Capítol vint-i-u

L’endemà al matí l’Anne recordà amb gran satisfacció la promesa que havia fet d’anar a visitar la senyora Smith, perquè això significava que no seria a casa a l’hora en què l’Elliot solia anar-hi, car defugir de trobar-se amb ell era el seu objecte principal.

L’Anne li portava molta voluntat. A despit d’aquell inconvenient, li devia gratitud i consideració i potser li inspirava una certa compassió. No podia deixar de pensar en les estranyes i singulars circumstàncies que havien marcat els moments inicials de llur relació ni oblidar el dret que podia tenir a interessar-se per ella, per la seva situació, pels sentiments que l’animaven i per l’anticipada inclinació que per ella havia mostrat. Tot plegat era extraordinari; era afalagador, però també resultava dolorós. Tot allò era molt penós. El que ella hauria pogut sentir, si no hagués existit el capità Wentworth, no valia la pena d’esbrinar-ho, perquè el capità Wentworth existia i, fos quina fos la solució del palpitant enigma, el seu cor sempre seria per a ell. Llur unió, n’estava segura, no l’allunyaria pas més dels altres homes que la ruptura definitiva.

Els carrers de Bath mai no havien conegut pensaments d’amor més excelsos ni propòsits de fidelitat eterna més ferms que aquells que covava l’Anne durant el seu itinerari de Camden Place als edificis Westgate. Haurien estat gairebé suficients per purificar l’ambient i embalsamar-lo de fragàncies delicioses.

L’Anne estava segura que seria ben rebuda i la seva amiga li manifestà una sincera gratitud, car aparentment no l’esperava, a pesar de la seva promesa formal.

La senyora Smith li demanà de seguida una completa i detallada ressenya del concert i els records que en servava l’Anne eren prou grats per animar el seu rostre i per fer del tema un motiu de conversa delectable. Exposà amb gran complaença tot el que en podia explicar; però aquest tot era poca cosa pel que es podia esperar d’una espectadora perspicaç i resultava insatisfactori per a una preguntaire com la senyora Smith, que ja sabia per una bugadera i una minyona molt més del que l’Anne podia explicar-li respecte a l’esplendor i lluïment de la vetllada, i en va li suplicà que li contés certs detalls de la concurrència, car la senyora Smith coneixia de nom tothom que a Bath significava o representava alguna cosa.

—Tinc entès que els petits dels Durand també hi eren —deia la vídua—, escoltant la música amb la boca badada, com pardals implumes que esperen la minestra. Mai no es perden cap concert.

—Sí. Jo no els vaig veure, però vaig sentir que l’Elliot deia que hi eren.

—I els Ibbotson? I les dues noves poncelles, amb aquell oficial irlandès tan plantós que, segons diuen, fa l’aleta a una d’elles.

—No ho sé. No crec pas que hi fossin.

—I l’anciana lady Mary Maclean? No cal que ho pregunti, perquè sé que ella no hi falta mai, has d’haver-la vista. Per força deu haver estat al teu mateix cercle, car com que anaves amb lady Dalrymple, devies ocupar un seient de preferència, al voltant de l’orquestra, és clar.

—No; això era el que jo temia. M’hauria desplagut per moltes raons. Però, per sort, lady Dalrymple s’estima més situar-se lluny i vam seure en un bon lloc… si més no per escoltar la música; no dic per veure-hi, perquè, segons que sembla, no vaig veure gairebé res.

—Oh, sí! Vas veure tot el que calia veure per no avorrir-te. Ja ho entenc. Hi ha una mena de satisfacció íntima que es pot experimentar fins i tot enmig d’una multitud i això és el que et va passar a tu. Éreu una bona colla i no necessitaves res més.

—Però hauria hagut de prestar més atenció al que passava al meu voltant —digué l’Anne, adonant-se mentre parlava, que no havia estat pas per manca d’interès per part seva, ans perquè el que veia no en tenia, d’interès, per a ella.

—No, no… Tu ja estaves prou entretinguda. No cal que em diguis que vas passar una vetllada agradable. Ho veig als teus ulls. Comprenc perfectament que les hores et van passar volant, que sempre tenies alguna cosa interessant a què fer atenció. Durant els intervals, les converses.

—De veres m’ho veus als ulls? —digué l’Anne, mig somrient.

—Sí, i tant. La teva mirada em diu que anit vas estar en companyia de la persona que més t’agrada del món, de la persona que en aquests moments t’interessa més que cap altre mortal.

Les galtes de l’Anne s’enrojolaren i es va quedar muda.

—I tenint això en compte —continuà la senyora Smith, després d’una curiosa pausa—, espero que em creguis si et dic com t’agraeixo que hagis vingut aquest matí. Has estat molt amable de venir a passar una estona amb mi, quan hi deu haver tantes coses grates que reclamen el teu temps.

D’això, l’Anne no en va sentir res. La penetració de la seva amiga l’havia deixada esbalaïda i li provocava una gran confusió, car no podia imaginar-se com havia arribat a les seves orelles res que fes referència al capità Wentworth. Després d’un breu instant de silenci, la senyora Smith va fer:

—Escolta, el senyor Elliot en sap alguna cosa, de la nostra amistat? Ho sap ell, que jo sóc a Bath?

