Capítol quinze
La casa que sir Walter ocupava a Camden Place era esplèndida i, el lloc, soberg i majestuós, tal com s’escau a una persona del seu rang; tant ell com l’Elizabeth s’hi trobaven d’allò més bé i n’estaven molt satisfets.
L’Anne hi entrà amb el cor oprimit, car pressentia una reclusió de molts mesos, i es deia angoixada: «Oh! Quan sortiré d’aquí?». A la benvinguda que li feren observà, emperò, una cordialitat inesperada, que li va fer molt de bé. El pare i la germana estaven contents de veure-la, ni que fos pel gust de mostrar-li la casa i el mobiliari, i la van acollir amb gran cordialitat. De més a més, quan es van asseure per sopar, van trobar que era preferible ser quatre a taula.
La senyora Clay es mostrà molt complaent i pròdiga en somriures; però fer compliments i somriure era el seu natural. L’Anne sempre havia sabut com es captindria quan arribaria ella; ara, allò que no s’esperava era la complaença dels altres. Tots ells estaven, evidentment, d’un humor excel·lent i l’Anne no trigaria gaire a saber-ne les causes. No semblaven gens disposats a escoltar-la. Després d’esperar que els digués que a l’antic veïnat lamentaven profundament llur absència, cosa que l’Anne no podia fer, es van limitar a formular algunes preguntes sense importància i començaren a parlar de les seves coses. Uppercross no els despertava cap interès; Kellynch, molt poc; per a ells no hi havia res més que Bath.
Fou amb gran goig que li feren saber que Bath satisfeia amb escreix llurs expectatives en tots els aspectes. Aquella casa era, sens dubte, la millor de Camden Place; les seves sales eren més esplèndides que totes les altres que havien vist o de les quals havien sentit a parlar i la superioritat raïa tant en l’estil de la construcció com en el bon gust del mobiliari. Llur amistat era sol·licitada amb ànsia. Tothom desitjava visitar-los. S’havien negat a nombroses presentacions i, això no obstant, moltes persones, les quals no coneixien, continuaven deixant llurs targes a la casa.
Tot això, per a ells, eren set deus de satisfacció! Podia l’Anne dubtar que el seu pare i la seva germana eren feliços? No en dubtava pas; però no podia deixar de pensar que el pare devia sentir aquell canvi com una mena de degradació, que devia trobar a faltar les obligacions i el rang d’un terratinent, que devia trobar vana i insignificant l’existència en aquella ciutat tan petita. I havia de sospirar i somriure tot preguntant-se, mentre l’Elizabeth obria les portes plegables i passava exultant d’una sala a l’altra, tot jactant-se de l’espai que hi havia, com era possible que la seva germana, la mestressa de Kellynch Hall!, se sentís orgullosa de trobar-se entre dues parets a penes separades per trenta peus.
Això, però, no era tot el que constituïa llur ventura actual. Tenien també l’Elliot. L’Anne es va haver de resignar a sentir a parlar pels descosits del seu cosí. No solament l’havien perdonat, sinó que n’estaven encantats. S’havia passat quinze dies a Bath (al novembre, de pas cap a Londres, s’hi va quedar tan sols vint-i-quatre hores i, tan bon punt hi arribà, va saber que sir Walter s’havia establert en aquella ciutat, però no va poder aprofitar l’ocasió per procedir en conseqüència); ara, doncs, s’hi havia estat quinze dies i la primera cosa que va tenir cura de fer, en arribar-hi, fou deixar la seva tarja a Camden Place; tot seguit no va regatejar esforços per posar-se en relació amb ells i, un cop aconseguit això, es captingué d’una manera tan franca, es va presentar tan decidit a oferir excuses pel que havia passat i va demostrar un desig tan gran de voler ser tractat com de la família altre cop, que de seguida quedà restablert el bon tracte d’antany.
No li trobaven cap defecte. Les explicacions que oferí en descàrrec del seu menyspreu aparent no podien ser més satisfactòries. Tot s’havia originat arran d’un malentès. Mai no li havia passat pel cap la idea d’allunyar-se; però li va semblar advertir una certa aversió envers ell, sense saber-ne la causa, i per delicadesa havia callat. Estava indignat per la malèvola insinuació que havia malparlat de la família o que l’havia menyspreada i faltat al seu honor. Ell, que sempre s’havia vantat de ser un Elliot, i que tenia unes conviccions tan estrictes respecte al llinatge, que resultaven incompatibles amb el to antifeudal que predominava en aquells moments! Estava esbalaït! Però confiava que el seu caràcter i la seva conducta bastarien per refutar aquella infàmia. Sir Walter podia consultar tots aquells que el coneixien i, realment, tots els esforços que havia fet, primera oportunitat que se li presentava, d’arribar a una reconciliació i d’aconseguir que el consideressin de bell nou el parent de sempre i presumpte hereu constituïen una prova contundent de la sinceritat de les seves afirmacions.
