Apèndix
Amb totes aquestes dades sobre el caràcter de l’Elliot i l’autorització de fer-ne ús, l’Anne abandonà els edificis Westgate; tenia l’esperit trasbalsat a causa de totes les coses que havia escoltat, sentit, pensat i recordat; estava esbalaïda pel que sabia de l’Elliot, temia pel futur de Kellynch i sentia pena per lady Russell, la confiança de la qual en ell era absoluta. Que torbada se sentiria, a partir d’aquell moment, en presència de l’Elliot! Com s’hauria de captenir amb ell? Com se’n desempallegaria? Què en diria als de casa? Quan hauria de mostrar-se indiferent i quan, prendre una actitud definida? Tot plegat constituïa una confusió d’imatges i de dubtes. Experimentava una perplexitat i una agitació que no veia com acabarien. Caminava per Gay Street i estava tan abstreta en els seus pensaments, que se sobresaltà quan l’almirall Croft li va adreçar la paraula, com si el fet de trobar-se’l allí fos la cosa més insòlita del món. Eren a quatre passes de la porta de casa d’ell.
—Aneu a visitar la meva muller —féu l’almirall—. Es posarà d’allò més contenta de veure-us.
L’Anne brandà el cap.
—No; no tinc pas temps. Me’n vaig cap a casa —s’excusà.
Però mentre ella parlava, l’almirall ja s’havia avançat i trucava a la porta, tot dient:
—Sí, sí, entreu, entreu; la trobareu sola; entreu i reposeu una estona.
L’Anne se sentia tan poc disposada en aquells moments a estar en companyia de ningú, que aquella imposició la va contrariar; però, tanmateix, no tingué més remei que aturar-se.
—Ja que sou tan amable —digué—, entraré un moment a veure com està la senyora Croft, però realment no em puc quedar ni cinc minuts. Segur que està completament sola?
Li passà pel cap que era ben possible que hi fos el capità Wentworth i temia més que li assegurés que hi era o que no hi era, que no pas si hagués formulat la pregunta directament.
—Oh, sí!, completament sola; no hi ha ningú amb ella, llevat de la modista, i ja fa més de mitja hora que s’estan allí tancades, de manera que aviat acabaran.
—La modista! Aleshores estic segura que la meva visita seria molestosa. Permeteu-me que deixi la meva tarja i vós ja tindreu la bondat d’explicar després a la senyora Croft el que ha passat.
—No, no, de cap manera, de cap manera! S’alegrarà molt de veure-us. Mireu, no gosaria jurar que no us ha de dir res en especial, però això ja es veurà quan serà el moment. No vull insinuar res, jo. Caram, senyoreta Elliot, hem començat a sentir a dir coses curioses sobre vós —i li somreia obertament—. Però no en feu pas la cara, tan seriosa com un jutge!
L’Anne es ruboritzà.
—Ara, ara, això està més bé. Ja començava a pensar que estàvem equivocats.
Ella es quedà amb el dubte de cap a on s’adreçaven les sospites de l’almirall; la primera idea que se li acudí fou que es tractava d’alguna revelació del seu cunyat, però de seguida es va avergonyir d’haver-ho pensat i considerà que era més probable que l’almirall es referís a l’Elliot. La porta es va obrir i el majordom, que ja es disposava a negar que hi fos la mestressa, en veure l’amo, emmudí. A l’almirall, la cara que posà el criat li va fer una gràcia excessiva. L’Anne considerà que es rabejava en el seu triomf sobre l’Stephen. Finalment, però, s’assossegà i la va invitar a pujar, per bé que li passà al davant tot dient:
—Us acompanyaré i us anunciaré jo mateix. No em puc quedar perquè haig d’anar a correus, però si seieu una estona, la Sophy vindrà de seguida i mentrestant ningú no us destorbarà… Aquí no hi ha ningú més que en Frederick —conclogué alhora que obria la porta.
