Capítol vint

Sir Walter, les seves dues filles i la senyora Clay foren els primers d’arribar als salons on tindria lloc el concert i, per tal com havien d’esperar lady Dalrymple, se situaren a tocar d’un dels escalfapanxes de la sala octogonal. De sobte s’obrí la porta de nou i va entrar el capità Wentworth; venia tot sol. L’Anne, que era la qui es trobava més a prop seu, avançà una passa i li adreçà la paraula sense perdre un instant. Ell semblava disposat a fer una mera inclinació de cap i passar de llarg, però l’atenta salutació de l’Anne el desvià de la línia recta i el va menar devers ella. Un cop al seu costat, el capità la saludà al seu torn, a despit de la presència imposant del pare i la germana al fons. El fet de trobar-se aquests a darrer terme, precisament, afavoria els propòsits de l’Anne; no es va preocupar de les mirades que podien clavar-li, car estava decidida a realitzar allò que estimava procedent.

Mentre tots dos enraonaven, l’Anne sentí el murmuri dels mots que bescanviaren el seu pare i l’Elizabeth i, per bé que no va poder copsar el que deien, n’endevinà el sentit. En veure que el capità Wentworth feia una reverència, comprengué que el seu pare havia considerat oportú dispensar-li amb el mateix gest l’honor d’haver-lo reconegut i, encara, de cua d’ull, va poder advertir que també l’Elizabeth es dignava saludar-lo amb una lleu inclinació del cap. Tot això, bé que tard, a contracor i acomplert de mala gana, era millor que res i ella es va sentir més animada.

Després de parlar del temps, de Bath i del concert, la conversa començà a decaure, de tal manera que l’Anne esperava que el capità s’acomiadaria d’un moment a l’altre. No ho va fer, però; semblava no tenir cap pressa de separar-se d’ella i, tot seguit, amb renovat entusiasme i un lleuger somriure, ell digué:

—Amb prou feines si ens hem vist d’ençà d’aquell dia a Lyme. Temo que deveu haver sofert molt a causa d’aquell sobresalt i, més encara per l’esforç que vau haver de fer per sobreposar-vos al mateix moment.

Ella li assegurà que no havia sofert pas gens a conseqüència de tot allò.

—Va ser una hora nefasta —digué ell—, un dia funest. —I es va passar la mà pels ulls, com si encara el turmentés el record. Però al cap d’un instant afegí, somrient de nou—: Aquell dia, però, ha produït alguns efectes… Ha tingut certes conseqüències que disten molt de ser infortunades. Quan vau tenir la presència d’esperit suficient per suggerir que en Benwick era la persona adient per anar a buscar un metge, poc us podíeu pensar que, amb el temps, ell seria la persona més interessada en el restabliment de la Louisa.

—Ben cert que no. Però em sembla… Espero que formaran una parella ben feliç. Tots dos tenen bons principis i un caràcter excel·lent.

—Sí —respongué en Wentworth, sense mirar-la de fit—, però aquí, penso jo, s’acaba la semblança. Desitjo amb tota l’ànima que siguin feliços i m’alegro sincerament que totes les circumstàncies els afavoreixin. No han de superar cap dificultat a la llar, cap oposició, cap prejudici ni cap dilació. Els Musgrove es guien per les pròpies inclinacions, d’una manera franca i afectuosa, i tan sols anhelen amb el seu tendre cor de pares el bé de les seves filles. Tot això els ajudarà molt, moltíssim, a ser feliços, molt més potser que…

Emmudí. Semblà assaltar-lo un record sobtat; se sentia dominat per la mateixa tendra emoció que enrojolava les galtes de l’Anne i l’obligava a fixar la vista a terra. Després d’escurar-se la gorja, emperò, prosseguí:

—Confesso que em sembla advertir entre ells una diferència, una disparitat massa marcada, en un aspecte tan essencial com ho és l’intel·lectual… Jo veig la Louisa Musgrove com una noia dolça, afectuosa i no mancada d’enteniment. Però en Benwick és alguna cosa més. És un home intel·ligent i culte i no haig de negar la sorpresa que m’ha produït el seu enamorament. Si aquest hagués estat conseqüència de la gratitud, si hagués començat a estimar-la per haver cregut que ella el preferia a un altre, seria una altra cosa. Però no hi ha res que em faci suposar que s’ha esdevingut així. Al contrari, tot fa suposar que ha estat un sentiment perfectament espontani, natural, que ha nascut en ell, i és això el que em sorprèn. Un home com ell, en la seva situació! Amb el cor ferit, quasi destrossat! La Fanny Harville era un ésser excepcional i, el seu amor per ella, una vertadera passió. Un home no es pot sobreposar mai després d’haver sentit una devoció tan gran per una dona així! No hauria de poder… No pot ser.

