Capítol setze

En tornar l’Anne al si de la família, estava amoïnada per una qüestió que hauria volgut veure resolta tot seguit. Molt més que saber si l’Elliot estava enamorat de l’Elizabeth, l’interessava esbrinar si sir Walter estava enamorat de la senyora Clay i la veritat era que, al cap de les poques hores que havia passat a casa, distava molt d’haver trobat la tranquil·litat que anhelava. Quan l’endemà al matí va baixar a esmorzar, s’assabentà que la senyora Clay havia manifestat seriosament que tenia la intenció d’anar-se’n. L’Anne s’imaginà que la dona devia haver dit: «Ara que la senyoreta Anne és aquí, suposo que jo ja no hi faig cap falta». I l’Elizabeth potser havia contestat, amb una mena de xiuxiueig: «No hi ha cap motiu perquè us n’aneu. Us asseguro que no en veig cap. Ella no representa res per a mi, comparada amb vós». I encara va arribar a temps de sentir-li a dir al seu pare:

—Benvolguda senyora, això no pot ser. Si encara no heu pogut veure res de Bath! Des que sou aquí no heu fet més que treballar. No us heu de separar de nosaltres tan aviat. Cal que us quedeu per conèixer la senyora Wallis, la bella senyora Wallis. Per a un esperit tan delicat com el vostre, la contemplació de la bellesa és un vertader plaer.

Parlava amb tanta vehemència que l’Anne no es va sorprendre de veure com la senyora Clay mirava de reüll l’Elizabeth i a ella mateixa. La seva cara potser havia deixat traslluir una certa expectació; però aquella ponderació de l’esperit delicat de la vídua no semblava haver-li desvetllat cap mena de recel, a la seva germana. La senyora Clay no podia fer més que retre’s a aquelles súpliques i va prometre que es quedaria.

Per casualitat, al curs d’aquell matí, l’Anne i el seu pare es van quedar sols i ell començà a adreçar-li floretes perquè la trobava molt millorada. Li semblava que estava menys prima, menys demacrada; tenia el cutis més fi, més blanc, més fresc. Havia pres alguna cosa? No, res.

—Tan sols t’hi poses la loció de Gowland, oi? —suposà ell.

—No, res en absolut.

Ah! Això el deixà meravellat.

—Doncs, si és així —féu tot seguit—, no pots desitjar res més, perquè no podràs estar més bé del que estàs, altrament et recomanaria l’ús constant de la loció de Gowland durant la primavera. La senyora Clay se l’ha posada, seguint el meu consell, i ja en veus el resultat. Fixa’t com li han desaparegut les pigues.

Si ho hagués sentit l’Elizabeth! Aquell comentari, que implicava una lloança, per força l’hauria sobtada, sobretot perquè a l’Anne no li semblava pas que les pigues s’haguessin esvaït. Però totes les coses han de fer el seu curs. La inconveniència d’aquell casament es mitigaria si l’Elizabeth també es casava. Quant a ella, sempre tindria una llar al costat de lady Russell.

Aquesta qüestió tenia el do d’introduir un element pertorbador a les relacions de lady Russell amb la família de Camden Place, a desgrat de ser una dona assossegada i ben educada. El fet de veure que la senyora Clay gaudia del favor de sir Walter i de l’Elizabeth, mentre que a l’Anne no li feien cap cas, constituïa per a ella una provocació constant mentre s’estava a la casa i encara la mortificava quan n’era lluny, si és que una persona que pren les aigües a Bath, llegeix totes les publicacions noves i està sempre voltada d’un ampli cercle d’amistats pot tenir temps de sentir-se mortificada.

