Capítol set

Al cap de pocs dies van saber que el capità Wentworth ja era a Kellynch i que, després d’haver-lo visitat, el senyor Musgrove no feia més que parlar-ne amb càlids elogis i que l’havia invitat a dinar a Uppercross juntament amb els Croft el cap de setmana següent. Gran fou la contrarietat que experimentà el senyor Musgrove en no haver pogut fixar un dia més proper, de tan impacient com estava per demostrar-li la seva gratitud, per veure el capità Wentworth sota el seu sostre i per obsequiar-lo amb el bo i millor del seu celler. Una setmana faltava, tan sols una setmana, segons els càlculs de l’Anne, perquè arribés el moment en què, suposava, es trobarien tots dos; i ben aviat començà a desitjar que aquell encontre no s’esdevingués abans.

El capità Wentworth va tornar tot seguit la visita de cortesia al senyor Musgrove, i per poc l’Anne no hi va comparèixer a la mateixa hora! Ella i la Mary estaven a punt de sortir cap a la casa gran, on, segons que va saber després, l’haurien trobat inevitablement, quan els ho impedí l’arribada del nen gran, el qual portaven a casa després d’haver sofert una mala caiguda. L’estat de la criatura les obligà a desistir de la visita, però ni enmig de la gran ansietat que experimentaren a causa de l’accident, l’Anne no va poder escoltar amb indiferència les explicacions posteriors, car s’adonà que havia escapat d’una situació ben enutjosa.

Va resultar que el nen s’havia dislocat la clavícula i la contusió de l’esquena era tan forta que arribaren a concebre les idees més alarmants. Fou una tarda de desolació i l’Anne es veié obligada a ocupar-se de tot des del primer moment: enviar a buscar el metge; fer que trobessin i avisessin el pare; confortar la mare i prevenir les seves convulsions histèriques; donar instruccions als criats; allunyar d’allí el més petit i atendre i calmar el pobre accidentat. De més a més tan bon punt hi pensà, va cuitar a enviar l’avís pertinent a l’altra casa, la qual cosa comportà una irrupció de visitants anhelosos i amoïnats més que no pas d’ajudants eficaços.

L’arribada del cunyat fou el primer alleujament per a l’Anne —ell sabria gomboldar més bé la seva esposa— i, la del metge, la segona benedicció del cel. Fins que no arribà el metge i va haver examinat el nen, la mateixa incertitud exagerava llurs temors; sospitaven que la lesió era greu, més ignoraven en quin lloc s’havia produït. Ara, però, la clavícula fou col·locada a la seva posició natural i, per bé que el senyor Robinson palpava i palpava, feia fregues, tenia una expressió greu i parlava reservadament al pare i a la tia, ja tenien esperances que tot aniria bé i estaven disposats a seure a taula amb l’ànim tranquil i assossegat. Moments abans de partir, les dues ties joves del menut van poder desviar la conversa de l’estat de llur nebot per tal de donar informació sobre la visita del capità Wentworth. Un cop en sortiren els pares, encara es van quedar cinc minuts més per expressar amb ardor com n’estaven, d’encantades, amb el capità; el trobaven molt més ben plantat i simpàtic que qualsevol dels xicots que, entre llurs amistats, havien preferit fins aleshores. Que contentes que s’havien posat quan sentiren que el pare l’invitava a quedar-se a dinar! I quina contrarietat quan ell digué que li era impossible d’acceptar! Però, quina alegria altre cop quan, després que el papà i la mamà reiteraren la invitació, ell els havia promès que hi aniria a dinar l’endemà mateix! I havia acceptat amb un aire tan complagut que demostrava haver interpretat justament el motiu d’aquelles atencions. En un mot: que s’havia produït amb una jovialitat tan exquisida que els havia trastornat l’enteniment! I així abandonaren la casa tan reblertes de joia com d’amor i aparentment més preocupades pel capità Wentworth que no pas pel petit Charles.

