Capítol vint-i-tres

Un sol dia havia transcorregut d’ençà de la conversa amb la senyora Smith; però una preocupació molt més intensa acaparava l’atenció de l’Anne en aquells moments. Poc la interessaven ja els detalls referents a la conducta de l’Elliot, com no fos per la incidència que podien tenir en un aspecte de la seva vida, i per això decidí amb tota naturalitat ajornar la visita explicativa a Rivers Street. Havia promès estar-se amb els Musgrove des de l’hora d’esmorzar fins a la de dinar. Havia donat la paraula; l’elevat concepte moral de l’Elliot, talment com el cap de la sultana Xeherazade, tenia un dia més de vida.

No va poder, emperò, acudir a la cita puntualment. Feia un dia rúfol i, sabent-li greu pels amics i pel que a ella es referia, va haver d’esperar molt, a causa de la pluja, abans d’atrevir-se a sortir al carrer. Quan arribà al White Hart i va pujar a les habitacions de la senyora Musgrove, no solament comprovà que arribava tard, sinó també que no era pas la primera en arribar. La senyora Croft i els capitans Harville i Wentworth ja feien companyia a la senyora Musgrove. De seguida li digueren que la Mary i la Henrietta, cansades d’esperar-la, havien sortit tan bon punt el temps havia aclarit, però que no trigarien a tornar i que la senyora Musgrove estava encarregada de retenir-la fins que arribessin. No tingué, doncs, més remei que resignar-se, seure, adoptar una actitud aparentment assossegada i sentir-se de sobte envaïda per totes les inquietuds que en certa manera ja havia pressentit que experimentaria poc abans d’acabar-se el matí. No havia perdut ni un sol instant. Tot seguit s’apregonà en la felicitat d’aquella amargura o en l’amargura d’aquella felicitat. Encara no feia ni dos minuts que havia entrat a la cambra quan va sentir que el capità Wentworth deia:

—Anem a escriure la carta de què parlàvem, Harville. Si em fèieu el favor de donar-me paper, tinta i ploma…

Damunt una taula una mica allunyada del grup hi havia tot allò que el capità havia de menester; s’hi apropà, doncs, i gairebé tombat d’esquena a tots els altres, es va posar a escriure.

La senyora Musgrove contava a la senyora Croft els detalls del prometatge de la filla més gran i ho feia en aquell to de veu tan molest que resulta perfectament audible quan pretén ser un murmuri. L’Anne comprenia que no tenia cabuda en aquella conversa i, per tal com el capità Harville, capmassat a les seves cabòries, no semblava disposat a enraonar, es va haver de resignar a escoltar un seguit de minúcies sense interès, com ara: «En Musgrove i el meu germà en van parlar diverses vegades, de la qüestió; el meu germà un dia va dir això i en Musgrove l’endemà va proposar això altre; a la meva germana se li va acudir aquella altra cosa; els promesos desitjaven allò altre; jo de primer no volia donar el consentiment, però després em vaig convèncer que no tenia més remei que accedir», i un reguitzell d’intimitats espontànies per l’estil… Minúcies que, encara que haguessin estat adornades amb la gràcia del bon gust i de l’amenitat, qualitats que la senyora Musgrove no posseïa, tan sols podien interessar les persones directament implicades. La senyora Croft se l’escoltava amb gran paciència i les comptades vegades que aconseguia de dir-hi la seva, ho feia amb tota discreció. Quant als cavallers, calia creure que estaven massa abstrets a les seves coses per sentir-ne res.

—De manera, senyora, que, tot comptat i debatut —deia la senyora Musgrove amb el seu xiuxiueig altisonant—, malgrat que nosaltres hauríem desitjat una altra cosa, vam creure que no teníem dret a continuar oposant-nos-hi; en Charles Hayter estava impacient i la Henrietta no en restava pas a la saga; per això vam pensar que valia més que es casessin de seguida i que s’apanyin com puguin, tal com han fet molts d’altres abans que ells. Al capdavall, vaig dir jo, val més això que no pas un llarg prometatge.

—Això és precisament el que anava a dir —exclamà la senyora Croft—. Sempre he cregut que val més que els joves es casin, ni que sigui amb pocs ingressos, i lluitin plegats amb les dificultats de la vida, que no pas mantenir unes llargues relacions. Mai no he pensat que una mútua…

—Oh, estimada senyora Croft! —féu la senyora Musgrove sense deixar-la acabar—. No hi ha res que m’horroritzi més per a la gent jove que un llarg festeig. És el que sempre he dit als meus fills. Trobo bé que un noi i una noia tinguin relacions, sempre i quan hi hagi probabilitats de casar-se al cap de sis mesos o un any. Però un prometatge molt llarg…!

—Sí, senyora —concedí la senyora Croft—, o un prometatge insegur, un prometatge que pugui anar per llarg. Començar sense saber del cert que al cap d’un temps podran disposar dels mitjans necessaris per casar-se, jo trobo que és imprudent i arriscat; i això és, em sembla, el que els pares haurien d’impedir en la mesura de les seves possibilitats.