—L’Elliot! —exclamà l’Anne, mirant-la tota sorpresa. Un moment de reflexió bastà perquè s’adonés de l’error en què estava la seva amiga. Ho va comprendre instantàniament i, recobrant la serenitat en sentir-se més segura, afegí tot seguit, amb més tranquil·litat—: Tu el coneixes, el senyor Elliot?

—L’he tractat bastant —replicà amb to greu la senyora Smith—. Però em sembla que d’aquella amistat no en queda res. Ja fa molt de temps que no ens veiem.

—Doncs no en sabia res. Mai no m’ho havies dit. Si ho hagués sabut, li hauria parlat de tu.

—En realitat —féu la senyora Smith, adoptant el seu aire jovial—, això és el que jo voldria. Necessito que parlis de mi amb el senyor Elliot. Necessito que intercedeixis a favor meu prop d’ell. El senyor Elliot em pot prestar un gran servei. I si tu, estimada Anne, t’ho prens com a cosa teva, estic segura que ho farà.

—Per a mi seria un goig… No crec pas que dubtis de la meva voluntat de ser-te útil —replicà l’Anne—; però em sembla que tu suposes que tinc un ascendent sobre l’Elliot i un dret a influir sobre ell que no responen a la realitat. Crec que aquest és el concepte que t’has format, no sé ben bé per què. Però has de tenir en compte que m’has de considerar tan sols com a parenta de l’Elliot. Si, com a tal, creus que li puc sol·licitar alguna cosa, no dubtis a utilitzar els meus bons oficis.

La senyora Smith li clavà una mirada penetrant i, després, tot somrient, digué:

—Reconec que m’he precipitat una mica. Perdona’m. Hauria d’haver esperat a rebre una notificació formal. Però ara, Anne estimada, com a bona amiga, digues-me quan podria parlar-te’n. La setmana entrant? Segurament la setmana que ve ja estarà tot arranjat i jo et podré exposar el meu pla egoista, basat en la bona sort del senyor Elliot.

No —replicà l’Anne—, ni la setmana que ve ni l’altra ni l’altra. T’asseguro que no s’haurà concertat res del que t’afigures ni d’aquí a una setmana ni mai. No penso casar-me amb l’Elliot i m’agradaria saber per quins set sous t’has imaginat una cosa semblant.

De nou la senyora Smith la fità amb insistència, somrigué i, tot brandant el cap, va exclamar:

—Ara sí que no t’entenc! Donaria qualsevol cosa per saber què et proposes! No vull creure que, quan arribarà el moment, penses mostrar-te cruel. Fins que no es presenta l’avinentesa, no hi ha cap dona que confessi que ha d’acceptar. És una cosa sabuda entre nosaltres que una dona no ha de consentir… fins que ell no es declari. Però, per què has de ser esquiva? Deixa que intercedeixi pel meu… no puc dir pel meu amic actual, però sí pel meu amic d’altre temps. On podries trobar un partit més convenient? On pensaries trobar un home més educat i simpàtic? Deixa que et recomani el senyor Elliot. Estic segura que no has sentit mai que el coronel Wallis en digués res de mal; i qui el pot conèixer millor que el coronel Wallis?

—Amiga meva, encara no fa ni mig any que l’Elliot es va quedar vidu. No crec que estigui bé suposar que festeja una altra dona.

—Oh!, si aquestes són totes les teves objeccions —replicà la senyora Smith, maliciosament—, el senyor Elliot ja pot estar ben tranquil i jo ja no m’amoïnaré més per ell. No t’oblidis de mi quan sereu casats; això és tot el que et demano. Fes-li saber que sóc amiga teva i aleshores no li sabrà greu de prendre’s les molèsties que calguin; en canvi ara és molt natural que, amb tantes ocupacions i compromisos com deu tenir, eviti de complicar-se la vida… És molt natural, potser. El noranta-nou per cent dels homes farien igual. És clar, ell no es pot fer càrrec de la importància que això té per a mi. Bé, Anne estimada, espero i confio que seràs molt feliç. El senyor Elliot té prou perspicàcia per apreciar el valor d’una dona com tu. La teva tranquil·litat no naufragarà com va naufragar la meva. Et pots sentir segura, tant pel que fa a les coses mundanals, com pel seu caràcter. No tinguis por que es desencamini; no es deixarà portar a la ruïna pels altres.

—No —va fer l’Anne—. Del meu cosí ja m’ho puc creure, tot això. Aparenta tenir un temperament tranquil i resolut, poc obert a les influències perilloses. M’inspira un gran respecte i, per tot el que he pogut observar, no tinc cap motiu per pensar altrament. Però fa poc que he començat a tractar-lo i no és home, em sembla, que se’l pugui conèixer íntimament en poc temps. I ara, aquesta manera en què parlo d’ell, no et convenç que no és res per a mi? Ja veus la calma amb què m’expresso. I, en fi, et dono la meva paraula que no significa res per a mi. Si mai ell em declarava el seu amor (i no tinc cap raó per sospitar que això li hagi passat mai pel cap), no l’acceptaria. T’asseguro que no. Pots estar segura que l’Elliot no va contribuir gens a la satisfacció que tu suposes que em va proporcionar el concert anit. No va ser l’Elliot. No va ser l’Elliot qui…

Va callar en sec, ruboritzant-se intensament i lamentant haver deixat entendre allò que no volia dir, però no va ser ociós aquell lapsus. La senyora Smith difícilment s’hauria deixat convèncer tan aviat del fracàs del senyor Elliot si no hagués copsat que hi havia una altra persona. En canvi, ara, renuncià immediatament a prosseguir la indagació, tot fent veure que se li havia escapat el que insinuaven aquelles paraules i l’Anne, ansiosa d’eludir preguntes ulteriors, es confessà impacient per saber com se li havia acudit a la seva amiga que es casaria amb l’Elliot, d’on n’havia tret la idea o qui li n’havia parlat.