Ningú més que en Frederick! Com si en Frederick fos un no ningú per a ella! Quan ja se sentia tranquil·la, indiferent, desimbolta, li anunciava tot de cop que hauria d’estar-se a la mateixa sala amb ell! Sense tenir temps de preparar-se, d’adoptar un posat o una expressió adient! Només va tenir temps d’empal·lidir abans de traspassar el llindar i trobar-se amb l’esguard atònit del capità Wentworth, que, assegut vora l’escalfapanxes, feia veure que llegia, mentre esperava l’única sorpresa que podria causar-li l’apressat retorn de l’almirall.
L’encontre fou tan inesperat per a l’un com per a l’altre. Tanmateix, l’única cosa que podien fer era contenir les emocions i mostrar-se calladament cortesos, mentre l’almirall procurava que no es fes un silenci engavanyador. L’home repetí tot el que havia dit abans sobre la seva esposa, insistí perquè l’Anne s’assegués i es posés còmoda, tot i que estava segur que la senyora Croft baixaria de seguida, i ell mateix pujaria a donar-li la notícia. L’Anne, que ja s’asseia, es va posar dempeus tot seguit per tal de pregar-li que no interrompés la senyora Croft i per expressar-li de bell nou el desig d’anar-se’n i tornar un altre dia. I si ella no va insistir amb irreductible perseverança ni, tot prenent una decisió més passiva, no abandonà tranquil·lament l’estança (com sens dubte hauria pogut fer), no li pot ser perdonat? Si no l’horroritzava sostenir una conversa privada amb el capità Wentworth durant uns minuts, no se li pot perdonar que no volgués donar-li entenent que, en realitat, estava esverada? Tornà a seure i l’almirall s’acomiadà, però en arribar a la porta, va dir:
—Frederick, voldria parlar dues paraules amb tu, si et plau.
El capità Wentworth se li apropà i, instantàniament, abans no haguessin sortit de la sala, l’almirall prosseguí:
—Com que us deixaré sols, correspon que et suggereixi un tema de conversa; de manera que, si et plau…
En arribar en aquest punt, la porta fou tancada fermament, sense que l’Anne pogués saber qui de tots dos ho havia fet. Però, si bé es va perdre el que seguia, no va poder deixar de sentir alguns fragments de la conversa, perquè l’almirall, confiant que la porta era ben closa, parlava sense moderar la veu, tot i que ella sentia com el seu interlocutor tractava de fer-li abaixar el to. L’Anne no tenia cap dubte que parlaven d’ella. Repetidament sentia el seu nom i el de Kellynch. Estava tremendament incòmoda. No sabia què fer ni què en podia esperar, de tot allò i, entre d’altres inquietuds, l’assaltava el temor que el capità Wentworth no tornés a la sala, la qual cosa, atès que ella havia accedit a quedar-se, hauria estat… una ofensa massa greu per expressar-la amb paraules. Segons que semblava, enraonaven de l’arrendament de Kellynch.
Sentí que l’almirall deia alguna cosa sobre signar o no signar el contracte… Això no era una qüestió massa trasbalsadora, però tot seguit deia:
—Detesto no saber a què atenir-me. Haig de saber alguna cosa avui mateix. I la Sophy pensa com jo.
Aleshores, en un to més baix, el capità Wentworth semblava protestar, com si volgués excusar-se, com si desitgés restar al marge de l’assumpte.
—Bah!, bah! —replicà l’almirall—. Ara és el moment. Si no parles tu, em quedaré i ho faré jo.
—Està bé, senyor, està bé —féu amb impaciència el seu cunyat, tot obrint la porta mentre parlava.
—Aleshores ho faràs. Em promets que ho faràs? —insistí l’almirall amb tota la potència de la seva veu.
—Sí, senyor.
L’almirall se’n va anar a cuita-corrents, la porta es tancà altre cop i arribà el moment en què l’Anne es quedà sola amb el capità Wentworth.
