Capítol disset
Mentre sir Walter i l’Elizabeth es dedicaven assíduament a conquerir llur valiment a Laura Place, l’Anne renovava una amistat de característiques ben diferents.
En una visita que va fer a la seva antiga institutriu, s’assabentà que vivia a Bath una ex-companya de col·legi que era doblement mereixedora de les seves atencions, per les proves d’afecte que n’havia rebut i per les amargures que ara sofria. La senyoreta Hamilton, actualment senyora Smith, li havia demostrat afecte en aquella època de la vida en què més s’aprecia. L’Anne havia arribat al col·legi trasbalsada pel dolor d’haver perdut la seva mare adorada i, acrescuda la seva intensa tristesa per l’allunyament de la llar, sofria com sofreix una nena de catorze anys sensible i pobra d’esperit. La senyoreta Hamilton, que era tres anys més gran que ella, però que havia de romandre un any més a escola perquè no tenia cap casa que l’acollís ni parents pròxims, l’havia ajudada a alleugerir les penes amb una abnegació tan sincera i desinteressada que l’Anne no podia pas recordar-la amb indiferència.
Poc després d’abandonar el col·legi, la senyoreta Hamilton s’havia casat, segons que deien, amb un home de fortuna i això era tot el que l’Anne n’havia sabut fins al moment en què la seva institutriu la va posar al corrent de la situació actual de la seva amiga d’una manera més precisa.
S’havia quedat vídua i a la pobresa. El seu marit era un home extravagant i, quan va morir, feia un parell d’anys, deixà els seus assumptes terriblement embullats. La pobra dona havia hagut de vèncer dificultats de tota mena, a les quals es va sumar la desgràcia de ser atacada per una febre reumàtica que, en envair-li les cames, la deixà tolida.
Per això havia vingut a Bath, on buscà allotjament prop de l’establiment termal, i vivia humilment en aquella ciutat, sense mitjans que li permetessin de tenir criada i, naturalment, allunyada del tracte social.
Persuadida l’Anne per l’amiga comuna de la satisfacció que la seva visita causaria a la malaurada dona, decidí anar-la a veure sense perdre ni un moment. A casa, no féu cap al·lusió al que havia sabut ni al que pensava fer, convençuda que no despertaria l’interès de ningú. Tan sols ho comunicà a lady Russell, la qual compartí plenament els seus sentiments i s’oferí de bon grat a acompanyar-la fins en un punt proper a la casa on vivia la senyora Smith, als edificis Westgate.
Va anar, doncs, a visitar-la, llur amistat quedà restablerta i calorosament reanimat llur mutu afecte. Els primers deu minuts foren moments d’incomoditat i d’emoció. Dotze anys havien passat d’ençà de llur separació i totes dues es trobaven d’allò més canviades. Aquells dotze anys havien transformat l’Anne de la noieta en flor, callada i maldestra de quinze anys, en l’elegant doneta de vint-i-set, afavorida amb totes les belleses, llevat d’aquella ufanor de l’adolescència, però sempre elegant i distingida i plenament conscient de la seva invariable gentilesa. I també havien transformat la bella i saludable senyoreta Hamilton, esplendorosa de vida i plena de confiança en si mateixa, en la vídua malalta, desvalguda i pobra, que ara rebia com un favor la visita de la seva antiga protegida. Però aquella primera impressió no trigà a esvanir-se i restà tan sols el goig de rememorar les antigues afeccions i de parlar dels temps passats.
L’Anne advertia en la seva amiga aquell tarannà agradable i aquell seny que eren proverbials en ella i una predisposició més gran a la conversa animada i alegre que no havia suposat. Ni la vida atzarosa i intensa que havia portat, ni l’estretor en què ara vivia, ni la malaltia, ni les penes, no havien aconseguit d’endurir-li el cor ni d’anihilar l’energia del seu esperit.
