Capítol sis

No calia que l’Anne hagués anat de nou a Uppercross per cerciorar-se que passar d’un medi a l’altre, ni que sigui en una distància de tres milles tan sols, pot implicar un canvi total de converses, d’opinions i d’idees. Sempre que hi anava rebia aquesta impressió i lamentava que els altres Elliot no aprenguessin la lliçó de veure com allí passaven inadvertits o eren menystinguts els afers que a Kellynch Hall mereixien una atenció preferent i eren considerats d’interès general. Tanmateix, amb tota aquesta experiència, l’Anne creia que ara havia d’avenir-se a rebre una nova lliçó en l’art de comprovar la pròpia insignificança fora del cercle íntim; perquè en arribar-hi, com arribava ella, amb el cor i el pensament totalment posseïts per l’obsessió que durant moltes setmanes havia dominat les dues cases de Kellynch, esperava trobar més curiositat i interès que no pas els que demostrava l’observació molt similar que, separadament, li feren el senyor i la senyora Musgrove:

—Així, Anne, que sir Walter i l’Elizabeth se n’han anat. I a quina part de Bath pensen radicar-se?

I això ho digueren sense prestar la mínima atenció a la resposta. Aleshores les noies afegiren:

—Suposo que nosaltres anirem a Bath a l’hivern; però recorda, papà, que si hi anem hem de parar en un bon lloc; no ens vinguis amb la teva plaça de la Reina!

I la Mary ho arrodoní tot dient angoixada:

—A fe que estaré ben apanyada quan us n’haureu anat tots a divertir-vos a Bath!

Allò a l’Anne li serviria per capguardar-se contra semblants desenganys al futur i per agrair amb exaltat reconeixement la benedicció de comptar amb una amiga tan sincerament atenta com lady Russell.

Els dos Musgrove tenien llur pròpia caça de pèl a vigilar… i a destruir; s’entretenien amb llurs cavalls, llurs gossos i llurs periòdics, mentre que les dones s’ocupaven dels detalls de la casa, dels veïns, de llurs vestits, del ball i de la música. L’Anne trobava molt natural que cada grup social dictés els propis temes de conversa i confiava que no trigaria molt a esdevenir un membre digne d’aquell al qual havia estat trasplantada. I amb la perspectiva de passar almenys un parell de mesos a Uppercross, li importava molt de revestir les seves fantasies i totes les seves idees, fins allà on li fos possible, de la manera pròpia d’Uppercross.

Aquells dos mesos no li inspiraven pas cap temor. La Mary no era tan esquerpa ni tan desamorosa com l’Elizabeth, ni tan inaccessible a la seva influència; dels altres integrants de la família, no n’hi havia cap que es mostrés hostil. S’entenia bé amb el seu cunyat, i les criatures, que l’estimaven d’allò més i la respectaven molt més que a llur mare, constituïen per a ella un motiu d’interès, de distracció i de sana activitat.

En Charles Musgrove era cortès i de bon tracte; en seny i en temperament superava, sens dubte, la seva dona; més no posseïa el do de la suggestió ni la conversa amena ni la gràcia per fer d’aquell passat en què estaven relacionats ell i l’Anne un quadre de contemplació perillosa. Tot i que l’Anne pensava, amb lady Russell, que un matrimoni més adequat l’hauria millorat notablement i que una dona verament entenimentada hauria pogut treure més partit del seu caràcter i fer que els seus costums i les seves afeccions fossin més profitosos i racionals i dotats d’una certa elegància. En canvi, ara, no prenia interès en res llevat de l’esport i malgastava el temps sense treure cap benefici dels llibres ni de res. Sempre estava de molt bon humor, el qual no semblava sofrir cap alteració ni quan la seva muller estava abatuda; n’aguantava els rampells d’una manera que despertava l’admiració de l’Anne i, en general, si bé sovintejaven les renyines —a les quals intervenia més que no volia, sol·licitada per ambdues parts—, podien passar per una parella feliç. En allò que sempre estaven d’acord era en la necessitat de tenir més diners i en l’afany amb què esperaven algun bon present del pare d’ell; amb tot, també en aquesta, com en tantes d’altres discussions, en Charles tenia la supremacia, car mentre la Mary considerava vergonyós que no els haguessin fet aquell present, en Charles defensava el seu pare bo i dient que tenia mil coses en què emprar els diners i el dret indiscutible a despendre’ls com li donés la gana.