Aquells comentaris i aquell enartament es repetiren quan, al capvespre, les dues noies tornaren amb el pare per saber com es trobava el nen. El senyor Musgrove, dissipada la inquietud pel seu hereu, pogué corroborar les paraules de les seves filles i afegir les pròpies lloances, convençut que ja no hi havia cap motiu per postergar la invitació al capità, i tan sols deplorava que ells, probablement, no voldrien deixar el petit per acudir a la reunió. Oh, no, res d’abandonar el nen! Tant el pare com la mare estaven massa afectats per l’alarma recent per pensar en una cosa semblant; i l’Anne, contenta de veure que s’alliberava del compromís, no va poder deixar de sumar les seves protestes vehements a les d’ells.

En Charles Musgrove, però, al cap de poca estona manifestava un cert desig d’anar-hi; el nen continuava tan bé i ell tenia tantes ganes de conèixer el capità Wentworth, que potser decidiria d’unir-se a ells a la tarda; no dinaria fora de casa, però bé podria absentar-se’n una mitja horeta. Però la seva muller s’hi oposà resoludament.

—Ah, no, Charles, no consentiré pas que te’n vagis! Pensa si passava qualsevol cosa!

El nen passà una bona nit i l’endemà ja estava més bé. Era qüestió de temps determinar si estava lesionada l’espinada, però el senyor Robinson no havia percebut res que contribuís a fomentar l’alarma i, a conseqüència d’això, en Charles Musgrove començà a pensar que no hi havia cap necessitat de prolongar la seva reclusió. El nen havia de romandre al llit i calia distreure’l de la manera més tranquil·la possible; però, què hi podia fer en aquest cas un pare? Aquesta era missió de les dones i considerava ben absurd que ell, que en res no podia ajudar a la casa, hagués de quedar-se allí tancat. El seu pare desitjava vivament que conegués el capità Wentworth i, per tal com no hi havia motius suficients en contra, hauria d’anar-hi. Tot s’acabà, quan va tornar de cacera, amb l’anunci públic i resolut del seu propòsit d’anar a canviar-se de roba tot seguit per assistir al dinar a l’altra casa.

—El nen no pot estar millor —digué—, per tant acabo de dir al pare que hi aniria i al pare li ha semblat bé. Estant la teva germana amb tu, amor meu, no tinc cap recança d’anar-hi. Tu no t’avindries a deixar-lo, però ja veus que jo no serveixo per a res. L’Anne m’avisarà si passa alguna cosa.

Generalment, marits i mullers arriben en una entesa quan veuen que no té cap sentit discutir. Per la manera d’expressar-se en Charles, la Mary va comprendre que de res no serviria portar-li la contrària. Per això callà fins que en Charles va haver sortit de l’estança; més tan bon punt es quedaren soles, exclamà:

—Ja ho veus! Ens deixen a tu i a mi perquè ens apanyem amb aquesta pobra criatura malalta i en tota la tarda no s’acostarà a nosaltres ni una ànima vivent. Ja sabia que passaria això. És el meu fat! Sempre que passa alguna cosa desagradable, els homes es fan fonedissos, i en Charles no és pas millor que els altres. És insensible! Cal ser molt cor-dur per separar-se del seu pobre fillet, dient que està la mar de bé! Com ho sap, que està bé, o que no pot sobrevenir un canvi sobtat d’aquí a mitja hora? No hauria cregut mai que en Charles fos tan flegmàtic. De manera que ell se’n va a divertir-se i jo, per ser la mare, no em puc moure d’aquí; i això que reconec que sóc la menys indicada per tenir cura del nen. Precisament, per ser la mare, no s’hauria d’excitar la meva sensibilitat. Jo no sóc pas una dona indiferent. Ja vas veure com em vaig posar de nerviosa, ahir.

—Però això va ser tan sols l’efecte del primer moment, la impressió. Ja no tornaràs a posar-te nerviosa. Gosaria dir que no passarà res que ens hagi de trasbalsar. He entès perfectament les indicacions del doctor Robinson i no tinc cap temor. Però, Mary, la veritat és que no m’estranya gens l’actitud del teu marit. Tenir cura d’un malalt no és cosa d’homes, no és de la seva competència. És propi de la mare tenir cura d’un fill malalt; en general els seus sentiments així ho imposen.

