Capítol tretze

La resta del temps que l’Anne s’estigué a Uppercross, que fou tan sols dos dies, la passà enterament a la casa gran i va tenir la satisfacció de comprovar que era extremament útil, tant per la gratitud amb què era reconeguda la seva companyia com per l’ajuda que prestava al senyor Musgrove i a la seva esposa a fer els preparatius necessaris, que, per l’estat d’ànim en què es trobaven, ells sols haurien trobat penós de realitzar.

L’endemà al matí arribaren notícies de Lyme. La Louisa continuava si fa no fa igual. No s’havia presentat cap símptoma que fes suposar que havia empitjorat. Unes hores més tard arribava en Charles, que era portador de referències més detallades i recents. Semblava bastant animat. Si bé no calia esperar una guarició ràpida, tot seguia el curs normal i propi del cas. En parlar dels Harville, no trobava paraules amb què descriure adientment llur amabilitat i, sobretot, l’aptitud de la senyora Harville com a infermera. En realitat, no havia deixat fer res a la Mary i anit els havia convençut que se n’anessin d’hora a l’hostal. Al matí la Mary s’havia posat histèrica de nou, però quan marxà ell de Lyme l’havia deixada passejant amb el capità Benwick, la qual cosa, així ho esperava, li faria bé. Fou una llàstima no haver aconseguit de fer-la regressar el dia abans, perquè la veritat era que la senyora Harville no permetia que ningú s’ocupés de res.

En Charles havia de tornar a Lyme aquella mateixa tarda i, en un primer moment, el seu pare tingué la intenció d’acompanyar-lo, però les senyores no ho consentiren pas: no hauria fet més que pertorbar l’ànim dels altres i augmentar la pròpia angoixa. Se’ls va acudir una cosa millor i actuaren en conseqüència. Amb un cotxe que demanaren a Crewkherne, marxaria en Charles acompanyat d’una altra persona molt més útil, que s’havia dedicat tota la vida a la criança dels fills de la família: una dona que, després de criar el més petit, el cançoner i aviciat Harry, i de veure’l començar la seva vida escolar, es passava les hores a la cambra buida dels nens sargint mitjons i curant les nafres i els nyanyos que se li posaven a l’abast; per tant es va considerar venturosa en ser-li permès d’anar a tenir cura de la seva estimada Louisa. La senyora Musgrove i la Henrietta ja havien pensat, bé que vagament, d’enviar-hi la Sarah, mes sense la intervenció de l’Anne, difícilment ho haurien decidit i portat a efecte tan aviat.

L’endemà, en Charles Hayter va ser l’encarregat de portar les notícies detallades de l’estat de la Louisa, car era essencial de tenir-ne cada vint-i-quatre hores. Havia anat a Lyme per iniciativa pròpia i la nova que dugué era força encoratjadora. Els períodes de lucidesa eren cada cop més llargs. Segons totes les referències, el capità Wentworth semblava clavat a Lyme.

L’Anne els deixaria l’endemà i tremolaven només de pensar-hi. Què farien sense ella? Ells no sabien donar-se ànim mútuament! Tant i tant es van lamentar, que l’Anne pensà que no podia fer res millor que interpretar l’anhel general, que ella coneixia, i persuadir-los que se n’anessin tots a Lyme. No s’hi va haver d’esforçar gaire; ben aviat ho tingueren decidit; partirien l’endemà, s’allotjarien a l’hostal o llogarien una casa, segons com es presentarien les coses, i allí es quedarien fins que la Louisa estaria en condicions de viatjar.

Calia estalviar molèsties a la bona gent amb qui s’estava la Louisa; si més no, podrien alliberar la senyora Harville de la feixuga càrrega de tenir cura dels seus fills; en un mot: estaven tan contents d’haver pres aquella decisió, que l’Anne quedà encantada de la seva obra i va comprendre que la millor cosa que podia fer era destinar l’últim matí que havia de passar a Uppercross a ajudar-los en llurs preparatius i fer-los partir ben d’hora, malgrat que, com a conseqüència d’això, ella s’hagués de quedar vagant per la casa solitària.

A part dels menuts, ella fou la darrera resident a la casa, l’única persona que quedava de totes les que havien omplert i animat ambdues mansions, de totes les que havien contribuït a donar un caràcter alegre a Uppercross. Uns pocs dies havien bastat perquè es produís aquell canvi tan notable!