La teoria que en Charles professava quant a l’educació dels fills era molt més encertada que no pas la de la seva muller i la practica no estava pas malament. «Jo els manejaria prou bé si no hi intervingués la Mary», li sentia a dir l’Anne sovint, i no en dubtava gens. I quan escoltava que la Mary es queixava al seu torn: «En Charles malcria els nens de tal manera que no els puc pas encarrilar», mai no sentia la temptació de dir: «És veritat».

Una de les sensacions menys agradables que li proporcionava l’estada allí era la de ser tractada per tothom amb excessiva confiança i d’estar massa en el secret dels motius d’enuig recíproc que sorgien entre ambdues cases. Com que era conegut l’ascendent que tenia sobre la seva germana, contínuament li demanaven o bé li insinuaven que se’n valgués tot ultrapassant les seves facultats.

—Jo voldria que persuadissis la Mary que no pensi sempre que està malalta —li deia en Charles.

I la Mary, amb to compungit, li parlava així:

—Estic convençuda que si en Charles veiés que m’estic morint, encara pensaria que no tinc res. Crec, Anne, que, si volguessis, el podries convèncer que estic realment molt malalta… molt pitjor del que jo mateixa demostro.

La Mary solia dir, també:

—Detesto enviar els nens a la casa gran, malgrat que la seva àvia sempre demana de veure’ls, perquè els complau i els avicia tant i els dóna tantes porqueries i tantes llaminadures, que és estrany que no tornin enfitats i que no es portin malament la resta del dia.

La senyora Musgrove aprofità la primera oportunitat d’estar sola amb l’Anne per indicar-li:

—Ai, Anne, com m’agradaria que la meva nora adoptés el teu sistema amb aquestes criatures! Quan són amb tu semblen uns altres! Però, en general, estan massa consentits. És una llàstima que no puguis inspirar a la teva germana la manera d’educar-los. Sense passió, haig de reconèixer que són unes criatures xamoses i sanes com no n’hi ha d’altres, pobrets; però la dona d’en Charles encara no s’ha format una idea de com els ha de tractar. Déu meu, que revoltosos que són, de vegades! T’asseguro, Anne, que això em treu les ganes de tenir-los a casa nostra més sovint. Sospito que la meva nora està disgustada perquè no els faig venir amb més freqüència; però comprendràs que és molt desagradable tenir els nens aquí i estar obligada a renyar-los a cada moment, «no facis això» i «no facis allò»… O bé haver de donar-los més dolços del que els és bo, per tal de tenir-los una estona tranquils.

Una vegada la Mary li va fer aquesta confidència:

—La meva sogra pensa que totes les seves minyones són tan formals, que fóra un crim advertir-la; però no exagero si et dic que la criada principal i la bugadera, en comptes d’ocupar-se de la feina es passen tot el dia voltant pel poble. Me les topo per tot arreu on vaig i no hi ha vegada que entri a la cambra dels nens que no les hi trobi. Encara bo que la Jemima és la dona més sensata i responsable del món, que si no, n’hi hauria prou per malmenar-la, perquè, segons que diu, no paren de temptar-la perquè vagi a passeig amb elles.

I la senyora Musgrove insinuava per la seva banda:

—He pres com a norma no ficar-me als afers de la meva nora, perquè sé que seria inútil; però haig de dir-te, Anne, ja que tens la facultat de posar les coses en ordre, que no tinc gaire bon concepte de la mainadera de la Mary: me n’han contat unes històries ben estranyes; és molt rondadora i jo mateixa he pogut comprovar que és tan múrria, que pot ser la perdició de qualsevol criat que tingui a l’abast. Sé prou bé que la teva germana en respon com de si mateixa, però jo t’aconsellaria que estiguessis a l’aguait, per tal que, si notes alguna cosa que no estigui bé, no tinguis por de dir-ho.

De nou era la Mary qui es queixava perquè la senyora Musgrove no li reservava el lloc que li corresponia quan anaven a dinar amb d’altres famílies a la casa gran, car no veia cap motiu perquè la tractessin amb tanta confiança per privar-la d’ocupar el seu lloc. I un dia que l’Anne passejava sola amb les senyoretes Musgrove, una d’elles li va dir, després d’haver parlat del llinatge, de les famílies d’alt llinatge i de l’excessiva transcendència que hom atorga al llinatge:

—No tinc cap escrúpol a fer-te observar com n’és d’absurda la importància que donen certes persones a la significació social, perquè tothom sap la indiferència amb què et mires aquestes coses; però voldria que algú fes notar a la teva germana que més li valdria no mostrar-se tan obstinada i, sobretot, que no s’avancés sempre per tal d’ocupar el lloc de la mamà. Ningú no li nega el dret de prelació que té sobre ella, però més valdria que no insistís tant a conservar-lo; i no és que a la mamà això li importi gens, és que moltes persones ja ho han criticat.

