Capítol dos

El senyor Shepherd, com a bon advocat, prudent i cortès, que, fos quin fos el seu concepte o el seu propòsit respecte a sir Walter, s’estimava més delegar a una altra persona la missió de proposar allò que fos desagradable, s’excusà de donar el seu parer i només va demanar que li permetessin de recomanar-los que confiessin, en implícita deferència, en l’excel·lent criteri de lady Russell, del seny proverbial de la qual bé calia esperar-ne una solució tan encertada i decisiva que, a judici seu, finalment seria la que adoptarien.

Lady Russell es mostrà d’allò més amoïnada per aquell assumpte i hi rumià amb molta seriositat. Era una dona de meditades resolucions més que no pas de decisions ràpides i, en aquest cas, la gran dificultat amb què topava per indicar una solució provenia de dos principis contradictoris. Com a persona integèrrima i escrupolosa, posseïa un delicadíssim sentit de l’honor; però, essent afectuosa i sensible, desitjava estalviar disgustos a sir Walter i fer atenció al crèdit de la família, bo i reconeixent a les seves idees aristocràtiques tot allò que el seu llinatge mereixia. Era benèvola, caritativa, bondadosa, capaç de fervorosos afectes, de conducta irreprotxable, de conviccions estrictes quant al decòrum i mereixedora, per les seves maneres, de ser considerada com a arquetipus de bona criança. Tenia un esperit cultivat i era, generalment parlant, enraonada i ponderada; però covava certs prejudicis respecte al llinatge; atorgava al rang i al concepte social una significació que arribava a dissimular les flaqueses d’aquells que n’eren posseïdors. Vídua d’un simple cavaller, retia just homenatge a la dignitat de baronet i sir Walter, deixant de banda les raons d’antiga amistat, de sol·lícit veïnatge i amable hospitalitat i la circumstància de ser el marit de la seva amiga adorada i pare de l’Anne i les seves germanes, era, des del seu punt de vista, digne de compassió i de tota consideració en les circumstàncies presents.

No tenien cap més remei que retallar les despeses; respecte a això no hi havia cap dubte. Però tenia ànsia d’aconseguir-ho a costa del menor sacrifici per part de l’Elizabeth i del seu pare. Elaborà plans d’economia, efectuà càlculs exactes i féu allò que ningú no havia pensat de fer: consultà l’Anne, a qui ningú no reconeixia el dret d’interessar-se per l’afer. Consultà l’Anne i va acceptar el seu parer en certa mesura en preparar el projecte de restriccions que finalment fou sotmès a l’aprovació de sir Walter. Totes les modificacions que l’Anne proposava s’inspiraven en pro de l’honorabilitat i en contra de la categoria. Ella volia imposar mesures rigoroses, un canvi radical, la ràpida cancel·lació dels deutes i una absoluta indiferència envers tot allò que no fos d’equitat i de justícia.

—Si aconseguim de persuadir el teu pare de tot això —deia lady Russell, tot repassant les seves anotacions—, és molt el que es pot fer. Si adoptava aquestes mesures, en set anys quedaria lliure de deutes. Espero que podrem convèncer l’Elizabeth i el teu pare que la respectabilitat de la casa de Kellynch Hall no s’ha de veure afectada per aquestes reduccions i que la vertadera dignitat de sir Walter Elliot estarà molt lluny de sofrir detriment als ulls de la gent sensata pel fet d’obrar com un home de principis. Què farà, de fet, sinó allò que han hagut de fer, o haurien hagut de fer, moltes famílies elevades? No té res de singular el seu cas i la singularitat és precisament el més dolorós de certes determinacions. Tinc fe que ens en sortirem, però cal actuar amb serenitat i decisió; perquè, comptat i debatut, qui contrau un deute ha de pagar-lo i, per bé que calgui respectar les conviccions d’un cavaller i cap de casa, com és el teu pare, hom respecta encara molt més la condició d’un home honrat.

