Capítol catorze

Per bé que en Charles i la Mary havien prolongat l’estada a Lyme després de l’arribada del senyor Musgrove i la seva muller, seguint el suggeriment de l’Anne, foren els primers de la família a tornar a casa i, tan bon punt estigueren instal·lats a Uppercross, anaren amb cotxe fins a Kellynch. Quan se separaren de la Louisa, aquesta ja començava a incorporar-se; el cap, però, si bé ja el tenia clar, encara estava dèbil i, els seus nervis, susceptibles a l’extrem; i tot i que ja es podia afirmar que progressava en la guarició, era impossible de predir quan estaria en condicions de resistir el trasllat; tant, que els seus pares, obligats a retornar a temps de rebre els nens que venien a passar les festes de Nadal, desconfiaven de poder-se-la endur amb ells.

En Charles i la Mary havien viscut a la mateixa casa que els pares. La senyora Musgrove s’enduia els fills dels Harville a passeig tant com podia; havien portat d’Uppercross les provisions necessàries per evitar molèsties als Harville, els quals, al seu torn, volien que anessin a sopar a casa seva cada dia; en un mot: semblava que allò havia estat una brega per tal de veure qui era més abnegat i hospitalari.

La Mary havia tingut els seus patiments; però, en definitiva, com ho palesava la seva dilatada permanència, havia viscut més moments de gaudi que de sofriment. En Charles Hayter anava a Lyme més sovint del que ella considerava convenient i, quan sopaven amb els Harville, sempre servia a taula una sola criada i de primer la senyora Harville donava preferència a la senyora Musgrove, però després, quan la dona s’assabentà de qui era filla ella, li va demanar fervorosament que la disculpés. Havien passat tantes coses cada dia, havien freqüentat tantes vegades la casa dels Harville, havia tret tants llibres de la biblioteca i els havia canviat tants cops, que havia de reconèixer que el balanç resultava favorable a Lyme. També l’havien portada a Charmouth, on s’havia banyat, i havia anat a l’església de Lyme, a la qual concorria gent més distingida que a la d’Uppercross, i tot això, unit a la sensació que tenia de ser verament útil, havia fet que passés una agradable temporada.

L’Anne va preguntar pel capità Benwick. A la Mary se li enfosquiren els ulls a l’acte. En Charles esclafí la rialla.

—Oh! El capità Benwick està bé, em penso, però és un jove molt estrany. No sé pas en què pensa. El vam invitar a passar un parell de dies a casa i en Charles va tenir l’acudit de proposar-li d’anar de cacera. Va semblar que allò l’encantava i jo em creia que ja estava tot arreglat, quan, fixa-t’hi bé!, dimarts al vespre ens va venir amb l’excusa més absurda que et puguis imaginar: va dir que ell no havia caçat mai, que hi havia hagut un malentès, que el que havia promès era això i allò altre… En fi, per a mi és que no tenia ganes de venir. Suposo que va tenir por de trobar això massa trist. Però a fe que sempre hauria cregut que érem prou alegres per a un home afligit com el capità Benwick!

En Charles rigué de nou i va dir:

—Apa, Mary, que saps prou bé de què va la cosa. Tu en vas ser la responsable —afegí, tombant-se cap a l’Anne—. Ell suposava que si venia amb nosaltres, et trobaria a tu, perquè pensava que tots nosaltres vivíem a Uppercross; però quan va saber que lady Russell vivia a tres milles d’aquí, li va caure l’ànima als peus i no va tenir valor de venir. Aquesta és la veritat, paraula. La Mary sap que ho és.

A la Mary, però, allò no li feia cap gràcia. Ara bé, si aquesta contrarietat provenia de no considerar el capità Benwick digne d’enamorar-se d’una Elliot, tant per la seva posició com per la seva nissaga, o bé de resistir-se a creure que l’Anne constituïa a Uppercross un atractiu més preeminent que no pas ella, és una cosa que caldria esbrinar. Tanmateix, allò que l’Anne anava escoltant no alterava pas la seva bona disposició. Interiorment se sentia afalagada i, per tant, continuava fent preguntes.

