Capítol dotze

L’Anne i la Henrietta, que foren les més matinadores l’endemà al matí, convingueren de fer una passejada fins al mar abans d’esmorzar. Arribaren a la platja per contemplar el flux de la marea, que venia a l’impuls d’una lleugera brisa del sud-est i que tenia tota la grandesa compatible amb la suavitat de la costa. Ponderaren les belleses del matí, dedicaren a la mar glorioses lloances, coincidiren a expressar el plaer que els causava aquell fresc ventijol… i callaren. De sobte, la Henrietta va començar a dir:

—Oh, sí! Estic convençuda que, amb molt poques excepcions, l’aire de mar sempre fa bé. No hi ha dubte que al doctor Shirley li va ser molt profitós, després de la malaltia que va passar ara fa un any. Ell mateix confessa que estar-se un mes a Lyme li va fer més bé que totes les medecines que havia pres i que viure vora el mar el fa sentir-se més jove. Ara penso que és una llàstima que no visqui sempre prop del mar i penso també que el que hauria de fer és deixar Uppercross i radicar-se a Lyme d’una manera definitiva. Tu no ho creus, Anne? No et sembla que és el que més li convindria, tant a ell com a la seva esposa? Aquí ella hi té uns cosins, saps?, i moltes amistats que li farien d’allò més grata l’estada; de més a més, estic segura que li plauria de viure en un lloc on podria comptar amb assistència mèdica immediata, si per cas tenia un altre atac. La veritat és que em fa pena pensar que unes persones tan excel·lents com el doctor Shirley i la seva muller, que s’han passat la vida fent el bé, s’hagin de consumir a les acaballes en un lloc com Uppercross, on, tret de la nostra família, sembla que tothom els tanqui les portes. Voldria que algun dels seus amics li ho proposés. Crec que algú hauria de fer-ho. I, pel que fa a la dispensa necessària, ben guanyada la té per la seva edat i pels seus mèrits. L’únic dubte que tinc és si hi hauria algú capaç de persuadir-lo d’abandonar la parròquia. És un home tan estricte i tan escrupolós en els seus principis! Excessivament escrupolós, diria jo. No trobes, Anne, que és excessivament escrupolós? No creus que és un error de consciència que un pastor sacrifiqui la salut en atenció a les seves obligacions, quan aquestes poden ser ben acomplides per una altra persona? A més, a Lyme, tan sols a disset milles de distància, seria prou a prop perquè li arribessin a les orelles les queixes que pogués tenir la gent.

Més d’un cop somrigué l’Anne interiorment al curs d’aquesta tirallonga i intervingué a l’assumpte, disposada a fer el bé, tant pel que afectava els sentiments de la jove, com pel que importava als del xicot, per bé que l’acte moral no era excessivament meritori, car què es podia fer en aquella qüestió sinó prestar la més absoluta aquiescència? De manera, doncs, que va dir tot allò que considerà enraonat i propi del cas; reconegué el dret al descans que tenia el doctor Shirley; concedí que era preferible que el doctor cerqués un jove actiu i respectable per designar-lo pastor resident i dugué la seva cortesia fins al punt de remarcar la conveniència que el tal pastor resident fos un home casat.

—Jo desitjaria —féu la Henrietta, molt complaguda amb l’actitud de la seva interlocutora—, jo desitjaria que lady Russell visqués a Uppercross i que intimés amb el doctor Shirley. Sempre he sentit a dir que lady Russell té un gran ascendent sobre tothom! Sempre l’he considerada capaç de persuadir el més pintat de fer qualsevol cosa! A mi m’inspira temor, com ja t’he dit alguna vegada; m’inspira temor perquè és molt intel·ligent, però la respecto, encara que sembli mentida, i voldria tenir-la com a veïna a Uppercross.

A l’Anne li feia gràcia la forma en què la Henrietta manifestava la seva gratitud i també trobava divertit observar com el curs dels esdeveniments i els nous interessos relacionats amb les mires de la Henrietta feien que la seva amiga fos mirada amb bons ulls per la família Musgrove. Tan sols tingué temps, però, de contestar en termes generals, tot expressant el desig que aquella senyora pogués viure a Uppercross, car al cap d’un moment la conversa quedà tallada per l’aparició de la Louisa i el capità Wentworth que avançaven devers elles. Venien també a donar un tomb mentre els preparaven l’esmorzar; però en recordar la Louisa tot de sobte que havia de fer una compra, els invità a tornar amb ella a la ciutat i tots es posaren a la seva disposició.