L’Anne trobà en aquests mots un interès inesperat. Tingué la sensació que el sentit s’adaptava a les pròpies circumstàncies i un estremiment nerviós li va recórrer el cos. Instintivament clavà una llambregada en aquell moment a la taula distant i va observar que el capità Wentworth deixava la ploma, alçava pausadament el cap en actitud d’escoltar i, tombant-se, li adreçava una mirada… Una mirada ràpida, però intencionada i significativa.

Les dues senyores continuaren enraonant per insistir sobre aquelles màximes ja reconegudes, tot aportant exemples demostratius de les funestes conseqüències que haurien comportat els procediments oposats als que elles sustentaven. L’Anne, però, no sentia clarament el que deien i tan sols copsava el botzineig de les paraules, posseïda d’una gran confusió.

El capità Harville, que en realitat no havia prestat atenció a aquell diàleg, s’aixecà de la cadira i se’n va anar fins a la finestra. I l’Anne, que el mirava sense veure’l, capficada com estava per les seves preocupacions, finalment s’adonà que en Harville li feia senyals que s’apropés. La mirava somrient i, amb un moviment de cap que volia significar: «Veniu, que us haig de dir una cosa» i l’espontània i amable senzillesa d’aquell gest, que denotava una amistat més antiga que no pas la que existia entre tots dos, feia la invitació més grata i apressant. Abandonà, doncs, el seient i se li va atansar. La finestra vora la qual s’estava en Harville s’obria a l’altre cap de la sala d’on seien les dues senyores i, bé que no pas massa, estava situada més a prop de la taula del capità Wentworth. En aproximar-se l’Anne, el rostre d’en Harville recobrà l’expressió de serietat reflexiva que semblava ser-li peculiar.

—Mireu —digué, tot desembolicant un paquet que tenia a la mà i ensenyant-li una miniatura—, el coneixeu?

—I tant: el capità Benwick.

—Sí, i ja us podeu imaginar per a qui és. Però —afegí en to greu— no va ser fet per a ella. Recordeu, senyoreta Elliot, com el vam compadir, quan passejàvem plegats a Lyme? Poc em pensava aleshores… Però tant se val. Aquest retrat va ser pintat a la Ciutat del Cap. Allí en Benwick va conèixer un jove i gran artista alemany i, per complir una promesa feta a la meva pobra germana, es va fer retratar i el va portar per a ella. Doncs, ara m’ha encarregat de fer-lo emmarcar convenientment per a una altra! Quina comissió per a mi! Però és clar, a quina altra persona li ho podia encarregar? Tanmateix, penso que bé puc buscar-la jo, aquesta persona. No em sap gens de greu de traspassar l’encàrrec a un altre. Ell se n’ocuparà —i mirava cap al capità Wentworth—. Ara n’escriu la carta. —I amb llavis tremolosos, acabà dient—: Pobra Fanny! Ella no l’hauria oblidat pas tan aviat!

—No —replicà l’Anne amb veu emocionada—. Això ho crec cegament.

—Ella l’adorava. Això no entrava a la seva manera de ser.

—Ni a la de cap dona que estimi de veritat.

El capità Harville somrigué, bo i dient:

—Defenseu el vostre sexe?

I també apuntant un somriure contestà ella:

—Sí. Nosaltres no us oblidem tan aviat com vosaltres ens oblideu a nosaltres. Potser més que un mèrit, això és un imperatiu del nostre fat. No ho podem evitar. Vivim recloses a casa i som presa dels nostres sentiments. Vosaltres no teniu més remei que estar en activitat i les obligacions professionals, les empreses i els negocis de la mena que siguin us arrosseguen tot seguit devers la vida exterior i ja se sap que la variació i la feina continuada mitiguen el dolor.

—Concedint que teniu raó quan afirmeu que el món s’apodera tan aviat dels homes (tot i que jo no ho crec), això no es pot pas aplicar al cas del capità Benwick. Ell no s’ha vist sol·licitat per cap ocupació. La pau el va tornar a terra i, des d’aleshores, ha viscut amb nosaltres, al nostre petit cercle familiar.

—És cert —reconegué l’Anne—, ben cert; ja no me’n recordava. Llavors, quina explicació hi podem donar, capità Harville? Si la transformació no ha tingut cap causa externa, caldrà buscar-la a l’interior de l’esperit, a la condició de l’home; potser la pròpia naturalesa del capità Benwick ha operat el canvi.

—No, no; no pot ser la condició de l’home. Jo no accepto que sigui més propi de l’home que de la dona, això d’oblidar aquells que estima o ha estimat. En crec tot el contrari. Crec que existeix una correspondència perfecta entre la nostra ànima i la nostra constitució física; i considero, per tant, que si és més fort el nostre cos, també ho són els nostres sentiments; per això som capaços de suportar els més grans infortunis i d’afrontar els temporals més violents.