—Oh, parla de tu d’una manera…! —exclamà en Charles.

Però la Mary el va tallar bo i dient:

—Jo et dic, Charles, que no l’he sentit anomenar l’Anne ni dues vegades en tot el temps que he passat allà. T’asseguro, Anne, que mai no parla de tu, en absolut.

—No —concedí en Charles—, en general, no en parla… Però, no obstant això, que sent per tu una admiració extraordinària està claríssim. Es veu que s’ha omplert el cap amb uns quants llibres que ha llegit per recomanació teva i té ganes de comentar-los amb tu. Hi ha trobat una cosa o altra en un que li sembla… Oh, ara no recordo de què es tractava, però era una cosa que estava molt bé. Vaig sentir que en parlava amb la Henrietta… i aleshores es va referir a la «senyoreta Elliot» amb expressions d’allò més elogioses! Tu pots dir el que vulguis, Mary, però va ser així; jo mateix ho vaig sentir i tu, en aquell moment, eres a l’altra sala… «Elegància, dolçor, bellesa…». Oh, no parava de ponderar els encants de la senyoreta Elliot!

—Doncs jo el que dic —féu la Mary amb vehemència— és que, si és veritat, això no l’honra pas massa, tenint en compte que la senyoreta Harville va morir el juny passat. Oi, lady Russell? Estic segura que penseu com jo.

—Fins que no el coneixeré, el capità Benwick, no ho podré pas dir —va respondre, somrient, lady Russell.

—Doncs us asseguro, senyora, que és molt probable que el conegueu ben aviat —digué en Charles—. Si bé no es va animar a venir amb nosaltres per tornar-se’n després de fer-vos una visita formal, qualsevol dia vindrà espontàniament a Kellynch, podeu pujar-hi de peus. Jo ja li vaig fer saber la distància que hi ha, li vaig indicar el camí i li vaig dir que l’església d’aquí és digna de veure, ja que, com que és un home afeccionat a aquestes coses, vaig pensar que seria un bon pretext, i ell m’escoltava absort. Pel posat que va fer, estic segur que us vindrà a visitar molt aviat. De manera que us ho participo, lady Russell.

—Les amistats de l’Anne sempre seran ben rebudes per mi —respongué gentilment lady Russell.

—Oh, això que és una amistat de l’Anne… —va fer la Mary—. Jo crec que més aviat és una amistat meva, perquè no he deixat de veure’l ni un sol dia en aquestes dues setmanes.

—Bé, doncs, com a amic de totes dues, tindré molt de gust de conèixer el capità Benwick.

—No el trobareu gens simpàtic, senyora, em podeu ben creure. És el xicot més aturat que hagi conegut mai. Més d’un cop vam anar a passejar plegats d’un cap a l’altre de la platja, sense que ell digues ni una sola paraula. No és un jove educat. Estic segura que no us agradarà.

—En això, els mostres parers no coincideixen pas, Mary —replicà l’Anne—. Crec que a lady Russell li agradarà. Em sembla que li plaurà comprovar que és intel·ligent, que no pas fixar-se en les deficiències de la seva educació moral.

—Jo també ho crec, Anne —va afirmar en Charles—. Estic segur que lady Russell trobarà que és una persona del seu grat, perquè té el seu mateix tarannà. Doneu-li un llibre i es passarà tot el dia llegint.

—Sí, i tant! —exclamà la Mary, en to de mofa—. Es concentra tant en la lectura que no posa atenció al que li diuen, ni s’adona que t’han caigut les tisores a terra ni de res del que passa. A tu et sembla que lady Russell ho trobarà bé, tot això?

Lady Russell no va poder contenir la rialla.

