Capítol onze

S’acostava el dia del retorn de lady Russell; fins i tot estava fixada la data i, per tal com l’Anne s’havia compromès a unir-se amb ella tan bon punt arribaria, esperava amb impaciència el moment de traslladar-se a Kellynch i començava a pensar de quina manera es veuria afectat pel canvi el seu benestar.

Això la duria al mateix poble on vivia el capità Wentworth; haurien de freqüentar la mateixa església i s’establiria una relació entre totes dues famílies, la qual cosa li semblava un inconvenient; però, d’altra banda, com que el capità passava tantes hores a Uppercross, sortir d’allí era més aviat allunyar-se’n que no pas anar devers ell; així és que, en definitiva, en deixar la pobra Mary per estar-se amb lady Russell, creia que hi sortia guanyant, per aquest concepte, gairebé tant com pel canvi d’ambient domèstic.

L’Anne anhelava que li fos possible evitar de veure el capità Wentworth a Kellynch Hall; aquelles estances havien estat testimonis de les primeres entrevistes i desvetllarien records excessivament dolorosos; però encara la desassossegava més la possibilitat que lady Russell i el capità Wentworth s’arribessin a trobar en algun lloc. No es tenien gens de simpatia i renovar la relació no serviria de res; de més a més, si lady Russell els veia plegats, s’adonaria que en Wentworth tenia un gran domini de si mateix i ella, molt poc.

Aquests eren els punts principals del seu interès en preveure la sortida d’Uppercross, on ja se li feia llarga l’estada. Tot el que havia pogut fer d’utilitat per al petit Charles sempre endolciria la memòria dels dos mesos que hi havia passat, però el nen anava recobrant les forces a poc a poc i res no justificava que s’hi quedés més temps.

Tanmateix, la fi de la visita a Uppercross prengué un tomb que ella mai no s’hauria imaginat. Després de dos dies de no donar senyals de vida, el capità Wentworth aparegué de nou i va explicar la causa de la seva absència.

Una carta d’un amic seu, el capità Harville, arribada per fi a les seves mans, li donà notícia que aquell s’havia instal·lat amb la seva família a Lyme per passar-hi l’hivern i que, per tant, ben bé sense saber-ho, es trobaven encara no a vint milles de distància l’un de l’altre. El capità Harville encara no s’havia refet d’una ferida greu que havia rebut dos anys abans i l’ànsia que tenia en Wentworth de veure’l l’havia impulsat a anar immediatament a Lyme. S’hi havia quedat tan sols vint-i-quatre hores. El descàrrec fou acceptat per complet; els seus sentiments d’amistat foren calorosament encomiats i es produí un corrent de viu interès envers el seu amic. Més: la descripció del bell paisatge dels encontorns de Lyme fou seguida per la reunió amb tanta curiositat que a tots ells se’ls despertà el desig vehement de veure Lyme i, com a conseqüència, va sorgir el projecte de fer-hi una excursió.

La gent jove es moria de ganes de conèixer Lyme. El capità Wentworth parlava d’anar-hi sol altre cop; no eren pas més de disset, les milles que distava d’Uppercross; per bé que ja eren al novembre, encara feia bo; i, en suma, la Louisa, que era la que ho desitjava amb més vehemència, havent-se format el propòsit d’anar-hi i unint al gust de fer el que volia la pruïja meritòria de mantenir els propis designis, contrarià els desigs dels seus pares d’ajornar el viatge fins a l’estiu; i a Lyme hi havien d’anar en Charles, la Mary, l’Anne, la Henrietta, la Louisa i el capità Wentworth.

De primer antuvi el pla havia estat de sortir al matí i tornar al vespre, però el senyor Musgrove, per consideració als cavalls, no ho va consentir; i, ben pensat, en un dia de mitjan novembre no hi havia prou temps per visitar un indret nou, després de descomptar les set hores que, per anar i tornar, exigia l’estat dels camins. Caldria, doncs, passar-hi la nit i no arribarien de tornada fins l’endemà a l’hora de dinar, la qual cosa modificava considerablement el pla inicial. Per bé que tots es reuniren bastant d’hora per esmorzar a la casa gran i partiren puntualment, feia tanta estona que havia tocat migdia quan els dos carruatges —el cotxe del senyor Musgrove, que transportava les quatre senyores, i el tílburi d’en Charles, en què hi duia el capità Wentworth— davallaren pel camí que menava a Lyme i enfilaren un carrer de la ciutat, més rost encara, que amb prou feines tingueren temps d’anar a donar un tomb pels voltants, abans no fugissin la llum i la calor del dia.