Quan van arribar a l’escala de la platja, un cavaller que en aquell moment es disposava a baixar reculà amb galanteria, tot cedint-los el pas. Ells pujaren i van desfilar pel seu davant; mentre passaven, el cavaller clavà una mirada d’admiració tan fervent a l’Anne, que ella no pogué evitar de sentir-se’n impressionada. La veritat és que es veia molt bella; les seves faccions boniques i ben proporcionades semblaven haver recobrat la ufana i la frescor de la joventut gràcies a la brisa que li havia acaronat el rostre i prestat vivesa als ulls. Era evident que aquell cavaller (ja que com a tal s’havia captingut) havia sentit per l’Anne una admiració extraordinària. El capità Wentworth es va tombar instantàniament devers ella, donant senyals inequívocs que se n’havia adonat, i li adreçà una mirada momentània, un esguard fulgurant, que semblava dir: «Aquest home ha quedat corprès de vós i, fins i tot jo, en aquest moment, torno a veure l’Anne Elliot d’antany».

Després d’acompanyar la Louisa a fer les seves compres i de rondar durant una estona, tornaren a la fonda. En encaminar-se ràpidament de la cambra al menjador, va anar de poc que l’Anne no topés amb el mateix cavaller de la platja, que sortia d’una habitació contigua. Ella ja havia sospitat que es tractava d’un foraster com ells i aleshores va comprendre que aquell lacai tan polit que havia vist passar d’una fonda a l’altra devia ser el seu criat. Aquesta suposició venia refermada pel fet que tant l’amo com el servent vestien de dol. Ara ja estava comprovat que aquell senyor parava al mateix hostal que ells.

El segon encontre, per fugaç que hagués estat, també va demostrar, per l’expressió del seu rostre, que la trobava adorable i, per la promptitud i la correcció amb què s’havia excusat, que era un cavaller extremadament educat. Representava uns trenta anys i, sense ser atractiu, tenia una aparença agradable. L’Anne pensava que li hauria agradat de saber qui era.

Gairebé ja havien acabat d’esmorzar, quan el soroll d’un carruatge (probablement el primer que sentien d’ençà que arribaren a Lyme) va arrossegar la meitat de la colla cap a la finestra. Era el cotxe d’un cavaller, un tílburi; però no venia de camí, sinó que sortia del pati de la cavallerissa i s’aturava davant la porta de la fonda. Algú partia. El cotxer vestia de dol.

El mot «tílburi» féu saltar en Charles de la cadira, desitjós de comparar-lo amb el seu; el cotxer endolat desvetllà la curiositat de l’Anne i, a la fi, tots sis guaitaven per la finestra; al cap d’un moment, van veure sortir el propietari del tílburi, que, entre reverències i mostres de cortesia de l’hostaler, muntà al carruatge.

—Ah! —exclamà de seguida el capità Wentworth, tot mirant l’Anne de cua d’ull—. És el mateix cavaller que ens hem topat a la platja.

Les senyoretes Musgrove assentiren i, després de seguir amb mirada encuriosida l’ascensió del cotxe rost amunt, tornaren tots a la taula. Al cap d’una estona entrava el cambrer.

—Escolteu —li digué immediatament el capità Wentworth—, podeu dir-nos el nom del cavaller que acaba de marxar?

—Sí, senyor. És un tal senyor Elliot, un cavaller de gran fortuna; va arribar anit de Sidmouth… Segurament devíeu sentir el cotxe, senyor, mentre sopàveu. Ara va a Crewkherne, de pas cap a Bath i Londres.

—Elliot!

Es miraren els uns als altres i repetiren el nom fins i tot abans que el cambrer acabés la seva concisa explicació.

—Valga’m Déu! —exclamà la Mary—. Deu ser el nostre cosí; deu ser el nostre Elliot, ha de ser ell! Charles, Anne, oi que és ell? De dol, veieu?, tal com deu vestir el nostre cosí. Que extraordinari! Al mateix hostal que nosaltres! Anne, oi que deu ser el nostre Elliot, l’hereu del títol del pare? Escolteu —digué adreçant-se al cambrer—, no heu sentit o no ha dit el seu criat si pertany a la família Kellynch?