Aquest era el principi d’acord amb el qual l’Anne volia que el seu pare procedís, ja que els seus amics el pressionaven. Considerava un deure ineludible acabar amb les demandes dels creditors tan bon punt ho permetés un discret sistema d’economies i, en això, no hi veia cap menyscabament de la dignitat. Calia acceptar aquest criteri i ho considerava com una obligació. Confiava granment en la influència de lady Russell i, quant al grau de severa abnegació que li dictava la consciència, pensava que seria només una mica més difícil de persuadir-los de fer un canvi absolut que convèncer-los de fer-ho a mitges. Coneixia prou bé l’Elizabeth i el seu pare per comprendre que els seria poc menys dolorós de privar-se d’un sol tronc de cavalls que no pas de tots dos i així pensava respecte a les altres restriccions moderades que componien la llista de lady Russell.

Com foren acollides les rígides fórmules de l’Anne és una qüestió que no té pas massa importància. Cal dir, però, que lady Russell no reeixí a la seva empresa. Allò no podia pas ser! No ho podrien suportar! Suprimir de cop totes les comoditats de la vida: els viatges a Londres, els cavalls, els criats, la bona taula! Limitacions i privacions de tota mena! Viure sense el decòrum propi d’un cavaller qualsevol! No; abans preferiria abandonar la residència de Kellynch Hall que no pas romandre-hi en un estat tan penós.

Deixar Kellynch Hall! Tal fou la insinuació que en Shepherd, a qui l’interessava que sir Walter solucionés la seva situació i el qual estava ben convençut que res no s’aconseguiria sense un canvi de casa, recollí immediatament. Per tal com la idea havia sorgit de qui tenia dret a suggerir-la, no sentia cap escrúpol a confessar —segons que digué— que la seva opinió s’inclinava cap aquest costat. Li semblava que sir Walter no podia pas alterar el seu estil de vida en una casa sobre la qual pesaven furs d’antic llinatge i deures d’hospitalitat. En qualsevol altre lloc, sir Walter podria viure d’acord amb el propi criteri i establir les seves normes segons el gènere de vida que volgués adoptar.

Sir Walter abandonaria Kellynch Hall. Després d’uns dies de vacil·lacions i de dubtes, quedà resolt el gran problema del lloc on havia d’anar, així com les línies generals d’aquest canvi tan important.

Es trobà amb aquesta alternativa: Londres, Bath i una altra mansió de la contrada. Aquesta última era la que l’Anne preferia. L’objecte de la seva ambició era una caseta en aquella rodalia que li permetés gaudir sovint de la companyia de lady Russell, no allunyar-se de la Mary i tenir el plaer de contemplar de tant en tant les prades i els boscos de Kellynch. El fat, però, havia d’imposar-li una cosa que era contrària als seus desigs. Li desagradava Bath i pensava que no li convenia; però hauria de viure a Bath.

La primera idea de sir Walter havia estat Londres, però en Shepherd, convençut que a Londres no confiarien en ell, es donà bona manya per fer-la-hi abandonar i desviar la seva preferència cap a Bath. Aquell era un bon indret per a un cavaller de la seva categoria i allí podria mantenir la seva representació amb una despesa comparativament inferior. Havia fet pesar dos avantatges materials que tenia Bath sobre Londres: el fet de no estar gaire distant de Kellynch, car tan sols els separaven cinquanta milles, i ser una ciutat on lady Russell tenia el costum de passar-hi una part de l’hivern. I amb gran satisfacció de lady Russell, el primer dictamen de la qual havia estat favorable a Bath, tant sir Walter com l’Elizabeth es deixaren convèncer que, si s’establien allí, no perdrien res en predicament ni en plaers.

Lady Russell no tingué més remei que contrariar els desigs, que tan bé coneixia, de l’Anne. Hauria estat demanar massa a sir Walter que s’avingués a ocupar un estatge més humil als seus propis dominis. La mateixa Anne hauria sofert després moltes més mortificacions que no suposava i això hauria afectat terriblement els sentiments de sir Walter. Quant a l’aversió de l’Anne contra Bath, considerava que era un prejudici i un error que provenien, en primer lloc, d’haver-s’hi passat tres anys en un col·legi, després del traspàs de la seva mare, i, en segon lloc, del fet que durant l’hivern que posteriorment hi passà amb ella havia estat molt abatuda.