—A fe —digué— que mai no hauria dit que la meva opinió sobre una persona podria donar peu a tan diverses conjectures, atès que procuro ser equànime i ponderada en aquesta qüestió. Confesso que tinc realment curiositat de conèixer aquesta persona que provoca opinions tan oposades. Tant de bo tingui la pensada de visitar-nos i, aleshores, Mary, pots estar segura que et donaré la meva opinió; però no estic disposada a jutjar-lo per endavant.

—No us agradarà: en responc.

Lady Russell va canviar de conversa. I la Mary començà a parlar animadament de l’encontre amb l’Elliot o, més ben dit, de com n’era, d’extraordinari, que se’ls hagués escapat sense haver-hi parlat.

—És un home a qui no tinc gens de ganes de veure —declarà lady Russell—. Quan es va negar a mantenir una relació cordial amb el cap de la família, em va causar una impressió molt desfavorable.

Aquesta afirmació refrenà la vehemència de la Mary, que va emmudir de sobte tot adoptant l’expressió característica dels Elliot.

Si bé l’Anne no gosava preguntar pel capità Wentworth, els altres s’hi van referir espontàniament. Últimament havia recobrat l’ànim, com calia esperar. A mesura que la Louisa millorava, anava millorant ell també i ja era una persona distinta que no havia estat la primera setmana. No volia veure la Louisa, car temia que l’entrevista podria causar-li algun trastorn, i per tant no feia res en aquest sentit, ans al contrari, semblava que tenia planejat fer un viatge de vuit o deu dies amb el propòsit de donar temps perquè s’enfortís el cap de la malalta. Havia parlat de baixar a Plymouth i quedar-s’hi una setmana i volia convèncer el capità Benwick que l’acompanyés; però, com en Charles sostingué fins a l’últim moment, el capità Benwick semblava molt més disposat a traslladar-se fins a Kellynch.

No cal dir que, a partir d’aquell moment, lady Russell i l’Anne no deixaren de pensar en el capità Benwick. Lady Russell no podia sentir la campaneta de la porta sense suposar que era l’anunci de la seva visita i l’Anne, en tornar de les seves passejades solitàries per les possessions del seu pare o de les seves visites de caritat, no deixava de preguntar-se si el veuria o hi hauria notícies d’ell. El capità Benwick, però, no venia. Sens dubte no estava tan decidit com en Charles s’imaginava o bé era massa pusil·lànime. I després de concedir-li un mes de tolerància, lady Russell va resoldre considerar-lo indigne de l’interès que havia començat a despertar.

Els Musgrove tornaren per rebre llurs alegres fills, que venien de l’escola, duent amb ells els petits dels Harville, tant per augmentar la bullícia d’Uppercross com per apaivagar la de Lyme. La Henrietta s’havia quedat amb la Louisa, però la resta de la família ja estava de retorn a les llars respectives.

Lady Russell i l’Anne van acudir de seguida a saludar-los i aquesta tingué ocasió d’observar que a Uppercross hi bategava altre cop la vida. Per bé que no hi eren ni la Henrietta ni la Louisa ni en Charles Hayter ni el capità Wentworth, la casa oferia un notable i grat contrast amb aquella quietud i silenci que hi regnava als darrers moments de la seva estada passada.

La senyora Musgrove es trobava voltada pels menuts dels Harville, els quals mirava de protegir de la tirania dels dos vailets de la casa de camp, que hi havien anat per jugar-hi. En una banda hi havia una taula, ocupada per les nenes que no paraven de garlar i s’entretenien retallant papers de seda i d’or, i a l’altre costat, els nois feien un gran renou entre les safates curulles de panades de carn, i encara pugnaven per fer-se sentir entre aquell brogit els espetarrecs d’un foc nadalenc. Naturalment, també arribaren en Charles i la Mary, durant la visita. El senyor Musgrove es va creure obligat a complimentar lady Russell i es quedà uns deu minuts al seu costat, parlant-li en veu alta, però, en general, tots els esforços que feia per fer-se entendre entre el clamoreig de les criatures que se li enfilaven als genolls eren debades. Aquella era una bella escena familiar.