—No, senyora… No ha esmentat cap família en particular; però ha dit que el seu amo era un senyor molt ric i que algun dia seria baronet.

—Vet-ho aquí! —exclamà la Mary, extasiada—. Tal com jo deia! L’hereu de sir Walter Elliot! Sabia que havia de ser així. No dubteu que és un detall que el seu criat s’ocupi de pregonar arreu on va. Però, Anne, no veus quina cosa tan extraordinària? Em sap greu no haver-lo mirat amb més atenció. Tant de bo ens n’haguéssim adonat abans, que era ell, i ens hauríem pogut presentar. Quina llàstima que no ens hàgim donat a conèixer mútuament! No trobes que té l’aire dels Elliot? Jo a penes l’he mirat, distreta amb els cavalls; però em sembla que té una retirada als Elliot. És estrany que no m’hagi fixat en el blasó! Oh, però l’abric penjava per fora la portella i l’ocultava; això ha passat; altrament, n’estic segura, m’hi hauria fixat, i en la lliurea també. Si el criat no hagués anat de dol, l’hauria reconegut per la lliurea.

—Tenint en compte la coincidència de totes aquestes circumstàncies extraordinàries —digué el capità Wentworth—, hem de considerar que ha estat cosa de la Providència el fet que no hàgiu reconegut el vostre cosí.

Tan bon punt l’Anne pogué aconseguir que la Mary li prestés atenció, va tractar de convèncer-la que llur pare i l’Elliot feia anys que no mantenien una relació propícia per intentar de renovar el tracte.

Al mateix temps, però, ella experimentà una íntima satisfacció per haver vist el seu cosí i saber que el futur amo i senyor de Kellynch era, sense dubte, un cavaller i es manifestava com una persona sensata. Ara: per res del món no faria menció del segon encontre. Feliçment, la Mary no semblava tenir esment que havien passat a tocar d’ell durant la passejada del matí i li hauria servit de mortificació saber que l’Anne havia tingut la sort de topar-se’l al passadís i de rebre les seves corteses excuses, mentre que ella en cap moment no havia estat prop del distingit parent. Decididament, aquella entrevista casual dels dos cosins havia de restar en el secret més absolut.

—No cal dir —féu la Mary— que la pròxima vegada que escriguis a Bath has de contar que hem vist l’Elliot. Penso que el pare ha de saber-ho. I has de donar-ne tots els detalls.

L’Anne va defugir de respondre directament, però es tractava precisament d’una notícia que no sols era improcedent de comunicar, sinó que calia ocultar. Coneixia l’ofensa que havia estat inferida al seu pare molts anys enrere; sospitava el sofriment que havia causat a l’Elizabeth i no tenia cap dubte que el record de l’Elliot sempre els produïa irritació a tots dos. La Mary mai no escrivia a Bath; de manera que la feixuga responsabilitat de mantenir aquella correspondència esparsa i desagradable amb l’Elizabeth pesava exclusivament sobre l’Anne.

No feia gaire que havien acabat d’esmorzar, quan arribaren el capità Harville, la seva muller i el capità Benwick, amb els quals s’havien citat per donar el darrer tomb per Lyme. Havien decidit partir cap a Uppercross a la una i romandre tots plegats mentrestant i a l’aire lliure tot el temps que poguessin.

Tan bon punt sortiren al carrer, l’Anne advertí que el capità Benwick buscava la manera de posar-se-li al costat. Aparentment, el diàleg del vespre anterior no li havia llevat el desig de buscar la seva conversa i passejaren una estona l’un al costat de l’altre, tot departint com anit sobre sir Walter Scott i lord Byron, sense que, com sol passar en aquests casos, arribessin a posar-se d’acord respecte als mèrits d’ambdós autors, fins que per algun motiu es produí un canvi general entre els membres de la colla en virtut del qual, en comptes de tenir vora seu el capità Benwick, hi trobà el capità Harville.

—Senyoreta Elliot —li digué gairebé en veu baixa—, heu fet un gran bé en incitar aquest malaurat xicot a parlar d’aquesta manera. Tant de bo pogués tenir més sovint una companyia com la vostra. Comprenc que no és bo per a ell estar-se aquí tan tancat; però què hi podem fer? No podem pas separar-nos.

—No —féu l’Anne—, prou que veig que això és impossible. Però, amb el temps, potser… Ja sabem què significa, el temps, en aquests casos d’aflicció, i no heu d’oblidar, capità Harville, que la desventura del vostre amic data tan sols… de l’estiu passat, segons tinc entès.