—Crec estimar el meu fill com qualsevol altra mare, però no estic segura que a la cambra del malalt sigui més útil jo que en Charles, perquè no serveixo per estar constantment renyant-lo i mortificant-lo, pobret; i tu mateixa ja has vist, aquest matí, que bastava que li digués que s’estigués quiet perquè comencés a esvalotar-se. Els meus nervis no les resisteixen, aquestes coses.

—Però, podries estar tan tranquil·la tota la tarda separada del teu fill?

—Sí; no pot el seu pare? Doncs, per què no hauria de poder jo? La Jemima, que és tan curosa, podria enviar-nos cada hora noves del seu estat. Realment penso que en Charles bé podria haver dit al seu pare que hi aniríem tots. Ara no estic pas més alarmada que ell per la salut del nen. Ahir em vaig esverar molt, però avui ja és una altra cosa.

—Bé, si et sembla que no és massa tard per avisar, podries anar-hi amb el teu marit. Jo em quedaré amb el nen. El senyor i la senyora Musgrove no hi tindran res a dir, si saben que jo sóc aquí amb ell.

—Ho dius de debò? —exclamà la Mary amb els ulls brillants—. Verge santa, has tingut una bona idea, una idea magnífica! Tant és que hi vagi com que em quedi, perquè tampoc no hi faig res, aquí, oi? L’únic que en trec és amoïnar-me encara més. En canvi, tu, que no sofreixes les inquietuds d’una mare, ets la persona més indicada. Tu, del petit Charles, en fas el que vols; a tu sempre et fa cas. Serà molt millor que deixar-lo sol amb la Jemima. Oh, ja ho crec que hi aniré! Podent, sé que tinc el mateix dret d’anar-hi que en Charles, perquè ells tenen moltes ganes que jo conegui el capità Wentworth i sé que a tu no et fa res de quedar-te sola. Has tingut una idea excel·lent, Anne! Aniré a dir-li-ho a en Charles i a vestir-me. Ja saps que ens pots avisar de seguida si fos necessari; però estic segura que no passarà res que t’alarmi. Saps prou bé que no hi aniria si no estigués del tot tranquil·la respecte al meu fill estimat.

Al cap d’un moment trucava a la porta del vestidor d’en Charles i l’Anne, que l’havia seguida escales amunt, arribà a temps de sentir tota la conversa, que la Mary inicià en un to exultant.

—He pensat anar amb tu, Charles, perquè aquí, a casa, no hi faig pas més falta que tu. Ni que em quedés tot el sant dia tancada amb el nen, tampoc no aconseguiria de fer-li fer allò que no vol. Es quedarà l’Anne. L’Anne ha decidit quedar-se a casa i tenir cura del menut. Ella mateixa m’ho ha proposat, de manera que t’acompanyaré, i és la millor cosa que puc fer, ja que no he anat a dinar a l’altra casa des de dimarts passat.

—L’Anne ha estat molt gentil —li contestà el seu marit— i a mi em plauria d’allò més que vinguessis, però em sembla una mica violent això de deixar-la sola a casa perquè tingui cura del nostre fill malalt.

L’Anne arribà a temps de defensar la pròpia causa i s’expressà amb tanta sinceritat que de seguida va convèncer el seu cunyat, el qual, d’altra banda, estava ben disposat a deixar-se convèncer i no tingué cap escrúpol a permetre que mengés tota sola, si bé manifestà el seu desig que anés a reunir-se amb ells al vespre, quan el nen ja s’hauria adormit, i molt amablement s’oferí per venir després a buscar-la. Però no hi va haver manera de persuadir-la; i essent així les coses, al cap d’una estona l’Anne tingué el goig de veure’ls partir plegats i de molt bon humor. Allà anaven, pensava ella, a passar unes hores felices, per estranys que semblessin els fonaments d’aquella felicitat. Quant a ella, restava amb una sensació d’alleujament, com poques vegades havia experimentat. Comprenia que era imprescindible per al nen; i què li importava que en Frederick Wentworth fos tan sols a mitja milla de distància, fent-se agradable als altres?