—Digues, com és que se’t va ficar això al cap?

—En primer lloc, se’m va acudir —contestà la senyora Smith— en saber que sempre estàveu junts i, després, perquè és natural que ho pensi qualsevol persona que s’interessi per vosaltres dos. Però t’adverteixo que tots els que et coneixen han reaccionat de la mateixa manera. No obstant això, no n’havia sentit a dir res fins fa un parell de dies.

—Però, vols dir que se n’ha parlat.

—No et fas fixar en la dona que ahir et va obrir la porta?

—No. No va ser la senyora Speed, com de costum, o la minyona? No m’hi vaig fixar.

—Doncs va ser la meva amiga infermera, la senyora Rooke, que, ara que en parlem, tenia una gran curiositat de conèixer-te i es va alegrar molt de tenir-ne l’avinentesa. Tot just va arribar diumenge dels edificis Marlborough i va ser ella qui em va dir que et casaries amb el senyor Elliot. Ho havia sabut per la mateixa senyora Wallis i em va semblar que era una bona font. Dilluns a la tarda la senyora Rooke es va estar aquí asseguda més d’una hora i em va contar tota la història.

—Tota la història! —repetí l’Anne, rient—. No podia ser gaire llarga, la història, diria jo, basada en un cúmul de badomeries.

La senyora Smith restà callada.

—Però —prosseguí l’Anne de seguida—, malgrat que no hi ha res de cert en aquestes suposicions sobre la meva relació amb l’Elliot, em plauria molt de ser-te útil en tot allò que podré. Vols que li digui que ets a Bath? Vols que li dugui algun missatge?

—No, gràcies. No vull que facis res. Amb l’entusiasme del moment, fundant-me en una creença errònia, he pogut pretendre que t’interessessis en certes coses meves. Però ara no; no, gràcies, no et vull causar dificultats.

—Em sembla que has dit que vas conèixer l’Elliot fa molts anys.

—Sí.

—Però no abans de casar-se, suposo.

—Sí; encara no era casat quan el vaig conèixer.

—I… vau ser molt amics?

—Íntims amics.

—Ah, sí? Doncs, digues-me com era en aquella època. Tinc una enorme curiositat de saber com era de jove, l’Elliot. Era aleshores com ara aparenta?

—Fa tres anys que no el veig —respongué la senyora Smith amb una expressió tan seriosa, que a l’Anne no li semblà prudent de penetrar més a fons al tema, però allò no feia més que augmentar la seva curiositat.

Per un moment ambdues restaren silencioses. La senyora Smith s’havia quedat tota pensarosa.

—Perdona’m, Anne estimada! —va exclamar per fi, amb la seva natural cordialitat—. Perdona que sigui tan lacònica en les meves respostes, però és que no sé ben bé què fer. He estat meditant i considerant quines coses et puc revelar, perquè hi ha molts factors a tenir en compte. L’oficiositat sempre és enutjosa, com ho és produir impressions amargues i causar disgustos. Fins i tot la superfície tranquil·la que a voltes presenta la unió familiar val la pena que sigui preservada, per bé que no hi hagi res de durador a sota. Tanmateix, he pres una determinació; penso que faig bé; crec que has de conèixer el vertader tarannà del senyor Elliot. Si bé estic convençuda que, de moment, no tens cap intenció d’acceptar-lo, qui sap el que pot passar el dia de demà? És possible que, temps a venir, canviïn els teus sentiments envers ell. Escolta, doncs, la veritat, ara que et trobes lliure de prejudicis. El senyor Elliot és un home sense cor, sense consciència; un ésser astut, cautelós i de sang freda, que només pensa en ell mateix, que pel seu interès i la seva conveniència personal és capaç de qualsevol crueltat o de qualsevol traïció, sempre i quan les pugui cometre tot salvant les aparences. No porta voluntat a ningú. No vacil·la a desdenyar i abandonar sense cap remordiment aquells que, per culpa d’ell, han anat a la ruïna. No sap el que són els sentiments de compassió i de justícia. Oh, té un cor negre, negre i buit!