—Sí, ben cert —digué ell amb un sospir profund—, del juny tan sols.

—I que potser no ho va saber de seguida.

—No ho va saber fins a la primera setmana d’agost, quan va tornar de la Ciutat del Cap a bord del Grappler. Aleshores jo era a Plymouth i tremolava de rebre notícies seves. Ell prou que va escriure, però el Grappler tenia ordres de salpar cap a Portsmouth. Allà era on calia enviar-li les notícies. Però, qui li ho diria? No pas jo. Abans m’hauria enfilat al capdamunt del pal major. Ningú més que aquest bon amic no es va veure amb cor de fer-ho —afegí, tot assenyalant en Wentworth—. El Laconia acabava de fondejar a Plymouth la setmana anterior i no era gens probable que li ordenessin de fer-se a la mar de nou. En Wentworth va aprofitar aquell descans, va escriure demanant un permís, però sense esperar la resposta, va viatjar de dia i de nit fins que va arribar a Portsmouth; immediatament es va traslladar amb un bot al Grappler i no es va separar del malaurat amic en tota una setmana. Això és el que va fer i ningú més que ell no hauria pogut salvar en James. Afigureu-vos, senyoreta Elliot, si ens l’estimem, en Frederick!

L’Anne discorregué sobre la qüestió amb tota fermesa i va comentar el fet atenent el que li dictaven els propis sentiments o fins allà on en Harville semblava capaç de suportar-ho, car estava d’allò més afectat de rememorar aquelles coses. Quan ell va tornar a parlar, canvià completament de conversa.

La senyora Harville comentà que quan arribarien a casa seva ells s’hi quedarien, perquè el seu marit ja havia caminat massa; això indicà a la colla la direcció que havien de prendre en aquella última passejada: els acompanyarien fins a la porta i tot seguit tornarien cap a l’hostal. Segons tots els càlculs, ja era hora d’iniciar el retorn; però en arribar vora el Cobb, tothom va sentir el desig de passejar-s’hi una vegada més i, com que la Louisa semblava decidida a anar-hi convingueren que sortir un quart d’hora més tard no tenia cap importància, de manera que, després d’acomiadar-se afectuosament, de bescanviar amables invitacions i infinites promeses, se separaren del capità Harville i de la seva esposa i, acompanyats pel capità Benwick, que semblava disposat a no deixar-los fins a l’últim moment, es van encaminar cap al Cobb per donar-li el darrer adéu.

Novament l’Anne es trobà el capità Benwick al costat. Davant aquella vista no podia deixar de sortir a la conversa «la fosca mar blava» de lord Byron i ella li prestà de bon grat tota la seva atenció mentre les circumstàncies ho van permetre. Ben aviat, però, es veuria obligada a desviar-la per força devers uns altres esdeveniments.

A la part alta de la nova escullera hi feia massa vent perquè fos un lloc acollidor per a les senyores, per tant acordaren de baixar al passeig inferior. Tots ells davallaven en silenci i amb cautela el dret ram d’escala; tots llevat de la Louisa, que requeria per saltar l’ajut del capità Wentworth, tal com havia fet per salvar els graons de les tanques en totes les passejades, tot experimentant una sensació delitosa. En aquesta ocasió, emperò, la duresa de l’empedrat, que podia ferir els peus de la noia, provocava en ell una certa resistència; això no obstant, accedí. Un cop la Louisa arribà a baix, per tal de demostrar el gaudi que li produïa el joc, va tornar a pujar per saltar de nou. En Wentworth li aconsellà que no ho fes, per temor que no prengués mal; mes la seva advertència fou vana, car ella digué somrient:

—Estic decidida i ho vull fer.

Ell allargà les mans, però la noia es va precipitar una fracció de segon i caigué damunt l’empedrat del passeig inferior, d’on l’alçaren exànime.

No se li veia cap ferida, ni sang, ni cap morat; però tenia els ulls closos, no respirava i semblava morta. Quin moment tan espantós per a tots els que es trobaven al seu voltant!

El capità Wentworth, que l’havia alçada de terra, s’agenollà amb ella als braços, tan pàl·lid com la noia i sense poder parlar per causa de l’angoixa que el tenallava.

—És morta! És morta! —cridà la Mary, aferrant-se al seu marit i immobilitzant-lo amb el propi espant.

