Capítol vint-i-dos

L’Anne tornà a casa seva sense deixar de pensar en el que havia sentit. En certa manera, el coneixement que havia adquirit sobre el tarannà de l’Elliot dissipava les seves inquietuds. Ja no tenia cap obligació de mostrar-se afectuosa amb ell. Com a rival del capità Wentworth, l’Elliot no mereixia pas més consideració que la que podia atorgar a qualsevol contrincant importú, i les seves inconvenients atencions de la nit passada, amb el perjudici irreparable que podien haver causat, no la pertorbaven gens. Tota compassió envers ell s’havia esvanit. Aquí, però, se li acabava l’alleujament. En tots els altres aspectes, en mirar a l’entorn o en meditar sobre l’esdevenidor, no hi veia res que no li produís desconfiança i recel. Experimentava una gran i anticipada tristesa quan pensava en el cruel desengany que tindria lady Russell i en la mortificació humiliant que planava sobre el seu pare i la seva germana; preveia molts i greus disgustos, sense saber com podria evitar-ne cap. S’alegrava de saber quin era el vertader fons de l’Elliot. Mai com ara no havia considerat tan meritòria la seva acció de conservar l’amistat d’una dona com la senyora Smith, i ara en tenia la recompensa! La senyora Smith s’havia portat amb ella com ningú no ho hauria fet. Ah, si hagués pogut transmetre a tota la família el sentit d’aquelles revelacions! Però aquesta il·lusió era vana. En parlaria a lady Russell, li contaria tot el que sabia, ho consultaria amb ella i, havent fet tot el que podia, es limitaria a esperar els esdeveniments amb tota la serenitat possible; al capdavall, totes les precaucions les havia de concentrar en aquell racó de l’ànima que no podia descobrir a lady Russell, sobre aquell cúmul d’ansietats i de temors que li calia ocultar al fons del propi ésser.

Quan arribà a casa es va assabentar que, com esperava, s’havia escapat de veure l’Elliot; que aquest els havia fet aquell matí una llarga visita; mes a penes acabava de congratular-se per haver ajornat el perill fins l’endemà, li comunicaren que el cavaller havia de tornar a la tarda.

—Jo no tenia cap intenció de demanar-li que vingués —féu l’Elizabeth amb afectada indiferència—; però ha deixat caure tantes indirectes… si més no, això diu la senyora Clay.

—Sí que ho dic. Mai no havia vist ningú sol·licitar una invitació amb tanta ànsia. Pobre home! M’ha fet pena; però aquesta despietada germana vostra, senyoreta Anne, sembla rabejar-se en la crueltat.

—Oh! —exclamà l’Elizabeth—, estic massa habituada a aquesta mena de jocs per sucumbir a les insinuacions d’un home. No obstant això, quan he vist com lamentava sincerament no haver trobat el pare aquest matí, he cuitat a complaure’l, ja que per res del món no voldria que es perdessin l’oportunitat d’estar plegats. Se la passen tan bé quan estan en companyia! Se’ls veu tan encantats! L’Elliot se’l mira amb tant de respecte!

—Se’l mira embadalit! —exclamà la senyora Clay, sense gosar, però, tombar els ulls devers l’Anne—. Semblen talment pare i fill! Estimada senyoreta Elliot, oi que puc dir que semblen pare i fill?

—Oh, per a mi, cadascú que digui el que vulgui! Si vós ho veieu així! Però a fe que no trobo gaire diferència entre les seves atencions i les de qualsevol altre.

—I ara, senyoreta Elliot! —va exclamar la senyora Clay, alçant les mans i els ulls, tot ocultant per fi el seu esbalaïment en un discret silenci.

—Bé, estimada Penelope, no cal que us amoïneu tant per ell. Ja heu vist que l’he invitat i que m’he acomiadat amb dolços somriures. Quan he sabut que demà pensava anar a passar el dia amb els seus amics de Thornberry Park, m’he entendrit tota.

L’Anne admirava la capacitat de simulació de l’amiga, que fingia esperar amb delit l’arribada d’una persona la presència de la qual constituïa un obstacle per al seu objectiu essencial. Era impossible que la senyora Clay no detestés de veure l’Elliot a casa i, no obstant això, adoptava un aire de complaença i una expressió tan serena, que semblava satisfeta amb l’escassa llibertat que li era concedida per dedicar a sir Walter la meitat de les atencions que altrament li hauria destinat.

