Capítol deu

No podien deixar de presentar-se noves oportunitats perquè l’Anne fes les seves observacions. Ben aviat va poder estar en companyia de tots quatre per formar-se la seva opinió, però era massa discreta per donar-la a conèixer a casa, car sabia que no hauria plagut ni al marit ni a la muller. Si bé considerava que la Louisa era la favorita, els seus records i la seva experiència li dictaven que el capità Wentworth no n’estava pas enamorat. Més enamorades n’estaven elles; i potser tampoc, perquè allò no era amor; era més aviat com una mena de febre provocada per l’admiració, que bé podria esdevenir amor en alguna d’elles. En Charles Hayter s’adonava que havia estat desbancat, tot i que la Henrietta de vegades semblava que se sentia atreta per ambdós. L’Anne hauria volgut tenir el poder necessari per fer-los veure el que ocorria i indicar-los els perills a què s’exposaven.

Això no obstant, en cap d’ells no hi advertia duplicitat. Veia amb gran complaença que el capità Wentworth no tenia noció del dolor que causava. No es feia el triomfador; no adoptava actituds de vencedor compassiu. Era molt probable que mai no hagués sentit ni pensat res respecte a les pretensions d’en Charles Hayter. L’únic pecat que se li podia atribuir era el d’acceptar (car acceptar és la paraula) les atencions de dues noies al mateix temps.

Després d’una lluita breu, emperò, en Charles Hayter semblava disposat a abandonar el camp. Havien passat tres dies sense que aparegués ni un sol cop per Uppercross; allò era un canvi radical. Fins i tot havia arribat a refusar una invitació a dinar feta formalment i, com que el senyor Musgrove l’havia trobat en certa ocasió voltat de llibres, el matrimoni comprengué que passava alguna cosa estranya i declararen amb posat greu que en Charles es mataria estudiant. La Mary esperava i desitjava que la Henrietta li hagués donat carbassa i el seu marit no perdia l’esperança de veure’l tornar l’endemà.

L’Anne es limitava a treure’n la conseqüència que en Charles Hayter era un home de seny.

Un d’aquells matins en què en Charles Musgrove i el capità Wentworth se n’havien anat a caçar plegats, mentre l’Anne i la Mary seien tranquil·lament ocupades en llurs labors, veieren aparèixer per la finestra les dues germanes de la casa gran.

Era un dia esplèndid del mes de novembre; les noies havien vingut camps a través i s’havien aturat amb l’únic propòsit d’anunciar que pensaven fer una llarga passejada, per la qual cosa estaven segures que la Mary no voldria acompanyar-les. La Mary, una mica picada perquè no la consideraven una bona caminadora, exclamà amb vehemència:

—Oh, i tant que m’agradaria d’anar amb vosaltres! Sóc molt afeccionada a fer llargues passejades.

L’Anne comprengué per la cara que posaren les noies que allò era precisament el que no volien i s’admirà de nou de la mena d’obligació que semblaven imposar les habituds familiars d’haver de comunicar-ho tot i de fer-ho tot plegats, per bé que fos improcedent i molest. Intentà de dissuadir-ne la Mary, però fou debades i, tal com estaven les coses, s’estimà més d’acceptar la cordial invitació que les noies també li feren a ella, car d’aquesta manera podria acompanyar la seva germana de tornada i evitar que desbaratés els plans que les altres s’haguessin fet.

—No m’explico per què suposaven que no m’agradaria fer una llarga passejada! —deia la Mary, mentre pujava l’escala—. Tothom s’afigura que no m’agrada caminar! I si no hi haguéssim volgut anar, s’haurien disgustat. Després que han vingut expressament per invitar-nos, com podíem dir que no?