Com podia l’Anne contemporitzar per arreglar aquestes diferències? Poca cosa més podia fer que escoltar amb paciència, assuaujar les coses i sol·licitar indulgència dels uns envers els altres; suggerir-los a tots de tenir aquella tolerància necessària entre veïns tan propers i procurar que l’efecte dels suggeriments fos prou ampli per redundar en benefici de la seva germana.

En tots els altres aspectes, la seva estada a Uppercross començà i prosseguí agradablement. El seu estat d’ànim millorà pel canvi de lloc i d’ambient, pel sol fet d’allunyar-se tres milles de Kellynch. Les indisposicions de la Mary anaren minvant, en tenir constantment la seva companyia, i el tracte diari amb l’altra família, per tal com l’Anne no tenia grans afectes ni intimitat espiritual que poguessin sofrir pertorbacions, constituïa un indubtable avantatge. Aquesta comunicació es produïa amb tanta freqüència com era possible, car es veien cada matí, i rara era la tarda que no la passaven plegats. Però ella pensava que no hauria anat tot tan bé si no hagués estat per l’extrema correcció del senyor i la senyora Musgrove, habitual en ells, i perquè llurs filles no paraven de xerrar, de riure i de cantar.

L’Anne tocava el piano molt més bé que no pas les senyoretes Musgrove; però com no tenia veu ni coneixia la tècnica de l’arpa, ni comptava amb uns pares tendres que, asseguts al seu voltant, es creguessin obligats a simular delectació, ningú no parava esment en la seva habilitat sinó per mera cortesia o perquè contribuïa al descans dels altres, de la qual cosa ella se n’adonava perfectament. Sabia que quan tocava només ella hi trobava plaer; però aquesta impressió no era pas nova: llevat d’un breu període de la seva vida, mai, d’ençà de l’edat de catorze anys, mai, d’ençà que va perdre la seva estimada mare, no havia conegut el goig de ser escoltada o afalagada per una persona de sensibilitat i bon gust. En l’art de la música estava acostumada a sentir-se sola al món i, quant a la parcialitat dels Musgrove respecte a les execucions de llurs pròpies filles i a la indiferència amb què acollien les de qualsevol altra persona, se sentia més aviat complaguda per llur pròpia satisfacció que no pas mortificada a l’amor propi.

A les tertúlies de la casa gran algunes vegades hi concorrien d’altres persones. Per bé que el veïnat no era gaire gran, els Musgrove eren visitats per tothom i celebraven més convits i rebien més visitants habituals i fortuïts que cap altra família. Eren d’allò més populars.

Les noies es tornaven boges per ballar, de manera que les tardes acabaven sovint en un ball improvisat. Tenien uns cosins a quatre passes d’Uppercross, en una situació menys folgada, i el seu centre de diversió era la casa dels Musgrove. S’hi deixaven caure en qualsevol moment i participaven als jocs i als balls. L’Anne, que preferia la funció de pianista que no pas cap altra de més activa, tocava les contradanses durant tota l’estona. I aquesta amabilitat sempre feia que els seus dots musicals fossin reconeguts pel senyor i la senyora Musgrove i donava peu molt sovint a un elogi com aquest:

—Bé, Anne, molt bé! Déu meu, com volen aquests ditets!

D aquesta faisó passaren les tres primeres setmanes. Arribà el dia de Sant Miquel i el cor de l’Anne volà de nou cap a Kellynch. Aquella llar estimada ja pertanyia a uns altres. Aquelles precioses estances amb tot el mobiliari, aquelles arbredes i aquells panorames començaven a recrear uns altres ulls! Durant tot el dia 29 de setembre no va poder pensar en res més i a la tarda, quan la Mary es fixà en la data, l’Anne es va sentir gratament acompanyada en sentir que exclamava:

—Valga’m Déu! No és avui el dia en què els Croft pensaven instal·lar-se a Kellynch? M’alegro de no haver-ho recordat abans. Quina tristesa que em fa!

