ha inclinat una mica el cos cap endavant.

—Saps quina era l’altra cosa que et feia atractiu, per a la meva germana? No ho saps? La salvació. Tu eres la seva salvació. Li transmeties la mena de seguretat que ella sabia que no tindria mai. Ella deia que tu eres més racional. Era la seva manera de dir-ho. Sabia que si es descontrolava, i en part no ho podia evitar, tu eres allà per salvar-la. Podies endreçar la seva vida, li podies fer creure que el món és un lloc segur. Per això va voler tenir un fill.

—Va ser un accident, aquesta és la veritat. Un descuit.

—La teva ingenuïtat és tan perversa. No, es va quedar embarassada perquè va voler. Quedava amb tu quan ovulava. M’ho va dir. A mi m’ho deia tot. Encara no ho sabies, això? Ens ho explicàvem tot. Tot, ho entens?

—No m’ho crec. M’ho dius per ferir-me, però ja és massa tard.

—No, per què t’hauria d’enganyar? T’he convidat a venir aquí per enganyar-te? No, home, ara ja no, ara és l’hora de la veritat, de tota la veritat. Creu-me: la Teresa va pensar que, si et donava un fill, tu t’hi voldries quedar, sabia com eres. Per això la vas destrossar quan li vas dir que no el volies, quan vas decidir que perdés el fill que ella volia tenir per a tu, només per a tu. Et vas comportar d’una manera tan vulgar.

—Mira, Jep, les coses no van anar com pensàvem, la vida ens porta per camins que no coneixem…

—«Camins que no coneixem». No tens gens d’imaginació, oi que no?

—Va ser una desgràcia. Però tu saps que l’estimava. No té cap sentit. De debò que has esperat més de quaranta anys per venir-me a dir que la Teresa es volia quedar embarassada? Per què? De què serveix, ara? No t’entenc. No et vaig comprendre aleshores, i ara, encara menys. Deixem-ho córrer.

—Deixar-ho córrer?

El Jep s’aixeca, ara sí, i esclata a riure.