No va poder veure-li la cara, perquè ell s’encaminà de seguida a la finestra, entre indecís i torbat, i durant uns segons l’Anne es penedí del que havia fet: ho considerà imprudent i li van pujar els colors a la cara en pensar que era indecorós. Hauria volgut poder parlar del temps o del concert, però tan sols s’acontentà a prendre un diari. Afortunadament aquell terrible silenci no durà gaire estona més; el capità es va tombar i, apropant-se a la taula on seia ella, digué amb veu forçada i continguda:
—Estic segur que haureu sentit, senyoreta, com li prometia a l’almirall Croft de parlar-vos d’una qüestió molt particular i aquest convenciment m’obliga a fer-ho, per molt que em repugni prendre’m una llibertat tan gran. M’acusareu d’impertinència, suposo, en considerar que parlo tan sols per boca d’un altre, ni que sigui obligadament; però, en canvi, l’almirall és un home que no pot ser considerat impertinent per una persona que el coneix com el coneixeu vós. Les seves intencions són sempre bones i sanes i ja veureu que no el guien d’altres en la comissió que m’ha encomanat i que jo, amb… amb un sentiment molt peculiar, em veig obligat a complir.
Callà, però tan sols per prendre alè, car no semblava esperar cap resposta. L’Anne l’escoltava com si del seu discurs en depengués la pròpia vida. El capità prosseguí amb forçada oficiositat:
—L’almirall, senyoreta, aquest matí ha estat informat confidencialment que vós… Paraula d’honor que no sé pas com dir-ho, que em fa vergonya… —deia amb la respiració agitada i parlant de pressa—. És tan delicat això de donar una informació com aquesta a una de les parts interessades… Espero que em comprendreu. Li han dit molt confidencialment que el senyor Elliot… que tot estava arranjat al si de la família per celebrar la unió entre el senyor Elliot i vós. Han afegit que aniríeu a viure a Kellynch… i que, per tant, els llogaters haurien d’abandonar la propietat. L’almirall considera que això no és correcte. Tanmateix, se li ha acudit que pot ser un desig d’una de les parts. I el que m’ha encarregat de dir-vos, senyoreta, és que si la família així ho ha decidit, caldrà anul·lar el contracte d’arrendament i ell i la seva germana cercaran una altra casa, convençuts que no faran més que allò que uns altres farien per ells en circumstàncies semblants. Això és tot, senyoreta. Unes poques paraules vostres seran resposta suficient. Que m’hagin elegit a mi per portar a terme aquesta gestió és verament fantàstic! I em podeu ben creure, senyoreta, si us dic que m’és també molt dolorós. Unes poques paraules, però, serviran per esvair l’engavanyament i l’angoixa que tots dos sentim.
L’Anne pronuncià un parell de mots, però foren inintel·ligibles; i abans que ella recobrés la calma necessària, el capità afegí:
—Només que em digueu que l’almirall pot adreçar una carta a sir Walter, serà suficient. Digueu tan sols: «Que ho faci». Immediatament aniré a donar-li el missatge.
—No, senyor —respongué l’Anne—, no hi ha cap missatge. Esteu mal in… L’almirall està mal informat. No dubto que les seves intencions són bones, però està equivocat. En tot això que li han dit no hi ha ni gota de veritat.
El capità va restar un moment silenciós. L’Anne se’l mirà per primer cop d’ençà que ell havia retornat a la sala. Li havia canviat el color de la cara i l’esguardava amb tanta ànsia i tanta devoció com ella mai no havia vist en cap altres ulls.
—Ni una gota de veritat? —repetí ell—. Res de tot això no és veritat?
—Res.