Però si la Louisa recobrava la salut, tot tornaria a rutllar altre cop. Hi regnaria de bell nou una més gran felicitat. No hi havia cap dubte —si més no per a ella— del que s’esdevindria després de la guarició de la Louisa. Al cap de pocs mesos, aquella sala deserta, que ara ella ocupava muda i pensarosa, s’ompliria altra vegada d’alegria i de ventures, d’amor jovenívol, eufòric i ardent, de tot allò que res no tenia a veure amb l’Anne Elliot!

Una hora de lleure dedicada a fer-se aquestes reflexions, en aquell dia gris de novembre, amb la pluja menuda que amb prou feines deixava destriar els objectes que es podien veure des de les finestres, era suficient perquè el soroll que anunciava l’arribada del cotxe de lady Russell fos ben acollit. Amb tot, si bé desitjava marxar, no podia deixar la casa gran ni donar una última mirada de comiat a la casa de camp, amb la seva terrassa negrosa i descurada, ni albirar a través dels vidres entelats les modestes cases del poble, sense sentir el cor oprimit per la tristesa. Uppercross havia estat escenari de tantes coses que es convertia en un lloc molt preat. Era un preciós arxiu de mil impressions de dolor, punyents al seu moment, però assuaujades pel pas del temps; de tendres sensacions, conats de reconciliació i d’amistat, que mai no podria tornar a experimentar i que mai no deixarien de ser-li grats. Tot ho deixava darrere seu, tot llevat del record d’una innegable realitat pretèrita.

D’ençà que va abandonar al setembre la casa de lady Russell, l’Anne no havia tornat a Kellynch. No havia estat necessari i, si algun cop es presentà l’ocasió d’anar-hi, va saber trobar la manera d’evitar-ho. El seu primer retorn, doncs, el feia per ocupar les elegants i modernes estances de la mansió i per alegrar els ulls de la seva mestressa.

La satisfacció de lady Russell en tornar-la a veure no estava exempta d’inquietud, car sabia qui era el que visitava Uppercross amb tanta freqüència. Feliçment, però, o bé l’Anne s’havia engreixat i millorat d’aspecte o bé així li ho semblava a lady Russell, i quan aquesta li digué les falagueries que feien al cas, l’Anne va sentir la complaença de relacionar-ho amb la muda admiració del seu cosí, bo i esperant que el cel li hagués fet do d’una segona primavera de joventut i de bellesa.

Quan s’embrancaren en la conversa, l’Anne de seguida s’adonà del canvi que s’havia produït als seus hàbits mentals. Aquelles preocupacions que li omplien el cor quan marxà de Kellynch, i que s’havien anat dissipant durant el seu tracte amb els Musgrove, ara adquirien un interès secundari. Fins i tot el seu pare, la seva germana i Bath s’havien esvanit per a ella. Llurs afectes i interessos havien estat suplantats pels d’Uppercross i, quan lady Russell rememorà llurs antics temors i esperances, quan manifestà la seva complaença per la casa que ocupaven a Camden Place i va expressar la contrarietat que li havia causat constatar que la senyora Clay encara vivia amb ells, l’Anne gairebé s’avergonyia de la preferència que el seu pensament atorgava a Lyme, a la Louisa Musgrove i a tots els altres amics d’allà, en advertir que la interessaven molt més els Harville, la seva llar i el capità Benwick, que no pas la casa del pare a Camden Place i la intimitat de la seva germana amb la senyora Clay. De fet, havia de fer un esforç per tal que lady Russell trobés en ella, si més no, una aparença d’interès envers aquelles qüestions que, per raó natural, havien de cridar-li l’atenció de manera preferent.

L’Anne experimentà una certa torbació en tocar per primer cop un altre tema. Inevitablement havien de parlar de l’accident esdevingut a Lyme. Als cinc minuts d’haver arribat el dia anterior, lady Russell ja s’havia assabentat de tot el que havia passat; però, amb tot, era natural que en parlessin, que la dona volgués saber-ne els detalls, que censurés la fatal imprudència i en lamentés el resultat; i a la conversa per força havia de sortir-hi a relluir el nom del capità Wentworth. A propòsit, l’Anne tingué consciència de no haver-lo esmentat amb tanta serenitat com lady Russell. No va poder pronunciar aquell nom mirant francament lady Russell als ulls, fins després d’haver tingut l’oportunitat de fer-li saber, breument, la inclinació del capità Wentworth per la Louisa. Fet això, s’esvaí totalment l’angoixa que aquell nom li produïa.

