Origen

El dia que va arribar al poble nudista era un dissabte, el 2 de març de 2013. Era la primera vegada que anava a un lloc com aquell, però no se li feia estrany. Sempre hi ha un primer dia, una primera vegada. Com la primera vegada que va pensar en la idea de la restitució.

Al llarg dels anys hi havia hagut molts altres primers dies. El primer cop que va fer un petó, quan tenia catorze anys, i una noia, en una escala fosca, li va oferir la boca oberta sense que ell s’ho esperés. No va saber què fer i ella hi va haver d’insistir.

El primer cop que va ficar el penis en una vagina, el primer cop que li van ficar el dit al cul, el primer cop que va menjar en un restaurant xinès, el primer cop que va veure la dissecció d’un cadàver, el primer cop que va mirar fixament l’istme d’una gola, amb l’úvula penjant com una campana vermella.

També el primer cop que va ser pare, el primer cop que ho va perdre tot i tots els altres cops que es va tornar a quedar sense el que estimava. I, encara, el primer cop que va creure que es volia morir i, després, tots els cops que ho hauria pogut voler però va decidir que volia viure.

El dia que va arribar al poble només era això, el primer dia i, per tant, el dia del compliment del deure insatisfet, el dia de convertir el desig en realitat, el dia assenyalat per lliurar-se a la voluntat posposada, per fi, nu.

Encara no sabia que potser s’hi voldria quedar. Però ja havia acceptat la possibilitat que fos així, sense tenir-ne una consciència clara. Era només una intuïció, imperfecta però suficient per introduir en el seu pensament atribolat aquesta possibilitat. No era cap sensació nova que l’hagués envaït després de donar les gràcies al conductor. Era més aviat una previsió que ja l’acompanyava quan es va enfilar a l’autobús, quan va preguntar al xofer si sabia on hauria de baixar per anar al poble nudista. La idea ja devia ser-hi, com una anticipació boirosa, des que havia rebut aquella carta que el convidava a descobrir el poble. I també devia ser-hi, com un record persistent, des que havia refusat la invitació a compartir la novetat del nudisme amb una dona a qui no li hauria negat mai res.

Quan va trobar el sobre a la bústia no va donar cap mena d’importància a l’absència de mata-segells. Els departaments de promoció actuen de manera tan subreptícia que no el podia sorprendre un altre truc d’empresa. Els anuncis de restaurants de menjar ràpid prometien descomptes extraordinaris, els compradors d’or oferien preus formidables i els manyans deixaven adhesius amb un número de telèfon a la porta del carrer. Tothom ven i tothom compra, tot té un valor i algú altre ho pot bescanviar. No era tan estrany que sabessin el seu nom i a on vivia.

Abans de desplegar el prospecte va llegir la carta que l’acompanyava. A l’encapçalament hi destacava el seu nom: Dr. Marià Solvell. Tot seguit, en un to d’aparença col·loquial, li feien saber que la seva vida canviaria de manera sorprenent si evitava els prejudicis i s’atrevia a considerar la possibilitat d’un recés inoblidable en un paratge mediterrani on tindria, finalment, ho deia així, l’oportunitat de trobar la pau que des de tant de temps cobejava i la possibilitat de celebrar el retrobament de si mateix. Què en podien saber, de la pau que ell reclamava? Totes aquestes frases li havien cridat l’atenció.

Al prospecte hi havia el nom del poble a sota d’una fotografia on es veien quatre cases, un carrer buit i, al fons, d’esquena, dues persones nues, un home i una dona. S’hi deia que hi podia fer una estada curta o més llarga, segons la seva conveniència, i que hi havia l’opció de comprar alguna de les cases que encara quedaven a la venda. Al dors del tríptic hi havia un número de telèfon i una adreça de correu electrònic, que no li servia de res perquè ell no tenia ordinador, a més d’un resum de les normes bàsiques de comportament.

Les va revisar una mica distret, però ja en va tenir prou per fer-se’n una idea. Preferien les visites de parelles mixtes i dones soles, però acceptaven homes sols si complien determinades condicions, la primera de les quals consistia a demanar l’autorització per telèfon.

La veu femenina que el va atendre era amable i les preguntes que feia no semblaven gens indiscretes. Quan va dir l’edat que tenia, va semblar que aquesta dada produïa un efecte tranquil·litzador. Quan va contestar sobre les motivacions, va optar per dir la veritat: que no ho sabia ben bé, que li havien enviat informació i que li semblava una experiència pacificadora. Però no va dir tota la veritat: que ho tenia pendent, que li semblava un homenatge, potser no a algú sinó a un temps determinat de la seva vida, i que no es volia morir sense haver-ho provat. Va preferir l’explicació típica que necessitava descansar i que un lloc com aquell per força havia de ser prou serè i, en certa manera, més pur. Va fer servir aquesta expressió: «més pur». A la dona que l’escoltava li devia semblar sincer, tot i que gens original, i el va informar que a l’estiu hi solia haver molta més gent, barcelonins i estrangers, sobretot alemanys, però que en aquestes dates no hi havia tants visitants. Va ser aleshores que va pensar que, si havia de celebrar el retrobament de si mateix, com li deien a la carta, també hi podria celebrar el setantè aniversari. O sigui que no era un pensament espontani sinó més aviat induït per la referència directa a la pau que suposadament cobejava i per l’última frase: «Ens agradaria molt retrobar-nos en aquest paratge completament únic». Li semblava un missatge encriptat que havia de poder desxifrar. La clau del codi apareixia al sobre, perquè no hi havia cap rastre de mata-segells, però sí que hi havia un segell, amb la imatge robusta d’una àguila fosca.