Quan arribà a conèixer l’Elliot, es va tornar més tolerant, o més indiferent, envers els altres. Les bones maneres d’aquell home inspiraven una bona predisposició i, en conversar amb ell, no solament confirmà la primera impressió, sinó que —com digué a l’Anne— gairebé va estar a punt d’exclamar: «Pot ser que aquest sigui el senyor Elliot?», i no es podia imaginar una persona més simpàtica i digna d’estimació. Aquell home ho reunia tot: enteniment, conviccions fermes, experiència i afectuositat. Apreciava els lligams familiars i l’honor de la família, sense caure en l’orgull o la vanitat; vivia amb l’allerament d’un home de fortuna, sense ser balafiador, i sustentava idees pròpies respecte a les qüestions essencials de la vida, sense desafiar l’opinió d’altres en res que es relacionés amb el decòrum. Era decidit, observador, prudent i senzill; no es deixava portar per la vehemència o l’amor propi a excessos d’apassionament; amb tot, era sensible a tot allò que fos mereixedor d’afecció i d’afecte i valorava sobretot la felicitat de la vida domèstica, virtuts que rarament posseeixen les persones propenses a esclats d’entusiasme i a rampells violents. Ella estava segura que no havia estat feliç durant el matrimoni. El coronel Wallis ho afirmava, i prou que es veia; mes aquella infelicitat no havia arribat —com va poder observar ben aviat— a amargar-li l’esperit ni a fer-lo desistir de pensar en un segon matrimoni. De fet, doncs, la satisfacció que li havia causat la coneixença del senyor Elliot contrarestava amb escreix l’enuig que sentia per la presència de la senyora Clay.

Ja feia anys que l’Anne s’havia adonat que ella i la seva excel·lent amiga a voltes veien les coses d’una manera diferent. Per tant, no fou una sorpresa per a ella que lady Russell no trobés res de sospitós o d’estrany —res que fes pensar en algun motiu ocult— en aquell anhel de reconciliació que demostrava l’Elliot. A la seva manera de veure, era ben natural que el senyor Elliot, en plena maduresa, concebis el sincer desig d’estar en bones relacions amb el cap de la família, un fet que, d’altra banda, li reportaria l’estimació de totes les persones discretes. Allò responia a un procés lògic, un procés a favor del temps, en un esperit sensible, penedit d’un error de joventut.

L’Anne, però, insinuà un somriure i no va poder estar-se de mencionar el nom de l’Elizabeth. Lady Russell l’escoltà, la va mirar un instant i deixà caure per fi aquesta resposta cautelosa:

—L’Elizabeth! Molt bé. El temps ho dirà.

Després d’una breu reflexió, l’Anne comprengué que tot quedava supeditat a l’esdevenidor. Ara com ara, res no podia decidir. En aquella casa l’Elizabeth havia de ser la primera i, habituada l’Anne al seu paper de «senyoreta Elliot», es feia càrrec de la impossibilitat de rebre per part de ningú atencions preferents. De més a més, calia recordar que l’Elliot encara no feia ni set mesos que era vidu. Era justificada una certa dilació per la seva part. De fet, l’Anne no podia veure la cinta de crespó negre del seu barret, sense pensar que qui no tenia disculpa era ella per atribuir-li semblants intencions, car per bé que el seu matrimoni no hagués estat feliç, havia durat prou anys perquè no fos lícit de creure que s’havia consolat tan aviat de la trista pèrdua.

Fos quin fos el resultat final, no podia deixar de reconèixer que ell era la persona més agradable de tot Bath. No coneixia ningú que fos com ell. I, de tant en tant, tenia la satisfacció de parlar-li de Lyme, car semblava que ell tenia moltes ganes de visitar-la de nou i, talment com ella, de veure-la amb més deteniment. Manta vegada es deturaven en els detalls de llur primer encontre. Ell li donà entenent que l’havia mirada amb certa atenció. Ella prou que ho sabia i recordava que també ho havia notat una altra persona.