—Els vostres sentiments poden ser més forts; però aquest mateix criteri d’establir una analogia entre el cos i l’ànima m’autoritza a afirmar que els nostres són més tendres. L’home és més vigorós que la dona, però no viu pas més; i això explica, a la meva manera de veure, la naturalesa dels seus afectes. Més: si no fos així, la vida fóra horrible per a vosaltres. Ja teniu prou dificultats i perills amb què lluitar. El vostre destí és treballar i escarrassar-se, sota l’amenaça de tota mena de riscs i de penalitats. Heu d’estar sempre disposats a abandonar la família, la pàtria, les amistats. Ni el temps ni la salut ni la vida no us pertanyen. Seria verament cruel —afegí amb veu tremolosa— que, a més de tot això, tinguéssiu la sensibilitat de les dones.

—Mai no ens posarem d’acord sobre aquesta qüestió —començava a dir el capità Harville, quan reclamà llur atenció un lleu soroll provinent de la part de la sala on es trobava el capità Wentworth i que fins aquell moment havia estat silenciosa.

No era res més sinó que li havia caigut la ploma, però l’Anne es va sorprendre en advertir que era més a prop d’ells que no suposava i no deixà de sospitar que la ploma li havia caigut per haver intentat escoltar el que deien, si bé no creia que hagués pogut sentir la seva conversa.

—Heu acabat la carta? —li preguntà el capità Harville.

—No del tot; encara falten unes ratlles. No trigaré ni cinc minuts més.

—No tinc cap pressa. Feu, feu, que jo estic fermament ancorat aquí —digué somrient a l’Anne—, a bastament aprovisionat i no necessito res. No tinc impaciència perquè arribi l’ordre de salpar. Bé, senyoreta Elliot —prosseguí, abaixant la veu—, com anava dient, mai no ens posarem d’acord sobre aquest punt ni crec que puguin coincidir un home i una dona. Però permeteu-me que us faci observar que tota la literatura va en contra vostra, tant la prosa com la poesia. Si tingués la memòria d’en Benwick, ara mateix podria adduir cinquanta citacions en suport dels meus arguments i el que puc dir és que no recordo haver obert cap llibre en tota la meva vida que no fes alguna referència a la inconstància de les dones. Totes les cançons i tots els proverbis fan al·lusió a la volubilitat femenina. És clar que potser em direu que tot això ho han escrit els homes.

—Potser sí. Sí, sí, no em poseu exemples dels llibres, si us plau. Els homes sempre han tingut l’avantatge de ser els narradors de la seva pròpia història. Han gaudit de tots els privilegis de l’educació i han tingut la ploma a les mans. No, no accepto el testimoni dels llibres.

—Aleshores, com podrem provar res?

—Mai no podrem. No esperem provar res sobre aquesta qüestió. Es tracta d’una diferència d’opinió que no admet proves. Comencem generalment animats de cert prejudici envers el propi sexe i, sobre aquesta base de parcialitat, anem acumulant totes les circumstàncies favorables que podem recollir dins el cercle en què vivim; i moltes d’aquestes circumstàncies (potser aquelles que més vivament ens han impressionat) són precisament les que no podem aportar a la discussió sense trair un secret o sense divulgar en certa manera allò que cal callar.

—Ah! —exclamà el capità Harville, pregonament commogut—. Si podia fer-vos comprendre el que un home sofreix quan mira per darrera vegada la seva muller i els seus fills i contempla amb ànsia el bot que els torna a terra, fins que es perden de vista! Amb quina dolorosa angoixa es gira d’esquena i pensa: «Sols Déu sap si ens tornarem a veure». Si em fos possible de descriure-us la inefable joia que inunda la seva ànima quan els torna a veure al cap d’una llarga absència, quan, obligat a atracar en un altre port, es posa a calcular els dies que trigaran a arribar-hi i, tot pretenent enganyar-se a si mateix, es diu interiorment: «No podran ser aquí fins a tal dia», però covant la secreta esperança que arribaran dotze hores abans, i quan, per fi, els veu arribar més aviat encara, com si el cel els hagués dotat d’ales! Si podia explicar-vos tot això i fer-vos veure tot el que un home és capaç de suportar, i ho suporta, per l’amor i el benestar d’aquells que són els tresors de la seva vida! Em refereixo tan sols, no cal dir-ho, als homes que tenen cor —afegí el capità Harville, tot posant-se la mà sobre el pit evidentment emocionat per tot allò.

—Oh! —exclamà l’Anne—. Seria injusta si no reconeixia el que sentiu vós i tots els homes de la vostra mateixa condició. Déu em preservi de menysprear els sentiments nobles i ardents dels meus semblants! Mereixeria el més absolut menyspreu si gosava suposar que solament les dones poden conèixer la tendresa i la constància. No; us considero capaços de tot allò que és gran i és bo com a marits i com a pares. Us crec propicis a totes les resignacions domèstiques i disposats a qualsevol empresa, sempre i quan, si m’és permesa l’expressió, sempre i quan tingueu un objectiu. Vull dir, mentre la dona estimada viu i viu per a vosaltres. L’únic privilegi que reclamo per al meu sexe (i no és gaire envejable, certament; no cal que el cobegeu) és el de conservar l’amor més enllà de l’existència de l’ésser estimat i un cop perduda l’esperança.