Per a la mateixa Anne era inquietant de veure entrar l’Elliot a la sala i li resultava dolorós que se li atansés per parlar-li. Sempre havia tingut la sensació que no era del tot sincer, però ara n’advertia la duplicitat en tots els detalls. L’atenta deferència que mostrava al seu pare contrastava amb el llenguatge odiós de la carta; quan recordava el seu capteniment cruel envers la senyora Smith, amb prou feines podia suportar-ne els somriures i la melositat o aquelles expressions seves de falsa bondat. Procurava, però, de no modificar la manera de tractar-lo, per tal de no despertar recels. S’havia fet el ferm propòsit d’evitar qualsevol motiu d’estranyesa o d’aprovació si bé estava decidida a mostrar-se tan freda com ho permetés la cortesia en llur relació; de més a més, es proposava esborrar de mica en mica aquella innecessària intimitat que s’havia establert entre ells. En conseqüència, es va mantenir més reservada i freda, encara, que la nit anterior.

L’Elliot intentà avivar de nou l’interès de l’Anne respecte a com i on podia haver sentit a parlar d’ella anteriorment en termes laudatoris i esperava impacient de rebre l’homenatge de la seva curiositat; però l’encantament s’havia romput. Ell suposava que potser calia l’escalf i l’animació d’un lloc públic per incitar la vanitat de la seva modesta cosina; s’adonava, si més no, que res no podria aconseguir ara, ja que les insistents sol·licitacions dels altres tan sols en rares ocasions li permetien d’adreçar-li la paraula. Poc podia sospitar que atemptava contra els seus projectes una preocupació que constantment duia al pensament de l’Anne certs episodis de la seva vida passada que no admetien perdó ni excuses.

Li causà una certa satisfacció saber que l’Elliot realment abandonaria Bath l’endemà, de bon matí, i que la seva absència es prolongaria ben bé un parell de dies. Fou invitat a visitar de nou Camden Place la mateixa tarda del seu retorn; però des de dijous fins a dissabte a la tarda no el tornaria a veure. Prou molesta era la presència inevitable de la senyora Clay; però la inclusió d’un altre hipòcrita empedreït al cercle familiar pertorbava inevitablement la pau i la tranquil·litat. Resultava humiliant reflexionar sobre els ultratges que el seu pare i l’Elizabeth havien rebut i molt trist considerar les mil mortificacions que els amenaçaven. Tanmateix, l’egoisme de la senyora Clay no era tan complicat ni tan revoltant com el d’aquell home i l’Anne s’hauria avingut de seguida a la seva unió amb el pare, a desgrat de tots els inconvenients, per tal de no haver de suportar les subtils maquinacions de l’Elliot per impedir-ho.

Divendres al matí l’Anne tenia pensat anar ben d’hora a casa de lady Russell, per tal de comunicar-li totes les noves; i hauria marxat tot seguit d’haver esmorzat, si no hagués observat que la senyora Clay es disposava a sortir en aquell moment per fer un encàrrec de l’Elizabeth, la qual cosa la’n féu desistir fins a poder estar segura d’evitar la companyia de la vídua. Ja se n’havia anat, doncs, la senyora Clay, quan començà a anunciar que pensava passar el matí a Rivers Street.

—Em sembla bé —digué l’Elizabeth—. No tinc res per enviar-li, com no siguin els meus records. Ah!, podries tornar-li aquest llibre tan avorrit que em va prestar, dient-li, naturalment, que ja l’he llegit. Sincerament, no estic disposada a turmentar-me constantment amb aquesta poesia nova i aquests llibres de política que surten ara. Lady Russell arriba a fastiguejar-te amb les noves publicacions. No li’n diguis res, però el vestit que duia l’altra nit em va semblar espantós. Jo em pensava que tenia un cert gust per vestir, però em vaig sentir avergonyida quan la vaig veure al concert. Tenia un aire tan arrangé i tan solemne! A més, s’asseu tan tibada! En fi, no t’oblidis de donar-li records.

—I de part meva també —afegí sir Walter—. Afectuosos records. I pots dir-li que penso anar a visitar-la aviat. Val més que l’avisis, per bé que tan sols li deixaré la tarja. No és oportú de fer una visita al matí a una dona de la seva edat, que es pinta tan poc. Si almenys es posés coloret, no tindria por que la veiessin; però la darrera vegada que vaig anar a casa seva, vaig notar que baixaven les persianes de seguida.

Mentre el seu pare parlava, trucaren a la porta. Qui podria ser? Recordant l’Anne les inesperades visites que l’Elliot els solia fer a qualsevol hora, no li hauria estranyat gens de veure’l entrar, si no hagués sabut que era a set milles de distància. Després de l’espera consegüent, sentiren la remor d’unes persones que s’apropaven i immediatament foren introduïts a la sala «el senyor Charles Musgrove i la seva senyora».