El gest d’astorament de l’Anne i les seves exclamacions de sorpresa van interrompre un instant la senyora Smith; després, d’una manera més calmada, afegí:

—Les meves paraules t’esparveren. Però considera que et parlo amb la indignació pròpia d’una dona ultratjada. Però procuraré de dominar-me. No l’ompliré d’improperis. Solament referiré allò que jo mateixa he observat en ell. Els fets parlaran. Era íntim amic del meu estimat marit, que confiava en ell, l’apreciava entranyablement i el considerava tan bo com ell mateix. La intimitat s’havia establert entre ells abans del nostre matrimoni. Vaig veure, doncs, que estaven estretament units i jo mateixa em vaig sentir captivada per ell i em vaig formar un alt concepte de la seva persona. Ja saps que als dinou anys se solen fer judicis amb molta lleugeresa; però el senyor Elliot em va semblar tan bo com els altres i molt més simpàtic que la majoria dels homes; de més a més, estàvem gairebé sempre plegats. Nosaltres vivíem a ciutat i teníem una bona posició. La seva situació era aleshores inferior a la nostra; ell era pobre. El pis que ocupava al Temple no era res de l’altre món i amb prou feines li permetia de mantenir decorosament l’aparença d’un cavaller… A casa nostra trobava una llar acollidora en tot moment; el rebíem amb els braços oberts, ja que era com un germà. El meu pobre Charles, que era una ànima beneita i l’home més generós del món, s’hauria partit amb ell fins a l’últim penic; sé que la seva bossa estava sempre oberta per a ell i em consta que el va socórrer més d’una vegada.

—Això devia ser precisament a l’època de la vida de l’Elliot —remarcà l’Anne— que tanta curiositat m’ha inspirat sempre. Sens dubte va ser aleshores quan el van conèixer el meu pare i la meva germana. Jo no el vaig veure mai i tan sols n’havia sentit a parlar, però hi va haver alguna cosa en la manera com es va comportar amb el meu pare i la meva germana i, posteriorment, en les circumstàncies en què es va realitzar el seu casament, que mai no he pogut conciliar amb el seu comportament actual. Allò semblava correspondre a un home d’una altra condició moral.

—Ho sé tot, ho sé tot —afirmà la senyora Smith—. Sir Walter i la teva germana ja els coneixia, ell, d’abans que jo comencés a tractar-lo, però després en parlava sempre. Sé que l’invitaven amb insistència, però també sé que ell no considerava convenient acceptar. Potser jo et podré aclarir alguns punts que poc t’esperaries; i quant al seu casament, em vaig assabentar de tot al seu moment. Vaig estar al corrent del pro i el contra, perquè jo era l’amiga a qui confiava els seus projectes i les seves il·lusions i, per bé que no coneixia la seva dona abans de casar-se (perquè la seva posició social no ho permetia), la vaig tractar després tota la seva vida o, si més no, fins als dos darrers anys de la seva vida i per tant estic en condicions de respondre a totes les preguntes que voldràs fer-me sobre aquest particular.

—No —féu l’Anne—, respecte a ella no vull saber res en especial. Sempre he tingut entès que no van ser feliços. Però sí que m’agradaria esbrinar per què, en aquell moment de la seva vida, ell va desdenyar l’amistat que li brindava el meu pare. Per què es va retreure, l’Elliot?

—El senyor Elliot —respongué la senyora Smith— tenia en aquella època un sol objectiu: fer fortuna i aconseguir-ho per un mitjà més ràpid que el que li podia oferir la seva carrera. Tenia resolt prosperar mitjançant el matrimoni. Si més no, havia decidit no desbaratar el futur contraient un matrimoni imprudent. Ell tenia la creença (no sé si ben o mal fundada) que les invitacions i les amabilitats del teu pare i de la teva germana responien al designi de casar l’hereu amb la pubilla i trobava que aquella unió mai no podria satisfer els seus anhels de riquesa i d’independència. Aquest va ser el motiu del seu retraïment, t’ho puc assegurar. M’ho va explicar tot, perquè a mi no m’ocultava res. Era curiós que, després d’haver-me separat de tu a Bath, la primera i principal amistat que feia fos la d’un cosí teu. I, per ell, tenia constantment notícies sobre el teu pare i la teva germana. Mentre ell em descrivia una senyoreta Elliot, jo pensava afectuosament en l’altra.

—Potser —exclamà l’Anne, en acudir-se-li una idea sobtada— algun cop li vas parlar de mi, a l’Elliot?

—Ja ho crec que li’n parlava, molt sovint. Jo solia mostrar-me orgullosa de la meva Anne Elliot i afirmava amb tota l’ànima que eres una noia completament distinta de…

Es va poder refrenar a temps.

—Això es relaciona amb una cosa que l’Elliot em va dir anit —va cuitar a dir l’Anne—. Això ho explica tot. Vaig saber que havia sentit a parlar de mi amb freqüència, però no comprenia com podia ser. Quines estranyes quimeres no ens forgem quan alguna cosa ens afecta tan directament! Que fàcil és enganyar-se! Però dispensa’m que t’hagi interromput. Deies que l’Elliot es va casar tan sols pels diners? Aquesta seria probablement la circumstància que et va obrir els ulls quant a la seva complexió moral.

La senyora Smith vacil·là un instant:

—Oh, això és molt corrent! Quan has viscut una mica, ja no et xoca tant que hi hagi homes i dones que es casen sols per diners. Jo era molt jove, estava casada amb un xicot jove, també, i tots dos formàvem una parella irreflexiva i alegre, sense normes estrictes de conducta. No vivíem més que per al plaer. Ara penso d’una altra manera, ja que l’edat, la malaltia i les penes m’han imposat uns altres principis. Però haig de confessar que aleshores no hi veia res de reprensible, a la forma de procedir del senyor Elliot. Perquè allò de «mirar la pròpia conveniència» era considerat com un deure.

