Capítol vint-i-quatre

Qui deixarà d’endevinar el que s’esdevingué després? Quan dues persones joves es fiquen al cap de casar-se, segur que se’n sortiran, per imprudents i pobres que siguin i per molts entrebancs que albirin a la consecució de la futura felicitat. Hom podrà creure que aquesta és una mala moralitat, però no hi ha dubte que és certa. I si partint d’unes bases tan inestables hom pot donar per segur que l’intent reeixirà, com es pot dubtar que el capità Wentworth i l’Anne Elliot, en plena maduresa intel·lectual, conscients de llur dret indiscutible i en possessió d’una fortuna independent, no estiguessin en condicions d’abatre qualsevulla oposició? Haurien vençut, en efecte, obstacles molt més formidables que no pas els que trobaren, perquè poca cosa podia commoure la fortalesa de llur ànim, com no fos un vendaval que fes trontollar el càlid i pur afecte que els unia. Sir Walter no va posar cap objeció i l’Elizabeth es limità a adoptar una actitud freda i indiferent. El capità Wentworth, en possessió de vint-i-cinc mil lliures i ocupant a la seva carrera la categoria que li pertocava per mèrits i anys d’activitat, ja no era un ningú. Podia aspirar dignament a la mà de la filla d’un baronet balafiador i curt de gambals, que no havia tingut prou seny ni prou criteri per mantenir-se a la posició en què la providència l’havia situat i que tan sols podia lliurar a la seva una petita part de les deu mil lliures que li havien de correspondre més endavant.

Per bé que sir Walter no sentia prou afecte per l’Anne ni se sentia prou afalagat en la seva vanitat per considerar que aquell era un esdeveniment gloriós, estava molt lluny de creure que fos una aliança desavantatjosa per a ella. Al contrari: a mesura que tractava el capità Wentworth, en veure’l repetidament a la llum del dia i mirar-se’l detingudament, se sorprenia en constatar la seva gallarda plantositat i no va tenir més remei que reconèixer que el mèrit singular de la seva figura competia dignament amb el rang elevat de la seva filla.

I aquestes impressions favorables, unides al nom sonor del capità, el predisposaren a preparar la ploma per tal de consignar de bon grat el casament al llibre d’honor.

L’única persona l’opinió de la qual inquietava seriosament l’Anne era lady Russell. L’Anne sabia que experimentaria una dolorosa contrarietat quan comprengués quin era el vertader caràcter de l’Elliot i hagués renunciat a tot propòsit relacionat amb ell, i que li costaria molt arribar a conèixer a fons el capità Wentworth i haver de fer-li justícia. Això, però, era el que indefectiblement lady Russell havia de fer. Havia de reconèixer per força que s’havia equivocat respecte a tots dos; que s’havia deixat enganyar miserablement per les aparences; que per bé que el temperament del capità Wentworth no s’adeia amb les seves idees, ella obrà a la lleugera en sospitar que denotava una perillosa impetuositat i que havia demostrat escassa cautela en deixar-se seduir per les delicades maneres del senyor Elliot i en interpretar la seva finor i la seva llagoteria com la conseqüència d’una moral honrada i d’un esperit sa. L’única cosa que podia fer lady Russell era confessar tot ras que s’havia equivocat de mig a mig, canviar radicalment d’idees i concebre noves esperances.

Algunes persones són dotades d’una percepció ràpida, d’una gran agudesa per discernir els caràcters, d’una penetració intuïtiva, en un mot, que ultrapassa en eficàcia l’experiència dels altres i, en aquest punt, lady Russell desmereixia considerablement de la seva jove amiga. Però era molt bona dona i, si bé pretenia ser assenyada i justa, la interessava molt més la felicitat de l’Anne. Estimava més l’Anne que no pas els propis recursos de dona prudent i, un cop superat el primer moment engavanyador, no li va costar gaire de posar un afecte maternal a l’home que semblava venir a garantir la ventura de la seva filla del cor.

De tota la família, la Mary era probablement qui denotava una satisfacció més gran amb motiu del feliç esdeveniment. Li convenia a certs efectes de tenir una germana casada; l’afalagava d’allò més considerar-se instrument decisiu d’aquella aliança per haver tingut l’Anne a casa seva durant la tardor i, tenint en compte que era més estret el parentiu de la germana que no pas el de les cunyades, se sentia molt complaguda que el capità Wentworth fos més ric que el capità Benwick i que en Charles Hayter. Segurament se li va entebeir una mica l’entusiasme pel fet que, quan tornà a veure l’Anne, la trobà instaurada a la seva jerarquia preeminent de germana gran i mestressa d’un preciós i elegant landó; però, mirant l’esdevenidor, trobava un profund consol: l’Anne no podia ostentar el domini d’Uppercross, no posseïa cap finca ni li corresponia l’honor de ser cap d’una família; de manera que, si procuraven que el capità Wentworth no fos afavorit amb el títol de baronet, la seva situació en relació amb l’Anne no experimentaria cap variació.