La primera emoció que produí llur aparició fou de sorpresa; però l’Anne s’alegrà d’allò més de veure’ls i la contrarietat dels altres no fou tan profunda que els privés de rebre’ls amb un bon acolliment. Tan bon punt tingueren la certesa que aquells parents tan pròxims no tenien cap intenció d’allotjar-se a casa, sir Walter i l’Elizabeth demostraren una gran cordialitat i començaren a fer-los els honors sense reserves. Venien a passar uns quants dies a Bath amb la senyora Musgrove i paraven al White Hart. Això ho van explicar de seguida; però fins que sir Walter i l’Elizabeth no s’hagueren endut la Mary a l’altre saló, per tal de rebre l’homenatge de la seva admiració, l’Anne no pogué arrencar-li a en Charles una explicació satisfactòria del viatge ni l’aclariment de certs somriures que ostensiblement s’havien dibuixat al rostre de la Mary en parlar d’uns afers particulars, així com de la confusió que palesaven en referir-se a les persones que componien la colla que havia viatjat.

Aleshores va saber que consistia de la senyora Musgrove, la Henrietta i el capità Harville, a més d’ells dos. En Charles li féu una ressenya clara i detallada de tot i, en aquella narració, ella va poder advertit molts dels trets característics dels costums familiars. La primera idea del projecte la tingué el capità Harville, que tenia necessitat de traslladar-se a Bath per resoldre uns assumptes. N’havia començat a parlar una setmana abans; i, per fer alguna cosa, ja que s’havia iniciat la veda, en Charles s’oferí a acompanyar-lo, la qual cosa va plaure a la senyora Harville d’allò més, per considerar-ho convenient per al seu marit; la Mary, però, que no podia sofrir que la deixessin sola, s’havia posat tan trista que, durant un parell de dies, tot quedà en suspens o gairebé es va deixar córrer. Però llavors els pares d’en Charles resolgueren el problema. La mare desitjava visitar uns amics que tenia a Bath i consideraren que era una bona ocasió perquè la Henrietta pogués encarregar els vestits de núvia per a ella i la seva germana. En un mot, decidiren que la mare fos el cap de colla i així tot seria més planer per al capità Harville; i ell i la Mary hi foren inclosos, per conveniència de tothom. Havien arribat la nit passada, força tard. La senyora Harville, els menuts i el capità Benwick s’havien quedat amb el senyor Musgrove i la Louisa a Uppercross.

L’única cosa que sorprenia l’Anne era que tot estigués tan avançat, ja que parlaven de vestits de núvia, perquè ella suposava l’existència de certes dificultats d’ordre econòmic capaces d’impedir que se celebrés tan aviat el casament. En Charles, però, li comunicà de seguida que molt recentment (després de la darrera carta de la Mary), un amic d’en Charles Hayter li havia proporcionat una plaça que corresponia a un xicot que no podria reclamar-la fins al cap de molts anys. Comptant amb aquest nomenament i amb la promesa d’un càrrec més permanent, que li seria assignat molt abans del termini en qüestió, ambdues famílies havien accedit a complaure els desigs dels promesos i, per tant, llur casament es podria celebrar al cap de pocs mesos, gairebé al mateix temps que el de la Louisa.

—És un molt bon benefici —afegí en Charles—; el lloc tan sols dista vint-i-cinc milles d’Uppercross i és una comarca deliciosa, la més bonica de Dorsetshire. Es troba al bell mig d’un dels millors indrets del regne i està voltat per les terres de tres grans propietaris, cadascun dels quals més zelós que els altres; per a dos d’ells, almenys en Charles Hayter podria aconseguir magnífiques recomanacions. Ell, però, no ho valora com cal —remarcà en Charles—. És massa aturat. Aquest és el mal.

—Doncs me n’alegro molt —exclamà l’Anne—. M’alegro moltíssim que les coses s’hagin arreglat així i que entre dues germanes que tenen el mateix mereixement i que han viscut sempre tan unides, les falagueres respectives de l’una no siguin motiu de tristesa per a l’altra i que totes dues gaudeixin de la mateixa prosperitat i d’idèntic benestar. Suposo que els teus pares estaran contents dels dos pretendents.

—Oh, sí! Al pare li agradaria que els dos cavallers fossin més rics, però aquesta és l’única objecció que hi pot fer. Econòmicament parlant, saps?, casar dues filles alhora és una mica costós i al pare l’amoïna per molts conceptes. No obstant això, no vull pas dir que elles no estiguin en el seu dret. És natural que les dues filles tinguin el seu dot; jo només puc dir que el pare ha estat sempre amb mi molt afectuós i liberal. A la Mary no li fa massa gràcia el casament de la Henrietta. Mai no li ha fet el pes, saps? Però això és perquè no li fa justícia i tampoc no té un gran concepte de Winthrop. No li puc fer entrar al cap el valor de la propietat. Pels temps que corren, aquesta és una magnífica aliança; jo he estimat en Charles Hayter tota la vida i no penso pas canviar ara d’actitud.