Els detalls referents al seu casament, d’altra banda, mereixien ara una actitud més benèvola. Aquesta era una qüestió que no l’havia tractada, ell; però un íntim amic seu, un tal coronel Wallis, persona de gran respectabilitat, cavaller irreprotxable («i no pas lleig», afegí sir Walter), que vivia força decorosament als edificis Marlborough i que, a instància seva, els fou presentat per l’Elliot mateix, havia fet alguns comentaris relatius al matrimoni, que permetien de judicar el cas d’una manera menys desfavorable.
El coronel Wallis, que coneixia l’Elliot de feia temps, també havia tractat força la seva esposa i estava perfectament al corrent de tota aquella història. Ella no era certament una dona de categoria, però estava molt ben educada, tenia diners i s’havia enamorat follament de l’amic del coronel. Allò fou un cas de seducció. Era ella qui l’havia incitat. Altrament, de res no li haurien servit tots els seus diners per conquistar l’Elliot i, de més a més, sir Walter tenia entès que havia estat una dona molt bonica. Aquestes consideracions el disculpaven. Una dona esplèndida, de gran fortuna i enamorada d’ell! Sir Walter semblava acceptar allò com una justificació i, si bé l’Elizabeth no podia jutjar la qüestió amb un criteri tan favorable, s’avenia a concedir que era un gran atenuant.
L’Elliot els havia visitat diverses vegades. Un cop havia anat a sopar amb ells, evidentment encantat que li haguessin fet la distinció d’invitar-lo, car no solien convidar mai ningú. Semblava, en suma, molt complagut per les proves que li demostraven que l’admetien en qualitat de cosí i la seva pròxima aspiració era arribar a merèixer la intimitat de Camden Place.
L’Anne s’escoltava tot allò, però sense acabar-ho d’entendre. Sabia que calia acollir amb reserves, amb totes les reserves, aquells comentaris. En tot hi endevinava l’adornament que ells hi posaven. Tot el que hi havia d’extravagant o d’irracional en aquell procés de reconciliació calia atribuir-ho segurament a l’estil dels relators. Això no obstant, tenia la impressió que hi havia alguna cosa més del que semblava a primera vista en l’afany d’aquell home de congraciar-se’ls, després d’un interval de tants anys. Ben pensat, no tenia res a guanyar pel fet d’estar en bones relacions amb sir Walter, ni tampoc no arriscava res en canviar d’actitud. Probablement, ell ja era el més ric de tots dos i de segur que seria d’ell la possessió de Kellynch, així com el títol. Per què una persona tan assenyada —i semblava ser-ho molt, d’assenyat— s’havia de fixar un objectiu com aquell? A l’Anne només se li acudia una explicació: potser el motiu era l’Elizabeth. Podia ser que en un altre temps li hagués agradat, si bé la seva conveniència i les circumstàncies el menaren cap a un altre camí, i ara que era lliure de fer la seva voluntat, possiblement es proposava cortejar-la. L’Elizabeth era realment bonica, elegant i distingida, i pel que fa al seu caràcter, l’Elliot no havia tingut ocasió de conèixer-lo a fons, per haver-la tractada solament en públic i quan ell encara era molt jove. Ara bé, una altra qüestió era fins a quin punt podrien el temperament i el tarannà de l’Elizabeth resistir l’anàlisi d’un home ja madur, i era una qüestió força delicada, certament. L’Anne desitjava vivament que, si l’Elizabeth era l’objecte dels seus anhels, no fos gaire primmirat ni massa observador. I que l’Elizabeth s’ho havia arribat a creure i que la seva amiga, la senyora Clay, fomentava aquelles il·lusions, era prou evident si calia fer cas de les llambregades que havien bescanviat mentre parlaven de les sovintejades visites de l’Elliot.
L’Anne va explicar que l’havien vist fugaçment a Lyme, però no li feren massa cas.
—Oh, sí, potser era l’Elliot!