Durant la segona visita, la vídua s’expressà amb tanta franquesa, que l’Anne estava cada cop més estupefacta. No podia imaginar una situació més infortunada que la de la senyora Smith. Estimava entranyablement el marit i l’havia perdut; habituada a l’opulència, ara es trobava reduïda a la indigència. No tenia fills que la vinculessin amb la vida ni l’ajudessin a forjar-se l’esperança d’una novella felicitat ni parents que l’assistissin en l’arranjament dels seus incerts afers, ni tan sols el bé de la salut, que li faria suportable tota aquella sèrie de calamitats. El seu allotjament consistia en una saleta on arribaven tots els sorolls del carrer i un obscur dormitori a la part del darrere, sense possibilitat de traslladar-se d’una cambra a l’altra tota sola, i sols podia ajudar-la l’única criada de la casa, indret del qual mai no sortia com no fos quan la duien a prendre el bany termal. Tanmateix, a despit de tot això, l’Anne tenia motius per creure que eren comptats els moments de llanguiment i de depressió, comparats amb les hores de labor i d’entreteniment que passava. Com podia ser? L’Anne observava, reflexionava i, finalment, arribà a la conclusió que aquell no era pas solament un cas de fortalesa o de resignació. Un esperit dòcil pot ser pacient; un intel·lecte vigorós i fort podrà suplir la manca de resolució; però aquí hi havia alguna cosa més: una mentalitat flexible, una predisposició a ser confortada i una capacitat innata per apartar-se de l’infortuni buscant l’optimisme i per dedicar-se a activitats que li permetessin oblidar-se de si mateixa. Era sens dubte un do del cel; i l’Anne contemplava la seva amiga com a un ésser predestinat a superar totes les contrarietats.
Hi va haver una temporada, li explicava la senyora Smith, en què el seu esperit estigué a punt de defallir. Ara no podia considerar-se impossibilitada si comparava el seu estat actual amb com es trobava quan va arribar a Bath. Aleshores sí que era digna de compassió, car, havent-se refredat durant el viatge, es va veure obligada a fer llit quan encara no s’havia acabat d’instal·lar al pis. Patint de dolors aguts i constants, s’estava allà sola entre persones estranyes… quan necessitava tenir una infermera al seu costat i en un moment en què la seva situació econòmica no li permetia de fer despeses extraordinàries. No obstant això, havia pogut capejar el temporal i encara podia dir que tot allò li havia fet molt de bé, perquè havia tingut la satisfacció de comprovar que es trobava en bones mans. Tenia prou experiència per saber que sempre hi havia persones afectuoses i desinteressades, però la seva malaltia li brindà l’ocasió de constatar que la mestressa de casa era una bona dona, que mai no l’hauria deixada desatesa, i tampoc no havia d’oblidar que havia estat molt afortunada en tenir per infermera una germana de la dispesera —que ho era de professió—, la qual s’allotjava allí quan estava desocupada, i com que va resultar que aquells dies es trobava lliure, va poder-la atendre.
—I a més d’assistir-me admirablement —afegia la senyora Smith—, ha estat per a mi una amistat inapreciable. Tan bon punt em vaig poder valer de les mans, em va ensenyar a fer punt de mitja, la qual cosa m’ha servit de distracció, i així vaig començar a fer aquests buiracs i tapets per jugar a cartes amb què sempre em trobes tan enfeinada i que em proporcionen els mitjans que m’han permès d’ajudar un parell de famílies molt pobres del barri. Ella coneix molta gent, a causa de la seva professió, i col·loca els meus modestos treballs entre aquelles persones que els poden comprar. Sempre sap trobar el moment oportú d’oferir-los-els. A tothom se li estova el cor, saps?, després d’haver patit molt o quan està convalescent, i la infermera Rooke aprofita aquests moments per proposar la compra de les meves labors. És una dona astuta, intel·ligent i de bon cor. La seva posició és molt apropiada per conèixer la naturalesa humana i té tant de seny i un sentit d’observació tan agut que la seva companyia resulta més convenient que no pas la d’aquelles persones que, havent rebut «la millor educació del món», mai no diuen res d’interessant. En pots dir xafarderia, si vols, però el cas és que quan la infermera Rooke disposa de mitja hora de lleure per dedicar-me-la, sempre té alguna cosa per explicar que resulta entretinguda i edificant, que t’ensenya a conèixer més bé el gènere humà. A una li agrada saber què passa, estar au fait de les modes noves i de les creacions de la frivolitat. Per a mi, que visc sola, t’asseguro que la seva conversa és un vertader tresor.
L’Anne, lluny de posar en dubte la validesa d’aquell plaer, replicà:
—Prou que ho crec. Les dones com ella solen tenir l’avinentesa d’observar aquestes coses i, si són intel·ligents, val la pena d’escoltar-les. Estan avesades a descobrir aspectes tan diversos de la natura humana! I no solament coneixen les rareses i les manies, sinó que són a voltes testimonis de situacions interessants i corprenedores. Quins exemples no veuran d’ardents i abnegades afeccions, d’heroisme, de fortalesa, de paciència i de resignació, de totes les accions i de tots els sacrificis que ennobleixen els éssers humans! La cambra d’un malalt pot donar matèria per omplir molts volums.