—Uns pares tan excel·lents com el senyor i la senyora Musgrove —exclamà l’Anne— bé es mereixen la benedicció de casar bé els fills. Fan tot el que poden per la seva felicitat, n’estic segura. Quin do de Déu per als joves, estar sota una tutela semblant! El teu pare i la teva mare no semblen haver tingut mai aquests prejudicis ambiciosos que causen sovint la dissort de joves i vells. M’afiguro que la Louisa ja deu estar completament refeta.

—Sí, crec que sí… —contestà en Charles amb certa vacil·lació—. Està molt més bé, però molt alterada; ja no corre d’ací d’allà, ni salta ni riu ni balla; està d’allò més canviada. Si algú casualment tanca una porta de cop, se sobresalta i s’agita com un peixet a l’aigua; i en Benwick es passa tot el sant dia al seu costat llegint-li versos o parlant-li en veu baixa.

L’Anne no va poder contenir el riure.

—Ja sé que això no t’agrada gaire —féu—, però no es pot negar que és un xicot excel·lent.

—Ben cert; ningú no ho dubta. Suposo que no creuràs que sóc tan intolerant per no concedir a tothom el dret de tenir aquestes afeccions o les que siguin. Tinc un gran respecte per en Benwick i, quan aconsegueixes de fer-lo parlar, té moltes coses a dir. Les lectures no li han fet cap mal, perquè ha lluitat tant com ha llegit. És un minyó valent. Dilluns passat vaig tenir ocasió de conèixer-lo millor. Ens vam passar tot el matí caçant rates als graners del pare i ell va complir tan bé la seva comesa que, des d’aleshores, li tinc més simpatia.

El diàleg fou interromput perquè en Charles havia de seguir els altres per tal d’admirar els espills i la porcellana; però l’Anne no tenia necessitat de sentir res més per comprendre quina era la situació actual a Uppercross i alegrar-se d’aquella felicitat; sospirava al mateix temps que sentia una íntima satisfacció, però els seus sospirs no denotaven enveja ni malvolença. És clar que hauria donat qualsevol cosa per gaudir d’aquella felicitat, però no desitjava pas que fos en detriment de la dels altres.

La visita va transcórrer caracteritzada pel bon humor. L’estat d’ànim de la Mary era excel·lent; compartia l’alegria general i estava encantada amb el canvi. Tan satisfeta estava d’haver fet el viatge amb el cotxe de la seva sogra, tirat per quatre cavalls, i de veure’s emancipada de Camden Place, que se sentia disposada a admirar-ho tot i a contemplar amb complaença totes les grandeses de la casa, a mesura que hom les hi ensenyava. No tenia res que reprotxar al pare ni a la germana i la seva orgullosa condició es rabejava a la contemplació dels salons sumptuosos.

Durant un breu moment, l’Elizabeth experimentà una pregona inquietud. Comprenia que no hi havia més remei que invitar a dinar la senyora Musgrove i els seus acompanyants, però patia en pensar que tots aquells que estaven acostumats a les excelses magnificències dels Elliot de Kellynch descobririen la modèstia dels seus hàbits domèstics i el reduït nombre de criats que un banquet solemne havia de posar de manifest. Rude fou la contesa entre la cortesia i la vanitat; però triomfà la vanitat i, aleshores, l’Elizabeth va recobrar la calma. Aquestes foren les íntimes reflexions que es va fer: «Són normes passades d’ús… Hospitalitat camperola… Nosaltres no tenim costum d’oferir grans àpats… Poca gent ho fa, a Bath… Ni tan sols lady Alicia, que fins i tot s’està d’invitar la família de la seva germana, malgrat que s’estigueren aquí un mes; i segurament seria un inconvenient per a la senyora Musgrove, que es veuria obligada a sortir de la seva rutina. Estic segura que s’estimaria més no venir; no es trobaria còmoda entre nosaltres. Els invitaré a venir un vespre; valdrà més així… Serà una novetat i un delicat obsequi. Ells no han vist mai uns salons com aquests. Estaran encantats de venir demà al vespre. Serà una petita reunió, però elegant i selecta». Amb això s’esvaí la seva preocupació. Va invitar els presents i prometia de fer-ho als que no hi eren; la Mary experimentà una gran satisfacció: coneixeria l’Elliot i seria presentada a lady Dalrymple i a la senyoreta Carteret, que per fortuna també s’havien compromès d’assistir a la recepció; l’atenció que li dispensaven no podia ser més afalagadora. La senyoreta Elliot tindria l’honor de visitar la senyora Musgrove aquell matí mateix i l’Anne sortí amb en Charles i la Mary amb l’objecte d’anar immediatament a saludar l’esmentada senyora i la Henrietta.