Els Croft en prengueren possessió amb una diligència verament digna d’una força naval i ara calia fer-los una visita. La Mary es planyia de tenir-ne l’obligació. Ningú no s’afigurava com sofriria i estava disposada a postergar-ho tant com podria. Més no es quedà tranquil·la fins que no va haver demanat a en Charles que la hi portés amb el cotxe com més aviat millor i, quan tornà, ho féu en un estat d’agradable excitació i plena de vives fantasies. L’Anne celebrà molt sincerament que al cotxe no hi hagués hagut lloc per a ella. Això no obstant, tenia ganes de veure els Croft i es va alegrar de ser a casa el dia que aquests els tornaren la visita. Quan arribaren, l’amo de casa no hi era, però sí les dues germanes, i com que la senyora Croft s’assegué prop de l’Anne, mentre l’almirall s’asseia al costat de la Mary i procurava de fer-se simpàtic formulant-li amables preguntes sobre els petits, l’Anne va tenir ocasió de buscar-li una semblança i, si a les faccions no pogué trobar-la, la descobrí en canvi a la veu, així com a la manera de sentir i d’expressar-se.

La senyora Croft, sense ser alta ni grassa, ostentava una robusta complexió, un posat altiu i una vigoria que en realçaven l’aparença personal. Tenia uns ulls negres i brillants, una bella dentadura i un rostre força agradable; tanmateix, el seu cutis rubicund i recremat pel temperi, com a conseqüència d’una permanència a bord gairebé tan prolongada com la del seu marit, la feia uns anys més vella dels trenta-vuit que en realitat tenia. El seu tarannà era franc, natural i resolut, propi de qui no desconfia de si mateix ni vacil·la davant d’allò que ha de fer, i això sense caure en la rudesa i sense que en sofrís menyscabament el seu caràcter dolç. L’Anne li estigué reconeguda, no cal dir-ho, per la gran consideració que demostrà envers ella en tot el que es referia a Kellynch, i això li va agradar, sobretot després que, passat el primer minut, el de les salutacions, s’havia tranquil·litzat en no descobrir cap símptoma que denotés sospita o coneixença del fet per part de la senyora Croft, de manera que pogués fer-ne alguna al·lusió. Es mostrà, doncs, perfectament serena i, per tant, animada i valenta, fins que la senyora Croft la va deixar glaçada quan digué:

—Ara m’adono que vau ser vós i no la vostra germana a qui el meu germà va tenir el gust de conèixer quan vivia en aquesta contrada.

L’Anne es pensava que ja li havia passat l’edat de ruboritzar-se, però la de les emocions no li havia passat pas.

—Potser no sabeu que s’ha casat —afegí la senyora Croft.

Ara l’Anne ja estava en condicions de contestar com calia i, després que els últims mots de la senyora Croft li aclariren que era del senyor Wentworth de qui parlava, es congratulà de no haver dit res que no es pogués aplicar a cadascun dels germans. De seguida va comprendre que era molt natural que la senyora Croft s’ocupés i parlés de l’Edward i no d’en Frederick i, avergonyida del seu descuit, es dedicà a inquirir amb el degut interès sobre el nou estat del seu antic veí.

Durant la resta del matí tot va anar com una seda, fins que, a l’instant precís d’alçar-se per marxar, sentí que l’almirall deia a la Mary:

—Esperem que arribi d’un moment a l’altre un germà de la meva muller. Segur que el coneixeu de nom.

Li tallà la paraula una impetuosa escomesa dels menuts, que se li abraçaren com si fos un vell amic i es negaven a deixar-lo marxar; i com que ell estava massa absort per les promeses de que se’ls emportaria dins la butxaca, etcètera, per poder acabar o reprendre allò que havia començat a dir, l’Anne tingué temps per convèncer-se, en la mesura que li era possible, que aquells mots es referien al mateix germà. Això no obstant, aquesta certesa no era prou ferma perquè no desitgés amb vehemència de saber què s’havia dit sobre el tema a l’altra casa, on els Croft havien estat abans.

Els de la casa gran havien de passar la tarda a la casa de camp d’Uppercross i, per tal com l’estació de l’any estava força avançada perquè hi anessin a peu, ja començaven a dreçar les orelles esperant l’arribada del cotxe, quan va entrar la més petita de les Musgrove. Que venia a excusar-se i que, per tant, haurien de passar la tarda soles, fou el primer pensament negre que va tenir la Mary; i ja estava a punt d’enfadar-se, quan la Louisa ho explicà tot dient que, si havia vingut a peu, era per deixar lloc a l’arpa que duien al cotxe.