L’Anne, tot jutjant d’acord amb el propi temperament, considerava aquell maremàgnum domèstic com un sedant poc indicat per als nervis, que la malaltia de la Louisa devia haver alterat; mes la senyora Musgrove, que havia cridat l’Anne una i altra volta per testimoniar-li la seva gratitud cordial per les atencions que havia tingut amb ells, va cloure una breu recapitulació de les últimes tribulacions bo i dient, alhora que feia una mirada al seu voltant prenyada de tendresa, que després del que havia passat res no li faria tan be com una mica de moderada alegria a casa seva.

La Louisa s’estava refent tan ràpidament que la seva mare arribà a concebre la esperança de poder portar-la a casa abans que els seus germans i germanes retornessin a escola. Els Harville havien promès venir amb ella i quedar-se uns dies a Uppercross. El capità Wentworth, a hores d’ara, se n’havia anat amb el propòsit de visitar el seu germà a Shropshire.

—A partir d’ara —deia lady Russell, tan bon punt s’hagueren instal·lat al cotxe—, haig de procurar de no tornar a posar els peus a Uppercross durant les festes de Nadal.

En qüestió de sorolls, com en tantes d’altres coses, tothom té els seus gustos i resulten tolerables o insuportables segons de la mena que siguin, més que no pas per llur intensitat. Per això quan, uns dies després, lady Russell entrava a Bath, una tarda plujosa, i recorria amb el seu cotxe la llarga sèrie de carrers que separen l’Old Bridge de Camden Place, enmig dels altres carruatges, entre l’estrèpit dels feixucs carros plans amb vela, el guirigall de crits dels venedors de diaris, de panets dolços i de llet i el repic dels esclops, no protestava gens. No; aquells eren sorolls que pertanyien als plaers de l’hivern i que influïen alegrement el seu esperit; i ara ella experimentava, per bé que no ho deia, aquella sensació a què al·ludia la senyora Musgrove i reconeixia que, després d’una llarga estada al camp, no hi havia res de més plaent que una mica de moderada alegria.

L’Anne, però, no compartia pas aquests sentiments. Persistia, sense confessar-ho, a conservar una marcada aversió envers Bath. La primera visió d’aquells enormes edificis, a través de la pluja, no li va provocar pas el desig de veure’ls altre cop. Li semblava que, si bé el pas per aquells carrers no li resultava gens agradable, encara anaven massa de pressa; perquè, qui s’alegraria de veure-la arribar? I rememorava, amb dolça nostàlgia, l’animació d’Uppercross i el plàcid refugi de Kellynch.

La darrera carta de l’Elizabeth contenia una munió de noves interessants. L’Elliot era a Bath. Havia visitat la casa de Camden Place i havia repetit la visita un parell de vegades més, mostrant-se sempre molt atent, i si l’Elizabeth i el seu pare no s’enganyaven, posava tant d’afany per restablir el tracte i proclamar com apreciava el valor del parentiu, com en el passat s’havia esforçat per demostrar el seu desdeny. Si era cert, això era magnífic i lady Russell experimentava una grata curiositat i una certa perplexitat respecte al senyor Elliot, de tal manera que ja li recava haver manifestat a la Mary que no volia veure’l, perquè en realitat se’n moria de ganes. Si verament pretenia de reconciliar-se talment un plançó submís, mereixia ser perdonat per haver-se esqueixat del tronc patern.

L’Anne no exagerava tant el seu entusiasme per aquella circumstància, però pensava que li plauria de tornar a veure l’Elliot, cosa que no podia pas dir respecte a algunes de les persones que es trobaven a Bath.

L’Anne va baixar a Camden Place i lady Russell, doncs, prosseguí el viatge cap a Rivers Street.