Quan es disposaven a sortir, arribaren en Charles i el capità. S’havien endut un gos novell, que els havia espantat la caça, i per això tornaven tan aviat. L’hora era propícia i ells tenien forces i humor per fer aquella caminada, de manera que s’afegiren alegrement a la colla. D’haver sospitat l’Anne aquell acoblament, s’hauria quedat a casa; però, influïda per la curiositat i l’interès, pensà que ja era tard per desdir-se’n i tots sis es posaren en camí seguint la direcció assenyalada per les senyoretes Musgrove, que evidentment es consideraven amb el dret de guiar els excursionistes.

L’Anne procurava de no interposar-se entre uns i altres i, quan les estretes senderes que travessaven els camps els obligaven a separar-se, ella es quedava amb el seu cunyat i la seva germana. El plaer que n’havia, de la caminada, consistia a gaudir de l’exercici i de la bellesa del dia, a contemplar els darrers somriures de l’any a les fulles rogenques i els arbustos agostats i a repetir-se alguns dels milers de descripcions poètiques de la tardor, aquesta estació que és una deu inexhaurible i peculiar de fantasies tendres i melangioses, aquesta estació que sempre ha inspirat a tot poeta digne de ser llegit algun passatge suggestiu i prenyat de sentiment. Procurava de concentrar-se tant com podia en aquestes divagacions; però quan li arribava a les orelles la conversa del capità Wentworth amb una o altra de les Musgrove, no podia pas deixar d’escoltar, per bé que poca cosa va sentir que fos remarcable. Simplement feien petar animadament la claca, cosa ben natural en una passejada íntima entre gent jove. Ell enraonava més amb la Louisa que no pas amb la Henrietta. Era evident que la Louisa feia més esforços per cridar l’atenció del capità que la seva germana. Aquesta diferència aparentment s’accentuava i hi va haver una frase de la Louisa que sobtà l’Anne. A propòsit de les moltes ponderacions que hom feia sovint sobre la magnificència del dia, el capità va exclamar:

—Quin temps tan esplèndid per a l’almirall i la meva germana! Aquest matí pensaven sortir a passeig amb el cotxe; potser tindrem ocasió de veure’ls en algun d’aquests pujols, perquè parlava de venir cap aquesta banda. Em pregunto on bolcaran avui. Oh, això els passa amb molta freqüència, us ho asseguro; però a la meva germana tant li fa que bolqui com que no bolqui.

—Ah! Vós exagereu, prou que ho veig —exclamà la Louisa—; però si fos així, jo al seu lloc faria com ella. Si jo estimava un home, com ella estima l’almirall, no deixaria que res no ens separés i preferiria bolcar amb ell que no pas anar amb un altre que conduís d’una manera més segura.

Pronuncià aquells mots amb gran entusiasme.

—De veres? —féu ell amb el mateix to—. Doncs us felicito!

Durant uns moments restaren callats.

A l’Anne li fou impossible de tornar a les seves rememoracions poètiques. Les dolces vistes de la tardor quedaven postergades, si no era que algun melangiós sonet carregat d’oportunes al·lusions a l’any declinant i a la felicitat minvant, i d’imatges relacionades amb la joventut i l’esperança fugisseres, li acudia a la memòria. Quan les avisaren que enfilessin un altre camí, va cuitar a dir:

—No és aquesta una de les senderes que menen a Winthrop?

Però ningú no la sentí o, si més no, ningú no li va contestar. Tanmateix, llur destinació era Winthrop o els seus encontorns, car, de vegades, hom trobava els xicots voltant vora la casa. Van fer encara mitja milla més pujant a poc a poc a través de vastos camps, on les arades en plena activitat i el camí poc fressat denotaven la presència del llaurador, que se sobreposava al dolç i poètic abatiment, animat per la il·lusió d’una altra primavera. Així arribaren al cim del pujol més alt, que separava Uppercross de Winthrop, i de seguida van albirar aquest casalot al peu de l’altre turó.

Winthrop, mancat de bellesa i de dignitat, es dreçava davant d’ells: una construcció modesta, al fons de la vall, voltada de graners i de corrals.

La Mary exclamà:

—Valga’m Déu, si això és Winthrop! Confesso que no me n’havia adonat. Bé, penso que ara valdrà més que ens en tornem. Estic molt cansada.