Ara bé, fos perquè considerava que el seu amic havia aconseguit de sobreposar-se o per algun altre motiu, el capità va callar. L’Anne, que, a desgrat de l’agitació amb què aquest pronuncià l’última part del monòleg i malgrat els diversos sorolls que s’havien produït a la sala i els cops incessants de la porta i de la remor de les converses, havia percebut clarament totes les paraules, se sentia trasbalsada per una deliciosa confusió, que la feia respirar anhelosament i experimentar en un moment mil sensacions distintes. El seu estat d’ànim no li permetia posar-se a discutir sobre aquell tema; tanmateix, al cap d’una pausa breu, impulsada per l’afany d’enraonar i no volent que canviés totalment la conversa, tan sols la desvià fins al punt de dir:

—Us hi heu passat una bona temporada, a Lyme, segons crec.

—Uns quinze dies. No podia pas marxar fins a tenir la certesa que la Louisa estava guarida. L’accident em va afectar massa dolorosament perquè pogués tranquil·litzar-me de seguida. Va ser culpa meva… Meva solament. Ella no s’hauria obstinat d’aquella manera, si jo no m’hagués mostrat tan condescendent. Els encontorns de Lyme són d’una bellesa corprenedora. Els vaig recórrer a peu i a cavall i, com més els coneixia, més coses admirables hi descobria.

—A mi m’agradaria molt tornar a Lyme —digué l’Anne.

—De veres? Mai no hauria dit que haguéssiu trobat res a Lyme capaç d’inspirar-vos un desig semblant. L’esgarrifor i les angoixes que hi heu passat, la fatiga moral, l’esforç que heu hagut de fer per conservar la presència d’esperit! Jo juraria que les últimes impressions que vau rebre a Lyme devien ser molt desagradables.

—Les darreres hores van ser, en efecte, molt penoses —replicà l’Anne—, però un cop passat el moment de dolor, el record que en queda no és pas amarg. Un no estima menys un indret perquè hi ha sofert, si no és que tot ha estat sofriment i res més que sofriment… I aquest no és pas el cas. A Lyme només les dues últimes hores van ser d’inquietud i d’ànsia, però les anteriors em van proporcionar un gran goig. Tanta novetat i tanta bellesa! La veritat és que jo he viatjat tan poc, que cada lloc que visito per primer cop el trobo interessant… Però realment Lyme és molt bonic i, en general —va poder dir tot ruboritzant-se arran de certs records—, les impressions que en conservo són d’allò més grates.

En aquells moments, es va obrir la porta d’entrada novament i aparegueren les persones que estaven esperant. «Lady Dalrymple, lady Dalrymple!», foren els mots que anaren de boca en boca en un joiós murmuri a sir Walter, amb tota la sol·licitud compatible amb una ansiosa elegància, anà a l’encontre de la gran dama, seguit per les dues dones. Lady Dalrymple i la senyoreta Carteret, escortades pel senyor Elliot i el coronel Wallis, que s’esqueien a arribar al mateix temps, entraren a la sala. Els altres se’ls uniren i formaren un grup en el qual l’Anne es trobà obligadament inclosa. No va tenir més remei que separar-se del capità Wentworth. La interessant, la interessantíssima conversa havia de quedar interrompuda durant un cert temps; mes la contrarietat era insignificant comparada amb el goig que li omplia el pit! Durant els últims deu minuts havia pogut conèixer més a fons els sentiments del capità envers la Louisa, i els seus sentiments en general, del que mai s’hauria imaginat! Es lliurà a les exigències de la reunió, a les atencions pròpies del moment, experimentant una exquisida complaença, bé que posseïda d’una intensa agitació. Tot ho veia a través de l’excel·lent humor que l’animava. Les idees i sensacions que la passada conversa li havia infós a l’esperit la predisposaven a mostrar-se cortesa i amable amb tothom i a compadir qualsevol que no fos tan feliç com se sentia ella.

Les dolces emocions que la dominaven s’apaivagaren lleument quan, en desprendre’s del grup per acostar-se de nou al capità Wentworth, va veure que aquest se n’havia anat. Encara va ser a temps de veure’l entrar a la sala de música. Se n’havia anat… Havia desaparegut; sentí una momentània decepció. Però ja es tornarien a trobar. Ell la buscaria… La trobaria abans d’acabar-se el concert… De moment, potser valia més que estiguessin separats. L’Anne necessitava una mica de temps per ordenar els seus records.