Després de buscar allotjament i de demanar el dinar en una de les fondes, la primera cosa que calia fer era anar de dret cap al mar. Eren en una època de l’any massa avançada perquè Lyme pogués oferir alguna mena de diversió o d’espectacles; les cases eren gairebé totes tancades; els hostes havien partit quasi tots; llevat de les que hi residien, amb prou feines si hi restava cap altra família. Mes si res no hi havia que fos digne de ser admirat pel que feia als edificis, la remarcable situació de la ciutat, el carrer principal de la qual semblava precipitar-se a l’aigua; el passeig fins al Cobb, que voreja la bonica i petita badia, i que tan animat es veu en plena estació amb la gent i els banys; el Cobb mateix, amb les seves antigues meravelles i esplèndides novetats, amb la bellíssima formació de penya-segats que s’estén cap a l’est de la ciutat, són panorames que el foraster busca àvidament i molt estrany ha de ser el foraster que no trobi als encontorns de Lyme algun encant que li desperti el desig de conèixer-la millor. Les perspectives dels voltants, entre les quals ressalta Charmouth, amb les seves elevades eroles i extenses planures i, més encara, la dolça i apartada badia, coronada d’obscurs penyals, on els fragments de roca jacents sobre l’arena, converteixen aquell paratge en el lloc ideal per observar els moviments de la marea i per lliurar-se a la plàcida contemplació; els boscatges de l’alegre llogarret d’Up Lyme i, sobretot, Pinny, amb les verdes esquerdes entre les roques d’aspecte romàntic, on els arbres anyencs i els vergers exuberants denoten el pas de moltes generacions d’ençà que els primers al·luvions prepararen el sòl per a aquella vegetació, tot això configura uns paisatges tan meravellosos com ho poden ser els tan famosos de l’illa de Wight. Solament visitant una i altra volta aquests indrets hom pot arribar a apreciar el valor de Lyme.

La colla d’Uppercross, davallant pel carrer desert, format per cases d’aspecte trist, aviat es trobà a la vora del mar. Allí s’aturaren, com sempre s’atura, extàtic, aquell qui, mereixent gaudir de la seva contemplació, arriba de nou al mar, i prosseguiren devers el Cobb, tant per fruir de l’espectacle com per complir l’objecte del capità Wentworth, car allà mateix, al peu d’un antic moll de remota construcció, hi tenien la caseta els Harville. El capità es va separar de la colla per visitar el seu amic, mentre els altres continuaven passejant fins al Cobb, on esperarien que arribés en Wentworth.

No s’havien cansat de meravellar-se i d’admirar i ni tan sols la Louisa no semblava adonar-se de l’estona que feia que s’havien separat del capità, quan el veieren venir devers ells, acompanyat de tres persones més, totes ben conegudes per la descripció que en Wentworth n’havia fet, els quals eren la senyora Harville, el seu marit i el capità Benwick, que vivia amb ells.

El capità Benwick havia estat fins feia poc temps tinent primer del Laconia i les notícies que n’havia donat en Wentworth quan va tornar de Lyme, els calorosos elogis que en féu com a excel·lent xicot i com a oficial sempre mereixedor de la seva més alta estima, que ja havien captat l’estimació de tothom, foren seguits d’una breu narració relativa a la seva vida privada, que el féu singularment interessant als ulls de totes les senyores. Havia estat compromès amb una germana del capità Harville i ara en plorava la pèrdua. Havien passat un parell d’anys tot esperant la fortuna i l’ascens. Arribà la fortuna, car la part del botí que li va correspondre com a tinent fou gran, i també arribà, per fi, l’ascens, però la Fanny Harville no va viure prou per saber-ho. Havia mort l’estiu anterior, mentre ell estava navegant. El capità Wentworth no creia que existís cap home més enamorat d’una dona del que ho havia estat en Benwick de la Fanny Harville, ni que experimentés una aflicció més pregona pel terrible esdeveniment. Considerava que en Benwick era un d’aquests homes que sofreixen amargament i que, dotats d’una gran sensibilitat, tenen un tarannà pacífic, sever i retret, una decidida afecció a la lectura i una inclinació per les ocupacions sedentàries. Acabà la dramàtica relació tot dient que l’amistat entre aquell home i els Harville semblava haver crescut, si això era possible, amb motiu del succés dolorós que havia destruït totes llurs esperances d’establir un parentiu, i va dir que el capità Benwick ja vivia amb ells de manera permanent. En Harville havia llogat aquella casa per mig any, car els seus gustos, la seva salut i la seva fortuna l’impulsaren a buscar una residència econòmica i situada vora el mar; això sense comptar que la bellesa de la contrada i el recolliment propi de Lyme durant l’hivern semblaven perfectament adequats a l’estat d’ànim d’en Benwick. La simpatia i el sentiment d’afecte que despertà envers el capità Benwick foren extraordinaris.