Fins aquell moment el capità s’havia estat palplantat darrere una cadira, buscant de calmar els nervis ara recolzant-se al respatller, adés resseguint les motllures amb el dit. Ara s’assegué, tot acostant la cadira una mica més a l’Anne, i la mirava amb un esguard més aviat dolç que no pas penetrant. L’expressió de la noia no el descoratjà pas. Aleshores s’establí entre ells dos un diàleg mut, però intens: l’actitud del capità era suplicant; la de l’Anne, d’acceptació. Ell s’atansà un pèl més, li va prendre la mà i la hi estrenyia.
—Anne, la meva estimada Anne! —exclamà profundament emocionat.
I tota la indecisió i tots els dubtes s’esfumaren com per art d’encantament. Es trobaren units de bell nou i recobraven tot allò que havien perdut. Se sentien traslladats al passat mentre creixia l’afecte i la confiança al fons de llurs cors; el moment present era, però, prou delitós, de manera que acolliren amb enuig la interrupció de la senyora Croft quan se’ls uní al cap d’uns moments. Ella, probablement, pel que va poder observar durant els deu minuts següents, alguna cosa degué sospitar; i per bé que difícilment una dona del seu tarannà podia desitjar que la modista l’hagués retinguda una estona més, és probable que desitgés tenir una excusa —anar a tancar les finestres que un sobtat temporal hagués obert o baixar a reclamar un calçat de l’almirall a cal sabater— per abandonar la sala. Tanmateix, la fortuna afavorí tothom d’una altra faisó: una pluja suau i persistent començava a caure al mateix instant en què tornava l’almirall i l’Anne s’alçava per marxar. Com és natural, insistiren perquè es quedés a dinar. Enviaren una nota a Camden Place i l’Anne es quedà; es quedà fins a les deu del vespre. Durant tot aquest temps, marit i muller —ja fos per iniciativa de la dona o simplement perquè havien de complir llurs obligacions habituals— sortiren amb freqüència de l’estança: ara pujaven al pis de dalt perquè havien sentit un soroll, adés baixaven a l’estudi a fer comptes o sortien al replà de l’escala per donar llustre al llum. I aquells moments tan preciosos eren aprofitats per l’Anne i en Frederick per tal de rememorar totes les angoixes del passat. Abans de separar-se al vespre, l’Anne tingué el goig de sentir-se a dir que, en primer lloc (lluny d’haver canviat per empitjorar), estava més adorable que mai; i que, quant al seu caràcter, segons com ell ho sentia al fons de l’ànima, havia assolit la perfecció definitiva, conservant el prodigiós equilibri entre la fortitud i la tendresa; que ell mai no havia deixat d’estimar-la i de preferir-la, per bé que sols havia estat a Uppercross on començà a fer-li justícia i que sols a Lyme havia començat a comprendre els propis sentiments; que, precisament a Lyme, havia rebut lliçons de tota mena: la sobtada admiració manifestada pel senyor Elliot havia estat, si més no, com una provocació per a ell i les escenes que tingueren lloc al Cobb i a casa del capità Harville li testimoniaren la superioritat de l’esperit d’ella. Quant als primers intents de relacionar-se amb la Louisa Musgrove (provocats pel ressentiment i el despit), en Frederick manifestà amb vehemència que en tot moment considerà que eren inútils, que mai no podria estimar la Louisa, per bé que fins aquell dia trist, fins que, posteriorment, no trobà un moment de lleure per reflexionar, no havia arribat a apreciar les excel·lències d’aquella ànima sublim, amb la qual la de la Louisa mai no es podria comparar: esperit de distinció suprema, que havia subjugat el seu des d’aleshores. Allà havia après a distingir clarament la diferència profunda que separa la fermesa de conviccions de l’obstinació capriciosa; l’audàcia irreflexiva, de la resolució pròpia d’un esperit assenyat. Allà havia començat a valorar degudament la dona que havia perdut i llavors deplorà amargament l’orgull, la insensatesa, el rancor forassenyat que li feren desdenyar les ocasions d’intentar reconquistar-la. A partir d’aquells dies havia sofert severa penitència. I quan, un cop esvaït el remordiment que va despertar-li a l’ànima el tràgic accident de la Louisa, tornà de nou a la vida, va comprendre immediatament que, si bé havia guanyat la vida, havia perdut la llibertat.