La Henrietta, conscient de la situació i una mica avergonyida, en veure que el cosí Charles no passejava per aquells camins ni s’estava recolzat en cap tanca, es disposava a accedir als desigs de la Mary. Però en Charles Musgrove digué:

—No.

La Louisa exclamà amb més energia:

—No, no!

Enduent-se la germana a part, semblava que discutia vivament la qüestió amb ella.

Mentrestant, en Charles declarava la seva intenció decidida de visitar la seva tia, ja que hi era tan a prop, i tractava, evidentment amb certa temença, de convèncer la seva muller que l’acompanyés. Aquest, però, era un punt en què la Mary es mostrava més ferma i, quan ell argüí que tindria ocasió de reposar un quart d’hora a Winthrop, per tal com estava tan fatigada, ella replicà sense vacil·lar:

—Oh, no, de cap manera! Pujar de nou aquest pendent em faria més mal que tot el bé que em podria fer el repòs.

I, en fi, la seva actitud i el seu gest denotaven que estava decidida a no anar-hi.

Al cap de tot un seguit de consultes i de debats, en Charles i les seves germanes resolgueren que la Henrietta i ell baixarien a fer una curta visita a llur tia i a llurs cosins, mentre la resta de la colla els esperaria al cim del pujol. La Louisa semblava ser la principal ordenadora del pla i, mentre acompanyava un tros els que baixaven rost avall, tot xerrant encara amb la Henrietta, la Mary, aprofitant aquella avinentesa, mirà a l’entorn amb expressió desdenyosa i va dir al capità:

—És tan desagradable tenir aquests parentius! Però podeu ben creure que no he estat en aquesta casa més d’un parell de cops en tota la vida.

No va rebre del capità cap altra resposta que un somriure artificiós d’assentiment, seguit d’una mirada menyspreadora, en tombar-se ell, el significat de la qual l’Anne interpretà perfectament.

El cim del monticle on s’havien quedat era un indret encantador. La Louisa tornà de seguida; la Mary va trobar un seient còmode al graó del portell d’una tanca i, mentre tingué els altres al seu voltant, es mostrà molt contenta; però tan bon punt la Louisa s’emportà el capità perquè l’ajudés a espigolar les avellanes que hi havia en un bardissar proper i els va anar perdent de vista i deixà de sentir-los, s’acabà l’alegria de la Mary: va començar a queixar-se del seient… estava segura que la Louisa n’havia trobat un de millor… i res no va poder dissuadir-la d’anar ella també a buscar-ne un altre. Es ficà pel mateix pas de la tanca, però no els va poder veure. L’Anne s’aconseguí un magnífic seient, en un marge sec i assolellat, sota els arbusts entre els quals indubtablement havien estat el capità i la Louisa. La Mary s’hi assegué un moment, però tampoc no s’hi trobava bé; estava convençuda que la Louisa en devia haver trobat algun altre de millor en una altra banda i no pararia fins que la trobaria.

L’Anne, realment cansada, estava contenta de poder seure i, al cap d’un instant, va sentir el capità Wentworth i la Louisa dins el bardissar, darrere d’ella, com si tornessin pel viarany agrest que s’obria entre la malesa. Anaven enraonant alhora que s’apropaven. La veu de la Louisa fou la primera que l’Anne va copsar; semblava embrancada en una apassionada relació. Allò que va oir l’Anne en primer lloc fou:

—I per això la hi he fet anar. No podia consentir que renunciés a la visita per una ximpleria com aquesta. Doncs què, hauria deixat jo de fer una cosa que pensava fer i que em semblava correcta, pels aires i la intromissió d’una persona així? O de qualsevol altra, si anem al cas. No, jo no em deixo convèncer tan fàcilment. Quan em faig un propòsit, ja està fet. I la Henrietta semblava ben decidida a anar a Winthrop avui i, això no obstant, ha estat a punt de deixar-ho córrer arran d’una complaença estúpida.

—De manera que, si no és per vós, se n’hauria tornat?