L’Anne no tingué més remei que ajornar el projecte de celebrar la conferència amb lady Russell. En Charles, la Mary i ella s’encaminaren cap a Rivers Street, però només s’hi quedaren un parell de minuts. L’Anne, convençuda que postergar un dia més el seu propòsit no tindria cap conseqüència, volgué anar de seguida al White Hart, tot desitjant de tornar a veure les seves amigues i companyes de la passada tardor, amb un afany que certes enyorances concomitants contribuïen a concitar.

Quan arribaren al White Hart, la senyora Musgrove i la Henrietta, que estaven soles, li feren una bona acollença. El rostre de la Henrietta denotava l’embelliment originat per la novella felicitat, que la incitava a interessar-se per certes persones que abans li passaven completament desapercebudes. El sincer afecte de la senyora Musgrove devers l’Anne havia augmentat considerablement arran del servei que els havia prestat en moments tristos i difícils. Aquella cordialitat efusiva i amable encantava l’Anne, tant més que a casa seva no estava acostumada a aquella mena d’expansions. Li demanaren que les acompanyés tot el temps de què pogués disposar, la invitaren a anar-hi cada dia i a quedar-s’hi tota l’estona; en un mot, la requerien com si fos de la família. Ella, al seu torn, els oferí la seva ajuda incondicional i, quan en Charles les deixà soles, escoltà dels llavis de la senyora Musgrove la història referent a la Louisa i la Henrietta li contà la seva. Ara i adés, feia indicacions convenients respecte a botigues i a compres. Tot això entre les interrupcions de la Mary, que ara demanava que l’ajudessin a refer una llaçada del vestit, adés calia satisfer la seva curiositat, buscar-li les claus, ordenar les joies que duia a sobre o convèncer-la que ningú no l’ofenia; perquè, tot i estar en aquells moments vora la finestra i entretinguda mirant entrar la gent al Pump Room, no parava ni un moment de caboriejar.

El matí prometia ser agitat. Quan una família nombrosa s’allotja en un hotel, el moviment és constant. Cada cinc minuts arribava una nota, després un paquet i, no feia ni mitja hora que l’Anne era allí, que l’estança que servia de menjador ja era plena de gent: una colla d’antigues amigues seia a l’entorn de la senyora Musgrove i, al cap d’un moment, tornà en Charles acompanyat dels capitans Harville i Wentworth. La sorpresa causada per l’aparició del darrer fou momentània per a l’Anne, car no podia haver deixat de pensar que l’arribada d’aquells amics comuns forçosament comportaria que s’apleguessin de seguida. La darrera entrevista amb en Frederick havia estat important, perquè havia permès que el capità manifestés obertament els seus sentiments; ella n’havia extret una grata convicció; però l’expressió d’en Wentworth li feia témer que encara persistia al seu ànim aquella desagradable impressió que l’havia impulsat a abandonar ràpidament la sala de concert. No semblava pas que tingués ganes d’apropar-se per conversar amb ella.

L’Anne es proposà de conservar la calma i deixar que les coses fessin llur curs. I per tal d’augmentar la confiança i la tranquil·litat, es repetia amb insistència aquesta reflexió fatalista: «No hi ha dubte que si l’afecte persisteix en cadascun de nosaltres, els nostres cors no trigaran a entendre’s. No som pas criatures per irritar-nos capriciosament, per treure conclusions equivocades ni per lliurar-nos a jocs perillosos amb la pròpia felicitat». Però, això no obstant, pocs minuts trigà a sentir el temor que, si estaven junts en les circumstàncies presents, s’exposaven que s’alcés entre ells una barrera de suposicions quimèriques i sense fonament, summament difícil de destruir.

—Anne! —cridà la Mary des de la finestra—. Estic segura que allà, sota la columnata, hi ha la senyora Clay amb un cavaller. Acabo de veure’ls que tombaven la cantonada de Bath Street. Semblen molt concentrats a la conversa. Qui és ell? Vine i digues-m’ho. Valga’m Déu! Ja el recordo. És l’Elliot!

—No —exclamà l’Anne de seguida—, no pot ser l’Elliot, n’estic segura. Pensava sortir de Bath aquest matí a les nou, per no tornar fins demà.

En dir això, observà que el capità Wentworth l’esguardava, la qual cosa la va neguitejar i li féu deplorar amb tota l’ànima haver parlat massa, a desgrat de la poca significació dels seus mots.