En aparèixer poc després lady Russell, el grup es va reunir i ja no restava més que posar-se en moviment per entrar a la sala del concert. I així ho feren, procurant de cridar l’atenció, de provocar comentaris i de molestar la gent tant com podien.

Eren tan felices l’Elizabeth i l’Anne quan entraren al saló! L’Elizabeth, de bracet amb la senyoreta Carteret i contemplant l’ampla esquena de la vescomtessa vídua de Dalrymple, ja no podia desitjar res més; i l’Anne… Però seria ultratjar la ventura de l’Anne comparar-la amb la de la seva germana. Mentre que la d’aquesta tenia l’origen en una vanitat egoista, la de l’Anne s’inspirava en un sentiment d’amor generós.

L’Anne no veia res, ni tan sols s’adonava de l’esplendor de la sala. La seva felicitat naixia al fons del seu ésser. Li brillaven els ulls i tenia les galtes enceses, però ella no ho sabia. El seu pensament es concentrava en els detalls de la mitja hora darrera i, mentre cercaven llurs seients, va deixar volar la fantasia a l’entorn d’aquell fet. El tema que havia elegit el capità, les seves expressions i, sobretot, el gest i l’esguard no podien ser interpretats més que en un sentit ben clar i precís. El concepte que tenia en Wentworth respecte a la inferioritat de la Louisa Musgrove —concepte que semblava interessat a deixar ben establert—, la seva estranyesa davant l’afecció del capità Benwick, concebuda com un impuls natural incontenible, aquelles frases començades que no podia acabar, aquells ulls esquius i aquelles mirades tan significatives; tot, tot demostrava que el seu cor retornava per fi cap a ella: aquella ira, aquell rancor, aquell defugiment s’havien esvaït. I no eren pas substituïts per un simple sentiment d’amistat i de consideració, sinó per la tendra remembrança del passat; sí, alguna cosa hi havia de l’antic afecte. Ella no es podia explicar de cap altra manera aquella transformació tan profunda. Sens dubte, ell l’estimava.

Aquests pensaments i les visions que li inspiraven la tenien tan capficada que la seva capacitat d’observació restava anul·lada i, així, deixava vagar l’esguard per la sala sense entrellucar el capità, sense ni tan sols tractar de descobrir-lo. Quan acabaren de distribuir els seients i un cop s’hagueren acomodat definitivament, l’Anne va mirar al seu voltant, per veure si casualment en Frederick es trobava en aquella mateixa banda de la sala, però no hi era; els seus ulls no el van poder destriar enlloc i, per tal com ja començava el concert, es va haver d’acontentar a ser feliç, de moment, d’una manera relativa.

El grup s’havia dividit entre dos bancs contigus; l’Anne seia al de davant i, el senyor Elliot, amb l’ajuda del seu amic Wallis, se les va compondre de manera que s’assegué al costat d’ella. La senyoreta Elliot, situada entre les seves cosines i afalagada per la galanteria del coronel Wallis, estava encantada.

L’estat d’ànim de l’Anne la predisposava a gaudir de la vetllada i trobava prou motius de distracció. Posseïa sensibilitat per apreciar els passatges emotius i disposició per fruir dels més alegres; prestava atenció a la tècnica i sabia ser pacient quan alguna peça es feia avorrida. Mai no li havia plagut tant un concert, sobretot la primera part. Quan aquesta s’acabà amb una cançó italiana, durant l’interval explicà a l’Elliot el significat de la lletra, tot seguint l’original en un programa que tenien al davant.

—Aquest és, si fa no fa, el sentit —digué— o, més ben dit, el significat dels mots, perquè del sentit d’una cançó d’amor italiana no cal parlar-ne… Però això és el que vol dir, segons que em sembla, car no domino gaire la llengua italiana.

—Sí, sí, prou que ho veig. És evident que no en saps ni un borrall. El teu coneixement de l’idioma tan sols et permet de traduir directament aquests versos enrevessats, amb tot de transposicions i talls, a un anglès clar, comprensible i elegant. No cal que diguis res més sobre la teva ignorància. Aquesta n’és una prova patent.

—Accepto el teu amable compliment, però t’asseguro que tindria molta por si m’havia d’examinar una persona versada en la matèria.