—Segurament. Gairebé em fa vergonya de dir-ho.

—Feliç d’ella, que pot comptar amb un criteri com el vostre! Després dels indicis que acabeu de donar-me i que no fan més que confirmar les observacions que vaig fer l’última vegada que el vaig veure, no tinc necessitat de fingir que ignoro el que passa. Ja veig que es tractava d’alguna cosa més que d’una simple visita matinal a la vostra tia. Doncs, pobre d’ell i pobre d’ella quan sobrevindran coses més grans que exigiran tremp i fortalesa d’ànim, si ella no té prou resolució per resistir la influència de l’oficiositat ociosa en una cosa tan trivial com aquesta! La vostra germana és una criatura encisadora, però sou vós qui té capacitat de decisió i fermesa de caràcter. Si us interessa la seva felicitat i el seu capteniment, mireu d’infondre al seu esperit tot el que pugueu del vostre. No dubto que això és el que sempre heu fet. El més trist dels caràcters irresoluts i excessivament dòcils és que no podem estar mai segurs d’influenciar-los. Un no pot tenir mai la certesa que serà duradora la impressió que hi exercim. Qualsevol altra persona pot esventar-la. Els qui volen ser feliços han de ser ferms. Heus aquí una avellana —digué alhora que l’arrencava d’una de les branques més altes— que ens n’ofereix un exemple. És una avellana bella i llustrosa que, dotada de fortalesa des de l’origen, ha resistit totes les tempestes de la tardor. Ni una picada ni la més lleu macadura enlloc. Aquesta avellana —prosseguí, amb festiva solemnitat—, mentre que moltes de les seves congèneres han caigut i han estat aixafades, encara està en possessió de tota la felicitat de què pot gaudir una avellana. —Aleshores, tot adoptant de nou el to seriós d’abans, continuà dient—: El meu desig primordial per a tots aquells pels quals m’interesso és que siguin ferms. De manera que, si la Louisa Musgrove vol ser bella i feliç al novembre de la seva vida, ha de fomentar aquest mateix tremp que ara ha demostrat posseir.

Emmudí, però no hi hagué cap resposta. L’Anne s’hauria estranyat si la Louisa hagués pogut contestar amb prestesa després d’aquell discurs, d’aquells mots tan interessants, pronunciats amb un ardor tan sincer. S’imaginava el que sentia la Louisa en aquells moments. Quant a ella mateixa, no gosava moure’s, per temor de ser descoberta. Romania oculta rere una mata esponerosa de boix grèvol, quan ells començaren d’allunyar-se. Abans no fossin massa lluny per poder-los sentir, però, la Louisa parlà de nou.

—La Mary és una bona dona en molts aspectes —deia—, però de vegades m’exaspera d’allò més, per la falta de sentit comú i l’orgull que té: l’orgull dels Elliot. En té massa, d’aquest orgull dels Elliot. Nosaltres ens hauríem estimat més que en Charles s’hagués casat amb l’Anne. Suposo que deveu saber que es volia casar amb l’Anne.

Després d’una pausa breu, el capità Wentworth féu:

—Voleu dir que ella el va refusar?

—Oh, sí, i tant!

—I, quan va ser això?

—No ho recordo exactament, perquè en aquella època la Henrietta i jo érem al col·legi; però devia ser un any abans de casar-se amb la Mary. A tothom ens hauria agradat molt més l’Anne. El papà i la mamà sempre han cregut que va ser la seva gran amiga lady Russell qui la va persuadir de no acceptar-lo. Ells suposen que en Charles no era prou culte ni massa estudiós per merèixer l’aprovació de lady Russell i que, per això, va convèncer l’Anne que el refusés.

El so de les veus es va anar perdent, fins que l’Anne deixà de sentir-los. Les emocions que experimentava la deixaren glaçada i foren moltes les que hagué de dominar abans de posar-se en moviment. Per bé que no es complia en ella el proverbi aplicable a qui escolta, car no va sentir dir res de mal sobre ella mateixa, havia sentit coses que li resultaven molt doloroses. Havia tingut ocasió de comprovar l’opinió que el capità tenia del seu caràcter; el sentiment d’interès i de curiositat que respecte a ella havia revelat en Wentworth era natural que li produís una extrema agitació.