No va poder pronunciar cap frase més; tenia el cor oprimit i se li va fer un nus a la gola.

—Teniu una bona ànima —li digué el capità Harville, posant-li afectuosament la mà sobre el braç—. No hi ha manera de guanyar una discussió amb vós. Però quan penso en en Benwick, se’m trava la llengua.

La senyora Croft s’acomiadava i hagueren de tallar el diàleg.

—Em sembla, Frederick, que ens separarem aquí —deia la senyora Croft—. Jo me’n vaig cap a casa i tu has de sortir amb el teu amic. Al vespre tindrem el gust de tornar-nos a veure, a casa vostra —afegí, adreçant-se a l’Anne—. Ahir vam rebre les invitacions de la vostra germana i em sembla que a en Frederick també l’han invitat, però no sé si… Oi que no tens cap compromís per a aquest vespre, Frederick?

El capità Wentworth doblegava apressadament una carta en aquell instant i no podia o no volia respondre d’una manera categòrica.

—Sí —féu—, ens separarem aquí, però en Harville i jo no trigarem a seguir-te, és a dir, Harville, si esteu a punt; jo no trigaré ni mig minut. Sé que teniu pressa. Dintre de mig minut estaré a les vostres ordres.

La senyora Croft se n’anà i el capità Wentworth, després de tancar la carta precipitadament, ja es disposava a abandonar l’estança, amb visibles senyals d’impaciència. L’Anne no sabia com interpretar aquella actitud. El capità Harville s’acomiadà amb un afectuosíssim: «Bon dia, que Déu us acompanyi»; d’en Frederick, però, no en va rebre ni un mot ni un gest. Travessà la sala sense ni mirar-la tan sols!

No obstant això, quan ella encara no havia tingut temps d’apropar-se a la taula on en Frederick havia estat escrivint, sentí les passes d’algú que tornava; s’obrí la porta i va entrar ell mateix. Demanà disculpes, però s’havia oblidat els guants i venia a buscar-los; tot seguit s’encaminà a l’escriptori amb aquest propòsit i, girat d’esquena a la senyora Musgrove, va extreure una carta de sota els papers escampats i la deixà davant l’Anne amb ulls suplicants; després, prenent de seguida els guants, abandonà la sala, gairebé abans que la senyora Musgrove s’adonés de la seva presència… Fou tot obra d’un moment.

No es pot descriure la commoció que aquell fet instantani produí a l’ànim de l’Anne. La carta, adreçada amb lletra amb prou feines llegible a la «Senyoreta A. E.», era evidentment la que havia tancat amb tanta pressa. Mentre hom suposava que estava escrivint al capità Benwick, també li havia escrit a ella! Al contingut d’aquella carta s’hi resumia tot el que la vida li tenia reservat! Tot era possible; tot es podia resistir, llevat de la incertitud. La senyora Musgrove feinejava a la seva taula i, confiant en aquella distracció, l’Anne es deixà caure a la cadira que ell havia ocupat i va devorar amb els ulls els mots següents:

L’efecte d’una carta com aquesta no pot ser passatger. Hauria bastat mitja hora de solitud i de reflexió perquè l’Anne es tranquil·litzés; però els deu minuts que van transcórrer fins que fou interrompuda constituïren un lapse massa breu i d’escassa eficàcia sedant, car no tingué més remei que salvar les aparences dins la seva violenta situació. Cada moment li duia un nou motiu d’agitació. La felicitat que sentia era aclaparadora. I abans d’haver aconseguit de sobreposar-se a les primeres impressions, arribaren en Charles, la Mary i la Henrietta.

La necessitat imperiosa d’ocultar la inquietud l’obligava a sostenir una lluita amb ella mateixa i, al cap d’uns instants, comprengué que havia arribat al límit de la seva resistència. Començà a perdre la noció de les coses, a no entendre res del que deien els altres, i es va veure obligada a pretextar una indisposició i a excusar-se. Aleshores els altres s’adonaren que feia mala cara, com si estigués malalta; s’alarmaren i s’amoïnaren i per res del món no volgueren separar-se del seu costat. Allò era terrible! Si se n’haguessin anat i l’haguessin deixada sola a la sala, de seguida s’hauria sentit alleujada; però, lluny d’això, se li agombolaven al voltant i la fatigaven amb preguntes importunes, fins que, desesperada, anuncià que se n’anava cap a casa.

—Naturalment, estimada —exclamà la senyora Musgrove—, vés a casa i mira de posar-te bona per al vespre. Llàstima que la Sarah no és aquí per indicar-te algun remei, perquè jo no serveixo per a aquestes coses. Charles, toca la campaneta i que avisin un cotxe. No se’n pot anar pas caminant.

Res de cotxe. Seria horrible perdre l’ocasió de bescanviar quatre paraules amb el capità Wentworth mentre s’encaminava cap a casa tranquil·lament i pausada (car estava segura que el trobaria pel camí); no ho suportaria. Rebutjà, doncs, amb energia, la idea del cotxe. La senyora Musgrove, que no comprenia més que una sola causa de malaltia, després d’assegurar-se, amb certa ànsia, que l’Anne no havia sofert cap caiguda, que darrerament no havia relliscat ni s’havia donat un cop al cap, s’acomiadà alegrement d’ella, convençuda que al vespre es trobaria més bé.

