Capítol cinc

El matí fixat perquè l’almirall i la seva muller visitessin Kellynch Hall, l’Anne considerà com la cosa més natural del món fer la passejada quasi diària fins a casa de lady Russell, per tal de no immiscir-se a les negociacions, si bé en tornar trobà encara més natural que li sabés greu d’haver-se perdut aquella oportunitat excel·lent de conèixer-los.

Aquella entrevista de les dues parts tingué un resultat altament satisfactori i la virtut de decidir el tracte per complet. Ambdues dames estaven ben predisposades per arribar a un acord, de manera que cadascuna tan sols veié la més correcta amabilitat per part de l’altra; pel que fa als cavallers, l’almirall es mostrà tan cordial, tan obert i tan confiat, que no va trigar a guanyar-se la voluntat de sir Walter, el qual, d’altra banda, s’havia fet el propòsit d’adoptar les seves maneres més corteses, afalagat perquè en Shepherd li havia assegurat que l’almirall el tenia, gràcies a les seves referències, per un model de bona educació.

La casa, les terres i el mobiliari van rebre el vist-i-plau; els Croft van tenir l’aprovació; les condicions, el termini, i tot i tothom estava en ordre; de manera que els escrivents d’en Shepherd es posaren a l’obra sense que calgués modificar gens allò que «aquesta escriptura manifesta…».

Sir Walter declarà, sense vacil·lació, que l’almirall era el marí més ben plantat que mai havia conegut i fins arribà a dir que si l’ajudant de cambra s’avenia a arranjar-li la cabellera no li faria vergonya que el veiessin amb ell en qualsevol lloc. I l’almirall, amb una cordialitat encomanadissa, digué a la seva esposa quan, en tornar-se’n, travessaven el parc:

—Ja sabia, estimada, que no trigaríem a cloure el tracte, a despit de tot el que ens havien dit a Taunton. El baronet no serà home de grans empreses, però no té un mal fons.

Aquells compliments recíprocs podien ser considerats equivalents.

Els Croft pensaven instal·lar-se a Kellynch a finals de setembre i, per tal com sir Walter havia decidit traslladar-se a Bath al mes d’agost, no tenien temps a perdre per dur a terme els preparatius que feien al cas.

Lady Russell, convençuda que l’Anne no tindria ni veu ni vot a l’elecció de la casa que havien d’aconseguir, no s’avenia a separar-se tan aviat de la noia i volia fer el possible perquè es quedés fins que ella mateixa pogués dur-la a Bath després de Nadal; però com que tenia compromisos propis, que la reclamaven lluny de Kellynch per unes quantes setmanes, no podia fer la invitació tan àmplia com desitjava. L’Anne, per la seva banda, temia les calors del mes de setembre a la blanca i enlluernadora Bath; però també l’anguniejava pensar que hauria de suportar la influència dolça i melangiosa dels mesos autumnals al camp i arribà a la conclusió que, comptat i debatut, no desitjava quedar-se.

Una cosa s’esdevingué, emperò, que imposà als seus projectes un tomb distint. La Mary, que era de complexió malaltissa, que es queixava constantment i que sempre reclamava l’Anne quan sentia un doloret, estava indisposada. Presumint, de més a més, que no tindria ni un bon dia en tota la tardor, li suplicava, o més ben dit li exigia, car no era dona de súpliques, que anés a la casa d’Uppercross i que, en comptes de traslladar-se a Bath, li fes companyia mentre la necessités.

—No sé què faria sense l’Anne —deia la Mary.

I l’Elizabeth li replicà de seguida:

—Aleshores valdrà més que l’Anne es quedi, ja que a Bath no hi fa cap falta.

Val més ser sol·licitat com a imprescindible, bé que d’una manera impròpia, que no pas ser rebutjat com una cosa que no val res. Per això l’Anne, encantada de veure que la consideraven útil, contenta perquè li oferien un deure a complir i certament gens contrariada perquè l’escenari fos el camp, la seva contrada estimada, optà immediatament per quedar-se.

