Capítol quatre

Malgrat que les aparences puguin suggerir conjectures malicioses, ell no era pas en Wentworth, l’ex-curat de Monkford, sinó un germà seu, el capità Frederick Wentworth, que, havent estat promogut a comandant com a conseqüència de l’acció davant de Santo Domingo i tot aprofitant un breu període d’excedència, arribà a Somersetshire l’estiu de 1806. Com que els seus pares no vivien, buscà una llar a Monkford i s’hi quedà mig any. En aquella època, en Frederick era un xicot ben plantat, molt intel·ligent, animós i sensible i l’Anne una noia d’allò més bonica, amable, modesta, amb bon gust i bons sentiments. La meitat dels atractius de cadascú hauria bastat perquè ni ell tenia res a fer i ella gairebé no tenia ningú a qui estimar; però una coincidència de circumstàncies tan favorables no podia fallar. A poc a poc s’anaren coneixent i, a mesura que es conegueren, s’anaren enamorant profundament. Seria difícil de dir quin dels dos li havia vist a l’altre més altes perfeccions o qui havia estat més feliç: si ella en escoltar les seves declaracions i projectes o ell en veure’ls acceptats.

Seguí un període de suprema felicitat, però fou molt breu. Ben aviat vingueren els disgustos. En assabentar-se’n sir Walter, no negà pas la seva aquiescència d’una manera rotunda i categòrica ni digué que allò mai no hauria de ser; però donà la negativa tot expressant una gran sorpresa, una gran fredor, guardant un gran silenci i insinuant una ferma resolució de no fer res per la seva filla. Ho considerava com un enllaç humiliant i lady Russell, bé que adoptant una actitud més moderada i amb un sentiment d’orgull més perdonable, ho tingué per un gran infortuni.

Malversar, l’Anne Elliot, amb totes les seves pretensions d’alta naixença, bellesa i enteniment, la seva vida als dinou anys, comprometre’s en un prometatge amb un xicot que no tenia cap més carta de recomanació que ell mateix, sense cap altra esperança de prosperar que les possibilitats d’una de les carreres més atzaroses i sense cap vinculació que li assegurés, si més no, un ascens, allò hauria estat realment un rampell i no volia ni pensar-hi. L’Anne Elliot, una noieta tan jove, que tan pocs coneixien, ser arrencada per un estrany sense posició ni fortuna o ser sumida per ell en una mar d’obligacions d’allò més fatigoses i absorbents, que acabarien per malmetre la seva joventut! No podia ser. La intervenció de l’amistat o dels consells de qui li professava tot l’amor d’una mare i que n’assumia gairebé tots els drets ho havia d’impedir.

El capità Wentworth no era home de fortuna. Cert és que la sort l’havia afavorit durant l’exercici de la seva carrera; però, havent despès liberalment allò que liberalment li havia arribat a les mans, fins a la data no havia assolit de consolidar res. Això no obstant, ell confiava que ben aviat seria ric; a la plenitud de la vida i ple d’entusiasme, pressentia que no trigaria a tenir un vaixell i a trobar-se en situació d’abastar tot allò que desitjava. Sempre havia tingut sort i sabia que continuaria tenint-ne. Aquesta fe, inspirada en un tan poderós abrivament, era tan suggestiva per la vivor amb què sovint la manifestava, que podia ser suficient per a l’Anne; però lady Russell ho veia d’una manera molt distinta. El temperament sanguini i l’agosarada fantasia d’en Wentworth li causaven un efecte ben diferent. Li semblava que no feien més que agreujar la situació. Ho veia com una condició perillosa del seu caràcter. En Wentworth era un home brillant, impetuós. A lady Russell li feia molt poca gràcia l’agudesa d’esperit i l’horroritzava qualsevol actitud que tendia devers la imprudència. En fi, que reprovava aquella relació en tots els aspectes.