Així que va poder, marxà en cerca de la Mary; en trobar-la, tornaren plegades al lloc on de primer havien estat, prop del portell de la tanca. Se sentí alleujada quan, al cap d’uns moments, arribà la resta de la colla i emprengueren la marxa. El seu esperit necessitava la soledat i el silenci que solament es poden trobar entre una munió nombrosa.

Tornaren en Charles i la Henrietta, acompanyats, com calia suposar, d’en Charles Hayter. Els detalls del que s’havia esdevingut, l’Anne no pogué intentar d’esbrinar-los; ni tan sols el capità Wentworth no era admès al si de la confiança. Això no obstant, no admetia dubte que hi havia hagut una negativa per part del xicot i una insistència per part de la noia i que ara estaven d’allò més contents d’anar altre cop junts. La Henrietta semblava una mica avergonyida, però molt satisfeta, i en Charles Hayter, summament feliç; es dedicaren per complet l’un a l’altre gairebé des del moment en què iniciaren el retorn a Uppercross.

Tot semblava demostrar que la Louisa estava pel capità Wentworth; res no podia ser més evident. I tant quan el camí els obligava a dividir-se en grups com quan no els hi obligava, ells anaven tan junts com els altres dos. En travessar una àmplia prada, on hi havia espai per a tots ells, continuaren separats, formant tres grups, i l’Anne necessàriament integrava aquell dels tres que es manifestava menys animat i acollent. Anava amb en Charles i la Mary i se sentia tan cansada que de bon grat s’agafà del braç del seu cunyat. En Charles, però, que amb ella es mostrava molt afectuós, denotava una vivíssima irritació envers la seva dona. La Mary havia estat desatenta amb ell i ara en pagava les conseqüències: a cada pas en Charles es deseixia del seu braç per tal de colpejar amb la vara els caps de les ortigues de la vora del camí. I quan la Mary començà a queixar-se’n i a condoldre’s del mal tracte que li donava, com tenia per costum, en fer-la anar a la banda de la tanca, mentre l’Anne anava còmodament a l’altra, en Charles deixà caure els braços de totes dues per tal d’empaitar una mostela i elles ja no van poder posar-se al seu costat altre cop.

El prat vorejava un camí que, al capdavall, travessava la sendera per on anaven ells i, quan tots hagueren arribat al portell, un cotxe que venia en aquella direcció, del qual ja feia estona que en sentien el soroll, encertà a passar per aquell indret i va resultar ser la calessa de l’almirall Croft. Aquest i la seva esposa havien sortit a fer llur passeig acostumat i ara retornaven a casa. En saber la caminada que la gent jove els havia fet fer, gentilment oferiren un lloc per a la senyora que estigués més cansada: s’estalviaria ben bé una milla i ells igualment havien de passar per Uppercross. La invitació fou feta en general i en general fou declinada. Les senyoretes Musgrove no estaven gens cansades i la Mary, o bé se sentia ofesa perquè no li havien donat la preferència, o bé allò que la Louisa en deia l’orgull dels Elliot no li permetia d’acceptar el tercer lloc en un carruatge d’un sol cavall.

Els caminants havien travessat el camí i pujaven el vessant de l’altra banda; i l’almirall ja posava en marxa el seu cavall altre cop, quan el capità Wentworth saltà la tanca àgilment per tal de dir alguna cosa a la seva germana. El que li digué es pot endevinar pels seus resultats.

—Senyoreta Elliot, estic segura que us sentiu fatigada —digué la senyora Croft—. Doneu-nos la satisfacció de portar-vos a casa. Us asseguro que hi cabem tots tres i, si nosaltres fóssim com vós, em penso que hi hauria lloc per a quatre. Apa, no digueu que no.