Li hauria plagut de saber què sentiria el capità quan es trobarien altre cop. Potser indiferència, si hom es podia mostrar indiferent en aquelles circumstàncies. Havia de sentir indiferència o bé desdeny. Si hagués desitjat de veure-la de nou, no hauria trigat tant de temps a anar a buscar-la. Ella al seu lloc hauria cuitat a fer-ho, tan bon punt assolida la seva actual posició independent.

El seu cunyat i la seva germana tornaren encantats del nou amic i de la reunió en general. Hi havia hagut música, cant, converses i rialles; tot admirable. De maneres afables, el capità Wentworth no s’havia mostrat ni tímid ni reservat, com si els hagués conegut de tota la vida. L’endemà al matí sortiria a caçar amb en Charles i vindria a esmorzar, però no a la casa de camp, com fou proposat de primer, ans el van instar a anar a la casa gran, car semblava que ell temia molestar la muller d’en Charles, a causa del nen. En fi, el cas era que, sense saber ben bé com, en Charles s’havia compromès a esmorzar amb ell a casa del seu pare.

L’Anne començava a comprendre. En Frederick volia evitar de veure-la. Va saber que havia preguntat per ella, però de passada, com podia correspondre a una relació superficial, tot demostrant que la coneixia, talment com ella havia fet, i potser inspirant-se en el mateix designi d’evitar la presentació si és que arribaven a trobar-se.

A l’altra casa sempre matinaven més que no pas a la casa de camp i aquell matí la diferència era tan gran, que la Mary i l’Anne tot just començaven a esmorzar quan es presentà en Charles dient que els altres no trigarien a arribar. Ell venia a buscar els gossos; les seves germanes i el capità Wentworth li seguien els passos: les germanes, per visitar la Mary i el nen; el capità, per tal de presentar els seus respectes a la Mary, si no hi havia cap inconvenient, i per bé que en Charles li havia assegurat que l’estat del nen no donava opció a la possibilitat de ser inoportú, el capità Wentworth manifestà que no estaria tranquil si ell no s’avançava a anunciar la seva visita.

La Mary, afalagadíssima per aquella atenció, digué que estaria encantada de rebre’l, mentre que l’Anne era envaïda per un miler de sensacions, de les quals la més tranquil·litzadora provenia de considerar la brevetat del trànsit. I, en efecte, va passar ben aviat. Al cap d’un parell de minuts de l’anunci d’en Charles, comparegueren els altres. Van entrar a la sala. A penes canvià l’Anne una mirada amb el capità Wentworth, una inclinació de cap i una reverència, sentí la seva veu: s’adreçava a la Mary i li deia les paraules de rigor. Digué alguna cosa a les senyoretes Musgrove, tan sols els mots justos per fer planera la situació; la sala semblava plena —plena de persones i de veus—, però al cap de pocs minuts tot havia acabat. En Charles va treure el cap per la finestra: tot estava a punt. El visitant saludà i sortí; també sortiren les senyoretes Musgrove, que tot de sobte decidiren acompanyar els caçadors fins a la fi del poble. La sala quedà buida i l’Anne acabà d’esmorzar com va poder.

«Ja ha passat, ja ha passat! —es repetia una vegada i una altra, amb nerviosa alegria—. El pitjor ja ha passat!».

La Mary li enraonava, però ella no li prestava atenció. L’havia vist. S’havien vist. Un cop més havien estat sota el mateix sostre.

Ben aviat, però, començà a reflexionar, tot procurant de reprimir la seva sensibilitat. Vuit anys, gairebé vuit anys havien passat d’ençà que tot s’havia acabat. Era absurd recaure a l’agitació que aquell lapse havia dissipat! Què no podien fer vuit anys? Esdeveniments de tota mena, canvis, allunyaments, partides, tot, tot quedava comprès en aquell temps; i l’oblit del passat… era tan natural, tan cert! Aquell període comprenia quasi una tercera part de la seva vida.

Ai las, a desgrat de totes les seves reflexions, s’adonava que per als sentiments més pregons vuit anys podien ser poc més que res!

I ara, com calia interpretar els sentiments d’ell? És que desitjava esquivar-la? I de seguida es va reprotxar a si mateixa la ximpleria d’haver-se formulat una pregunta semblant.