Lady Russell s’havia limitat a escoltar assossegadament i desitjà que fossin feliços; però interiorment el seu cor es rabejava sentint un plaer malèvol, una satisfacció desdenyosa envers l’home que, als vint-i-tres anys, semblava haver comprès d’alguna manera el que valia l’Anne Elliot i, vuit anys després, sucumbia als encants de la Louisa Musgrove.

Els tres o quatre dies primers passaren en la més perfecta tranquil·litat, sense cap altre incident notable tret de la recepció d’un parell de missatges de Lyme, que l’Anne no hauria sabut dir com havien arribat a les seves mans, els quals donaven compte d’una certa millora de l’estat de la Louisa. Passat aquest temps, la cortesia de lady Russell no es va poder contenir més i les més lleus comminacions del passat adquiriren ara aspecte d’imminents.

—Haig d’anar a visitar la senyora Croft; haig d’anar-hi com més aviat millor —deia lady Russell—. Anne, tindràs el valor d’anar amb mi de visita en aquella casa? Ens posarem a prova totes dues.

L’Anne no es va pas acovardir; al contrari, s’expressava sincerament quan deia:

—Crec que sofrireu més vós que no pas jo, perquè encara no heu acomodat els vostres sentiments a les noves circumstancies, mentre que jo, pel fet de no haver-me mogut de la contrada, m’hi he anat habituant.

Però era molt més allò que hauria pogut dir l’Anne sobre aquesta qüestió, car era tan elevada l’opinió que tenia dels Croft, considerava el seu pare tan afavorit per la sort amb aquells llogaters, els veia tan propicis de ser un bon exemple per a la parròquia i estimava tan gran el benefici que suposava el canvi per als pobres, quant a socors i atencions, que, per molt dolguda i avergonyida que se sentís per la necessitat de deixar la casa, havia de reconèixer que els que se n’havien anat no mereixien estar-s’hi i que Kellynch Hall es trobava ara en més bones mans. Aquestes conviccions no deixaven de ser mortificants i la mortificaven cruelment, però li havien d’estalviar en certa manera la sensació dolorosa que lady Russell no podria deixar d’experimentar en entrar a la casa de nou i recórrer aquelles estances que li eren tan familiars.

En aquells moments l’Anne no es veia amb cor de dir-se a si mateixa: «Aquelles estances haurien de ser nostres! Oh, en quines mans han anat a parar! Qué indignament ocupades que es troben! Haver hagut de marxar una família tan il·lustre i ser ara mansió d’estranys!». No, no se li acudia res de tot això, tret de quan pensava en la seva mare i la recordava asseguda, presidint el lloc de costum.

La senyora Croft sempre la tractava amb una amabilitat tan gran que l’Anne no podia deixar de sentir l’afalac de considerar-se la predilecta i, a la present ocasió, quan la va rebre a casa seva, les atencions foren particularment efusives.

El dissortat accident de Lyme ben aviat fou el tema principal de la conversa i, en confrontar les últimes notícies que havien rebut de la pacient, resultava que totes dues n’havien tingut esment a la mateixa hora del matí anterior, que el capità Wentworth havia estat a Kellynch el dia abans (per primer cop d’ençà de l’accident) i que ell havia dut a l’Anne la darrera nota, l’itinerari de la qual ella no havia pogut reconstruir. Després de reposar unes hores, se n’havia tornat a Lyme amb la intenció de quedar-s’hi. D’acord amb allò que l’Anne va poder saber, en Frederick havia preguntat especialment per ella i expressat les seves esperances que no s’hagués ressentit la seva salut per l’esforç que havia fet, car havia qualificat aquell esforç d’«excessiu». Això era sublim i li donà més alegria que no ho hauria fet qualsevol altra cosa.

Respecte a la catàstrofe, solament podien discórrer les senyores com era natural que ho fessin dues dones sensates i bondadoses, de criteris contrastats en la reflexió a l’entorn d’afers seriosos, i es posaren d’acord que allò havia estat conseqüència de la irreflexió, d’una imprudència els efectes de la qual no podien haver estat més alarmants, i que les aterria de pensar en el temps que encara hauria de passar abans no s’esvaís tota mena d’incertesa respecte a la guarició de la senyoreta Musgrove i en les conseqüències que podia comportar aquella commoció cerebral.