L’oposició bastida amb aquestes conviccions era massa poderosa perquè l’Anne es veiés amb cor de combatre-la. A desgrat de la seva joventut i del seu caràcter més aviat dòcil, hauria estat possible que gosés afrontar la malvolença del seu pare, si bé s’hauria mantingut incommovible davant un mot o una mirada afable de la seva germana; però la predicació constant, tenaç i alhora amarada de tendresa de lady Russell, la qual sempre havia estimat i en la qual confiava cegament, no podia deixar de tenir efecte. Lady Russell, doncs, la persuadí que aquell prometatge era una cosa forassenyada, imprudent, improcedent, i que difícilment podia acabar bé. En posar-hi fi, però, no va actuar atenent tan sols a un sentiment egoista de prudència, car si no s’hagués imaginat que obrava pensant en el bé d’ell, més que no pas en el seu, difícilment hauria renunciat a estimar-lo. La creença que la seva resolució abnegada i prudent redundava en benefici d’ell constituïa el principal consol per al dolor d’aquella ruptura… definitiva. I prou necessitada que estava de consol, car havia de suportar el dolor addicional provocat per les objeccions del xicot, que no es volia deixar convèncer ni estava disposat a cedir, i no podia oblidar l’amargura del seu enamorat en sentir-se rebutjat i veure’s obligat a abandonar-la. Finalment, ell se n’havia anat del país.

Pocs mesos passaren entre el començament i el desenllaç d’aquella relació; però el dolor de l’Anne tingué molta més durada. La malenconia de l’amor contrariat aombrà totes les il·lusions de la seva joventut i, com a efecte definitiu d’aquell sacrifici passional, quedà agostada la seva ufanor i va fugir l’alegria del seu esperit.

Set anys havien transcorregut d’ençà que es clogué aquella breu història d’amor desventurat i el temps havia esborrat en part, o potser del tot, el peculiar afecte que l’Anne sentí pel capità Wentworth, però tan sols el temps havia actuat com a lenitiu. Llevat d’una curta estada a Bath poc després de la separació, li havia faltat per complet el remei calmant del canvi de lloc i el que sol brindar una renovació o l’eixamplament del cercle social. Ningú més no va passar mai per Kellynch que resistís la comparació amb el Frederick Wentworth que ella guardava al record. Cap nou amor —l’única cura natural i decisiva a la seva edat— no va poder satisfer les exigències del seu esperit ni omplir les elevades aspiracions del seu gust, constretes dins els límits reduïts de la societat que la voltava. Quan tenia vint-i-dos anys, li havia demanat el consentiment per canviar de cognom un jove que poc temps després trobà una més favorable acollença en la seva germana més petita; i lady Russell lamentà la seva negativa, car en Charles Musgrove era el fill primogènit d’un home de la contrada les propietats i la importància del qual sols eren ultrapassades per les de sir Walter, i que a més tenia un bon caràcter i una aparença agradosa.

Encara que lady Russell havia aspirat a un partit millor quan l’Anne tenia dinou anys, ara que ja n’havia complert vint-i-dos hauria estat d’allò més complaguda en veure-la arrabassada de les preferències i els favoritismes injustos de la casa paterna i establerta definitivament prop d’ella. L’Anne, però, en aquesta ocasió, no es va deixar convèncer pels seus consells i, malgrat que lady Russell, sempre satisfeta de la pròpia discreció, no arribava a desitjar restaurar el passat, començava a ser envaïda per una inquietud, que vorejava la desesperança, de veure l’Anne sol·licitada per un home de talent i independent que la dugués en un estat per al qual es trobava especialment dotada, a causa dels seus càlids afectes i les seves aptituds domèstiques.