De sobte, horroritzada pel mateix pensament, la Henrietta va perdre els sentits i hauria caigut a terra si l’Anne i el capità Benwick no l’haguessin agafada i sostingut entre tots dos.

—No hi ha ningú que vingui a ajudar-me? —exclamà el capità Wentworth desesperat i com si l’haguessin abandonat les forces.

—Aneu, aneu-hi vós! —digué l’Anne a Benwick—. Per l’amor de Déu, aneu a ajudar-lo! Jo puc sostenir-la tota sola. Deixeu-me i aneu amb ell. Fregueu-li les mans i les temples. Preneu el flascó de les sals… teniu, teniu.

El capità Benwick obeí i, per tal com en Charles aconseguí de desempallegar-se de la seva esposa, al cap d’un instant tots dos eren al costat d’en Wentworth. Entre tots tres van poder incorporar la Louisa i acomodar-la millor. Tot el que l’Anne ordenà fou portat a efecte de seguida; però va ser inútil. Mentrestant, el capità Wentworth, tot recolzant-se d’esquena contra la paret, exclamava amb veu adolorada:

—Déu meu! Pobre pare i pobra mare!

—Un metge! —digué l’Anne.

En sentir aquella indicació, va semblar que en Wentworth recobrava l’energia i ja es disposava a marxar, tot mussitant: «És veritat, un metge de seguida», quan l’Anne l’aturà, exclamant amb vehemència:

—El capità Benwick! No valdria més que hi anés el capità Benwick, que sap on pot trobar un metge?

Els que estaven en condicions de pensar comprengueren que era un suggeriment assenyat i, a l’instant (car tot es feia precipitadament), el capità Benwick abandonà als braços del germà aquell cos que semblava un cadàver i va marxar a corre-cuita cap a la ciutat.

Fóra difícil de dir qui d’aquells tres, que encara conservaven l’ús de llurs facultats, en Wentworth, l’Anne i en Charles, sofria més. En Charles, que era realment un germà entranyable, s’inclinava sobre la Louisa amb sanglots de dolor i solament apartava els ulls de la seva germana per mirar l’altra, que encara estava sense sentits, o la seva muller que, dominada per un acorament histèric, reclamava un auxili que ell no podia prestar-li.

L’Anne, a més d’assistir la Henrietta amb tota l’energia i l’afany que li permetia l’instint, encara intentava, de tant en tant, de confortar els altres. Tractava de tranquil·litzar la Mary, d’animar en Charles, de mitigar el desassossec del capità Wentworth. Els dos homes semblaven esperar amb ansiosa mirada les seves instruccions.

—Anne, Anne —implorava en Charles—, què és el que hem de fer ara? Què podem fer, en nom del cel?

El capità Wentworth també tenia els ulls fits en ella.

—No faríem millor portant-la a l’hostal? Sí, n’estic segura: més valdrà portar-la amb tota cura a l’hostal.

—Sí, sí, a l’hostal —repetí el capità Wentworth, relativament asserenat i ansiós de fer alguna cosa—. Jo mateix la hi duré. Musgrove, ocupeu-vos de les altres.

A hores d’ara la notícia de l’accident ja s’havia escampat entre els treballadors i els barquers del Cobb i molts d’ells s’apinyaven vora el grup, tant per brindar llur ajut, si calia, com per satisfer llur curiositat de veure una noia morta o, més ben dit, de veure dues noies mortes, car aquesta havia estat la primera versió. Als que inspiraven més confiança d’aquella bona gent els encomanaren de tenir cura de la Henrietta, ja que, si bé havia recobrat parcialment el coneixement, encara estava desvalguda. D’aquesta manera, caminant l’Anne al costat de la Henrietta i consolant en Charles la seva esposa, en un estat d’ànim lamentable, retornaren pel camí que poca estona abans havien recorregut plens d’optimisme i d’alegria.

Abans de sortir de l’escullera toparen els Harville, que els anaven a l’encontre. Havien vist passar corrent per davant de casa el capità Benwick, amb una expressió que denotava que s’havia esdevingut alguna cosa greu, i sense dilació es posaren en moviment, tot informant-se, sense aturar-se, del lloc on els trobarien. Trasbalsat com estava, el capità Harville va saber dominar els nervis i posar els cinc sentits per prendre una resolució; bastà un canvi de mirades amb la seva muller per decidir el que calia fer. Portarien la Louisa a casa seva, tots ells anirien a casa seva i allí esperarien l’arribada del metge. No volgué escoltar cap objecció i fou obeït; tots trobaren refugi sota el seu sostre i, mentre la Louisa, seguint les disposicions de la senyora Harville, era traslladada dalt i la ficaven al llit de matrimoni, el marit proporcionava remeis i tisanes a qui en necessitava.