Desitjosa de puntualitzar els detalls i en previsió de qualsevol malentès, l’Anne digué:

—Temo, senyora, que no ho hagin interpretat prou bé. Us prego que tingueu la bondat de comunicar als altres cavallers que esperem que us acompanyaran a la reunió del vespre. Tinc por que no hi hagi hagut alguna confusió i voldria que advertíssiu especialment als capitans Harville i Wentworth que esperem veure’ls tots dos.

—Oh, estimada meva!, ho han entès perfectament i us asseguro que el capità Harville té pensat d’anar-hi.

—De veres? Doncs, jo no estic tranquil·la i em sabria molt de greu. Em prometeu que els ho recordareu, quan els tornareu a veure? Perquè els tornareu a veure aquest matí mateix, oi? Prometeu-me que els ho direu.

—Prou que ho faré, si així ho voleu. Charles, si veus el capità Harville, pensa a donar-li el missatge de l’Anne. Per bé que, en realitat, no teniu cap motiu per estar inquieta, estimada. El capità Harville s’ha compromès a assistir-hi, jo en responc, i gosaria dir el mateix del capità Wentworth.

L’Anne no podia fer-hi més; però pressentia que algun infortuni vindria a entelar la seva felicitat. No obstant això, confiava que no seria una cosa duradora. Fins i tot suposant que en Frederick no anés a Camden Place, ella sempre tindria la possibilitat de fer-li arribar un missatge significatiu per conducte del capità Harville.

Es va presentar una altra contrarietat: en Charles, sincerament amoïnat per la seva indisposició i afectuós i servicial com sempre, volia acompanyar-la, sense que hi hagués manera d’impedir-ho. Aquella sol·licitud gairebé resultava cruel! Mes per força la hi havia d’agrair, ja que per ella en Charles sacrificava la cita que per aquella hora tenia amb un armer. L’Anne, doncs, sortí amb ell, tot imposant al seu rostre una aparent expressió d’agraïment.

Pujaven per Union Street, quan uns passos precipitats a llur darrere, que tenien alguna cosa de familiar, anunciaren a l’Anne la presència del capità Wentworth, el qual començà a caminar devora d’ells; però, vacil·lant entre continuar d’aquesta manera o passar de llarg, restava silenciós… i solament s’atrevia a mirar-la. L’Anne reuní totes les seves energies per resistir impassible la lluïssor dels ulls d’en Frederick. La pal·lidesa que li cobria el rostre esdevingué un viu rubor i els maldestres moviments del seu cos adquiriren en un instant decisió i soltesa. En Frederick optà, per fi, de continuar al costat d’ella. Tot d’una, en Charles, obeint una inspiració sobtada, digué:

—Capità Wentworth, cap on aneu? Solament fins a Gay Street o més amunt?

—Doncs ni jo mateix no ho sé —contestà sorprès el capità.

—Penseu arribar fins a Belmont? Passareu prop de Camden Place? Dic això perquè, si és així, no tinc escrúpol de demanar-vos que ocupeu el meu lloc i doneu el braç a l’Anne fins a casa del seu pare. Sembla fatigada i no podem deixar-la anar tota sola fins a tan lluny. D’aquesta manera jo podria arribar-me a veure aquell minyó a la plaça del mercat. Em va prometre ensenyar-me una escopeta que ha venut i em va dir que no l’embalaria fins a l’últim moment per esperar-me i, si no hi vaig ara mateix, em perdo l’ocasió de veure-la. Per la descripció que me n’ha fet, es tracta d’una escopeta de dos canons molt semblant a la meva, aquella que vau usar un dia a Winthrop.

No cal dir que els altres no feren cap objecció. Tot es va reduir a moderar l’alegria i esbossar un gest d’amable conformitat, mentre somreien íntimament de joia i llurs esperits dansaven en un estat d’enartament inefable. Encara no havia passat ni mig minut, que en Charles ja era altre cop al capdavall d’Union Street, mentre els altres dos continuaven fent via tot sols. Les primeres paraules que canviaren foren per convenir d’encaminar-se cap a l’avinguda sorrenca i relativament solitària, on la vitalitat de la conversa podria fer de l’hora present una benedicció i immortalitzar aquells moments com a deu inesgotable de remembrances daurades que haurien d’il·luminar la perspectiva de llur futura existència. Allà bescanviaren aquelles mateixes dolces promeses que en altre temps semblaven assegurar llur ventura, però que, en canvi, havien comportat tants i tants anys de separació i de distanciació. Feren reviure el passat al qual la reconciliació prestava, potser, encants nous. Ara l’esdevenidor se’ls oferia més exquisit i venturós, més proper i segur, més ferm i assequible, com si estigués fonamentat en un mutu coneixement de llurs caràcters, en l’evidència de llur afecte sincer, més unànimement sentit i més arrelat a la realitat. Caminaven a poc a poc passeig amunt, indiferents a la gent que els voltava, sense veure els polítics ociosos, les renoueres minyones, les noies que festejaven ni les mainaderes que vigilaven les criatures inquietes; res no podia pertorbar llur diàleg, nodrit de mil records suggestius i al qual prestaven interès palpitant els antecedents immediats del moment actual. Els esdeveniments variats de la darrera setmana foren revisats minuciosament i no paraven de parlar dels d’ahir i d’avui.