Descobrí que el seu amic Harville ja el considerava compromès. Els Harville no tenien cap dubte que existia un afecte mutu entre ell i la Louisa; i si bé, en certa manera, ell podia desautoritzar instantàniament aquelles sospites, en reflexionar que d’altres persones també ho podien haver cregut, potser la seva pròpia família, fins i tot ella mateixa, comprengué que ja no era senyor de la pròpia voluntat, que l’honor el col·locava al seu arbitri, per bé que si aquesta havia de ser la conclusió, massa lliure era, ai las!, pel que feia al cor. Mai no havia pensat seriosament en aquell assumpte; no havia considerat que aquella excessiva intimitat a Uppercross comportava un perill i podia tenir, en molts aspectes, conseqüències desagradables, i que ell no tenia cap dret a sotmetre aquelles dues noies a possibles comentaris malèvols, si no a més grans contingències, per complaure el seu caprici egoista de jugar amb llurs cors fins a decidir-se per una.
S’adonà, quan ja era massa tard, que s’havia ficat en un atzucac i, en comprovar amb sincera complaença que no sentia res per la Louisa, s’hi trobava lligat, si els sentiments de la noia envers ell eren els que els Harville suposaven. Va resoldre, doncs, abandonar Lyme i esperar ben lluny la guarició de la Louisa. Estava disposat a afeblir mitjançant una noble estratègia la simpatia que podia inspirar la seva persona; per consegüent, marxà cap a Shropshire, amb el propòsit de retornar passat un temps a Kellynch, per estar-se amb els Croft, i actuar d’acord amb allò que considerés convenient.
Havia romàs a Shropshire, tot lamentant la ceguesa del propi orgull i els fatals errors de totes les seves previsions, fins que de sobte el venturós i sorprenent compromís de la Louisa amb en Benwick l’alliberà de tota obligació.
Bath… Bath li aparegué immediatament al pensament i, poc temps després, apareixia de fet davant els seus ulls. Arribar a Bath reblert d’esperança; sofrir les urpades punyents de la gelosia en veure el senyor Elliot per primera vegada; experimentar tots els canvis que es produïren durant el concert; sentir-se desgraciat quan aquell matí li arribà aquella informació circumstancial; ser ara més feliç del que les paraules podien expressar o del que cap cor que no fos el seu podria suportar.
Estava ansiós i encantat de descriure tot allò que havia experimentat al concert; la vetllada semblava haver estat constituïda de moments emocionants. Aquell instant en què ella s’havia avançat per parlar-li a la sala octogonal; aquell altre en què va aparèixer el senyor Elliot i se l’endugué del seu costat; i dos o tres més al curs del vespre, en els quals el seu esperit fluctuava entre l’esperança recobrada i el desesme creixent, havien posat ben bé a prova la seva fe i les seves energies.
—Veure’t —exclamà— enmig de tots aquells enemics de la meva ventura, veure’t al costat del teu cosí, conversant i somrient, i pensar al mateix temps en les circumstàncies i les probabilitats que afavorien aquell rival! Considerar aquell casament propiciat per tots aquells que era natural i presumible que exercissin la seva influència sobre tu! Fins i tot, suposant que fossis indiferent o estiguessis indecisa respecte al senyor Elliot, com podia deixar de considerar els seus mèrits? No era tot això suficient perquè em captingués com un ximple? On havia de girar els ulls sense experimentar una angoixa indicible? Com podia contemplar l’amiga que seia rere teu sense recordar el que havia passat, sense considerar la seva influència decisiva i sense que tornés a la meva memòria aquell efecte persuasiu tan poderós?