L’Anne i l’Elliot discrepaven en moltes coses. Ell concedia al llinatge i als llaços de sang un valor molt més gran que no pas ella. No era tan sols per condescendència, sinó que al fons devia adelitar-s’hi, quan, tot cedint a les incitacions de l’Elizabeth i del seu pare, entrava amb entusiasme a discutir sobre temes que l’Anne considerava indignes de desvetllar-li l’interès. Un matí, el diari anunciava l’arribada a Bath de la vescomtessa vídua de Dalrymple i de la seva filla, la il·lustre senyoreta Carteret, i aquesta notícia bastà perquè durant molts dies deixés de regnar la tranquil·litat a Camden Place, ja que els Dalrymple —per desgràcia, en opinió de l’Anne— eren cosins dels Elliot i els amoïnava pensar com s’ho farien per presentar-se al seu davant d’una manera decorosa.

L’Anne mai no havia vist el seu pare i la seva germana relacionant-se amb la noblesa i havia de reconèixer que se sentia decebuda. Esperava molt més de l’alt concepte que tenien de llur posició i començava a despertar-se-li a l’ànima un anhel que mai no havia pressentit: el desig que fossin més orgullosos, car es passaven tot el sant dia parlant de «les nostres cosines, lady Dalrymple i la senyoreta Carteret», «les nostres cosines, les Dalrymple».

Sir Walter havia vist una sola vegada el traspassat vescomte, però no coneixia cap altra persona de la família i la dificultat del cas raïa en el fet que la correspondència protocolar entre totes dues cases s’havia interromput totalment d’ençà de la mort del vescomte, quan, en haver coincidit amb una greu malaltia de sir Walter, a Kellynch cometeren una omissió imperdonable: no van escriure cap carta de condol a Irlanda. Ben aviat aquell oblit cauria sobre el cap del culpable, perquè quan morí la malaurada lady Elliot tampoc no van rebre a Kellynch cap carta de condol i, per consegüent, hi havia prou motius per suposar que els Dalrymple consideraven rompudes les relacions.

Com s’arreglaria aquesta qüestió i com se les apanyarien per ser admesos de nou en qualitat de cosins era el que constituïa el gran problema; i era un problema que, bé que d’una manera més raonable, no deixava de preocupar lady Russell ni el senyor Elliot. Calia conservar els vincles familiars i sempre era convenient buscar les bones companyies. Lady Dalrymple havia llogat una casa, per tres mesos, a Laura Place, on pensava viure refinadament. L’any abans ja havia estat a Bath i lady Russell n’havia sentit a parlar com d’una dona encantadora. Era convenient restablir la relació, sempre i quan això es pogués aconseguir sense cap compromís que anés en detriment dels Elliot.

Sir Walter, però, volgué fer les coses a la seva manera i, finalment, va escriure una pulcra missiva donant àmplies explicacions, testimoniant el seu sentiment i les seves súpliques, a la seva honorable cosina, i per bé que la lletra no va merèixer l’anuència de lady Russell ni del senyor Elliot, féu el seu efecte: arribà la resposta amb quatre ratlles gargotejades per la vescomtessa vídua. «És un gran honor per a mi i tindré molt de gust de veure-us…». Acabat el període de les angoixes, venia el de les grates impressions. Les anaren a visitar a Laura Place i es van veure honorats amb les targes de la vescomtessa vídua de Dalrymple i de la il·lustre senyoreta Carteret, targes que col·locaren al lloc on fossin més visibles, i a partir d’aquell moment, a tothom parlaven de «les nostres cosines de Laura Place» i de «les nostres cosines, lady Dalrymple i la senyoreta Carteret».

A l’Anne li queia la cara de vergonya. Fins i tot si lady Dalrymple i la seva filla haguessin estat unes persones verament agradables, ella igualment s’hauria sentit avergonyida per l’agitació que causaven, però el cas era que es tractava de dos éssers completament anodins. No tenien ni les maneres ni la distinció ni la fina intel·ligència de les persones de condició elevada. Lady Dalrymple era considerada «una dona encantadora» perquè sempre tenia un somriure i una resposta diplomàtica per a tothom. La senyoreta Carteret, molt més insubstancial que la seva mare, era tan poc atractiva i tan toixa que, si no hagués estat pel seu alt llinatge, mai no hauria tingut entrada a Camden Place.

