Capítol dinou

Mentre l’almirall Croft passejava en companyia de l’Anne i manifestava el seu desig d’aconseguir que el capità Wentworth anés a Bath, el capità Wentworth ja era en camí. Abans que la senyora Croft no li hagués escrit, ell havia arribat i, la primera vegada que l’Anne sortí a passeig, va tenir ocasió de veure’l.

El senyor Elliot acompanyava les seves cosines i la senyora Clay per Milsom Street. Començava a ploure i, per bé que no era molta l’aigua que queia, bastava per imposar la necessitat de buscar un lloc on les senyores s’hi poguessin aixoplugar, i molta més de la que feia falta perquè la senyoreta Elliot volgués tornar a casa amb el cotxe de lady Dalrymple, que era aturat a la vora. L’Anne, l’Elizabeth i la senyora Clay, doncs, entraren a la pastisseria de la senyora Molland, mentre que el senyor Elliot se n’anava a transmetre la súplica a lady Dalrymple. Tornà tot seguit, havent reeixit a la seva comesa, naturalment: lady Dalrymple tindria molt de gust a dur-les a casa i passaria a buscar-les al cap d’uns minuts.

El cotxe de la lady era un cabriolé en el qual no hi cabien còmodament més de quatre persones. Com que ja hi anaven la senyoreta Carteret i la seva mare, no era raonable pensar que hi poguessin pujar les tres senyores de Camden Place. Respecte a l’Elizabeth, no hi podia haver cap dubte. Si algú s’havia de molestar, no seria pas ella, però es van passar una bona estona mirant de resoldre la qüestió de cortesia que se suscità entre les altres dues. La pluja era insignificant i l’Anne preferia sincerament tornar a peu a casa, acompanyada de l’Elliot. Mes també la senyora Clay trobava que la pluja no era més que un ruixim; amb prou feines si la sentia caure, i les seves botes tenien la sola tan gruixuda!, molt més que no pas les de la senyoreta Anne. En fi, que la seva amabilitat semblava impulsar-la tant com a l’Anne a desitjar que la deixessin tornar amb el senyor Elliot i discutien educadament demostrant tanta generositat i tanta decisió, que els altres no van tenir més remei que intervenir per resoldre la qüestió. La senyoreta Elliot esgrimí l’argument que la senyora Clay ja estava una mica refredada i l’Elliot decidí en última instància que les botes de la seva cosina Anne eren les que tenien la sola més gruixuda.

Acordaren, doncs, que la senyora Clay aniria amb el cotxe; així estaven les coses, quan l’Anne, que seia vora la finestra, va distingir ben clarament el capità Wentworth que caminava carrer avall.

Ningú no va percebre el sobresalt que tingué; però de seguida pensà que era la noia més ximpleta del món, la més inexplicable i absurda! Durant uns minuts no va tornar a veure res. Es tractava, sens dubte, d’una confusió. Estava ofuscada i, quan assolí de recobrar els sentits, veié que les altres continuaven esperant el cotxe i que l’Elliot, sempre tan galant, se n’anava a fer un encàrrec de la senyora Clay a Union Street.

Sentia un impuls incontrolable de guaitar per la porta; volia veure si encara plovia. Per què havia de suposar que era un altre el motiu? El capità Wentworth ja es devia haver perdut de vista. S’alçà de la cadira: obeiria aquell impuls. Les dues meitats del seu ésser devien posseir distints graus de reflexió o, potser, desconfiaven excessivament l’una de l’altra. Ella simplement volia veure si plovia o no. Però es quedà a meitat de camí, immobilitzada per l’entrada del capità Wentworth, que arribava amb un grup de cavallers i de senyores, als quals segurament havia trobat al capdavall de Milsom Street. La sorpresa i la confusió que manifestà ell en veure-la foren més grans que no pas les que ella havia observat mai abans; es va posar vermell com un perdigot. Per primer cop, d’ençà que havia reprès el tracte amb el capità, notava que era ella la que experimentava menys torbació de tots dos; diferència que calia atribuir als breus instants que ella li duia d’avantatge. Els primers efectes de sorpresa, d’ofuscació i d’esglai ja li havien passat, a ella. No obstant això, no estava pas serena. Encara perdurava al seu esperit una impressió dolorosa i plaent alhora, que fluctuava entre el goig i l’amarguesa.

En Frederick se li apropà per parlar-li, mes el diàleg fou breu. El seu capteniment denotava una pregona alteració. Ella no hauria pogut dir si l’havia tractada fredament o amigablement; simplement estava torbat.

Al cap d’una estona, emperò, va tornar a atansar-se-li i li parlà de nou. Bescanviaren preguntes sobre temes d’interès comú; tanmateix, probablement ni l’un ni l’altre no copsava massa bé el sentit de les respostes i l’Anne observava que ell encara estava més desassossegat que als primers moments. Estaven tan a prop l’un de l’altra, que semblava natural que enraonessin amb tota calma i deseiximent; però a ell li resultava impossible. El temps o la Louisa l’havien canviat. Adoptava una actitud estranya. En canvi, tenia molt bon aspecte, sense que res fes suposar que havia sofert cap mal físic o moral. Parlava d’Uppercross, dels Musgrove i fins i tot de la Louisa amb la més absoluta naturalitat; més aviat va dibuixar-se-li al rostre una expressió maliciosa quan en pronuncià el nom. Tot i això, no estava pas tranquil ni aconseguia, per més que feia, simular que ho estava.