—He tingut el plaer de visitar Camden Place prou sovint —replicà ell— per saber alguna cosa tocant a la senyoreta Anne Elliot i la considero massa modesta perquè la gent, en general, s’adoni dels seus mèrits i incomparablement més modesta del que és corrent entre les dones.

—Déu meu, quina vergonya! No m’afalaguis tant. No recordo què ve ara —féu, consultant el programa.

—Potser conec aspectes de la teva personalitat —digué l’Elliot parlant en veu baixa— de fa més temps que tu no et penses.

—Ah, sí? Com és això? Tan sols pot ser d’ençà que vaig arribar a Bath, com no sigui que haguessis sentit a parlar de mi a la meva família.

—Et coneixia d’oïda abans que vinguessis a Bath. He sentit comentaris de persones que et coneixen íntimament. Fa molts anys que sé com ets. El teu tarannà, les teves aptituds, els teus mèrits, les teves maneres, tot això m’ho han descrit i ho tinc molt present.

L’esperança que tenia l’Elliot de despertar el seu interès no es veia defraudada. Ningú no es pot resistir al suggestiu encant d’aquesta mena de misteris. El fet que temps enrere unes persones desconegudes haguessin fet la seva descripció a algú que havien conegut recentment no era una cosa que es pogués prendre amb indiferència i l’Anne experimentava una gran curiositat. Li va fer preguntes, l’instigà amb afany vivíssim, però tot fou debades. Ell escoltava encantat l’interrogatori, però no volia dir res.

—No, no… En un altre moment, potser; però no pas ara.

No volia, per ara, donar noms; però li podia assegurar que així havia estat. Feia molts anys que havia sentit a parlar de tal manera de la senyora Anne Elliot que, havent-se format un concepte elevadíssim de les seves qualitats i perfeccions, sentia una delerosa curiositat de conèixer-la.

L’Anne pensava que l’única persona que podia haver parlat d’ella en termes favorables feia anys era el senyor Wentworth, de Monkford, el germà del capità Wentworth. Potser l’Elliot l’havia tractat, però no es va animar a formular-li la pregunta.

—El nom d’Anne Elliot —prosseguí ell— fa temps que sona dolçament a les meves orelles. Fa temps que exerceix sobre la meva fantasia un poderós encís i, si gosava, mussitaria el meu íntim anhel: que mai no canviïs de cognom.

Aquesta, o uns de semblants, foren els mots que l’Anne va creure sentir; però quan encara no havia acabat d’escoltar-los, la seva atenció es va concentrar en unes altres paraules que sentí darrere seu, el sentit de les quals la va intrigar fins al punt de considerar banal tota altra cosa. El seu pare i lady Dalrymple enraonaven entre ells.

—Un home ben plantat —sentí que deia sir Walter—, realment ben plantat.

—Sens dubte és un galant xicot! —féu lady Dalrymple—. A Bath se’n veuen pocs com ell. Deu ser irlandès.

—No. Precisament en conec el nom. Hi tinc una relació de pura cortesia. Es diu Wentworth, el capità Wentworth de l’armada. La seva germana es va casar amb el meu llogater de Somersetshire, en Croft, que viu a Kellynch.

Abans que sir Walter hagués arribat en aquest punt, els ulls de l’Anne ja havien descobert el capità Wentworth, que, voltat d’altres cavallers, s’estava dret a curta distància. Just al moment que li clavà la mirada, semblava que ell desviava la seva. Les aparences així ho indicaven. L’Anne havia fet tard i, durant tota l’estona que va gosar observar-lo, ell no va tornar a mirar-la. El concert, però, prosseguia i l’Anne es va veure obligada a prestar atenció a l’orquestra i a mirar cap endavant.

Quan l’Anne l’esguardà de bell nou, en Frederick ja havia canviat de lloc. Ni que hagués volgut, no hauria pogut apropar-se a l’Anne, car ella estava reclosa entre la gent; però hauria volgut, si més no, canviar mirades amb ell.

La insinuació de l’Elliot l’angoixava. Ja se li havien passat les ganes de parlar-li i hauria donat qualsevol cosa per no tenir-lo al costat.

Havia acabat la primera part i l’Anne esperava que amb aquest motiu es produiria un canvi favorable. Després d’un breu silenci entre el públic, algunes persones decidiren anar a prendre el te. L’Anne fou una de les poques que resolgueren quedar-se i restar al seu lloc, en companyia de lady Russell; però tenia la satisfacció d’haver-se desempallegat de l’Elliot i, fossin quins fossin els seus recels, arran de la presència de lady Russell, no pensava pas estar-se de conversar amb el capità Wentworth, si en tenia l’avinentesa. L’expressió de lady Russell li indicava clarament que ja l’havia vist.