—Però ella no era una dona de molt baixa condició?

—Sí; aquesta és l’objecció que jo li vaig fer, però ell no en va fer cap cas. Diners, diners, això era tot el que volia. El pare d’ella es dedicava a criar bestiar i el seu avi havia estat carnisser, però això no volia dir res. Era una noia molt bonica i havia rebut una bona educació; la van presentar en societat unes cosines seves, va conèixer el senyor Elliot per casualitat, se’n va enamorar i ell no va trobar que el llinatge d’ella fos un obstacle. Totes les seves precaucions es van reduir a comprovar la vertadera importància de la seva fortuna, abans de comprometre’s. No dubtis que, sigui quina sigui la consideració que el senyor Elliot pugui atorgar ara a la seva situació social, de jove no li concedia cap valor. Donava una certa importància a la propietat de Kellynch, però l’honor de la família el tirava per terra. Manta vegada li vaig sentir a dir que si els títols de baró fossin vendibles, qualsevol n’hauria el seu per cinquanta lliures, amb blasó, divisa i lliurea; però no vull repetir ni la meitat de les coses que deia sobre aquest tema. No fóra just. I, amb tot, hauries de tenir-ne una prova, perquè tot el que he dit fins ara no són més que asseveracions; però en tindràs la prova.

—No, estimada, no en necessito pas cap, de prova —replicà l’Anne—. No has dit res que estigui en contradicció amb el que devia ser l’Elliot anys enrere. Tot això no fa sinó confirmar el que sabíem i sospitàvem. El que m’agradaria saber és per què ara es comporta d’una manera tan distinta.

—Però, ni que sigui per descàrrec de la meva consciència, si tens la bondat de cridar la Mary… No, espera: estic segura que tindràs l’amabilitat d’anar tu mateixa al meu dormitori i dur-me la capsa amb incrustacions que trobaràs al prestatge de dalt de tot de l’armari.

L’Anne, en veure que la seva amiga ho desitjava realment, va cuitar a complaure-la. Portà la capsa i la va deixar davant la senyora Smith, la qual, en obrir-la, exhalà un sospir.

—És plena de papers d’ell per al meu marit —va dir—, que no són més que una petita part dels que vaig haver de revisar quan el vaig perdre. La carta que busco és una que li va escriure el senyor Elliot abans de casar-nos i que, no sé pas com, s’ha salvat. En Charles, com tots els homes, era molt despreocupat en aquestes coses i, quan vaig haver d’ordenar els seus papers, la vaig trobar entre d’altres d’insignificants de diverses persones, escampades per aquí i per allà, mentre que moltes cartes i documents de vertadera importància havien estat destruïts. És aquesta. No la vaig cremar perquè, estant ja aleshores bastant ressentida amb el senyor Elliot, vaig decidir de conservar tots els documents relatius a l’època de la seva intimitat i ara em plau doblement perquè te la puc ensenyar.

La carta, adreçada a «Charles Smith, Esquire, Tunbridge Wells», i datada a Londres al juliol de 1803, deia:

Una carta semblant no podia ser llegida sense que l’Anne sentís que li pujava a la cara una onada d’indignació i, en observar la senyora Smith aquell rubor vivíssim, exclamà:

—El llenguatge, no cal dir-ho, és altament irrespectuós. Per be que no recordo els termes exactes, tinc una idea força precisa del sentit. La carta pinta l’home. Revela clarament les obligacions que tenia envers el meu marit. Pots concebre res de més cru i fort?

L’Anne no va poder refer-se immediatament del xoc i de la mortificació causats per aquells mots adreçats contra el seu pare. No tingué més remei que reconèixer que llegir aquella carta constituïa una violació de les regles d’honor; que ningú no podia ser lícitament jutjat per un testimoni semblant i que la correspondència privada havia de restar oculta als ulls del proïsme; tan sols després de fer-se aquestes reflexions assolí de sobreposar-se i retornar la lletra, tot dient:

—Gràcies. És indubtablement una prova irrebatible de tot el que m’has dit. Però, per què ara ha volgut relacionar-se altre cop amb nosaltres?

—Això també t’ho puc explicar —afirmà somrient la senyora Smith.

—De veres?

—Sí. T’he mostrat el senyor Elliot tal com era fa dotze anys i ara te’l mostraré tal com és actualment. No puc presentar proves escrites de nou, però sí tots els testimonis verbals que vulguis del que ara es proposa fer i del que fa. En aquests moments no és pas hipòcrita. Desitja sincerament casar-se amb tu. Les seves atencions envers la teva família són espontànies, autènticament cordials. I et diré que la font de la meva certesa és el seu amic, el coronel Wallis.

—El coronel Wallis! Que el coneixes, també?