La Mary, amb la recança que poguessin pensar que no era capaç de reconèixer el seu cosí, començà a parlar amb vehemència dels trets familiars, tot insistint fermament que aquell era l’Elliot, i cridava altre cop la seva germana perquè anés a comprovar-ho personalment; l’Anne, però, no es va moure i procurà aparentar fredor i indiferència. No trigà gaire a sentir una nova angoixa en sorprendre els somriures i les llambregades d’intel·ligència que s’intercanviaven dues o tres de les senyores que feien visita, com donant entenent que coneixien el secret. Era evident que corria un rumor concernent a ella i el breu silenci que seguí li féu tenir la certesa que continuaria expandint-se.

—Vine, Anne —cridà la Mary—, vine i mira tu mateixa. Si no t’afanyes, faràs tard. En aquest moment s’estan acomiadant, s’estrenyen les mans. Ell ja es tomba. Mira que no conèixer l’Elliot! Qualsevol diria que has oblidat el que va passar a Lyme.

Per tal d’aplacar la Mary i, potser, per ocultar la pròpia torbació, l’Anne s’apropà lentament a la finestra. Va arribar a temps de comprovar que aquell cavaller era realment l’Elliot (mai no ho hauria cregut), abans no es fes fonedís carrer avall, mentre la senyora Clay s’allunyava apressadament en direcció oposada. Tot tractant de reprimir el gest d’estranyesa que li produïa sorprendre aquella amistosa conferència entre dues persones que tenien interessos tan oposats, digué tranquil·lament:

—Sí, no hi ha dubte que és l’Elliot. Deu haver canviat l’hora de partida, suposo, ve-t’ho aquí… O potser jo estava equivocada; no hi devia prestar prou atenció.

I fingint la més perfecta calma, tornà a ocupar el seu seient, tot confiant haver-se captingut com calia.

Les visites s’acomiadaren i en Charles, després d’acompanyar-les cortesament fins a la porta, va fer una ganyota tot fent-ne befa i començà a dir:

—Bé, mare, he fet una cosa que t’agradarà. Vinc del teatre i he aconseguit una llotja per a demà al vespre. No sóc un bon minyó? Sé que t’encanta veure una comèdia; hi ha lloc per a tots nosaltres. Hi caben nou persones. He invitat el capità Wentworth. Suposo que l’Anne no tindrà inconvenient d’acompanyar-nos. A tots ens agrada el teatre. No he fet bé, mare?

La senyora Musgrove ja començava a expressar la seva alegria, tot mostrant-se disposada a presenciar la funció si la Henrietta i els altres ho desitjaven, quan la Mary els va interrompre bruscament exclamant:

—Charles, per Déu! Com se t’ha acudit una cosa semblant? Prendre una llotja per a demà al vespre! Has oblidat que tenim el compromís d’anar a Camden Place i que ens han invitat expressament per conèixer lady Dalrymple, la seva filla i l’Elliot, membres importantíssims de la nostra família? Com pots ser tan oblidós?

—Bah, bah! —replicà en Charles—. Qui en fa cas, d’una reunió vespertina? No és estrany que me n’hagi oblidat. Si el teu pare ens volia veure, bé ens podria haver convidat a dinar, em sembla. Tu pots fer el que vulguis, però jo aniré al teatre.

—Charles, això seria imperdonable! Després d’haver promès que hi aniries!

—No, jo no he promès res. M’he limitat a somriure, a fer una reverència i a dir: «Encantat». Això no compromet a res.

—Però has d’anar-hi, Charles. La teva absència seria indisculpable. Ens han invitat expressament per fer les presentacions. Sempre hem estat en bones relacions amb els Dalrymple. Qualsevol cosa que passava en una casa de seguida corrien a comunicar-la a l’altra. Has de saber que som parents molt pròxims i amb l’Elliot també; hauries de sentir un interès especial de conèixer-lo. L’Elliot mereix tota mena d’atencions. Pensa que és l’hereu del meu pare: el futur cap de la família.

—No em parlis d’hereus ni de caps de família —replicà en Charles—. Jo no sóc d’aquells que abandonen el poder regnant per adorar el nou sol. Si no hi vaig per consideració al teu pare, seria vergonyós que modifiqués la meva resolució per acatament a l’hereu. A mi què se me’n dóna, de l’Elliot?

La frase desdenyosa tonificà l’Anne, que veia com el capità Wentworth seguia amb atenció el curs del diàleg, mirant i escoltant amb tota la seva ànima. En sentir les últimes paraules, els seus ulls saltaren ràpidament d’en Charles a l’Anne.

En Charles i la Mary encara continuaren enraonant una estona amb el mateix to; ell, entre greu i faceciós, mantenia la decisió d’anar al teatre, mentre que ella, completament seriosa, s’hi oposava obstinadament i, per bé que declarava el seu propòsit d’acudir a Camden Place, no deixava de manifestar que seria ofendre-la greument, si anaven al teatre sense ella. Finalment intervingué la senyora Musgrove.