Amb tot, ell no venia. De vegades a l’Anne li feia l’efecte que el distingia a distància, més no acabava d’atansar-se. L’anhelat interval anava passant sense cap resultat. Retornaren els altres; la sala es va omplir de nou i foren ocupats els bancs. Una altra hora de plaer o de martiri havia de transcórrer; una altra hora de música havia de provocar delectació o badalls, segons que l’afecció fos sincera o fingida. Per a l’Anne seria, sens dubte, una hora d’intensa inquietud. Comprenia que li recaria abandonar la sala sense veure el capità Wentworth altre cop, sense bescanviar amb ell una mirada amistosa.

Quan tornaren a seure, es van produir alguns canvis, que van permetre que l’Anne se situés en una posició més favorable. El coronel Wallis no va voler seure i l’Elliot fou invitat per l’Elizabeth i la senyoreta Carteret a ocupar un espai entre totes dues, d’una manera tan insistent que no s’hi podia negar, i pel fet d’haver abandonat llurs llocs alguns espectadors i mercès als propis estratagemes, l’Anne aconseguí de situar-se molt més a prop de l’extrem del banc que abans i més a l’abast, per tant, de qualsevol que anés pel passadís. En fer-ho, però no va poder deixar de comparar-se amb la senyoreta Larolles^[4], la inimitable senyoreta Larolles; mes ho va fer, això no obstant, i no pas amb més bon resultat. Tanmateix, a còpia d’anar ocupant dissimuladament els llocs que abandonaven els veïns fatigats, es trobà al cap mateix del banc abans d’acabar-se el concert.

Tal era la seva situació, amb un espai vacant al costat, quan el capità Wentworth aparegué de nou. El va veure ben a prop. Ell també la mirava, però estava seriós i semblava indecís i, sols molt lentament, va arribar prou a prop per poder parlar-li. Ella comprengué que li passava alguna cosa. El canvi era evident. La diferència entre l’actitud d’ara i la que havia adoptat a la sala octagonal era sorprenent. Quina podia ser-ne la causa? Va pensar en el seu pare, en lady Russell. Li hauria clavat alguna mirada hostil? Ell començà a parlar del concert, fredament, tan fredament que recordava el capità Wentworth d’Uppercross. Se’n confessà defraudat; ell esperava que les cançons serien millors i, per fi, declarà que ja tenia ganes que s’acabés. L’Anne sortí a defensar els executants amb tanta ponderació i discutí les opinions del capità amb tan discreta tolerància, que l’expressió d’ell s’endolcí i, en replicar-li, gairebé somreia. Continuaren enraonant uns minuts més, persistint durant tota l’estona aquella amorosívola expressió al rostre del capità, i fins i tot llambregava el banc, com si busqués un lloc on seure. En aquell moment l’Anne es tombà, car algú li tocava el muscle. Era l’Elliot, que tot excusant-se li suplicava que altre cop traduís una cançó italiana, perquè la senyoreta Carteret volia tenir una idea del que cantarien tot seguit. L’Anne no s’hi va poder negar, però mai no li havia dolgut tant accedir per cortesia a una exigència semblant.

Inevitablement va haver de dedicar-hi uns quants minuts, per bé que tan pocs com li fou possible; i quan, un cop alliberada del compromís, es va tombar, veié que el capità Wentworth se li acostava per acomiadar-se, en forma precipitada i amb posat greu. Volia desitjar-li bona nit; ja se n’anava; havia d’arribar a casa seva com més aviat millor.

—És que la pròxima ària no paga la pena de quedar-se? —li preguntà l’Anne, sobtadament assaltada per una sospita, que redoblà el seu desig d’infondre-li ànim i esperança.

—No! —replicà ell vivament—. Aquí no hi ha res perquè valgui la pena que em quedi.

Estava gelós de l’Elliot! No calia buscar cap altra explicació. Al capità Wentworth li feia gelosia l’atenció que ella li dedicava! Qui ho hauria dit una setmana enrere o tres hores abans? Per un moment, experimentà una joia indescriptible. Però, ai las!, de seguida li passaren pel cap uns altres pensaments de naturalesa distinta. Com podria dissipar aquella gelosia? Com s’ho faria perquè copsés la veritat? De quina manera, ateses les peculiars circumstàncies desfavorables, podria ell arribar a conèixer els seus vertaders sentiments? Les atencions de l’Elliot constituïen per a ella un penós obstacle. El mal que havien causat era incalculable.