Ni l’una ni l’altra no sabien si llurs opinions persistien o havien canviat respecte al punt fonamental de la conducta de l’Anne, car mai més no havien fet al·lusió al tema; però el cas és que, als vint-i-nou anys, l’Anne pensava d’una manera molt distinta de com havia pensat als dinou. No culpava lady Russell ni es feia cap retret a si mateixa per haver-se deixat persuadir; però pensava que si mai cap noia jove, en circumstàncies similars, li demanava consell, no li’n donaria cap que li causés un abatiment tan immediat ni una felicitat tan incerta al futur. Estava convençuda que, malgrat la desaprovació que trobà a casa i a desgrat de l’ànsia que hauria pogut passar arran de la carrera d’ell, de tots els probables temors, dilacions i tribulacions, hauria estat més feliç prolongant el prometatge que no ho havia estat en sacrificar-lo. I així pensava, considerant les innombrables contrarietats i postergacions presumibles i fins i tot aquelles que escapaven a tota previsió, però sense referir-se al tomb que hauria pres llur destí, que, segons s’esdevingué, hauria pogut ser més afortunat que no es podia calcular racionalment. Totes les vehements esperances d’ell, tota la seva confiança, es veieren plenament confirmades. El seu entusiasme i la seva habilitat havien semblat preveure i menar el seu camí pròsper. Poc temps després de cessar llurs relacions, ell s’havia embarcat i tot allò que li havia dit que passaria es va complir fil per randa. S’havia distingit força i ben aviat l’ascendiren en un grau superior; a hores d’ara, arran de les recompenses per les successives captures, devia haver fet ja una bona fortuna. Per saber aquestes coses, ella tan sols disposava de les llistes navals i d’alguns periòdics, però no tenia cap dubte que era ric i, en honor a la seva constància, no tenia cap motiu per creure que s’hagués casat.

Amb quina eloqüència hauria pogut parlar l’Anne Elliot a favor d’una decidida inclinació precoç, d’una confiança optimista en l’esdevenidor i en contra d’aquestes precaucions excessives que semblen desdenyar el propi esforç i la fe en l’ajuda providencial! Obligada a captenir-se prudentment durant la seva joventut, s’anava tornant més romàntica a mesura que posava anys: aquesta era la conseqüència lògica d’una iniciació antinatural.

Entre totes aquestes circumstàncies, records i impressions, no podia sentir que la germana del capità Wentworth probablement viuria a Kellynch Hall sense que es reviscolessin al seu dedins els antics sofriments; i caigueren moltes passejades solitàries i molts de sospirs per tal de dissipar la inquietud que aquells pensaments li provocaven. Sovint es digué a si mateixa que era una bogeria, fins que els seus nervis recobraren el tremp suficient perquè els comentaris continus sobre els Croft i llurs afers no li fossin com un turment. Prou l’ajudà, però, l’aparent indiferència de les tres úniques persones que posseïen el secret del passat i que, a posta o inconscientment, n’eludien tota remembrança. Feia justícia als motius que lady Russell tenia per caure en aquest oblit, molt més nobles que no pas els de l’Elizabeth i el seu pare; respectava la bondat dels seus sentiments, però també considerava important que en general l’episodi fos tingut com a cosa del passat, sense entrar a escatir les raons de cadascú. I, si per cas els Croft arribaven a ocupar Kellynch Hall, s’alegrava en pensar que solament tres persones n’estaven al corrent, a cap de les quals, segons que creia ella, no se li escaparia ni una síl·laba. Per la banda d’en Frederick, tan sols el seu germà, amb el qual vivia, havia tingut esment d’aquelles breus relacions i ella confiava que aquest home, establert lluny del país i essent una persona assenyada, a més de solter, no n’hauria dit res a cap ésser vivent.

La germana d’en Frederick, la senyora Croft, es trobava aleshores fora d’Anglaterra, acompanyant el marit en una missió a l’estranger, i la seva germana, la Mary, era interna a l’escola en aquella època, de manera que l’orgull dels uns i la delicadesa dels altres privarien segurament que mai no transcendís res del que havia passat.

Amb aquests supòsits, l’Anne esperava que en fer la coneixença dels Croft, cosa que calia preveure, per tal com lady Russell encara residia a Kellynch i la Mary tan sols a tres milles d’allí, tot aniria com una seda.