—El que hem de fer és ajornar-ho. Charles, valdrà més que tornis al teatre i canviïs la llotja per a dimarts. Fóra una llàstima que ens dividíssim i, de més a més, ens veuríem privats de la companyia de l’Anne, si hi ha una reunió a casa del seu pare; ni la Henrietta ni jo no gaudirem de l’obra, si l’Anne no pot venir amb nosaltres.

L’Anne li agraí sincerament la gentilesa, tant per la delicada amabilitat que denotava, com perquè li brindava l’oportunitat de dir amb to decidit:

—Si tan sols depengués del meu gust, senyora, la reunió de casa (tret del que a la Mary li pot importar) no seria cap impediment. Confesso que no m’atreuen gens aquesta mena de reunions i de bon grat renunciaria a la de demà a canvi de presenciar una funció de teatre en companyia vostra. Però potser valdria més postergar-ho.

Ja ho havia dit; però de seguida es va posar a tremolar, conscient de la gravetat de les seves paraules, i ni va gosar d’observar l’efecte que produïen.

Tot seguit acordaren que ho deixarien per a dijous, si bé en Charles aprofità l’avinentesa per fer la guitza a la seva muller, tot manifestant que, per bé que ningú no l’acompanyés, ell pensava anar igualment al teatre l’endemà.

El capità Wentworth abandonà el seu seient i es va apropar a l’escalfapanxes; probablement ho féu amb la intenció de canviar de lloc de seguida, car no va trigar a situar-se prop de l’Anne, amb més desimboltura.

—Fa massa poc temps que sou a Bath —li digué— i, per tant, no podeu saber l’encant que aquí tenen les reunions vespertines.

—Oh, és clar que no! Però totes són semblants i a mi no em diuen res. Si ni sé jugar a cartes.

—Ja sabia que no us agradava. Tanmateix, el temps canvia les coses.

—Doncs a mi no m’ha canviat tant, encara —féu l’Anne, i va callar bruscament per temor que els seus mots no fossin interpretats amb un altre sentit.

Després d’un breu silenci, i com si obeís a una inspiració sobtada, ell digué:

—Ha passat molt de temps, certament. Vuit anys i mig és una llarga temporada.

Quedà en mans de la imaginació de l’Anne dilucidar si el capità hauria prosseguit avançant per aquell camí tan lliscadís, car, quan encara li ressonaven a les orelles les últimes paraules d’en Frederick, fou sol·licitada per la Henrietta, que, aprofitant l’oportunitat, volia sortir de seguida, abans no arribessin noves visites.

No hi havia més remei que separar-se. L’Anne declarà que estava a punt i procurava aparentar-ho; mes no deixà de pensar que si la Henrietta hagués sabut amb quina recança i amb quin dolor del cor s’aixecà de la cadira i es va preparar per abandonar l’estança, segurament hauria trobat, als propis sentiments envers el seu cosí i a la certesa de l’afecte d’aquest, prou raons per compadir-la.

Els preparatius, emperò, quedaren bruscament suspesos. Se sentiren remors alarmants; arribaven noves visites; s’obrí la porta i van entrar sir Walter i l’Elizabeth, tot provocant als presents una sensació de fred. L’Anne es va sentir oprimida i, en esguardar els altres, descobrí en tots ells uns símptomes semblants. L’alegria, el benestar i la franca llibertat que regnaven a la sala s’esvaïren com per art d’encantament i tothom adoptà una actitud glacial i s’imposà un silenci forçat, a penes interromput per breus frases insubstancials, que era la forma de correspondre a la tibada distinció del pare i de la filla. Que mortificada se sentia l’Anne en observar aquells detalls!

La seva curiosa mirada li proporcionà, no obstant això, una grata impressió. Tant el pare com la germana saludaren novament amb deferència el capità Wentworth i l’Elizabeth, en aquest cas, ho féu amb més gràcia i deseiximent. Fins i tot li va adreçar la paraula un cop i se’l mirà més d’una vegada. L’actitud de l’Elizabeth envers el capità havia experimentat un gran canvi, com ho testimoniaren clarament certs fets ulteriors. Després d’uns quants minuts de parlar de coses sense importància, l’Elizabeth va fer la invitació formal, extensiva a tots els parents restants de la senyora Musgrove.

—Demà al vespre ens reunirem uns quants amics; no es tracta pas d’una gran solemnitat.

Ho digué airosament, bo i deixant damunt la taula les targes que duia, a les quals s’hi podia llegir: «La senyoreta Elliot us rebrà a casa seva», i dedicava a tots els presents un amable i significatiu somriure. I una tarja i un somriure foren decididament per al capità Wentworth. La veritat era que l’Elizabeth residia a Bath des de feia prou temps per comprendre que un home de la planta i de la representació del capità bé mereixia una altra mena de consideració. Calia oblidar el passat. I el present era que el capità Wentworth faria patxoca en un saló elegant. Un cop lliurada la tarja, sir Walter i l’Elizabeth s’alçaren i van desaparèixer.