L’Anne encara era a la vora del camí i, per bé que intentà de refusar la invitació, no li van permetre que ho fes. La insistència cortesa de l’almirall refermà la de la seva muller: no els podia pas fer un menyspreu. S’estrenyeren tant com van poder per deixar-li un racó i el capità Wentworth, sense dir ni una paraula, es tomba cap a ella i amb el gest la va obligar gentilment a pujar al carruatge.

Sí; ell ho havia fet. Ja era dalt del cotxe i sentia que era ell qui l’havia posada allí, que la seva voluntat i les seves mans n’eren responsables; que ho devia al fet que ell s’havia adonat de com n’estava, de cansada, i a la seva resolució de proporcionar-li un moment de repòs. Se sentia d’allò més afectada en observar la seva inclinació envers ella, que es posava de manifest en tots aquells detalls. Era una conseqüència lògica del que havia passat abans. Ella l’entenia perfectament. No podia perdonar-la, però tampoc no podia ser insensible. La condemnava pel passat, li guardava un ressentiment infinit i injust, ella li era del tot indiferent, estava a punt de comprometre’s amb una altra dona i, no obstant això, no la podia veure patir sense experimentar el desig de brindar-li consol. Això era una remembrança del sentiment primitiu, un impuls d’amistat pura, bé que inadvertida per ell mateix; era una mostra del seu cor efusiu i bondadós, que ella no podia contemplar sense sentir una pregona emoció, en la qual s’hi barrejaven de tal manera el dolor i el goig, que no li era possible de saber quina de les dues sensacions prevalia.

De primer l’Anne contestava d’una manera inconscient les preguntes corteses i les observacions dels seus acompanyants. Havien recorregut ja més de mig camí abans no estigué prou serena per saber què deien i, aleshores, s’adonà que estaven parlant d’en «Frederick».

—Ell pensa indubtablement en alguna d’aquestes dues noies, Sophy —deia l’almirall—, però vés a saber en quina. Ja fa prou temps que els fa l’aleta, crec jo, per saber quina escollir. Ah, això és conseqüència de la pau! Si estiguéssim en guerra, ara, ja faria temps que s’hauria decidit. Nosaltres, els mariners, senyoreta Elliot, no ens podem permetre d’allargar el festeig en temps de guerra. Amor meu, quants dies van passar des que et vaig conèixer fins que ja érem tots dos a la nostra cambra, a North Yarmouth?

—Mira, estimat, val més que no en parlem, d’això —féu en to plasent la senyora Croft—, perquè si la senyoreta Elliot sabia que vam arribar en una entesa tan aviat, mai no es podria creure que siguem tan feliços. Jo ja tenia referències de tu des de molt abans.

—Bé, també jo havia sentit a dir que eres una noia molt bonica. Aleshores, què més podíem esperar? A mi no m’agrada diferir-les, aquestes coses. Voldria que en Frederick fes vela i ens dugués a Kellynch una d’aquestes senyoretes. Aleshores, allà sempre tindrien companyia. I la veritat és que totes dues són ben boniques; jo amb prou feines trobo cap diferència entre l’una i l’altra.

—En realitat, són unes noies molt simpàtiques, sense afectació —digué la senyora Croft en un to més fred, tan fred que féu sospitar a l’Anne que, per bé que s’esforçava, no podia considerar-ne cap de les dues dignes del seu germà—. I pertanyen a una família molt respectable. No podríem aspirar a establir un millor parentiu. Estimat almirall, vigila aquella estaca! Que toparem contra aquella estaca!

Però estirant les regnes ella mateixa, amb gran serenitat, va desviar el cavall i el perill fou esquivat feliçment. Més endavant, amb una hàbil maniobra, va evitar que la roda es fiqués dins un clot i, també, que quedessin tots empastifats amb un carro de fems. I l’Anne, divertida amb llur manera de conduir, que s’imaginava que era una bona mostra de com manegaven llurs afers en general, fou deixada sana i estàlvia a la casa de camp.