—Sí —féu la senyora Smith com dubtant-ne—, és possible, però temo que les ensenyances no siguin sempre tan edificants com tu les descrius. Ara i adés, apareix la natura humana en tota la seva grandesa resistint proves terribles, però, en general, són les debilitats més que no pas la fortalesa allò que es manifesta a la cambra d’un malalt; sents parlar més d’egoisme i d’impaciència que no pas de generositat i de fortitud. Hi ha tan poca amistat vertadera al món! I malauradament —afegí en veu baixa i tremolosa—, són molts els que s’obliden de reflexionar seriosament fins que ja és massa tard.
L’Anne comprengué tota l’amargor que denotaven aquelles observacions. El seu marit no havia estat un home com cal i ella quedà abandonada enmig d’un cercle de gent els valors morals de la qual l’havien induïda a pensar malament de tota la humanitat. La senyora Smith, però, de seguida va saber dissipar aquella ratxa de malenconia i prosseguí, dient en un to distint:
—No crec pas que la meva amiga, la senyora Rooke, em pugui contar aquests dies res que m’interessi ni em commogui. Actualment assisteix la senyora Wallis dels edificis Marlborough… res, una doneta bonica, beneita, d’aquestes que tenen la mà foradada i són esclaves de la moda, segons que tinc entès… i, com és natural, de l’única cosa que em podrà parlar serà de blondes i de vestits… Això no obstant, penso treure’n profit, de la senyora Wallis, perquè té molts diners i comprarà les coses més cares que en aquests moments tinc entre mans.
L’Anne visità diverses vegades la seva amiga, abans que a Camden Place tinguessin esment de la seva existència. Finalment, es va veure obligada a parlar-ne. Un matí, sir Walter, l’Elizabeth i la senyora Clay tornaven de Laura Place, després d’haver estat imprevistament invitats per lady Dalrymple a passar-hi la tarda, però va resultar que l’Anne ja s’havia compromès a anar als edificis Westgate.
No li va saber gens de greu al·legar aquella excusa, car estava segura que tan sols els havia invitat perquè, obligada a romandre a casa per causa d’un fort refredat, lady Dalrymple s’aprofitava de l’amistat tan anhelada pels Elliot, i declinà amb gran alacritat aquella invitació interessada. Ella tenia el compromís de passar la tarda amb una antiga companya d’escola. Normalment no s’interessaven pas massa per les qüestions relacionades amb l’Anne, però aquesta vegada feren manta preguntes, per esbrinar de qui es tractava; l’Elizabeth es mostrà desdenyosa i sir Walter, sever.
—Els edificis Westgate! —exclamà el seu pare—. I qui ha d’anar a veure la senyoreta Anne Elliot als edificis Westgate? Una tal senyora Smith. Una vídua que es diu Smith. I qui era el seu marit? Un dels cinc mil Smith que pots trobar arreu. I quin atractiu té aquesta amiga? El de ser una vella malalta. A fe, Anne, que tens uns gustos ben estranys! Tot allò que repugna als altres, la gent baixa, els habitacles miserables, l’aire viciat, les males companyies, a tu t’encanta. Però suposo que podràs deixar per a demà la visita a aquesta vella senyora. M’imagino que no deu estar pas tan a les acaballes que no pugui esperar un dia més. Quants anys té? Quaranta?
—No, senyor; encara no n’ha fet trenta-un. Però no puc pas ajornar la visita perquè aquesta és l’única tarda que ens va bé, tant a ella com a mi, fins d’aquí a un cert temps. Demà comença a prendre els seus banys termals i ja sabeu que nosaltres tenim compromisos per a tota la resta de la setmana.
—I què en pensa lady Russell, d’aquesta amistat? —preguntà l’Elizabeth.
—No hi veu pas cap mal —contestà l’Anne—, al contrari, l’aprova i, gairebé sempre que he anat a casa de la senyora Smith, ella mateixa m’hi ha dut.