La invitació de la Mary esborrà totes les dificultats de lady Kussell i, per consegüent, ben aviat convingueren que l’Anne no aniria a Bath fins que la seva amiga pogués acompanyar-la-hi i que el temps que hauria de transcórrer el distribuiria entre Uppercross i la caseta de Kellynch.

Fins aquí tot era perfecte; però lady Russell es va esparverar quan s’assabentà del disbarat que constituïa una part del pla ordit a Kellynch Hall, el qual consistia a invitar la senyora Clay perquè anés a Bath amb sir Walter i l’Elizabeth, com una important i valuosa col·laboradora d’aquesta en tots els afers que havia de resoldre. A lady Russell li va saber d’allò més greu que haguessin adoptat aquesta mesura; en quedà sorpresa, apesarada i plena de temors i l’afront que per a l’Anne implicava el fet de considerar tan útil la senyora Clay, mentre que ella de res no podia servir, se li convertia un sensible motiu d’irritació.

L’Anne s’havia anat avesant a aquestes ofenses, però s’adonà de la imprudència de la determinació amb tanta perspicàcia com lady Russell. Dotada d’una gran capacitat d’observació i coneixent perfectament el caràcter del seu pare, a l’extrem que sovint lamentava conèixer-lo tan a fons, comprenia que aquella intimitat podia molt probablement comportar conseqüències molt serioses per a la família. No pensava pas que de moment se li acudís al seu pare una idea semblant. La senyora Clay tenia la cara pigada, una dent sortida i unes mans matusseres, defectes que el baronet no deixava mai de criticar severament, en absència seva; però era una dona jove, d’aspecte agradable, en conjunt, i posseïa una finor d’esperit i unes maneres tan plaents que bé es podien considerar atractius molt més perillosos que no pas els de qualsevol persona francament agraciada. L’Anne s’alarmà de tal manera davant aquell risc, que no s’excusà d’intentar que la seva germana ho advertís. Poques esperances tenia de reeixir en aquella empresa; però pensava que l’Elizabeth —que si mai s’esdevenia aquell contratemps seria més digna de compassió que no pas ella mateixa— mai no tindria motius per tirar-li en cara que no li ho havia advertit.

Va parlar, doncs, i aparentment tan sols per ofendre. L’Elizabeth no podia concebre com se li havia acudit una sospita tan absurda i contestà indignada que cadascú sabria ocupar el seu lloc respectiu.

—La senyora Clay —digué amb vehemència— mai no oblida qui és i, com que jo conec els seus sentiments més bé que no pas tu, et puc assegurar que respecte al matrimoni té unes idees summament assenyades, ja que desaprova tota mena de desigualtat de condició i de llinatge amb més energia que la majoria de la gent. I pel que fa al pare, penso que, tenint en compte que no s’ha tornat a casar en tot aquest temps en consideració a nosaltres, no és just que ara li tinguem desconfiança. Si la senyora Clay fos una dona molt bella, potser fóra imprudent tenir-la amb nosaltres, i no pas perquè receli del pare, qui per res del món no faria un casament desigual, sinó pel que podria patir. Però la pobra senyora Clay, malgrat tots els seus mèrits, mai no deu haver estat ni mitjanament bonica! Realment crec que la pobra senyora Clay es pot estar aquí sense que hàgim de témer res. Qualsevol diria que no has sentit a parlar mai al pare dels seus defectes personals, per bé que sé que l’has sentit més de cinquanta vegades. Aquella dent i aquelles pigues! I això que a mi les pigues no em fan tan mal efecte com a ell; jo no crec que unes quantes pigues desfigurin una cara, però ell les detesta. Per força l’has hagut de sentir criticar les pigues de la senyora Clay.

—No crec que hi hagi cap defecte físic —objectà l’Anne— que no arribem a trobar tolerable quan va acompanyat de la simpatia.

—Jo penso ben altrament —replicà l’Elizabeth de seguida— i crec que un caràcter agradable pot atenuar l’encant d’unes belles faccions, però mai no en pot dissimular les lletges. Tanmateix, com que en aquest assumpte hi tinc més interessos que ningú, penso que no cal que em facis cap advertència.