En un punt que la seva clara perspicàcia no havia previst quedà ben aviat salvada tota incertitud, car després que les senyoretes Musgrove hagueren tornat i un cop donaren per acabada llur visita a la casa de camp, va rebre de la seva germana la següent informació espontània:

—La veritat és que el capità Wentworth ha estat ben poc galant amb tu, Anne, havent estat tan atent amb mi. Quan han sortit, la Henrietta li ha preguntat què en pensava, de tu, i ell ha dit que estaves tan canviada que no t’hauria reconegut pas.

No entrava als hàbits de la Mary tenir en compte els sentiments de la seva germana, però en aquesta ocasió era del tot inconscient de la ferida que li infligia.

Canviada fins a l’extrem de no reconèixer-la! L’Anne quedà completament abatuda, en silenci, i profundament mortificada. Així era, sens dubte, i ni tan sols podia prendre’s la revenja, perquè si ell havia canviat, no havia estat pas per desmerèixer. Ja s’ho havia dit a si mateixa i no podia pensar d’una altra manera, qualsevulla que fos l’opinió que ell s’hagués format d’ella. No; els anys que li havien arrabassat la joventut i la ufanor li havien atorgat a ell un aspecte més saludable, més baronívol, més atractiu, sense menyscabar ni una sola de les seves qualitats personals. Ella havia vist el mateix Frederick Wentworth de sempre.

Tan canviada que no l’hauria reconeguda! Aquests mots no se li allunyaven del pensament. Amb tot, ben aviat començà a alegrar-se d’haver-los sentit. Produïen un efecte apaivagador: temperaven la seva agitació, l’assossegaven i acabarien, per tant, fent-la més feliç.

En Frederick Wentworth havia emprat aquelles paraules o unes de semblants, però sense sospitar que arribarien fins a ella. L’havia trobada transformada realment i, en un primer moment, expressà allò que sentia. No havia perdonat l’Anne Elliot. Ella l’havia tractat molt malament; l’havia abandonat i defraudat; més: havia demostrat, en fer-ho, una feblesa de caràcter que el seu temperament resolut i confiat no podia suportar. Sota el poder d’una excessiva força de persuasió, l’havia deixat per obediència a una altra persona. Allò havia estat timidesa i pusil·lanimitat.

Ell n’havia estat apassionadament enamorat i, d’ençà d’aleshores, no havia trobat cap altra dona que pogués rivalitzar amb ella; però, llevat de sentir una curiositat natural, no tenia cap desig de tornar-la a veure. L’encantament s’havia romput per sempre.

Ara tenia el propòsit de casar-se. Era ric i, posat en terra, estava ben decidit a establir-se tan bon punt caigués sota una temptació prou forta i mirava, doncs, al seu entorn disposat a enamorar-se amb tota la prestesa que ho permetien un cap clar i un gust fàcil d’acontentar. Allí tenia el cor a la mercè de qualsevulla de les senyoretes Musgrove que pogués atrapar-lo; allí tenia el cor, en un mot, a la disposició de qualsevol noia bonica que li sortís al pas, amb excepció de l’Anne Elliot. Aquesta era l’única excepció que guardava en secret quan, en resposta a les sospites de la seva germana, li deia:

—Sí, aquí em tens, Sophia, decidit a fer una ximpleria. Totes les dones entre quinze i trenta anys poden aspirar a la meva mà. Un poc de bellesa, uns quants somriures, uns mots que exalcin l’armada i sóc home perdut. No és això suficient per a un oficial de marina que no ha tingut prou tractes amb dones per tornar-lo atractiu?

És clar que això ho deia, com bé sabia ella, perquè el contradigués. La seva mirada brillant i altiva denotava la consciència que tenia del seu atractiu i no estava l’Anne Elliot gaire lluny del seu pensament quan, més seriosament, descrivia la dona que per a ell ambicionava. Un esperit ferm i un dolç temperament era el que constituïa el fons d’allò que pretenia de descriure.

—Aquesta és la dona que jo vull —deia—. Em conformaré amb algú una mica inferior a això, però no pas massa. Si faig una ximpleria, no serà per no haver meditat sobre aquesta qüestió més que la majoria dels homes.