—Ben segur que als edificis Westgate es deuen haver quedat amb la boca badada en veure un cotxe per aquells carrers —comentà sir Walter—. Cert és que la vídua de sir Henry Russell no té cap distintiu honorífic al blasó, però el seu carruatge no deixa de ser sumptuós i, sens dubte, deu ser ben sabut que sol conduir una Elliot. La vídua d’un tal senyor Smith que resideix als edificis Westgate! Una pobra vídua, que amb prou feines si li queda un alè de vida, d’entre trenta i quaranta anys! Una simple senyora Smith, una senyora Smith vulgar i corrent, justament, ser l’amiga elegida per la senyoreta Anne Elliot, que la prefereix a unes relacions de la pròpia família tot i que pertanyen a la noblesa més alta d’Anglaterra i d’Irlanda! Senyora Smith, quin nom!
La senyora Clay, que havia estat present durant aquest diàleg, considerà prudent abandonar l’estança. L’Anne hi hauria tingut molt a dir i bé hauria volgut dir alguna cosa en defensa dels drets de la seva amiga, no pas molt distints dels que podien al·legar ells, però el respecte que li devia al pare li ho impedí. No digué res. Deixà al criteri de sir Walter la qüestió de decidir si la senyora Smith era l’única vídua que hi havia a Bath, de trenta a quaranta anys, pobra i sense cap nom il·lustre que ostentar.
L’Anne complí la seva promesa; compliren els altres la llur i, com calia esperar, l’endemà els va sentir ponderar la deliciosa tarda que havien passat. Ella era l’única que estigué absent de tot el grup de Camden Place, car sir Walter i l’Elizabeth no solament s’havien posat a disposició de lady Dalrymple, sinó que s’havien sentit molt honorats quan els comissionà per avisar els altres, la qual cosa els va obligar a prendre’s la molèstia de transmetre la invitació a lady Russell i a l’Elliot; aquest havia cuitat a acomiadar-se del coronel Wallis més d’hora i aquella procurà de desempallegar-se de tots els compromisos que tenia aquella tarda per tal d’assistir-hi. L’Anne va saber per boca de lady Russell tot el que havia passat durant la vetllada. Allò que més despertà el seu interès va ser saber que la seva amiga i l’Elliot havien parlat molt d’ella, que el seu cosí havia lamentat la seva absència i que, al mateix temps, li havia dedicat unes paraules encomiàstiques en saber-ne la causa. Aquelles visites compassives i afectuoses a l’antiga companya d’escola, malalta i necessitada, semblaven haver-li estovat el cor, a l’Elliot. La considerava una noia extraordinària i, pel seu caràcter, educació i enteniment, un model de perfecció femenina. Fins i tot va arribar a l’extrem de discutir amb lady Russell respecte a les bones qualitats de l’Anne i era natural que aquesta, en sentir semblants elogis dels llavis de la seva amiga i en saber-se tan afavorida pel concepte d’un home de tan bon criteri, experimentés les grates sensacions que la seva amiga desitjava causar-li.
Lady Russell tenia una opinió ja formada respecte al senyor Elliot. Tan convençuda estava que aquest es proposava de conquistar l’Anne amb el temps com que era un home que se la mereixia i ja començava a calcular les setmanes que haurien de transcórrer per tal que, considerant-se lliure de les restriccions que li imposava la viduïtat, es disposés a exercir els seus poders de seducció. És clar que no gosava manifestar a l’Anne el seu convenciment i tan sols s’aventurava a fer vagues insinuacions sobre la inclinació que mostrava el senyor Elliot, tot apuntant algun comentari referit a la conveniència de tal aliança, suposant que coincidissin els sentiments d’ambdós. L’Anne se l’escoltava sense acompanyar les seves paraules amb exclamacions de protesta. Ella no feia més que somriure, enrojolar-se una mica i moure graciosament el cap.
—Saps prou bé que no sóc una matrimoniera —li deia lady Russell—, per tots els recels que m’inspiren les previsions humanes. Solament vull dir que si el senyor Elliot es decideix a fer-te l’aleta i tu l’acceptes, estic segura que seríeu molt feliços. Pot ser que algú consideri més convenient una altra mena d’unió… Però jo crec que aquesta podria ser d’allò més venturosa.
—L’Elliot és un home molt simpàtic i en tinc una bona opinió per molts conceptes —feia l’Anne—, però no crec que siguem l’un per a l’altre.