L’Anne, un cop acomplert aquell deure, s’alegrà d’haver passat el mal moment i considerà eficaç la seva comesa. L’Elizabeth, bé que ressentida perquè l’Anne havia tingut aquella sospita maliciosa, potser en endavant obriria més els ulls.

L’últim servei del cotxe de quatre cavalls fou el de dur sir Walter, l’Elizabeth i la senyora Clay a Bath. La comitiva partí de molt bon humor. Sir Walter s’acomiadà amb aire de superioritat dels compungits terratgers i pagesos que havien tingut l’impuls d’acudir-hi. L’Anne marxava al mateix temps, amb una mena de placidesa desolada, cap a la caseta on havia de passar la primera setmana.

La seva amiga no estava pas més animosa que ella. Lady Russell sentia d’allò més aquella desmembració de la família, car la respectabilitat dels integrants li era tan cara com la seva pròpia i la relació quotidiana que hi mantenia havia esdevingut un hàbit. Era dolorós veure abandonada aquella propietat i més encara considerar que passava a unes altres mans. Per tal de sostreure’s a la soledat i a la malenconia d’aquell llogarret que ja no era el mateix d’abans i de no ser-hi present quan arribarien l’almirall i la seva esposa, havia decidit absentar-se de casa seva quan hagués de separar-se de l’Anne. Per consegüent, partiren plegades i l’Anne s’aposentà a la casa d’Uppercross, on lady Russell va fer la primera parada.

Uppercross era un poblet que fins pocs anys abans havia conservat intactes les característiques de l’antic estil anglès. Tan sols hi havia dues cases de millor aspecte exterior que les dels propietaris rurals i pagesos: la mansió del terratinent principal, d’altes parets, grans portalades i arbres anyencs, sòlida i gens modernitzada, i la sòbria casa del rector, tancada dins el pulcre jardí amb la seva parra i la frondosa perera, que servien de marc als finestrals. Però arran del casament del jove terratinent, la primitiva granja havia estat elevada a la categoria de casa de camp, perquè li servís de residència; de manera que aquella casa d’Uppercross, amb la seva galeria, les finestres amb finestrons dobles i algunes altres galindaines, podia captivar les mirades del viatger tant com l’aspecte respectable i la solemne prosopopeia de la casa gran, situada a un quart de milla de distància.

L’Anne hi havia estat amb freqüència. Coneixia les senderes d’Uppercross tan bé com les de Kellynch. Tan unides estaven ambdues famílies i tal era llur costum d’entrar i sortir a totes hores de les cases respectives, que gairebé li va sorprendre de trobar la Mary tota sola. Amb tot, era molt corrent que la seva germana estigués sola, malalta i de mal humor. Si bé estava més ben dotada que la seva germana gran, la Mary no tenia l’enteniment de l’Anne ni el seu temperament. Mentre es trobava bé i se sentia feliç i ben atesa, estava de bon humor i amb un estat d’ànim excel·lent, però la més lleugera indisposició la deixava aclaparada. Mancada de recursos per afrontar la soledat i havent heretat una bona part de l’envaniment dels Elliot, era propensa a afegir a qualsevol altre motiu de disgust el de considerar-se abandonada i maltractada. Quant a figura, era menys afavorida que les seves germanes i, fins i tot al moment més esplendorós de la seva vida, no va passar de ser «una noia bonica». Jeia en aquell moment sobre el sofà destenyit de l’acollidor salonet, el mobiliari del qual, tan elegant en altre temps, cada cop estava més tronat per l’acció de quatre estius i de dues criatures inquietes. Quan arribà l’Anne, la seva germana la va rebre amb aquests mots:

—Ah, per fi has arribat! Començava a pensar que no et veuria mai més. Em trobo tan malament que amb prou feines si tinc forces per parlar. No he vist ningú en tot el matí!