Ells no ho sabien pas. Però prou que ho podia ser. No estaven atents a la descripció que en feia. Eren ells qui el descrivien; sobretot sir Walter. Li feia justícia recordant el seu posat senyorívol, la seva elegància i el seu abillament, les correctes faccions i la dolça mirada, però, al mateix temps, no podia deixar de deplorar que estigués tan desmillorat, un defecte que el temps semblava haver accentuat, ni podia estar-se de dir que aquells deu anys havien desfigurat gairebé tots els seus trets. A l’Elliot li semblava que ell —sir Walter— no havia canviat gens d’ençà de l’última vegada que s’havien vist, un compliment que sir Walter no li havia pogut tornar i li sabia greu. Tanmateix, no volia pas doldre-se’n. L’Elliot era més parençós que la majoria dels homes i a sir Walter no li feia res que el veiessin amb ell onsevulla que anés.
Tant l’Elliot com els seus amics dels edificis Marlborough foren el tema de conversa de tota la tarda. El coronel Wallis tenia tantes canes de conèixer-los! I l’Elliot estava tan ansiós de presentar-los-el! Parlaren també de la senyora Wallis; fins aleshores tan sols la coneixien per referències, ja que, a causa d’una indisposició, s’estava reclosa a casa seva. L’Elliot la presentava com una dona encantadora digna de figurar entre les amistats de Camden Place, i tan bon punt es refés de la malaltia, la coneixerien personalment. Sir Walter s’havia format un gran concepte de la senyora Wallis, car deien que era una dona molt bonica, una bellesa. Estava ansiós de conèixer-la i confiava que seria com una mena de compensació per totes les cares vulgars que contínuament veia pels carrers. La cosa pitjor que tenia Bath era el gran nombre de dones lletges que hi havia. No volia pas dir que no n’hi havia cap de bonica, sinó que el nombre de les lletges era desproporcionat. Sovint havia observat, mentre passejava, que, per cada cara bonica, n’hi havia trenta o trenta-cinc d’hòrrides i recordava que, una vegada, quan s’estava en una botiga de Bond Street, havien desfilat davant seu vuitanta-set dones, una rere l’altra, sense que hi hagués pogut destriar un sol rostre passable. És clar que aquell matí havia glaçat de valent i, amb aquell temps, de mil dones tan sols una s’arriscava a sortir; però, amb tot, a Bath hi havia una quantitat exagerada de dones lletges. I quant als homes, encara eren infinitament pitjors! Quins espantalls que es veien pels carrers! Que les dones no estaven acostumades a veure homes de bona aparença resultava evident quan en passava algun que era més o menys ben plantat. No hi havia vegada que sortís a passeig de bracet amb el coronel Wallis (que tenia una bella estampa marcial, a desgrat del pèl roig), que no veiés com totes les dones el seguien amb els ulls; res, els ulls de totes les dones clavats al coronel Wallis. Que modest que era sir Walter! No li van deixar passar, però, aquella ostentació d’humilitat. La seva filla i la senyora Clay coincidiren a remarcar que l’acompanyant del coronel Wallis posseïa tan bona figura com aquest i, certament, no tenia el pèl roig.
—I la Mary, com està? —preguntà sir Walter, exultant—. La darrera vegada que la vaig veure tenia el nas vermell, però suposo que això no li passa cada dia.
—Oh, no! Devia ser una cosa passatgera. En general té bona salut i es pot dir que des del setembre el seu aspecte és immillorable.
—Si sabia que no estaria temptada de sortir aquells dies que fa un vent tan esmolat que se’t talla la cara, li enviaria un capell i un abric nous.
L’Anne es demanava si s’atreviria a suggerir que un vestit o una toca probablement no es prestarien a fer-ne aquell mal ús, quan es quedaren en suspens en sentir un truc a la porta. Qui podia trucar en aquelles hores? Ja eren les deu. Seria l’Elliot? Sabien que havia d’anar a sopar a Lansdown Crescent. No tindria res d’estrany que, en tornar cap a casa, s’hagués aturat un moment per preguntar com anaven. No se’ls acudia qui més podia ser. La senyora Clay estava segura que aquella era la manera de trucar del senyor Elliot. I tenia raó. Amb tota la cerimònia de què era capaç el criat que tant feia de majordom com de lacai, el senyor Elliot fou introduït a la sala.