No va sorprendre l’Anne, per bé que li va saber greu, observar que l’Elizabeth no el volia reconèixer. S’adonà que ell havia vist l’Elizabeth, que aquesta havia advertit la seva presència, que tots dos s’havien reconegut mútuament. Estava segura que ell esperava que l’Elizabeth el saludés com a un antic conegut; però va haver de sofrir la impressió dolorosa de veure com la seva germana desviava l’esguard amb indiferència glacial.

Arribà, per fi, el cotxe de lady Dalrymple, que l’Elizabeth esperava amb impaciència; un lacai entrà per anunciar-ho. Començava a ploure altre cop; però encara es van demorar el temps suficient, tot xerrant i fent renou, perquè l’escassa concurrència tingués esment que lady Dalrymple havia vingut a buscar la senyoreta Elliot. Per fi, l’Elizabeth i la seva amiga, escortades tan sols pel lacai —car el seu cosí encara no havia tornat—, sortiren de la pastisseria. Després d’observar-les un instant, el capità Wentworth es va tombar devers l’Anne i s’oferí cortesament a acompanyar-la amb un gest, més que no pas amb la paraula.

—Us ho agraeixo molt —respongué—, però no vaig amb elles. Al cotxe no hi ha lloc per a totes. Aniré a peu. M’estimo més caminar.

—Però si plou!

—Oh, no gaire! No em fa res.

—Per bé que vaig arribar tan sols ahir —digué ell, després d’una pausa breu—, ja veieu que m’he equipat com cal per a Bath —i assenyalava un paraigua flamant—. Em plauria que el féssiu servir si esteu decidida a anar caminant. Però em sembla més prudent que em permeteu cridar un cotxe.

De nou l’Anne li expressà la seva gratitud, però va refusar l’oferiment, tot repetint que plovia molt poc, i afegí:

—Sols espero el senyor Elliot, que deu estar a punt d’arribar.

No havia acabat de pronunciar aquests mots, quan entrà el senyor Elliot. El capità Wentworth el va recordar immediatament. No trobava cap diferència entre ell i el cavaller que s’havia aturat a les escales de Lyme per mirar l’Anne amb admiració, llevat de l’aire de suficiència que li prestava la seva posició de parent i amic privilegiat de l’Anne. Entrà apressadament; semblava que no veia ningú més que l’Anne i que no pensava en res més que en ella. Es va disculpar per haver trigat, li sabia greu d’haver-la fet esperar i li suplicava amb ànsia de marxar sense perdre temps, abans no plogués més. Al cap d’un moment sortí l’Anne, de bracet amb l’Elliot, i tan sols va poder, en passar per davant del capità, dir-li «Bon dia» i adreçar-li una mirada dolça i furtiva.

Tan bon punt es perderen de vista, les senyores del grup del capità Wentworth començaren a parlar de la parella.

—Sembla que al senyor Elliot no li desplau la seva cosina.

—Oh, no! Això és clar com l’aigua. No cal rumiar gaire per endevinar com acabarà això. No es mou del costat d’ells; es pot dir que fa vida a casa seva. Quin home més ben plantat!

—Sí, i la senyoreta Atkinsons, que un cop va sopar amb ell a casa dels Wallis, diu que és el jove més simpàtic que mai hagi conegut.

—Doncs, trobo que ella, l’Anne Elliot, és bonica. Ben mirat, és molt bonica. Sé que aquesta no és pas l’opinió general, però a mi m’agrada més que la seva germana.

—Oh, i a mi!

—I a mi també. No hi ha punt de comparació. Però els homes es tornen boigs per la senyoreta Elliot. L’Anne és massa delicada per a ells.

L’Anne li hauria quedat summament reconeguda si, en marxar cap a Camden Place, el seu cosí s’hagués limitat a acompanyar-la sense dir ni una sola paraula. Mai no havia hagut de fer un esforç tan gran per escoltar-lo, i això que no hauria pogut mostrar-se més sol·lícit i galant i que les coses que deia eren sempre interessants: lloances a les virtuts i al bon criteri de lady Russell i enraonades insinuacions adreçades contra la senyora Clay. En aquells moments, però, ella no podia pensar en res més que en el capità Wentworth. No li era possible d’esbrinar quins eren els seus vertaders sentiments ni si sofria o no les conseqüències d’un desengany. I fins que no s’esvaís aquesta incertitud, no podria recobrar la serenitat.

Confiava que, amb el temps, es tornaria més assenyada; però, ai las!, per ara s’havia de confessar que no ho era pas.