—Em sap greu que no et trobis bé —respongué l’Anne—. Dijous em vas enviar a dir que estaves tan bé…

—Sí, mira, vaig haver de fer un esforç, com sempre, però no estava gens bé i en tota la vida no crec haver-me trobat tan malament com aquest matí. No estic en condicions perquè em deixin sola. Afigura’t que m’agafa alguna cosa i que no tinc ni esme per tocar la campaneta! Lady Russell no deu haver sortit gaire, perquè no crec que hagi vingut en aquesta casa ni tres vegades en tot l’estiu.

L’Anne digué el que s’esqueia i li va preguntar pel seu marit.

—Ah! En Charles se n’ha anat a caçar. No l’he vist des de les set. S’ha entestat a anar-se’n, a desgrat d’haver-li dit que em trobava molt malament. M’ha promès que no trigaria, però encara no ha tornat, i això que ja és prop de la una. T’asseguro que en tot el matí no he vist una ànima vivent.

—Han estat amb tu, els nens?

—Mentre he pogut aguantar l’aldarull que feien, sí; però són tan entremaliats que em fan més mal que bé. El petit Charles no fa cas de res del que li dic i en Walter s’està tornant tan dolent com el seu germà.

—Bé, dona, ja veuràs com de seguida et posaràs bé —replicà l’Anne, alegrement—. Ja saps que sempre et curo, quan vinc. Què fan els veïns de la casa gran?

—No te’n puc dir pas res. Avui només he vist el senyor Musgrove, que fa un moment s’ha aturat i m’ha parlat per la finestra, però sense baixar del cavall; i tot i que li he dit que estava malalta, no ha vingut a veure’m ningú. Suposo que a les senyoretes Musgrove no els ha vingut de gust i elles mai no fan res que no vulguin fer.

—Potser encara les veuràs aquest migdia. És d’hora.

—No em fan cap falta, t’ho asseguro. Xerren i riuen massa per a mi. Ai, Anne, que malament que em trobo! Vas ser molt desatenta de no venir dijous.

—Però, Mary estimada, recorda les notícies tan tranquil·litzadores que em vas donar sobre la teva salut! Vas escriure en un to d’allò més optimista i deies que estaves perfectament bé i sense impaciència per mi. Essent les coses així, és natural que jo desitgés romandre fins a l’últim moment al costat de lady Russell i, a més del meu afecte per ella, he estat molt enfeinada; tenia tantes coses a fer que, ni volent-ho, no hauria pogut marxar abans de Kellynch.

—I ara! Quines coses podies tenir-hi a fer, tu?

—Moltes coses, t’ho asseguro. Més de les que puc recordar en aquest instant; tanmateix, te’n diré algunes. He estat fent un catàleg, per duplicat, dels llibres i de les pintures del pare; he hagut de recórrer diverses vegades el jardí amb en Mackenzie, per tal de saber, i fer-li saber a ell, quines eren les plantes de l’Elizabeth que calia enviar a casa de lady Russell. He hagut d’arranjar les meves coses: separar llibres i partitures; refer tots els meus baguls, per no haver sabut amb temps quins eren els que havien decidit de carregar als carros. I encara he hagut de fer una cosa més penosa, Mary: anar a quasi totes les cases de la parròquia, en una mena de visita de comiat, ja que em van dir que ells ho desitjaven. Tot això demana molt de temps.

—Ah, bé! —I després d’uns moments de silenci—: Però no m’has preguntat res sobre el sopar d’ahir a casa dels Poole.

—Ah, de manera que hi vas anar! No t’ho he preguntat perquè em pensava que t’havies vist obligada a renunciar al convit.

—Oh, i tant que hi vaig anar! Si ahir estava la mar de bé; no he sentit res fins aquest matí. Si no hi hagués anat, ho haurien trobat estrany.

—M’alegro que estiguessis bé i suposo que devia ser una reunió agradable.

—Res de particular. Sempre saps per endavant com serà el sopar i quines persones hi trobaràs. A més a més, és tan incòmode això de no tenir cotxe propi! M’hi van portar el senyor i la senyora Musgrove, i vam anar tan comprimits! Tots dos estan tan grassos i ocupen tant de lloc! I el senyor Musgrove sempre s’asseu al davant. De manera que ja em tens a mi al seient del darrere, encaixada entre la Henrietta i la Louisa. No m’estranyaria gens que això fos la causa de les meves molèsties d’avui.