La Louisa obrí els ulls un moment, mes els va tancar tot seguit, sense donar senyals d’haver recobrat el coneixement. Aquest símptoma de vitalitat, però, produí un efecte positiu a la seva germana, la qual, si bé no es veia amb cor de romandre a la mateixa cambra amb la Louisa, sostinguda per la inquietud que li causava el temor i l’esperança, es va salvar de sofrir un nou desmai. També la Mary començava a tranquil·litzar-se.

El metge arribà més aviat que no esperaven. Mentre durà l’examen, restaren tots amb l’ai al cor; però el facultatiu no es va mostrar pas desesperançat. La contusió del cap era forta, en efecte, però n’havia vistes guarir d’altres de més greus: tenia esperances, digué alegrement.

L’afirmació que, si bé no era cosa de poc temps, tampoc no es tractava d’un cas desesperat, excedia en bona mesura les esperances de tothom; no era d’estranyar, doncs, que aquell dictamen consolador produís una sensació general d’íntima i pregona alegria juntament amb fervoroses exclamacions de gratitud al cel.

El to i l’expressió amb què el capità Wentworth exclamà: «Gràcies a Déu!» no s’esborrarien fàcilment de la memòria de l’Anne, com tampoc no oblidaria mai el seu posat quan, posteriorment, assegut a taula, i amb el rostre ocult entre les mans, tractava de calmar les inquietuds que li trasbalsaven l’ànima mitjançant la reflexió i la pregària.

El cos de la Louisa estava indemne; no tenia cap més ferida que la del cap.

Ara era necessari considerar què calia fer, respecte a llur situació en general, ja que tots ells estaven en disposició de conversar i de consultar-se. Que la Louise havia de romandre on era, per molt que lamentessin el trastorn que causaven als Harville, no admetia cap mena de dubte. Moure-la d’allí era impossible. Els Harville procuraven refrenar tots els escrúpols, així com, en la mesura que podien, les manifestacions d’agraïment. Ells ho tenien tot previst i arranjat, abans que els altres comencessin a reflexionar. El capità Benwick s’allotjaria fora de la casa i els cediria la cambra: això ja estava decidit. Tan sols deploraven no disposar de lloc per a tothom; això no obstant, pensaven que, potser acomodant els nens a les habitacions de les minyones o estenent algun matalàs a terra, podrien fer espai per a dues o tres persones més, suposant que volguessin quedar-se. Quant a l’assistència de la senyoreta Musgrove, no havien de tenir cap recel de deixar-la a cura de la senyora Harville, que era una infermera amb molta experiència, com també ho era la seva mainadera, que havia viscut molt de temps al seu costat i l’havia acompanyada arreu. Entre totes dues la gomboldarien de nit i de dia. Tots aquests oferiments foren fets d’una manera tan franca i sincera que no era pas possible de refusar-los.

En Charles, la Henrietta i el capità Wentworth es van reunir per deliberar; en un primer moment tot es va reduir a un bescanvi de temors i de vacil·lacions. Uppercross… La necessitat ineludible que algú anés a Uppercross… Calia donar la notícia… Com s’ho prendrien el senyor Musgrove i la seva esposa… L’hora avançada del matí… Ja feia més d’una hora que haurien d’haver partit… La impossibilitat d’arribar a una hora oportuna… D’antuvi, no foren capaços de proferir més que aquestes exclamacions; però, al cap d’una estona, tot fent un esforç, el capità Wentworth digué:

—Cal prendre una decisió i sense perdre ni un minut més. Cada minut té un valor incalculable. Algú ha de sortir cap a Uppercross immediatament. Musgrove, ha d’anar-hi un de nosaltres dos.