«I amb tot —es digué l’Anne, mentre sortien a l’encontre dels altres— potser no té el cor tan adolorit com el tinc jo. No puc pas creure que hagi apagat les esperances per sempre. És més jove que jo; més jove quant a sentiments, si no per l’edat; més jove com a home. Ell es conhortarà i serà feliç amb una altra».

S’uniren els dos grups i es feren les presentacions de rigor. El capità Harville era un home d’alta estatura, bru, de semblant afectuós i dolç; coixejava una mica; i a causa de les enèrgiques faccions i de la manca de salut, semblava més vell que el capità Wentworth. En Benwick representava ser el més jove de tots tres i, comparat amb els altres, era un home baix. Tenia un rostre agradable i un aire melangiós, que li esqueia, i es retreia de la conversa.

El capità Harville, per bé que no s’igualava al capità Wentworth en les seves maneres, era tot un cavaller, franc, efusiu i amable. Malgrat no ser tan fina com el seu marit, la senyora Harville posseïa, emperò, la mateixa bondat de sentiments; res no podia ser més plaent que llur desig de considerar-los tots com a amics propis, pel fet de ser-ho del capità Wentworth, ni res no podia ser més grat que l’amable hospitalitat de llurs precs perquè acceptessin d’anar a sopar amb ells. L’excusa d’haver encarregat ja el sopar a la fonda fou acceptada per fi a contracor, però es mostraren gairebé ofesos perquè el capità Wentworth, en dur-los a Lyme, no havia donat per descomptat que anirien a sopar a casa seva.

Tan gran era l’afecte que demostraven al capità Wentworth amb tots aquests detalls i tan falaguera i encantadora aquella singular hospitalitat (que res no tenia a veure amb l’estil habitual de fer i de rebre invitacions ni amb els convits de compromís i d’ostentació), que l’Anne començà a témer que no li convenia fomentar el tracte amb els amics d’ell; perquè, pensava ella: «Tots aquests haurien estat amics meus». I va haver de fer un gran esforç per no caure en el descoratjament.

En tornar del Cobb, entraren a la sala dels Harville i trobaren les estances tan petites, que solament un esperit capaç de brindar-ho tot de cor les podia considerar capaces d’albergar tanta gent. L’Anne mateixa es va quedar uns moments parada; però la seva sorpresa de seguida fou substituïda per l’agradable sensació que li causava la contemplació dels encertats arranjaments i dels enginyosos recursos desplegats pel capità Harville per tal de treure d’aquell espai tot el partit possible, reparar les deficiències dels mobles i protegir les portes i les finestres contra les tempestes hivernals que eren d’esperar. L’examen de la varietat d’objectes que constituïen el parament, en què contrastaven els atuells d’ús corrent, proveïts pel propietari, amb alguns treballs excel·lents realitzats amb fustes de rares espècies i amb un bon nombre de valuoses curiositats procedents dels països llunyans que en Harville havia visitat, era molt més una diversió per a l’Anne. L’íntima relació de tot allò amb la professió del cap de casa, el fet de ser part de la seva vida laboriosa, la influència que denotava en els seus costums i l’ambient de pau i de ventura domèstiques que s’hi respirava li desvetllaven sensacions de satisfacció.

El capità Harville no era pas lector, però havia concebut i construït una bonica prestatgeria, que contenia una bona col·lecció de volums bellament relligats, pertanyents al capità Benwick. La coixesa d’en Harville el privava de fer segons quins treballs; però el seu esperit laboriós i el seu enginy sempre semblaven trobar alguna ocupació o altra dins la casa. Dibuixava, envernissava, fusterejava, encolava, fabricava joguines per a la canalla, forjava noves agulles de teixir xarxes i hams amb formes originals i, quan no tenia res a fer, s’asseia en un racó a adobar les seves grans xarxes de pesca.

En sortir al carrer, l’Anne tenia la impressió que en aquella casa regnava una gran felicitat. La Louisa, que anava al seu costat, no podia contenir les exclamacions d’admiració i de goig, inspirades pel caràcter dels membres de l’armada: llur culte a l’amistat, llur esperit de confraternitat, llur franquesa, llur rectitud; proclamava la seva convicció que els mariners eren els homes de més vàlua i braó de tot Anglaterra i sostenia que ningú no comprenia la vida millor que ells ni existia cap casta d’homes més dignes de respecte i d’amor.