Ella no s’havia equivocat pas: la gelosia que en Frederick sentí del senyor Elliot havia estat la rèmora, el dubte i el turment que retardaren la seva resolució. Aquell sentiment havia començat a actuar la primera vegada que ell trobà l’Anne a Bath i, després d’una curta treva, havia continuat al concert. I també havia influït en tot allò que havia dit o fet, o havia deixat de dir o de fer, durant les darreres vint-i-quatre hores. Certes frases i certes mirades d’ella li havien fet renéixer, fins a cert punt, les esperances; per fi aquella preocupació havia estat subjugada pels conceptes que havia pogut copsar durant la conversa que ella mantenia amb el capità Harville i fou sota el domini irresistible d’aquests que ell prengué aquell full de paper on havia abocat el doll dels seus anhels i sentiments.

De tot el que aleshores havia escrit no es retractava de res ni en rectificava un sol mot. Continuava afirmant que no havia estimat cap altra dona. Ningú no l’havia suplantada ni creia haver trobat mai qui se li pogués comparar. No obstant això, havia de reconèixer que la seva constància no havia estat pas premeditada, ans inconscient i aliena a la pròpia voluntat; que s’havia proposat oblidar-la i arribà a creure que ho havia aconseguit. I aquesta falsa impressió es devia a haver confós amb la indiferència el rancor que el dominava. Si fou injust en jutjar els seus mèrits, calia atribuir-ho al dolor que li produïren. Ara veia que, com la perfecció definitiva, el caràcter d’ella era resultant d’un equilibri prodigiós entre la fortitud i la tendresa; però havia de confessar que solament a Uppercross començà a fer-li justícia i que sols a Lyme havia començat a comprendre els propis sentiments.

A Lyme, havia rebut lliçons de tota mena. La sobtada admiració manifestada pel senyor Elliot havia estat, si més no, com una provocació per a ell i les escenes que tingueren lloc al Cobb i a casa del capità Harville li testimoniaren la superioritat de l’esperit d’ella.

Quant als primers intents de relacionar-se amb la Louisa Musgrove (provocats pel ressentiment i el despit), en Frederick manifestà amb vehemència que en tot moment considerà que eren inútils, que mai no podria estimar la Louisa, per bé que fins aquell dia trist, fins que, posteriorment, no trobà un moment de lleure per reflexionar, no havia arribat a apreciar les excel·lències d’aquella ànima sublim, amb la qual la de la Louisa mai no es podria comparar: esperit de distinció suprema, que havia subjugat el seu des d’aleshores. Allà havia après a distingir clarament la diferència profunda que separa la fermesa de conviccions de l’obstinació capriciosa; l’audàcia irreflexiva, de la resolució pròpia d’un esperit assenyat. Allà havia començat a valorar degudament la dona que havia perdut i llavors deplorà amargament l’orgull, la insensatesa, el rancor forassenyat que li feren desdenyar les ocasions d’intentar reconquistar-la.

A partir d’aquells dies havia sofert severa penitència. I quan, un cop esvaït el remordiment que li va despertar a l’ànima el tràgic accident de la Louisa, tornà de nou a la vida, va comprendre immediatament que, si bé havia guanyat la vida, havia perdut la llibertat.

—Vaig descobrir —digué— que en Harville ja em considerava compromès! Que ni la seva esposa ni ell no tenien cap dubte que existia un afecte mutu entre nosaltres. Em vaig quedar parat i esmaperdut. Jo podia, en certa manera, desautoritzar instantàniament aquelles sospites; però en reflexionar que d’altres persones també ho podien haver cregut, potser la seva pròpia família, fins i tot ella mateixa, vaig comprendre que ja no era senyor de la meva voluntat. L’honor em col·locava al seu arbitri. Havia estat imprudent. Mai no havia pensat seriosament en aquell assumpte. No havia considerat que aquella intimitat excessiva comportava un perill i podia tenir, en molts aspectes, conseqüències desagradables i que jo no tenia cap dret a sotmetre aquelles dues noies a possibles comentaris malèvols, si no a més grans contingències, per complaure el meu caprici egoista de jugar amb els seus cors fins a decidir-me per una. Havia comès un greu error i calia que n’afrontés les conseqüències.

S’adonà, quan ja era massa tard, que s’havia ficat en un atzucac i, en comprovar amb sincera complaença que no sentia res per la Louisa, s’hi trobava lligat, si els sentiments de la noia envers ell eren els que els Harville suposaven. Va resoldre, doncs, abandonar Lyme i esperar ben lluny la guarició de la Louisa. Estava disposat a afeblir mitjançant una noble estratègia la simpatia que podia inspirar la seva persona. Decidí, en conseqüència, anar a veure el seu germà i que, quan retornaria a Kellynch, procediria d’acord amb les circumstàncies.