—No. La notícia no m’ha arribat tan directament; ha fet algunes giragonses, però això no li resta pas veracitat. El corrent m’arriba tan límpid com en sortir de la deu; les impureses que hagi arrossegat als revolts s’assolen fàcilment. El senyor Elliot parla sense reserves al coronel Wallis de les seves intencions respecte a tu i, el coronel Wallis, que aparentment és un home assenyat, seriós i discret, té una esposa molt bonica i estúpida, a la qual conta coses que faria bé de callar, i li ho repeteix tot. Ella, amb l’optimisme comunicatiu de tota persona convalescent, ho comenta amb la infermera i aquesta, que coneix la meva amistat amb tu, m’ho xerra tot de la manera més natural del món. Dilluns al vespre va ser quan la meva bona amiga Rooke em va comunicar totes les maquinacions que elaboren als edificis Marlborough. Per això, quan t’he dit que coneixia tota la història, ja veus que no fantasiejava tant com tu suposaves.

—Però, amiga estimada, la teva informació és força deficient. Hi ha alguna cosa que no lliga. El fet que l’Elliot tingui certes intencions respecte a mi no té res a veure amb tots els esforços que ha fet per reconciliar-se amb el meu pare. Tot això va ser molt abans de la meva vinguda a Bath. Quan vaig arribar, ja me’ls vaig trobar units per una amistat cordial.

—Prou que ho sé; n’estic perfectament al corrent, però…

—Res, amiga meva, que no hem d’esperar notícies gaire fidedignes per aquest conducte. Les opinions i els comentaris que passen de boca en boca, entre les falses interpretacions dels uns i la ignorància dels altres, perden bona part de la veritat.

—Solament et demano que m’escoltis. Ben aviat podràs jutjar el crèdit que mereixen aquestes noves, si fas atenció a certs detalls que et donaré i que tu mateixa pots confirmar o desautoritzar immediatament. Ningú no suposa que hagis estat tu el motiu inicial del seu canvi d’actitud. Ell t’havia vist abans de venir a Bath i t’admirava, però sense saber qui eres. Si més no, això és el que diu la meva informadora. És veritat això? Per ventura et va veure l’estiu passat o a la tardor, «en una població de l’oest», per dir-ho amb les seves mateixes paraules, sense saber que eres tu?

—Em va veure, en efecte. Fins aquí és veritat. A Lyme; va ser per casualitat a Lyme.

—Bé —prosseguí triomfalment la senyora Smith—. Atorga, doncs, el crèdit a la meva amiga pel que concerneix a aquest primer punt. Et va veure aleshores a Lyme i li vas agradar de tal manera que la seva alegria va ser immensa en trobar-te de nou a Camden Place, ara sabent que eres la senyoreta Elliot, i a partir d’aquell moment, no en tinc cap dubte, les seves visites van tenir un doble objectiu. Però n’hi havia un altre, d’anterior, que tot seguit t’explicaré. Si alguna cosa del que et vaig dient et sembla falsa o improbable, talla’m de seguida. Tinc entès que l’amiga de la teva germana, la senyora que viu amb vosaltres, de la qual ja m’has parlat, va venir a Bath amb la senyoreta Elliot i sir Walter al setembre, és a dir, quan es van instal·lar aquí i, d’ençà d’aleshores, no s’ha separat de la família. És, segons que diuen, una dona intel·ligent, atractiva i insinuant, pobra i engalipadora; però la situació que ocupa i la manera de captenir-se dóna pàbul a murmuracions i tothom que coneix sir Walter la considera com a presumpta lady Elliot, estranyant-se que la teva germana no sàpiga veure el perill que amenaça la família.

Aquí la senyora Smith féu una pausa, però per tal com l’Anne restà callada, va continuar.

—Aquesta era l’opinió que s’havien format tots aquells que coneixen la teva família, molt abans de venir tu. El coronel Wallis no perdia d’ull el teu pare, tot i que aleshores no visitava encara Camden Place; però l’interès que li inspirava el senyor Elliot el menava a vigilar tot el que s’esdevenia a la casa i, quan el senyor Elliot va venir a Bath tan sols per un parell de dies, poc abans de Nadal, el va posar al corrent del carés que presentaven les coses i de les enraonies de la gent sobre la qüestió. Ara ja deus començar a comprendre el canvi profund que ha provocat el temps en les idees del senyor Elliot respecte a la baronia. En qüestions de parentiu i de sang ja és tot un altre home. Trobant-se des de fa temps en possessió d’una gran fortuna i disposant de més diners que no pot despendre, ja no el tempta l’avarícia i ha començat a centrar les seves ambicions en el títol que pot heretar. Jo ja m’ho veia a venir, fins i tot abans de rompre’s la nostra relació; però ara n’estic convençuda. No es fa a la idea de no esdevenir un dia sir William. No se t’escaparà, per tant, que les notícies que li donava el seu amic no podien fer-li cap gràcia i ja et pots imaginar l’efecte que li van causar. Tots dos convingueren que el senyor Elliot havia de venir a Bath com més aviat millor i establir-s’hi una temporada, ja que d’aquesta manera podria aconseguir de reprendre l’antiga relació i adquirir sobre la família l’ascendent que li permetés d’apreciar el risc que l’amenaçava i de fer fracassar, si podia, els projectes de la senyora Clay. No hi havia cap altra solució, en opinió de tots dos, i el coronel Wallis l’ajudaria en tot allò que estigués al seu abast. Havia de ser presentat a la família, el coronel Wallis; també la senyora Wallis havia de ser presentada, i tothom havia de ser presentat a tothom. El senyor Elliot va tornar tal com havien convingut; tan bon punt va fer les primeres gestions, va obtenir el perdó, com ja saps, i altre cop va ser admès al si de la família. Des d’aleshores les seves visites no van tenir cap altre objecte (fins que vas arribar tu) que vigilar sir Walter i la senyora Clay. No va perdre ocasió d’estar-se amb ells, de posar-se al mig del seu camí, visitant la casa a tota hora… Però no cal entrar en detalls. Ja et pots imaginar el que és capaç de fer un home astut i, amb aquestes indicacions, potser et podràs explicar el seu capteniment.