En un mot, lady Russell trobava Bath molt adient i que era el lloc més convenient per a tothom. La salut de la seva jove amiga no correria cap perill, car se l’enduria a la seva caseta de Kellynch durant els mesos de calor. Seria un canvi favorable per al cos i per a l’ànima. L’Anne havia sortit molt poc de casa seva, no se la veia mai enlloc. Tenia l’ànim deprimit. Calia animar-la ampliant el cercle del seu tracte social. Ella s’encarregaria que fos més coneguda.

L’oposició de sir Walter a traslladar-se a cap altra casa de la rodalia era reforçada per un dels punts, i dels més importants, entre els que constituïren el projecte inicial. En efecte, no solament havia d’abandonar la llar, sinó que havia de veure-la en mans d’altres persones, una prova de fortitud que fins i tot persones de més tremp que sir Walter haurien trobat excessiva: Kellynch Hall seria posada a lloguer. Això, emperò, era un secret profund que no havia de sortir del si de la intimitat.

Sir Walter no podia suportar la degradació que comportava que la gent sabés que pensava llogar la casa. Una sola vegada havia pronunciat en Shepherd el mot «anunci», però mai més no gosà repetir-lo. Sir Walter execrava la idea d’oferir la seva casa, de la manera que fos; havia prohibit que hom insinués tan sols que tenia tal intenció i, solament si de cas era sol·licitada per un candidat excepcional, en condicions que ell hauria d’imposar i com un gran favor, accediria a llogar-la.

Amb quina facilitat sorgeixen les raons per prestar suport a allò que ens plau! Lady Russell en trobà una d’excel·lent per alegrar-se moltíssim que sir Walter i la seva família abandonessin aquelles terres. L’Elizabeth havia contret últimament una amistat que lady Russell volia veure interrompuda. L’amistat era amb una filla d’en Shepherd, que acabava de tornar a casa del pare, després d’un funest matrimoni, amb la càrrega addicional de dues criatures. Era una xicota intel·ligent que coneixia l’art d’agradar o, si més no, l’art d’agradar a Kellynch Hall; i tant s’havia fet apreciar de l’Elizabeth, que més d’un cop s’allotjà a la casa, tot i que lady Russell, que considerava inconvenient aquella amistat, havia apuntat consells de precaució i reserva.

De fet lady Russell tenia escàs ascendent sobre l’Elizabeth i, aparentment, se l’estimava més aviat perquè volia estimar-la que no pas perquè la noia s’ho mereixés. Mai no havia rebut de part seva més que atencions superficials, res que excedís l’observança de la mera cortesia; mai no aconseguí de fer-li fer res que anés en contra de la seva inclinació prèvia. Manta vegada intentà imperiosament que s’enduguessin l’Anne quan anaven a Londres; proclamà obertament la injustícia i el mal efecte d’aquelles disposicions egoistes que no la tenien en compte i, fins i tot, algun cop brindà a l’Elizabeth l’avantatge del seu millor criteri i experiència; però sempre tot fou debades. L’Elizabeth feia la seva i mai no posà una més tenaç oposició a lady Russell que en aquest cas de la seva predilecció per la senyora Clay, tot donant l’esquena a una germana que es mereixia molt més l’afecte i la confiança que dipositava en una altra persona amb la qual tan sols hauria hagut de mantenir-hi una relació distant i cortesa.

Per posició, la senyora Clay era, als ulls de lady Russell, una inferior i, pel seu caràcter, una companyia perillosa; de manera que l’allunyament que deixaria enrere la senyora Clay i portaria una selecció d’amistats apropiades al voltant de l’Elizabeth constituïa un objectiu d’importància primordial.