Lady Russell deixà passar aquella afirmació sense fer cap comentari i solament va respondre:
—Confesso que poder contemplar-te com a futura mestressa de Kellynch, la futura lady Elliot, ocupant el lloc de la teva estimada mare i heretant la seva popularitat i totes les seves virtuts, em produiria una satisfacció indescriptible. Tu ets igual a la teva mare en tarannà i en tens tot l’aire; si arribava a veure’t com era ella pel que fa a posició i bona anomenada, regnant en aquella llar, presidint i beneint la mateixa taula i superant-la tan sols pel fet de ser més fervorosament apreciada, estimadíssima Anne, tindria el goig més gran que mai pugui aspirar a experimentar una dona a la meva edat!
L’Anne no tingué més remei que desviar la mirada; alçant-se, es va apropar a una taula situada a l’altre cap de la sala i, simulant que hi feinejava, tractà de reprimir la profunda emoció que aquella perspectiva li despertava a l’ànima. Per uns instants, el seu cor i la seva fantasia restaren enartats. La idea d’esdevenir el que havia estat la seva mare, de tenir el privilegi de portar el noble títol de «lady Elliot», de ser restituïda a la propietat de Kellynch, amb el dret de considerar-la altre cop casa seva, la seva llar definitiva, li produïa un encantament irresistible. Lady Russell decidí de guardar silenci, inspirant-se en la intenció de deixar que aquelles suggestions fessin el seu efecte a l’esperit de l’Anne, i només deplorava que el senyor Elliot no pogués aprofitar aquells moments per declarar-li els seus sentiments! Perquè ella presumia allò que l’Anne no acceptava com a possible. El sol fet d’imaginar-se l’Elliot declarant-li la seva pretensió amorosa bastà perquè l’Anne retornés al món de la realitat. L’encís de Kellynch i el somni d’esdevenir «lady Elliot» s’esvaïren tot d’una. Ella no podria acceptar-lo mai. I no fundava pas la seva resolució solament en la impossibilitat d’estimar ningú que no fos l’home dels seus somnis, sinó que, en pensar en la contingència del cas, el seu judici es manifestava contra l’Elliot.
Per bé que ja feia un mes que es coneixien, ella no estava pas segura d’haver penetrat a fons el seu caràcter. Que era un home afectuós i agradable, que sabia mantenir una conversa, que professava idees sanes i que era home de principis i de recte judici, tot això resultava prou evident. Certament sabia discernir el bé del mal; no se li podia atribuir cap transgressió dels conceptes morals; però, no obstant això, l’Anne no hauria pas posat les mans al foc respecte a la seva conducta. Si no el present, era el passat d’aquell home el que provocava la seva desconfiança. Alguns noms que ocasionalment deixava caure d’antigues amistats, certes al·lusions a determinats actes de la seva vida donaven pàbul a sospites poc favorables a allò que havia estat durant el passat. Era indubtable que havia tingut mals costums, que els viatges dominicals havien estat una cosa habitual i que durant un període de la seva vida (probablement no pas curt) s’havia mostrat indiferent, si més no, respecte als assumptes seriosos. I, per bé que era molt possible que hagués canviat de manera de pensar, qui podria respondre dels vertaders sentiments d’un home llest i cautelós, ara prou madur per apreciar els avantatges de fingir que tenia un bon caràcter? Com podria assegurar-se de la limpidesa del seu esperit?
L’Elliot era enraonat, discret i refinat, però no pas franc. Mai no s’advertia en ell cap rampell sentimental ni cap esclat d’indignació o de delectança suscitat per les males o les bones accions. Això, per a l’Anne, era una greu imperfecció. Ella es guiava per les primeres impressions. Estimava la franquesa, la sinceritat i l’espontaneïtat per sobre totes les coses. El fervor i l’entusiasme la captivaven. Sabia que podia confiar molt més en la sincera condició d’aquells que de vegades semblen arrauxats, que no pas en la d’aquells altres d’enteniment mesurat i caut que mai no fan una passa en fals.
D’altra banda, l’Elliot era tan agradable que queia bé a tothom. Temperaments tan diversos com eren els de les persones de casa del seu pare, compartien tots la simpatia envers ell. Era massa acomodatici; s’entenia massa bé amb tothom. Li havia parlat amb certa franquesa de la senyora Clay, tot donant senyals evidents d’haver endevinat els seus propòsits i del menyspreu que li inspirava; això no obstant, la senyora Clay el trobava tan simpàtic com els altres.
Lady Russell, que potser no filava tan prim com la seva amiga, no experimentava cap mena de recel. No podia imaginar cap home tan íntegre com el senyor Elliot ni mai havia concebut una esperança més dolça que la de veure’l rebre la mà de la seva adorada Anne a l’església de Kellynch, al curs de la propera tardor.