—Em vaig passar sis setmanes amb l’Edward —continuà dient— i veure’l feliç era l’única satisfacció a què podia aspirar aleshores, ja que jo no en mereixia cap. El meu germà em va preguntar per tu molt especialment; fins i tot va voler saber si havies canviat gaire, sense sospitar que als meus ulls tu no pots canviar mai.

L’Anne va somriure i no en va fer cas. Era un disbarat massa agradable per retreure-li-ho. Per a una dona és important veure refermat, als vint-i-vuit anys, que no ha perdut cap dels encants de la seva anterior joventut: però la vàlua d’aquell elogi es veia inexpressablement augmentada per a l’Anne en comparar-los amb paraules anteriors, i en sentir que eren el resultat, i no pas la causa, de la revifalla de la càlida devoció d’ell.

Havia romàs a Shropshire, tot lamentant la ceguera del propi orgull i els fatals errors de totes les seves previsions, fins que de sobte el venturós i sorprenent compromís de la Louisa amb en Benwick l’alliberà de tota obligació.

—I així es va acabar el període greu i mortificant de la meva situació; perquè, per fi, ja podia anar a buscar la felicitat; ja estava en condicions de lluitar, de fer alguna cosa. Fins aleshores, aquella espera inactiva, aquella espera del sacrifici, havia estat terrible. Als cinc minuts de saber la notícia em vaig dir: «Dimecres seré a Bath», i a Bath vaig venir. No estava justificat el meu viatge? No podia covar alguna esperança? Tu encara eres soltera. Potser conservaves encara l’afecte del passat, com jo, i podria reconquistar-lo. No dubtava que n’hi hauria d’altres que t’estimarien i et farien l’aleta, però sabia del cert que havies refusat almenys un home de condició superior a la meva i no podia deixar de repetir-me: «Ho va fer per mi?».

La primera vegada que es trobaren a Milsom Street els brindà l’ocasió de dir-se moltes coses, però el concert els havia estat encara més propici. Aquella vetllada semblava haver estat constituïda de moments emocionants. Aquell instant en què ella s’havia avançat per parlar-li a la sala octagonal; aquell altre en què va aparèixer el senyor Elliot i se l’endugué del seu costat; i dos o tres més al curs del vespre, en els quals el seu esperit fluctuava entre l’esperança recobrada i el desesme creixent, havien posat ben bé a prova la seva fe i les seves energies.

—Veure’t —exclamà— enmig de tots aquells enemics de la meva ventura, veure’t al costat del teu cosí, conversant i somrient, i pensar al mateix temps en les circumstàncies i les probabilitats que afavorien aquell rival! Considerar aquell casament propiciat per tots aquells que era natural i presumible que exercissin la seva influència sobre tu! Fins i tot suposant que fossis indiferent o estiguessis indecisa respecte al senyor Elliot, com podia deixar de considerar els seus mèrits? No era tot això suficient perquè em comportés com un ximple? On havia de girar els ulls sense experimentar una angoixa indicible? Com podia contemplar l’amiga que seia rere teu, sense recordar el que havia passat, sense considerar la seva influència decisiva i sense que tornés a la meva memòria aquell efecte persuasiu tan poderós?

—Hauries hagut de saber distingir la diferència —replicà l’Anne—. No tenies dret a desconfiar de mi ara, atès que el cas i la meva edat eren tan distints. Si vaig fer mal fet de cedir a la persuasió d’aleshores, recorda que va ser perquè pensava en la meva seguretat i volia guardar-me d’un risc possible. I quan em vaig deixar convèncer, creia complir un deure; però en aquest cas no es podia parlar de deure, ja que en unir-me a un home que m’era indiferent corria tots els perills i violava tots els deures.

—Potser hauria d’haver-ho raonat d’aquesta manera —concedí en Frederick—, però no podia. Del coneixement que tenia fins aleshores del teu caràcter no en treia res que em permetés de concebre la més lleu esperança que contribuís a aclarir la situació. Jo estava aixafat, colgat, perdut entre les deduccions i els sentiments que m’havien aclaparat un any rere l’altre. Jo tan sols et podia jutjar com una dona que havia cedit, que m’havia abandonat i que havia sucumbit a una influència distinta a la meva. Et veia, de mes a mes, acompanyada en aquells moments de la persona que havia guiat els teus passos durant tot aquell any de patiment. I no tenia cap raó per creure que el seu ascendent sobre tu hagués disminuït, ans al contrari, calia suposar que havia estat afavorit per la força del costum.

—Jo hauria dit —féu l’Anne— que la manera d’expressar-me i de tractar-te evitaria que et fessis aquestes suposicions.

—No, no! M’imaginava que la teva afabilitat i la teva placidesa eren degudes al fet d’estar compromesa amb un altre home. Amb aquesta creença em vaig separar de tu; i, no obstant això, estava decidit a buscar-te altre cop. La meva ànima esclatava d’indignació per allò del matí, però pressentia que encara tenia un motiu per romandre aquí.