Ja us explicaré la causa de tot això —afegí—. He vingut per dir-vos que la mamà i el papà avui estan molt afectats, sobretot la mamà, pensant en el pobre Richard. Per això hem convingut de portar l’arpa, perquè ens sembla que la distreu més que no pas el piano. I us diré el motiu de la seva pena: quan aquest matí hem rebut la visita dels Croft (després han estat aquí, oi?) se’ls ha acudit de dir que un germà d’ella, el capità Wentworth, acaba de tornar a Anglaterra, llicenciat o no sé què, i que pensa venir a veure’ls immediatament. Per desgràcia, a la mamà se li ha ficat al cap, tan bon punt se n’han anat, que Wentworth o una cosa així era el nom de qui va ser un temps capità del pobre Richard, no sé pas quan ni on, però molt abans de morir, pobret. Després, regirant cartes i papers, ha comprovat que així era en efecte; no hi ha cap dubte que aquest és el mateix home i la mamà no fa més que pensar en ell i en el pobre Richard. Per això hem d’estar tots tan alegres com puguem, per tal de distreure-la d’aquests pensaments lúgubres.

Les vertaderes circumstàncies d’aquest patètic fragment de la història familiar eren que els Musgrove havien tingut la mala fortuna d’engendrar un fill embrollaire i inútil i la bona sort d’haver-lo perdut abans de complir els vint anys; que havia estat enviat a la mar, perquè era estúpid i ingovernable a terra; que la família se n’havia ocupat molt poc, d’ell, durant un cert temps, tal com es mereixia; que poques vegades en tingueren notícies i que a penes ho lamentaren fins que arribà a Uppercross la nova de la seva mort, esdevinguda a l’estranger dos anys abans.

De fet, per bé que ara les seves germanes feien per ell tot allò que podien, dient-li «pobre Richard», mai no havia estat més que un gamarús desnaturalitzat i inepte, en Dick Musgrove, que ni viu ni mort no va saber conquerir cap més glòria que la del diminutiu del seu nom.

Havia estat uns quants anys embarcat i, en el curs dels canvis a què tots els cadets estan subjectes, sobretot aquells que el capità més desitja treure’s de sobre, passà sis mesos a bord de la fragata Laconia, del capità Frederick Wentworth. I fou aleshores quan, sota la influència d’aquest, va escriure les dues úniques cartes que reberen els seus pares durant la seva absència; és a dir, les dues úniques cartes desinteressades, car totes les altres havien estat meres demandes de diners.

En cada carta en Richard havia elogiat el seu capita; però ells estaven tan poc acostumats a ocupar-se d’aquestes qüestions i era tan gran llur indiferència i desconeixement respecte als noms dels oficials i dels vaixells, que a penes en van fer cap cas en aquells moments. I el fet que la senyora Musgrove hagués tingut aquell dia la sobtada inspiració de relacionar el seu fill amb el nom d’en Wentworth fou una d’aquelles llampades mentals que a voltes sobrevenen.

La dona havia buscat les cartes i va poder confirmar allò que suposava. En llegir-les de nou, al cap de tant de temps, en pensar en el seu fill, perdut per sempre, i ja extingit el record de les seves flaqueses, quedà més abatuda que no pas quan va rebre’n la notícia de la mort. També la coincidència contristà el senyor Musgrove, bé que no en un tal grau, i quan arribaren a la casa de camp era evident que tenien necessitat, primer, de parlar novament d’aquell tema i, després, de tot el consol que pot oferir una alegre companyia.

Sentir parlar tant del capità Wentworth, escoltar-ne el nom tantes vegades, mentre desgranaven els records dels anys passats, fins arribar a la conclusió que havia de ser ell, que probablement resultaria ser el mateix capità Wentworth que recordaven haver vist un o dos cops després de tornar de Clifton —aquell jove tan ben plantat, per bé que no podien precisar si havien passat set o vuit anys—, per força havia de posar a prova una vegada més els nervis de ll’Anne. Ella comprengué, però, que li calia habituar-s’hi. Per tal com era esperat el capità a la contrada, l’Anne havia de procurar dominar els seus sentiments en aquest respecte. I no solament semblava que era esperat, i ben aviat, sinó que, de més a més, els Musgrove, en llur fervent gratitud envers aquell home per l’amabilitat amb què havia tractat el malaurat minyó i influïts per l’elevat concepte que tenien d’ell, concepte que era certificat pel fet d’haver estat el pobre Dick sis mesos sota la seva tutela, i que l’al·ludia a les seves cartes amb termes elogiosos, tot presentant-lo com «un individu afable, que fins i tot mostra deferència al mestre d’escola de bord», estaven disposats a visitar en Wentworth i a sol·licitar la seva amistat tan bon punt s’assabentessin de la seva arribada.

Aquesta resolució els ajudà a trobar consol aquella tarda.