Era el mateix, la mateixa persona, amb un indument distint. L’Anne es va fer una mica enrere, mentre els altres rebien els compliments de l’Elliot i, l’Elizabeth, les seves excuses per visitar-los en una hora tan intempestiva, però no podia passar per allà a la vora sense experimentar el desig de saber si ella o la seva amiga no s’havien refredat el dia abans, etcètera; tot fou tan cortesament dit com escoltat i agraït. I aleshores li va tocar a ella entrar a escena. Sir Walter parlà de la seva filla petita:
—Elliot, permeteu-me que us presenti la més petita de les meves filles…
No hi va haver ocasió d’anomenar la Mary, i l’Anne, enrojolada i somrient, es presentà davant l’Elliot. Ell no havia pas oblidat les seves boniques faccions i l’Anne de seguida s’adonà amb complaença, pel gest d’estranyesa que va fer el seu cosí, que fins en aquell moment no havia pas sabut qui era ella. L’Elliot no se’n sabia avenir, per bé que no semblava pas estar tan sorprès com encantat; li brillaven els ulls i, amb la més viva satisfacció, donà la benvinguda a la seva cosina, al·ludí al passat i va sol·licitar que el considerés com un amic. Era tan ben plantat com li ho havia semblat a Lyme; la seva aparença millorava quan enraonava i les seves maneres eren tan com cal, tan corteses, tan naturals i tan particularment correctes, que ella sols podia comparar-les dignament amb les d’una altra persona. És clar que no eren iguals, però sí, potser, igualment bones.
Es va asseure amb ells i de seguida infongué a la conversa un nou esperit. No hi havia cap dubte que era un home de gran sensibilitat. Deu minuts bastaven per convèncer-se’n. El to, la manera de parlar, els temes que triava i la seva capacitat per saber el límit que s’havia d’imposar posaven en relleu que era un home sensible i reflexiu. Només que en tingué l’avinentesa, començà a parlar-li de Lyme, tot desitjant de comparar les seves opinions amb les d’ella sobre aquell indret, però sobretot volia comentar la rara circumstància d’haver-se allotjat al mateix hostal al mateix temps; féu referència al propi itinerari i escoltà amb complaença els detalls que l’Anne li donava de la seva excursió, deplorant haver perdut aquella oportunitat de presentar-li els seus respectes. Ella li va fer una breu relació de la seva estada a Lyme i de les coses que hi havia fet. Mentre se l’escoltava, anava creixent la recança de l’Elliot, car havia passat tota la tarda sol a l’habitació contigua, sentint la remor de les veus i l’alegre renou. Havia suposat que es tractava d’una colla de persones distingides i agradables; però, per bé que es moria de ganes de participar en aquella gatzara, no va trobar cap pretext acceptable per establir-hi relació. Si tan sols se li hagués acudit de preguntar qui eren aquelles persones! El cognom Musgrove li hauria proporcionat la clau. Bé, allò li serviria per acabar amb l’absurda mania que tenia de no preguntar mai res als hostals, costum que li venia de quan era petit, basat en el principi que és de mal educat ser curiós.
—Les coses que pensa un xicot de vint-i-un o vint-i-dos anys —deia— respecte a les bones maneres que cal tenir per ser considerat ben educat són, crec jo, les més absurdes del món. La majoria dels seus hàbits són tan insubstancials com els seus designis.
Comprenent, però, que no estava bé que s’adrecés a l’Anne tan sols en les seves reflexions, de seguida generalitzà la conversa i, solament de tant en tant, reprenia el tema de Lyme.
No obstant això, les seves preguntes obligaren l’Anne a referir l’escena en què havia intervingut activament, poc després de marxar ell, ja que, per tal com havia sentit a parlar d’un «accident», volia saber-ne tots els detalls. Quan començà a fer preguntes, sir Walter i l’Elizabeth el secundaren, però al to i a la forma de fer-les hi existia una diferència que no podia passar desapercebuda. Sols podia comparar l’Elliot amb lady Russell, quant a l’interès de conèixer realment el que havia passat i a la preocupació pel que ella devia haver sofert en presenciar-ho.
Una hora va durar la visita. El preciós rellotge de la lleixa de la xemeneia ja havia tocat «les onze amb els seus ressons d’argent» i se sentia lluny la veu del vigilant anunciant la mateixa hora, abans que l’Elliot s’adonés que feia tanta estona que era allí.
L’Anne mai no hauria sospitat que la seva primera vetllada a Camden Place havia de transcórrer d’una manera tan agradable!