Una mica més de paciència i de forçada alegria per part de l’Anne guariren la Mary gairebé del tot. Ben aviat es trobà en disposició d’incorporar-se al sofà i va començar a cobrar l’esperança de poder abandonar-lo a l’hora de dinar. Després, impensadament, oblidant-se de la seva prostració, s’alçà i se’n va anar a l’altre cap de sala, on s’entretingué arranjant un pom de flors; tot seguit, tastà una mica de carn freda i, per fi, es va sentir tan alleujada que proposà d’anar a donar un tomb.

—On anirem? —féu quan ja estaven a punt de sortir—. Perquè m’afiguro que no voldràs anar a la casa gran abans que ells no vinguin a visitar-te.

—No hi tinc cap inconvenient —replicà l’Anne—. Mai no se m’acudiria de fixar-me en aquestes formalitats tractant-se de persones tan conegudes com la senyora i les senyoretes Musgrove.

—Ah, però tenen l’obligació de venir a visitar-te de seguida. Han de comprendre que t’ho deuen com a germana meva que ets. Això no obstant, podríem passar-hi un moment i després farem una llarga passejada.

L’Anne sempre havia considerat imprudent aquell costum d’entremetre’s els uns a la casa dels altres, però havia deixat d’oposar-s’hi, convençuda que, si bé ocasionava queixes i molèsties mútues, cap de les dues famílies no podia renunciar-hi. Cap a la casa gran s’encaminaren, doncs, i van romandre-hi ben bé mitja hora, assegudes a la sala quadrada, decorada a l’antiga, amb la seva petita catifa i el terra llustrós, a la qual les filles de la casa hi havien anat creant un gran desgavell en incorporar-hi un piano de cua, una arpa, pitxers de flors i tauletes arreu. Ai, si els models originals d’aquells vells retrats que penjaven del fris, si aquells cavallers embolcallats amb velluts terrosos, si aquelles dames abillades amb vestits de setí blau haguessin pogut veure què passava, si haguessin tingut consciència d’aquella subversió de l’ordre i de la circumspecció! Les figures mateixes feien l’efecte de contemplar-ho tot amb astorament.

Els Musgrove, talment com les seves cases, passaven per un període de transició, potser de millorament. El pare i la mare s’adaptaven a l’antiga tradició britànica, mentre que la gent jove abraçava les noves modes. El senyor i la senyora Musgrove eren molt bones persones, afectuosos i hospitalaris, no massa instruïts i gens elegants. Els fills ostentaven idees i maneres més modernes. La família era nombrosa. Després d’en Charles, que era l’hereu, venien la Henrietta i la Louisa, jovencelles de dinou i vint anys, respectivament, i elles foren les que aportaren d’una escola d’Exeter tot el bagatge de conceptes en voga i es dedicaven, com tantes altres noies joves, a viure a la moda, felices i alegres. Als vestits no els mancava cap detall; tenien boniques faccions i un bon tarannà i es captenien d’una manera desimbolta i agradosa; eren dignes i afectuoses a casa i d’allò més estimades a fora. L’Anne les mirava sempre com si fossin les criatures més benaurades que coneixia. Tot i això, per aquesta grata sensació de superioritat que solem experimentar i que ens mou a foragitar qualsevol anhel d’un canvi possible, l’Anne no hauria pas bescanviat el seu enteniment més fi i cultivat per tots els plaers de què gaudien elles; i si alguna cosa els envejava, era aquella harmonia tan perfecta, aquella mútua comprensió, aquella afecció recíproca tan jovial, que ella mai no havia conegut en la relació amb les seves germanes.

Foren rebudes amb gran cordialitat. L’Anne no observà res a la família de la casa gran que servís de pretext a la crítica més lleu. La mitja hora va transcórrer en una agradable conversa i no la sorprengué gens que, al moment de marxar, les germanes Musgrove accedissin a acompanyar-les, tot acceptant la invitació expressa de la Mary.