Lady Russell confessava que ella s’havia fet unes altres il·lusions; però, amb tot, «era una amistat que convenia cultivar». I quan l’Anne es va atrevir a donar la seva opinió a l’Elliot, ell estigué d’acord que personalment eren un zero a l’esquerra, si bé sostenia que com a parentes, com a bona companyia i com a centre que serien de la bona societat, tenien el seu valor. L’Anne somrigué i féu:

—Per a mi, la bona companyia, Elliot, és la de les persones intel·ligents, educades i que saben mantenir una conversa; això és el que jo en dic una bona companyia.

—Estàs equivocada —digué l’Elliot afablement—, aquesta no es una bona companyia; aquesta és la millor. Per ser una bona companyia, una persona tan sols ha de tenir un llinatge il·lustre, educació i bones maneres i, respecte a l’educació, no cal filar massa prim. El llinatge i les bones maneres són essencials; una mica d’instrucció no fa pas nosa, ans al contrari, sempre va bé. La meva cosina Anne branda el cap. No hi està d’acord. Ho troba enutjós. Estimada cosina —afegí bo i asseient-se al seu costat—, tens més dret que qualsevol altra dona a trobar fastigós el tracte amb segons qui, però, què en trauràs? Seràs més feliç? No et sembla més encertat freqüentar aquestes bones senyores de Laura Place i treure d’aquesta relació tot el partit possible? Pots estar segura que aquest hivern es mouran entre la flor i nata de Bath i, per tal com el rang és el rang, el fet que se sàpiga que hi esteu emparentats servirà per elevar el to de la teva família (de la nostra família, si m’està permès de dir-ho) i li procurarà aquell grau de consideració social que tothom ha d’anhelar.

—Sí —replicà l’Anne amb un sospir—, sens dubte se sabrà que som parents d’elles! —Aleshores, pensarosa i com si no esperés resposta, afegí—: De fet, em sembla que s’ha fet massa forrolla per aconseguir de relacionar-s’hi. Suposo —i somreia— que sóc la més orgullosa de tots nosaltres; però confesso que em sento avergonyida de veure que la nostra família ha sol·licitat amb tanta ànsia la benevolència d’una gent que ens mira amb la més completa indiferència.

—Perdona’m, estimada cosina, però em sembla que ets injusta en no voler reconèixer les vostres prerrogatives. A Londres, atès el senzill estil de vida que heu adoptat, potser seria com tu dius. Però aquí, a Bath, sir Walter Elliot i els membres de la seva família sempre seran persones estimables i dignes de fer-ne la coneixença.

—Bé, doncs —replicà l’Anne—, aleshores reconec que sóc orgullosa, massa orgullosa per agrair una acollença que depèn tan enterament del lloc.

—M’encanta la teva indignació —féu ell— i la trobo molt natural. Però sou a Bath i l’objecte és de romandre aquí voltats de tots els honors i la dignitat que a sir Walter Elliot li corresponen. Dius que ets orgullosa. Per orgullós em tenen a mi, ho sé, i no voldria pas que fos altrament, perquè el nostre orgull, ben mirat, té el mateix origen, per bé que pugui semblar que és d’una altra mena. Estic segur, estimada cosina —prosseguí parlant en veu baixa, tot i que no hi havia ningú més a la sala—, que existeix un punt respecte al qual pensem de la mateixa manera. Has de convenir amb mi que cada nova amistat que el teu pare farà entre els seus iguals o superiors a ell pot contribuir a allunyar-li els pensaments de certes persones de condició inferior a la seva.

En dir això fitava la cadira que havia ocupat feia un moment la senyora Clay, tot donant amb el seu gest una explicació prou clara del significat dels seus mots; i malgrat que l’Anne no s’avenia a creure que compartien un mateix orgull, es mirava amb més simpatia el seu cosí pel fet que també detestava la senyora Clay i la seva consciència trobava excusable el desig de l’Elliot de procurar al seu pare nombroses i elevades relacions, si això contribuïa a desbaratar els plans de la vídua.