—Sí —contestà l’Anne—; no em dius res que no concordi amb el que he sabut o he pogut imaginar. Sempre hi ha alguna cosa que ofèn, als detalls d’una conducta hipòcrita. Les maniobres de l’egoisme i de la duplicitat no poden deixar de provocar indignació; però, en realitat, res del que em dius no em sorprèn. Conec algunes persones a les quals segurament els xocarien aquestes revelacions respecte al senyor Elliot i difícilment se les creurien; però jo sempre he tingut les meves reserves. Ni per un instant he deixat d’endevinar algun mòbil secret a la seva conducta. I confesso que m’agradaria de conèixer la seva opinió actual quant a les probabilitats que passi allò que tant tem; voldria saber si considera que ha disminuït el perill o no.

—A criteri meu —replicà la senyora Smith—, considera que ha disminuït. Ell es pensa que la senyora Clay li té por, perquè s’adona que coneix les seves intencions i no gosa procedir com ho faria si ell no hi fos. Però, per tal com el senyor Elliot se n’ha d’anar un dia o altre, no veig que pugui quedar-se gaire tranquil, mentre ella conservi la influència que exerceix actualment. La senyora Wallis ha concebut una idea peregrina, segons m’ha dit la infermera, que consisteix a incloure entre les clàusules del matrimoni del senyor Elliot amb tu, la que estableixi que el teu pare no es casarà amb la senyora Clay. És un acudit propi del poc senderi de la senyora Wallis; però a l’assenyada infermera Rooke no se li escapa l’absurditat de la pensada. «Perquè, no hi ha dubte, senyora —em deia—, que això no impediria pas que es casés amb una altra dona». Tot i que, en veritat, no crec pas que, al fons, la Rooke vegi amb mals ulls que sir Walter es casi en segones núpcies. Cal suposar-ho perquè (com que en aquests casos sempre hi juga l’egoisme), qui et diu que no s’imagina que algun dia podria prestar els seus serveis a la futura lady Elliot, mercès a les recomanacions de la senyora Wallis?

—Em plau molt de saber tot això —va dir l’Anne, després d’una breu reflexió—. És clar que ara la seva companyia em resultarà més incòmoda; però, en canvi, ara sabré més bé a què atenir-me. La meva línia de conducta serà molt més directa. L’Elliot és evidentment un home mundà, fals i arter, que sols es guia per la seva conveniència i el seu egoisme.

Però encara no s’havia esgotat el tema del senyor Elliot. La senyora Smith s’havia desviat de la direcció que havia emprès inicialment i l’Anne s’oblidà, arran de l’interès que lògicament dedicava a la pròpia família, de les greus acusacions que s’havien acumulat contra ell al començament del diàleg. L’atenció de l’Anne es va centrar de nou en aquest punt, demanà explicacions respecte a allò que havia estat insinuat i escoltà una llarga relació que, si bé no justificava d’una manera absoluta l’exagerada amarguesa de la senyora Smith, demostrava a bastament el capteniment inic de l’Elliot envers ella i la seva manca de compassió i de sentit de la justícia.

L’Anne s’assabentà que (per tal com la intimitat no es veié afectada pel casament del senyor Elliot) havien continuat tan units com abans i que el senyor Elliot havia impulsat el seu amic a realitzar despeses que no guardaven proporció amb la seva fortuna. La senyora Smith no volia assumir-ne la culpa, però la seva tendresa no li permetia tampoc de carregar-la sobre el seu marit; tanmateix l’Anne comprenia que llur renda mai no havia estat d’acord amb la vida que feien i que des del principi s’havien conduït sense prudència i d’una manera força extravagant. Per les paraules de la muller, deduïa que el senyor Smith havia estat un home bondadós, de temperament dòcil, de costums desordenats i d’escàs enteniment, molt més afectuós que no pas el seu amic, de caràcter completament distint… conduït per ell i, probablement, per ell menyspreat. L’Elliot, havent conquerit l’opulència per mitjà del matrimoni i trobant-se en condicions de satisfer els seus anhels de plaer i de vanitat sense complicar-se la vida (car tot i la seva liberalitat era un home prudent) i veient-se ric precisament quan el seu amic començava a empobrir-se, no semblava haver-se amoïnat gaire de la situació financera del senyor Smith, sinó que, al contrari, l’havia induït i animat a realitzar despeses que solament podien menar a la ruïna. I, com calia esperar, els Smith s’arruïnaren.