La interrupció havia estat breu, per bé que severa i torbadora; en tancar-se la porta al seu darrere, de bell nou regnà l’animació entre els circumstants, llevat de l’Anne. Ella no podia deixar de pensar en la invitació de què havia estat testimoni i en la vacil·lació amb què havia estat rebuda, vacil·lació que deixava traslluir més sorpresa que no pas agraïment, més cortesia que no pas el propòsit d’utilitzar-la. L’Anne el coneixia perfectament; li descobrí desdeny als ulls i no gosava creure que l’hagués acceptada com a ofrena expiatòria de les passades insolències. El cor li defallia. Després d’anar-se’n el pare i la germana, el capità Wentworth s’havia quedat amb la tarja a la mà i la mirava amb aire pensarós.

—Sí que ha estat llarga, l’Elizabeth, amb les invitacions! —mussità la Mary, bé que en un to ben audible—. No m’estranya que el capità Wentworth n’estigui meravellat. Ja veus que no sap què fer-ne, de la tarja.

L’Anne advertí la lluïssor dels ulls d’en Frederick, veié com se li encenien les galtes i la seva boca es torçava en un gest fugaç de menyspreu i ella no va tenir més remei que girar-se, car no hauria pogut sentir-se més exasperada per tot el que veia i sentia.

La reunió es dissolia. Els cavallers tornaven a llurs activitats i les senyores a llurs ocupacions habituals i ells dos no van poder tornar a estar plegats. L’Anne fou invitada d’una manera insistent a dinar a l’hotel i a passar amb ells la resta del dia; però el seu esperit havia sofert tantes emocions que no tenia ànims d’anar enlloc més que a casa seva, on podria recloure’s a meditar en silenci.

Tot prometent de passar el matí següent amb les seves amigues, completà la fatiga del present amb el retorn pausat a Camden Place. Hi estigué gairebé tota la tarda escoltant els afanyosos preparatius de l’Elizabeth i la senyora Clay per a la vetllada de l’endemà. A cada pas repetien l’enumeració dels invitats i a cada moment se’ls acudia algun detall amb què enriquir l’ornamentació de la sala, per tal que la reunió superés en distinció i elegància totes les que s’havien celebrat a Bath, mentre que l’Anne es turmentava en secret demanant-se incessantment si el capità Wentworth hi aniria o no. Les altres ho donaven per fet, però ella experimentava una vacil·lació mortificant que no es podia treure del cap ni per un moment. D’antuvi considerava que hi aniria, perquè també d’antuvi pensava que havia de venir; mes no podia resoldre el cas encaminant les reflexions ara cap a la banda del deure, adés cap a la de la discreció, sense suscitar al mateix pensament tot de suposicions contradictòries.

Tan sols abandonà les fatigoses meditacions per tal de fer saber a la senyora Clay que l’havien vista en companyia del senyor Elliot quan ja feia tres hores que, suposadament, aquest havia marxat de Bath; car, havent esperat inútilment que la senyora mateixa fes esment de l’entrevista, es decidí a plantejar directament la qüestió i li va semblar descobrir a la cara de la senyora Clay una expressió que denotava un sentiment de culpabilitat mentre se l’escoltava. Fou un gest que s’esborrà de seguida, però l’Anne va creure que aquella era la prova segura que, arran d’algun complicat estratagema ordit de comú acord o bé per obeir servilment alguna imposició tirànica de l’Elliot, la vídua s’havia vist obligada a escoltar (potser per espai de mitja hora) les seves indicacions i restriccions respecte als projectes que ella maquinava en relació amb sir Walter. Fos com fos, el cas és que la senyora Clay exclamà amb una naturalitat bastant ben fingida:

—Oh, estimada, és veritat! Afigureu-vos, senyoreta Elliot, la gran sorpresa que he tingut en topar-me el senyor Elliot a Bath Street! Mai no m’havia quedat tan parada. S’ha desviat del seu camí i m’ha acompanyat fins a la Pump Yard. Segons que sembla, alguna cosa l’havia privat de partir cap a Thornberry, però no recordo què, perquè jo tenia tanta pressa que no li he prestat massa atenció, i l’única cosa que puc assegurar és que no pensa demorar el retorn. Volia saber a quina hora el podríem rebre demà. No feia més que parlar de «demà» i és evident que jo tampoc no penso en res més d’ençà que he arribat a casa i he sabut els preparatius que fèieu, si no, no m’explico com se me n’ha anat del cap que l’havia vist.