En Charles assentí, però va manifestar la seva resolució de no anar-hi ell. Procuraria no ser un destorb per als Harville, però deixar la seva germana en aquell estat, ni ho volia ni ho havia de fer. Això ja estava decidit. La Henrietta al principi s’expressà d’una manera semblant, però ben aviat la van fer canviar de pensament. Era inútil que ella es quedés! Ella, que no podia entrar a la cambra de la Louisa, ni veure-la tan sols, sense experimentar emocions i un sofriment que l’anihilaven! No tenia més remei que reconèixer que no servia per a res; això no obstant, no acabà de decidir-se a marxar fins que el record dels pares va resoldre la seva indecisió; consentí, doncs, i ansiava d’arribar a casa.

En aquest punt es trobava el pla, quan l’Anne, que baixava silenciosament de la cambra de la Louisa, va sentir sense voler el parlament següent, per tal com la porta de la sala era oberta.

—Aleshores ja està resolt, Musgrove —deia el capità Wentworth—, que vós us quedeu aquí i jo acompanyo la vostra germana fins a casa. Quant a les altres… quant a les altres… si alguna s’ha de quedar per ajudar la senyora Harville, jo crec que només pot ser una d’elles. És natural que la senyora Musgrove vulgui tornar al costat dels seus fills; però si l’Anne es vol quedar, penso que és la més apropiada; ningú millor que ella.

L’Anne restà un instant immòbil per refer-se de l’emoció que li va causar sentir que parlaven d’ella d’aquella manera. Els altres dos aprovaren efusivament el suggeriment d’en Wentworth i aleshores ella féu la seva aparició.

—Us quedareu, oi? Heu de quedar-vos per tenir cura de la Louisa —exclamà el capità Wentworth, adreçant-se a l’Anne i parlant amb una vehemència i una dolcesa que semblaven ressuscitar el passat.

Ella envermellí violentament, mentre en Wentworth recobrava el seu aire habitual.

L’Anne manifestà que estava molt complaguda i disposada a quedar-se. Això era el que havia pensat i el que desitjava que li permetessin de fer. Un matalàs a terra, a la cambra de la Louisa, seria suficient per a ella, si la senyora Harville no disposava una altra cosa.

Un detall més i tot semblava arranjat. Si bé consideraven convenient un cert retard, per tal de provocar una alarma preparatòria en el senyor i la senyora Musgrove, també pensaren que la demora que implicaria aparellar els cavalls d’Uppercross seria excessiva; per consegüent el capità Wentworth proposà —i en Charles Musgrove hi estigué d’acord— de llogar un cotxe de l’hostal i deixar-hi el del senyor Musgrove fins a l’endemà al matí, amb el qual podrien enviar notícia de com havia passat la nit la Louisa.

El capità Wentworth, doncs, sortí a corre-cuita, per tal de fer els preparatius del cas, i al cap d’una estona el seguirien les dues senyores. Però quan donaren a conèixer el pla a la Mary, tot se’n va anar a terra. Amb quina pena i amb quanta de vehemència es queixà de la injustícia que se li feia en creure que seria capaç de marxar en lloc de l’Anne! L’Anne no tenia cap parentiu amb la Louisa, mentre que ella era la seva cunyada i li pertocava de dret reemplaçar la Henrietta. Per quina raó no havia de ser ella tan útil com l’Anne? I ara, anar-se’n a casa seva sense en Charles… sense el seu marit! No, allò era massa cruel! En un mot: tant porfidiejà que en Charles no va gosar de contrariar-la i, com que ningú no s’atreví a oposar-s’hi quan ell ho deixà per impossible, la cosa no va tenir remei: el canvi de la Mary per l’Anne fou inevitable.

L’Anne mai no s’havia sotmès tan a contracor a les exigències envejoses i forassenyades de la Mary; però així havia de ser i així marxaren cap a la ciutat, en Charles tenint cura de la seva germana i ella acompanyada pel capità Benwick. Mentre feien via a bon pas, rememorà per un instant els petits incidents que havien tingut lloc en aquells mateixos indrets el matí anterior. Allà havia escoltat els anhels de la Henrietta que el doctor Shirley abandonés Uppercross; més tard, havia vist per primer cop l’Elliot; però semblava que tan sols per un moment molt breu podia distreure el pensament de la Louisa i de tot allò que concernia el seu benestar.

El capità Benwick es mostrà amb ella d’allò més considerat i atent i la intimitat que entre tots dos havien establert els tristos esdeveniments del dia contribuí a excitar la seva simpatia envers ell i a fer-li pensar amb delit en la possibilitat que aquelles circumstàncies determinessin la continuïtat de llur relació.