Una altra qüestió molt essencial per a ella era saber quant de temps pensava estar-se a Bath el capità Wentworth. O no li ho havia dit o bé ella ho havia oblidat. Potser tan sols hi estava de pas. Però era més probable que hagués vingut per quedar-s’hi una temporada. En aquest cas, com que a Bath tothom es trobava amb tothom, no seria gens estrany que lady Russell el veiés en algun lloc. El recordaria? Què passaria aleshores?

Ella ja s’havia vist obligada a participar a lady Russell el projectat casament de la Louisa Musgrove amb el capità Benwick i li havia costat qui-sap-lo moderar la sorpresa causada per la notícia; i ara, si per casualitat es topava el capità Wentworth, com que la seva noció de l’assumpte no era prou clara, podria caure sobre ell l’ombra d’un nou prejudici.

L’endemà al matí, l’Anne sortí en companyia de la seva amiga i, durant la primera hora de passeig, no va deixar d’estar alerta ni un moment, bé que en va, temorosa de descobrir-lo. Però finalment, quan tornaven per Pulteney Street avall, el va veure a la vorera de la dreta, prou lluny per tenir-lo davant els ulls mentre recorrien gran part del carrer. Hi havia molts homes al seu voltant, molts grups que marxaven en la mateixa direcció, però no era pas possible de confondre’l amb un altre. Instintivament mirà de reüll lady Russell, mes sense sospitar que la seva amiga el podia reconèixer tan aviat com ella. No; no era probable que lady Russell es fixés en ell fins que no fos més a prop. No obstant això, la mirava, ara i adés, inquieta; i quan arribà el moment precís, per bé que no gosà tombar el cap —car sabia que l’expressió del seu rostre la delataria—, s’adonà perfectament que els ulls de lady Russell es van girar exactament devers en Frederick; més: que l’observava intencionadament. L’Anne s’afigurava la poderosa fascinació que en aquells moments exercia el capità sobre lady Russell, com li devia ser difícil de treure-li els ulls de sobre i la sorpresa que devia experimentar en veure que, malgrat haver transcorregut vuit o nou anys i després d’haver viscut el capità en climes llunyans i inclements, encara conservava tots els seus atractius personals.

De sobte, lady Russell tombà el cap. «I ara, què en dirà?».

—Et preguntaràs —féu— en què m’he estat fixant tanta estona; doncs mirava si veia unes cortinetes de què em van parlar anit lady Alicia i la senyora Frankland. Em van ponderar les cortinetes de la sala d’una casa que hi ha en aquella banda, en aquesta part del carrer, com les més boniques i més ben penjades de tot Bath, però no en recordaven el número exacte i he estat mirant de descobrir quina podia ser; però confesso que no n’he vistes cap, de cortines, que responguin a la seva descripció.

L’Anne sospirà, bo i ruboritzant-se, i apuntà als llavis un somriure de compassió i de desdeny, per la seva amiga o per ella mateixa. Allò que més l’enutjava era que, arran d’anar amb tantes previsions i tanta cautela, s’havia perdut l’ocasió propícia de comprovar si ell les havia vistes.

Passaren un parell de dies sense que s’esdevingués res de remarcable. El cercle d’amistats que freqüentava el capità Wentworth no era prou distingit per als Elliot. Aquests es passaven els vespres immersos en l’elegant estupidesa de les reunions privades, que de mica en mica els anaven absorbint. L’Anne, enfastidida d’aquell estat d’estancament, anguniejada per no saber a què atenir-se i sentint-se animosa perquè les circumstàncies no havien posat a prova les seves energies, esperava amb impaciència la tarda del concert. Es tractava d’un concert a benefici d’una persona que era protegida de lady Dalrymple. No cal dir que els Elliot havien d’assistir-hi. Tot feia suposar que seria un bon concert, i el capità Wentworth era molt afeccionat a la música. Si podia parlar-li un altre cop, ni que fossin uns minuts, confiava de treure’n partit, de l’entrevista; i quant a la presència d’ànim necessària per adreçar-se-li, estava segura que no li flaquejaria quan arribaria el moment. El fet que l’Elizabeth se li hagués girat d’esquena i que lady Russell l’havia mirat sense veure’l contribuïa a encoratjar-la; es considerava obligada a prestar-li més atenció.

Uns dies abans havia promès a la senyora Smith que aniria a passar aquella tarda amb ella; però hi va anar en una escapada per demanar-li que la dispensés, bo i prometent que li faria una visita més llarga l’endemà sens falta. La senyora Smith es conformà de molt bon grat.

—Naturalment, dona —digué—. L’única cosa que et demano és que quan vindràs m’ho contis tot. Qui hi aneu?

L’Anne féu una enumeració completa, mentre la seva interlocutora se l’escoltava sense fer cap comentari; però quan s’acomiadaven li va dir, mig seriosament mig maliciosament:

—Bé, desitjo de tot cor que el concert respongui a les teves expectatives i, si pots, no deixis de venir demà, perquè tinc el pressentiment que d’ara endavant em faràs ben poques visites.

Aquests mots intrigaren l’Anne i li van produir una certa confusió; però tenia pressa i, amb aquesta venturosa disculpa, després d’una breu vacil·lació, se’n va anar a corre-cuita.