—Hauries hagut de saber distingir la diferència —replicà l’Anne—. No tenies dret a desconfiar de mi ara, atès que el cas i la meva edat eren tan distints. Si vaig fer mal fet de cedir a la persuasió d’aleshores, recorda que va ser perquè pensava en la meva seguretat i volia guardar-me d’un risc possible. I quan em vaig deixar convèncer, creia complir un deure; però en aquest cas no es podia parlar de deure, ja que en unir-me a un home que m’era indiferent corria tots els perills i violava tots els deures.
—Potser hauria d’haver-ho raonat d’aquesta manera —concedí en Frederick—, però no podia. Del coneixement que tenia fins aleshores del teu caràcter no en treia res que em permetés de concebre la més lleu esperança que contribuís a aclarir la situació. Jo estava aixafat, colgat, perdut entre les deduccions i els sentiments que m’havien aclaparat un any rere l’altre. Jo tan sols et podia jutjar com una dona que havia cedit, que m’havia abandonat i que havia sucumbit a una influència distinta a la meva. Et veia, de més a més, acompanyada en aquells moments de la persona que havia guiat els teus passos durant tot aquell any de patiment. I no tenia cap raó per creure que el seu ascendent sobre tu hagués disminuït, ans al contrari, calia suposar que més aviat havia estat afavorit per la força del costum.
—Jo hauria dit —féu l’Anne— que la manera d’expressar-me i de tractar-te evitaria que et fessis aquestes suposicions.
—No, no! M’imaginava que la teva afabilitat i la teva placidesa eren degudes al fet d’estar compromesa amb un altre home. Amb aquesta creença em vaig separar de tu; i, no obstant això, estava decidit a buscar-te altre cop. La meva ànima esclatava d’indignació per allò del matí, però pressentia que encara tenia un motiu per romandre aquí. La notícia de l’almirall, sens dubte, ha estat un revulsiu; a partir d’aquell moment he tingut ben decidit el que havia de fer i, si s’hagués confirmat, aquest hauria estat el darrer dia que passava a Bath.
Tingueren temps de dir-se totes aquestes coses, amb interrupcions que no feien més que acréixer l’encant de la comunicació, i difícilment hi podia haver a Bath dos altres éssers que fossin alhora tan racionalment i tan extàticament feliços com aquells que durant tota la tarda segueren al sofà de la sala de la senyora Croft a Gay Street.
El capità Wentworth havia tingut cura d’anar a veure l’almirall tan bon punt aquest tornà a la casa, per tal de tranquil·litzar-lo respecte a l’afer relacionat amb el senyor Elliot i Kellynch. L’almirall, tal com calia esperar d’un esperit sensible com el seu, tingué la delicadesa de no dir a l’Anne ni una sola paraula més sobre el tema. El preocupava sobretot que podia causar-li dolor si tocava alguna part més delicada de la qüestió… Qui ho podia dir? Hi havia la possibilitat que a l’Anne li agradés el seu cosí més que no pas ella a ell. I, pensant-ho bé, si realment estaven compromesos per casar-se, per què havien esperat tant de temps? A la fi de la vetllada, és probable que l’almirall veiés les coses d’una altra manera arran de les noves idees que li devia aportar la seva esposa, la qual, en acomiadar-se de l’Anne, ho féu d’una manera tan particularment afable, que la noia quedà persuadida que s’havia adonat del que passava i ho veia amb bons ulls.
Per a l’Anne, aquell havia estat un dia extraordinari. Que profitoses havien estat les hores que transcorregueren d’ençà que sortí de Camden Place! Estava gairebé atordida; en recordar tot el que havia passat, li semblava que la felicitat que li omplia el cor era quasi excessiva. Hauria de quedar-se mitja nit llevada i la resta de la nit desperta, per tal de meditar serenament i arribar a comprendre el seu estat d’ànim actual, així com per purgar l’excés de felicitat mitjançant la fatiga i un bon mal de cap.