El capità Wentworth ja els estava esperant amb un cotxe de quatre cavalls a la part més baixa del carrer per tal d’estalviar-los camí. La sorpresa i el disgust que va causar a en Wentworth la substitució d’una cunyada per l’altra, el canvi d’expressió del seu semblant, l’estupefacció que manifestà i les exclamacions, a penes reprimides, que li afloraren als llavis mentre en Charles parlava mortificaren l’Anne d’allò més, perquè, si més no, li feien veure que hom tan sols reconeixia els seus mèrits precisament en la mesura que podia ser útil a la Louisa.

Féu un esforç per conservar la serenitat i ser equànime. La veritat era que, sense proposar-se d’emular l’abnegada devoció d’una Emma envers el seu Henry^[3], ella hauria gomboldat la Louisa amb un zel molt superior al que podia exigir el deure, per consideració a ell; i concebia l’esperança que en Wentworth no li faria la injustícia de suposar que ella era capaç d’abandonar sense solta ni volta el lloc que li indicaven les obligacions de l’amistat.

Mentrestant ja havia pujat al cotxe. Ell els havia donat la mà per ajudar-les i seia entre totes dues. D’aquesta manera, en aquestes circumstàncies que tanta inquietud i emoció provocaven a l’ànima de l’Anne, va partir de Lyme. Què passaria pel camí; de quina manera es captindrien durant el llarg viatge; quin tomb prendria la conversa, l’Anne no ho podia pas preveure. Però tot s’esdevingué de la manera més natural del món. Ell es dedicà a la Henrietta, l’esguardava constantment i sols parlava per reanimar-li les esperances i confortar el seu esperit. En general, la seva veu i la seva actitud denotaven una tranquil·litat premeditada. El propòsit de dissipar el neguit de la Henrietta semblava ser el principi que inspirava el seu capteniment. Tan sols un cop, en lamentar ella la malastrugança i el fatal acudit d’anar a passejar per l’escullera, tot deplorant amargament que mai haguessin pensat en una cosa semblant, en Wentworth exclamà sense poder-se contenir:

—No en parlem més, no en parlem més! Déu meu! Tant de bo li ho hagués impedit en aquell moment fatal! Si hagués fet el que havia de fer! Però ella estava tan frisosa i tan decidida! La dolça i cara Louisa!

Ara l’Anne es demanava si a ell no se li acudiria de meditar sobre les pròpies opinions respecte als avantatges que reporten a la felicitat humana els caràcters resoluts i si no comprendria que la tenacitat, com totes les altres qualitats de l’esperit, havia de tenir les seves proporcions i els seus límits. Pensava que en Frederick difícilment podia deixar de considerar que un temperament capaç de deixar-se persuadir pot contribuir de vegades a la felicitat millor que no pas un caràcter inflexible.

Anaven de pressa. L’Anne se sorprenia de tornar a veure tan aviat els mateixos turons i accidents del terreny. La velocitat que duien, juntament amb la basarda d’afrontar allò que els esperava al final, feia que el camí semblés més curt que el dia anterior. Tanmateix, ja s’anava fent fosc abans d’arribar a les envistes d’Uppercross; feia estona que estaven callats i la Henrietta, arraulida al seu racó, amb un xal sobre la cara, feia l’efecte d’haver-se adormit mentre plorava, quan, en ascendir per l’última costa, el capità Wentworth, adreçant-se a l’Anne en veu baixa i cautelosa, li digué:

—He estat rumiant què és el millor que podem fer. La Henrietta no hauria d’entrar de seguida. No ho podria suportar. He pensat si no valdria més que us quedéssiu amb ella al cotxe, mentre jo entro i preparo el senyor Musgrove i la seva esposa. No us sembla bé?

Ella assentí i, satisfet en Wentworth amb aquella conformitat, restà de nou en silenci. Però el record d’aquella invocació al seu criteri fou sempre més per a ella un motiu d’alegria, com a prova d’amistat i de consideració, i malgrat que després havia de convertir-se en una mena de penyora del comiat, no per això tingué menys valor per a ella.

Després de comunicar la trista nova, de veure el pare i la mare tan assossegats com es podia esperar i la Henrietta molt millorada a conseqüència de trobar-se al costat d’ells, en Wentworth anuncià la seva intenció de retornar a Lyme amb el mateix cotxe. I va partir, en efecte, un cop hagueren donat el pinso als cavalls.