Per fi arribà l’Anne a casa seva, molt més contenta del que ningú dels seus podia sospitar. Dissipades per la conversa recent totes les sorpreses, incertituds i penoses impressions sofertes durant el matí, se sentia tan feliç en entrar a casa que va arribar a témer que l’excés d’alegria li causés algun trastorn. Una estona de meditació, profunda i grata, n’allunyà el perill i es va recloure a la cambra per lliurar-se, resoludament i serena, al gaudi de la novella situació.

Arribà el vespre, s’il·luminaren els salons i es reuniren els invitats. Era aquella una vetllada de recepció per invitacions i s’hi barrejaven dues menes de persones: les que mai no s’havien vist i les que es trobaven a cada pas… Massa nombrosa perquè hi predominés la intimitat i prou reduïda perquè la varietat pogués atorgar-li atractiu; l’Anne, però, la va trobar massa breu. Radiant d’amor, de sensibilitat i de ventura, més admirada d’allò que anhelava la seva escassa vanitat, tractava amb jovialitat i tendresa tots aquells que la voltaven. Hi era l’Elliot: procurà d’eludir-lo, sense deixar de compadir-lo; els Wallis: es divertí d’allò més amb llurs acudits; lady Dalrymple i la senyoreta Carteret, que no trigarien a ser unes cosines innòcues per a ella. Ni s’ocupà de la senyora Clay ni va arribar a ruboritzar-se pel capteniment ridícul del seu pare i la seva germana en públic. Mantingué amb els Musgrove una conversa grata i tranquil·la; amb el capità Harville es va conduir amb l’afectuositat i la confiança d’una germana; tan sols va bescanviar amb lady Russell breus conats de diàleg, que una prudència fundada en raons delitoses tallava sempre a temps; conversà afablement amb l’almirall Croft i la seva muller, portant l’interès i la cordialitat tan sols fins al límit que aquella mateixa prudència aconsellava… I a cada moment canviava frases breus amb en Frederick, sempre amb l’esperança de trobar una nova ocasió i sempre encantada de sentir la presència propera d’ell.

En un d’aquells fugaços diàlegs, i tot simulant estar distrets en la contemplació d’unes plantes d’hivernacle, l’Anne li deia:

—He estat pensant en el passat i he tractat de jutjar imparcialment els meus errors i els meus encerts i crec sincerament haver procedit bé, per molt que m’hagi fet sofrir seguir el consell d’una amiga a la qual, amb el temps, te l’estimaràs més que no pas ara. Per a mi, es pot dir que era com una mare. Però, vull que m’entenguis: no dic pas que el seu consell fos encertat. Es tractava, potser, d’un d’aquests casos en què no es pot dir que sigui un bon o un mal consell, sinó que això precisament depèn dels esdeveniments posteriors. Quant a mi, puc assegurar-te que, en circumstàncies semblants, em guardaria prou de donar un consell com aquest. Però haig de dir que vaig fer bé de seguir les seves indicacions i que, si hagués fet altrament, encara hauria sofert més prolongant el prometatge que no pas trencant-lo resoludament, perquè aleshores m’hauria turmentat la consciència, mentre que ara, dins de tot el que cal concedir a la fragilitat humana, no haig de reprotxar-me absolutament res, ja que, si no m’equivoco, el sentit del deure és allò que constitueix la millor salvaguarda de la dona.

En Frederick la va mirar, esguardà lady Russell i, girant els ulls altre cop devers l’Anne, replicà amb freda deliberació:

—Encara no. Però confiem que amb el temps la podré perdonar. Espero que ben aviat la compassió m’induirà a fer-ho. Perquè jo també he estat pensant en el passat i se m’ha acudit una pregunta: hauré tingut mai cap enemic més temible que aquesta dona? Doncs sí: jo mateix. Perquè, vejam: si quan vaig tornar a Anglaterra l’any vuit, amb uns quants milers de lliures i comandant el Laconia, m’hagués decidit a escriure’t, hauries contestat la meva carta? En un mot: hauries accedit a renovar el compromís?

—Sí! —féu ella per tota resposta, però el to que emprà era prou decisiu.

—Déu meu! —exclamà ell—. Hi hauries accedit! No és que jo hagués deixat de somniar-hi i de desitjar-ho, com a coronament definitiu de tots els meus assoliments d’un altre ordre; però jo era orgullós, massa orgullós per suplicar de nou. No t’entenia. Tancava els ulls i no et volia entendre ni fer-te justícia. El record d’aquesta manera meva de procedir ha d’obligar-me a perdonar qualsevol abans que a mi mateix. Hauria pogut estalviar-me sis anys de separació i de sofriment Però ara començo a conèixer una mena de sofrença completament nova per a mi. Jo estava acostumat a creure que em mereixia tots els beneficis que aconseguia. Considerava que els meus esforços honrats obtenien una justa recompensa. Talment com d’altres grans homes colpits pels revessos de la sort —afegí somrient—, no tinc més remei que sotmetre el meu esperit als designis de la meva fortuna. Haig d’aprendre a ser més feliç del que em mereixo.