Hauria estat de desitjar que la germana gran hagués vist igualment amb satisfacció el nou estat de coses, car no era probable que es produís cap canvi. No va trigar a sofrir la mortificació causada per l’allunyament del senyor Elliot i, d’ençà d’aleshores, no es presentà ningú més que pogués reanimar les esperances sense fonament que s’esvaïen amb ell.

Al senyor Elliot, la nova del compromís de la seva cosina Anne li va caure com una bomba. Venia a desbaratar-li els plans per assolir un benestar casolà i a dissipar les seves il·lusions d’impedir les segones núpcies de sir Walter, gràcies a la vigilància que, com a gendre, hauria pogut exercir. Mes no es deixà pas vèncer pel desesme i encara va posar en joc recursos poderosos en pro dels seus interessos i conveniències. De seguida va abandonar Bath; poc després ho féu la senyora Clay i ben aviat va córrer la brama que s’havia instal·lat a Londres sota l’empara del cavaller, fet que posà en evidència el doble joc del senyor Elliot, alhora que demostrava que no estava decidit a deixar-se arrabassar els seus drets per una dona artera, si més no.

El fons afectiu de la senyora Clay s’havia sobreposat al seu interès i, així, aquesta al capdavall sacrificà els seus projectes de casar-se amb sir Walter per amor al jove Elliot. Però la determinació no estava exempta d’habilitat ni calia confiar massa en la victòria dels afectes sobre els càlculs, perquè encara quedava per veure si triomfaria l’astúcia del cavaller o la de la dama, car tot podia ser que en impedir el senyor Elliot que la senyora Clay arribés a ser la muller de sir Walter se li acudís algun dia la inspiració sobtada de fer-la esposa de sir William.

No hi ha dubte que sir Walter i l’Elizabeth quedaren molt sorpresos i mortificats arran de la fugida de llur amiga i van sofrir un cruel desengany. Cert és que encara tenien llurs cosines com a suprem recurs de consol; però no trigarien a adonar-se que viure perpètuament afalagant els altres i seguint llurs dictats, sense rebre un tracte semblant, constituïa un plaer molt relatiu.

Complaguda de veure que lady Russell acollia ben aviat el capita Wentworth amb afecte, l’Anne contemplava el desemboirat horitzó de la seva felicitat sense descobrir-hi més que una sola ombra: l’amoïnava solament que cap dels seus familiars no demostres per en Frederick l’estimació sincera i franca que mereixia un home com ell. Arribava al matrimoni ben persuadida d’aquella inferioritat. La desproporció de llur fortuna, comparada amb la del seu promès, no la inquietava en absolut; però el fet de no tenir una família que el rebés dignament i que fos capaç d’apreciar-lo d’acord amb els seus mereixements; el no poder oferir respectabilitat, concordança harmònica d’afectes i voluntats a canvi de l’espontània i fervorosa acollença que el germà i la germana, la cunyada i el cunyat d’ell havien cuitat a dispensar-li, era l’únic motiu de disgust que descobria a la clara perspectiva de la seva ventura inefable. Ella no tenia més que dues amigues per oferir-li: lady Russell i la senyora Smith, i en Frederick es mostrava sincerament disposat a fer-les entrar al cercle de les seves afeccions vertaderes. A despit de les antigues ofenses, lady Russell es guanyà la voluntat del capità i, si bé en Frederick mai no podria concedir que tingués cap dret a separar-los com ho havia fet, estava disposat a reconèixer els seus altres mèrits; quant a la senyora Smith, posseïa virtuts suficients per merèixer la seva estimació immediata i permanent.

Els bons oficis recentment prestats a l’Anne per la senyora Smith ja eren per si sols prou mereixement i, el matrimoni, en comptes de privar-la d’una amiga, n’hi assegurava dues. Fou la senyora Smith el primer contertulià de la nova llar; i el capità Wentworth, en restituir-li la possessió de les propietats del seu marit a les Índies Occidentals, després d’escriure en nom d’ella, d’actuar per ella i d’ajudar-la a salvar les mil dificultats pròpies del cas, amb l’activitat i el zel d’un home audaç i d’un amic vertader, li recompensà plenament els serveis que havia prestat, o que mai podria prestar, a la seva muller.

La natural jovialitat de la senyora Smith no sofrí menyscapte amb el favorable canvi de fortuna ni amb el millorament relatiu de la seva salut; la companyia freqüent dels seus amics va contribuir a mantenir l’alegre disposició del seu esperit i, mentre conservés aquell optimisme inextingible, hauria pogut desafiar bravament qualsevulla altra benanança terrenal. Era una dona que, tot i atresorar tots els béns de fortuna i els de la salut, continuaria essent feliç. La deu de la seva felicitat raïa en l’alè prodigiós del seu esperit, talment com el de l’Anne es nodria del foc del propi cor. L’Anne era la tendresa mateix, que trobava a l’amor del seu marit un digne mereixement. La professió d’ell era l’única cosa que feia que les seves amigues contemplessin amb certa inquietud aquella tendresa exuberant i, el temor d’una guerra futura, tot el que podia aombrar el sol de la seva existència. Es gloriava de ser l’esposa d’un oficial de marina, però havia de pagar el seu tribut d’alarmes i neguits inherents a una professió que es distingia més per les seves virtuts domèstiques que no pas per la seva importància nacional.