Retornaren a la fonda per tal de canviar-se de roba i sopar. Tan bé els havien sortit les coses fins en aquell moment, que tot ho trobaven perfecte; en canvi, els amos de la fonda no feien més que excusar-se, perquè estaven fora de temporada, mai no passava ningú per Lyme i no esperaven viatgers.

A hores d’ara l’Anne s’adonava que era capaç de fer el cor dur quan es trobava vora el capità Wentworth més enllà del que mai havia imaginat, de manera que el fet d’estar ara asseguda a la mateixa taula que ell i tot aquell canvi de cortesies superficials (mai no passaven d’això) pròpies del cas no li causaven cap efecte.

Les nits eren massa fosques perquè les senyores haguessin pensat a tornar-se a trobar abans de l’endemà al matí. El capità Harville, però, els havia promès que aniria a passar-hi una estona en havent sopat i va arribar, en efecte, acompanyat del seu amic, la qual cosa ningú no se l’esperava, car tots havien tingut la impressió que el capità Benwick se sentia cohibit en presència de tanta gent desconeguda. Tanmateix, s’hi aventurava de nou, per bé que el seu estat d’ànim no s’acomodava a la xerinola que feia la colla en general.

Mentre els capitans Wentworth i Harville menaven la conversa en una banda de la sala i els records del passat els fornien d’anècdotes en abundància per entretenir els altres, a l’Anne li havia tocat de seure gairebé a part amb en Benwick i, seguint un sincer impuls de l’esperit, va fer un esforç per establir-hi conversa. En Benwick es mostrava abstret i propens a la nostàlgia, però la dolça expressió de l’Anne i la seva simpatia de seguida van fer efecte i ella no va trigar a veure recompensats els seus esforços. En Benwick era, evidentment, un jove afeccionat a la lectura, especialment de poesia, i ella unia, a la convicció de fer-li un favor en brindar-li l’avinentesa de parlar de temes que probablement no interessaven als habituals companys d’ell, l’esperança de ser-li verament útil si li donava alguns consells respecte al deure i a la conveniència de lluitar contra l’aflicció, una qüestió que sorgí d’una manera natural al curs de la conversa. Car, si bé era tímid, no semblava pas reservat i més aviat feia la impressió que li agradava esplaiar-se, tot afluixant la seva continència habitual. Després de parlar de poesia, del seu actual període de floridesa i de contrastar les opinions respectives sobre els poetes més rellevants, tot tractant d’establir si calia preferir Marmion a The Lady of the Lake^[1] i el lloc que corresponia a Giaou i a The Bride of Abydos^[2]; després d’insistir, de més a més, respecte a la prosòdia de Giaour, en Benwick es manifestà tan familiaritzat amb tots els tendres cants d’un poeta com amb les descripcions patètiques dels dolors desesperats de l’altre; recità amb un accent tan apassionat els versos que descrivien vivament un cor partit o una ànima destrossada per l’infortuni i semblava tan ansiós de ser comprès, que ella s’aventurà a aconsellar-li que no sempre llegís solament poesia, bo i afegint que era una llàstima que la poesia tan sols pogués ser dolçament assaborida per aquells que eren realment capaços de comprendre-la a fons, i que els únics esperits vigorosos que podien apreciar-la verament eren precisament els que havien d’adelitar-s’hi amb moderació.

Com que les al·lusions a la situació d’en Benwick, en comptes d’augmentar-li l’angoixa, semblava que li feien bé, l’Anne se sentí encoratjada a prosseguir i, advertint la pròpia superioritat mental, s’atreví a recomanar-li una dosi més gran de prosa a les seves lectures diàries. Ell li demanà que concretés una mica més i l’Anne va esmentar les obres dels nostres millors moralistes, els reculls de cartes així com les memòries de personatges exemplars i de caràcter forjat en el sofriment que en aquell moment jutjà adequades per revifar i enfortir el seu ànim, mitjançant les excelses màximes que contenien i els edificants casos de moral i religiosa conformitat que relataven.

El capità Benwick escoltava atentament i semblava complagut per l’interès que hom li concedia; i, per bé que donà entenent, amb un moviment de cap, la poca fe que tenia en l’eficàcia d’aquells llibres per a una pena com la seva, es va apuntar els títols de les obres que ella li recomanava, bo i prometent que les aconseguiria i les llegiria.

En acabar la vetllada, l’Anne no pogué deixar de somriure davant la idea d’haver vingut a Lyme a predicar resignació i paciència a un jove que mai no havia vist abans; però també va haver de reconèixer, després d’una reflexió més seriosa, que, talment com molts d’altres grans moralistes i predicadors, havia desplegat la seva eloqüència sobre un punt en què la pròpia conducta no podria resistir un examen sever.