El marit havia mort sense assabentar-se’n del tot. Ja en vida d’ell havien passat moments prou difícils per posar a prova l’afecte de llurs amics i per convèncer-se que valia més no intentar-ho amb el del senyor Elliot; mes tan sols després del trist succés la senyora Smith arribà a conèixer la desastrosa situació dels seus negocis. Amb una confiança en el senyor Elliot —que cal atribuir-la més al seu cor que no pas al seu bon criteri—, el senyor Smith l’havia anomenat el seu marmessor; el senyor Elliot, però, no va acceptar la designació i, les dificultats i els problemes que caigueren al damunt d’ella amb motiu d’aquest refús, units als sofriments inevitables propis de la seva situació, havien estat de tal magnitud que no podien ser relatats sense angoixa ni escoltats sense experimentar una violenta indignació.

L’Anne llegí algunes cartes que el senyor Elliot va escriure en aquella ocasió, en resposta a demandes peremptòries de la senyora Smith, i totes respiraven la mateixa ferma resolució de no voler embolicar-se en gestions que poguessin ocasionar-li molèsties infructuoses i, sota l’aparença d’una glacial cortesia, en totes s’hi endevinava aquell cor indiferent a les dissorts que planaven sobre la malaurada dona. Aquelles cartes conformaven un quadre espantós d’ingratitud i d’inhumanitat; i l’Anne veia en aquella actitud més maldat que no pas en molts crims flagrants. Va haver d’escoltar la narració llarga i circumstanciada de doloroses escenes pretèrites i de les calamitats innombrables a les quals, en converses anteriors, la seva amiga tan sols havia fet al·lusió de passada. Ara l’Anne s’adonava dels prodigis que el consol havia obrat en aquella dona i es meravellava de la serena resignació que conservava habitualment.

Entre els detalls d’aquella amarga història n’hi havia un que irritava l’Anne d’allò més. Tenia bones raons per creure que certes propietats que el marit posseïa a les Índies Occidentals, que havien estat embargades per falta de pagament de les contribucions, podien ser recuperades mitjançant les gestions pertinents; i aquelles finques, si bé no constituïen una gran fortuna, eren prou valuoses per proporcionar a la vídua un benestar considerable. Però no hi havia ningú que remogués l’assumpte. El senyor Elliot no faria res i ella, que per si mateixa era impotent a causa de les seves xacres, es veia incapacitada de valer-se d’altres persones per la manca de diners. No tenia cap parent pròxim que pogués ajudar-la ni tan sols amb el seu consell, ni disposava de mitjans per demanar l’empara de la llei. Tot això contribuïa a agreujar la penosa situació. I era dolorós pensar que li hauria bastat una mica d’ajuda per millorar de posició i que una demora més prolongada podria comportar la caducitat dels seus drets.

Era en aquest punt que la senyora Smith havia confiat poder recórrer als bons oficis de l’Anne prop del senyor Elliot. En meditar uns dies abans sobre la possibilitat del matrimoni, havia experimentat el temor de perdre l’afecte de la seva amiga; mes, convençuda que el senyor Elliot no podia haver intentat d’oposar-se a l’amistat que existia entre elles, per tal com ignorava que ella era a Bath, immediatament se li va acudir que podria utilitzar a favor seu la influència de la dona que ell estimava i ja s’havia fet el propòsit d’interessar-hi l’Anne, amb totes les reserves del cas atès el caràcter del senyor Elliot, quan la ferma negativa de l’Anne respecte al suposat compromís va fer canviar completament el seu projecte i, per bé que aquella revelació li va llevar totes les esperances que s’havia forjat, li proporcionà si més no el consol d’oferir a la seva amiga la història real dels fets.

Després d’escoltar aquella minuciosa descripció que posava en relleu la vertadera personalitat de l’Elliot, l’Anne no pogué evitar de manifestar certa sorpresa davant el fet que la senyora Smith n’hagués parlat tan favorablement al començament de la conversa. Si l’hi havia recomanat tot prodigant-li sinceres lloances!

—Estimada meva —respongué la senyora Smith—, quina altra cosa podia fer? Jo estava segura que et casaries amb ell, malgrat que encara no t’hagués fet una proposició formal, i no podia revelar-te la veritat, com no ho hauria pogut fer si ja hagués estat el teu marit. El cor em sagnava quan parlava de la teva felicitat. Amb tot, ell és un home agradable i seductor i, tractant-se d’una dona com tu, calia pensar que no era forçós que fossis infeliç. Va ser cruel amb la seva primera muller. Van ser molt desgraciats. Però ella era una dona ignorant i incapaç de fer-se respectar; de més a més, ell no la va estimar mai. Jo tenia l’esperança que tu no correries la mateixa sort.

L’Anne no podia pensar sense estremir-se en la possibilitat que les circumstàncies l’haguessin induïda a casar-se amb ell i tremolava en imaginar les afliccions que hauria hagut de sofrir. Fins i tot era possible que lady Russell hagués tractat de persuadir-la! I en aquest cas, qui, de totes dues, hauria experimentat més dolor quan, al cap del temps, s’hauria imposat la veritat?

Calia, doncs, treure lady Russell de l’engany; i un dels primers resultats d’aquella conferència, que les havia tingudes ocupades gran part del matí, fou que l’Anne quedà en llibertat de comunicar a la seva amiga tot allò que es relacionava amb la senyora Smith i el capteniment de l’Elliot.