L’almirall ho resumí tot sumàriament exclamant:

—Ai, quin mal negoci! No hi ha dubte que és una manera ben nova de fer l’aleta a una noia, això d’esberlar-li el cap. Oi, senyoreta Elliot? Això és partir-li el cap per posar-li una bena.

Aquesta sortida de l’almirall no va plaure gaire lady Russell; en canvi, l’Anne la trobà divertida. Aquella bondat de cor i aquella senzillesa de caràcter eren irresistibles.

—Bé, penso que deu ser molt violent per a vós —digué l’almirall, sortint bruscament d’un breu lapse de reflexió—, això de venir aquí i trobar-nos a nosaltres. Confesso que no se m’havia acudit abans, però deu ser molt desagradable. Tanmateix, no feu compliments. Si us ve de grat, podeu anar a recórrer totes les estances.

—Un altre dia, senyor, moltes gràcies; ara no.

—Bé, quan ho considerareu oportú. Podeu entrar pel jardí sempre que vulgueu. I veureu que tenim els paraigües penjats al costat d’aquella porta. És un bon lloc, oi? Però —afegí, repensant-s’hi— potser trobareu que no és el lloc apropiat, perquè vosaltres els deixàveu sempre a la cambra del majordom. Sí, és el que sol passar: cada família té els seus costums, però tots preferim els nostres. En fi, vós direu si voleu recórrer la casa o no.

L’Anne cregué convenient declinar la invitació i ho va fer tot donant-li les gràcies.

—Hem fet molt pocs canvis —explicà l’almirall, després de meditar un instant—. Molt pocs. A Uppercross ja us vam parlar de la porta del safareig. Aquesta ha estat una gran millora. El que em sorprèn és com dimonis vau poder viure tant de temps bregant amb els inconvenients que presentava obrir aquella porta! Digueu a sir Walter el que hem fet i, també, que el senyor Shepherd considera que és la millor reforma que mai s’hagi fet a la casa. És de justícia reconèixer que els pocs canvis que hem dut a terme han estat molt convenients. No obstant això, tot el mèrit és de la meva muller. Jo he fet molt poca cosa llevat de treure tots els miralls grans que hi havia al meu vestidor, que era el del vostre pare. Un bon home i un excel·lent cavaller, sens dubte… Però m’afiguro senyoreta Elliot —afegí, mirant-la amb expressió reflexiva—, m’afiguro que deu ser molt tocat i posat a pesar de la seva edat. Tants miralls, Déu meu! No hi havia manera de fugir d’un mateix. De manera que vaig demanar a la Sophy que em donés un cop de mà i els vam canviar de lloc; ara ja m’hi trobo còmode, amb un mirallet per afaitar-me en un racó i un altre de gran al qual mai no m’acosto.

L’Anne, que es divertia a desgrat de tot, no va saber què respondre i l’almirall, tement de no haver estat prou correcte, prengué de nou la paraula per dir:

—La pròxima vegada que escrigueu al vostre pare, senyoreta Elliot, envieu-li les meves salutacions i les de la meva esposa i no deixeu de dir-li que estem admirablement instal·lats i no tenim res de què queixar-nos. La llar del menjador petit fa una mica de fum, és cert, però tan sols quan bufa el vent del nord, i molt fort, la qual cosa no deu passar més de tres cops en tot l’hivern. I podeu afegir-hi que, ara que ja hem vist totes les cases de la rodalia i podem fer comparacions, no n’hem trobada cap que ens agradi tant com aquesta. Digueu-li tot això, si us plau, amb els meus records. Li plaurà de saber-ho.

Lady Russell i la senyora Croft estaven encantades l’una amb l’altra; però l’amistat que es va iniciar aquell dia estava condemnada a interrompre’s de moment, car en tornar els Croft la visita, anunciaren que s’absentarien durant unes setmanes, amb l’objecte de visitar uns parents que tenien al nord, i probablement no estarien de tornada abans que lady Russell se n’anés a Bath.

D’aquesta manera s’esvaí el perill que l’Anne es trobés amb el capità Wentworth a Kellynch Hall o que aquest la veiés acompanyada de la seva amiga. Tot rutllava sense entrebancs i ara somreia en pensar en les inquietuds que, amb aquest motiu, havien entristit el seu esperit.