VIATGE

Per què no sé res de la vida de les aranyes?

Com puc haver arribat a quaranta-tres anys faltant-me tant per saber?

Ningú no em respondrà.

Traint la meva manera de ser, he buscat i he mirat enrere: no he trobat ni he vist enlloc cap solució. Enrere hi ha, encara, els carrers que vaig trepitjar de nen, les petiteses que el zelador de la memòria guarda amb tossuderia i que, amb intencions malaltisses, alimenta i engreixa per treure-les a passejar qualsevol dia. Mastins rabiosos que ho devoren tot i que, insadollables, queixalen la carn podrida del passat i esqueixen la mòrbida del present… Són gebrats, els instints, visitants que sense avisar s’han hostatjat per sempre en les profunditats de l’ànima.

Enrere han quedat les olors que envoltaven unes vides insignificants i sense preocupacions: només la immediatesa era important, allò que d’amagat s’havia de fer l’endemà amb els companys. La vida clandestina d’uns éssers ínfims, tan minúsculs que no comptaven per a res ni per a ningú. Presències que la riuada d’un temps impossible de seguir s’enduia…

I cada dia un pas, i cada dia… Avançaves i tenies una actitud agosarada que desprenia la sentor dels herois: anar al cementiri amb l’Sverrinsson i els altres: en William —la por cerval—, en Ramon —l’atreviment— i en Mosca, àgil, intrèpid i sempre disposat a qüestionar el que era prohibit. Què queda d’aquell territori sagrat? On ha anat a parar el barri dividit en fronteres que ningú no havia traçat però que s’havien de transgredir? La tomba del jueu que havia de ressuscitar; el forat d’on sorgien tantes històries de jueus que no vam saber localitzar mai… Embolics que anaven de boca en boca i que ens glaçaven l’ànima, records que ara s’escampen pel pensament —m’esquincen el tel— i em sorprenen perquè em conforten: he ressorgit immune de la voracitat dels monstres.

M’he arrencat l’agulla del sèrum. Ja no em queden venes! He abandonat la convalescència, el cos em torna a pertànyer —tinc diners a l’armilla i el cap clar. Començo a refer l’equipatge. Mentre em redreço, em sento tan desvalgut com un nen: he de tornar a aprendre a caminar.

M’acomiado de les dones —les reals— que m’han vetllat durant la pèrdua dels sentits i les obligades visites a desordenats paisatges mentals. He triat tres objectes. M’ha semblat que els havia de correspondre donant-los una cosa personal a cadascuna. A la monja, un llibre. Vell, amb les cobertes gastades, m’ha acompanyat per territoris que no m’hauria imaginat que trepitjaria. No el podrà llegir, perquè no està escrit ni en ciríl·lic ni en cap llenguatge que conegui, però espero que el guardi, que mantingui un record, un record que jo esborro. Anestèsia. A la puta de nom impossible, li he ofert una medalla platejada. No val res, però té incrustat un llangardaix, un animal que per a la gent d’aquí simbolitza la reencarnació. Quan l’ha vist no s’ha emocionat, i això m’ha complagut, perquè m’hauria fet sentir miserable amb el regal dels seus sentiments. A la infermera li he deixat l’objecte damunt la tauleta, perquè me n’aniré sense acomiadar-me’n. És una foto del barri, de quan van inaugurar la balconada; no entenc per què era a la cartera. Se’l queda ella, el barri; el barri i els fantasmes que l’habitaven: cendres que, amb l’infortuni, la memòria espolsa… L’estada al forat m’ha servit per alleugerir-me d’un llast. I ara que tinc pau, quan la bombeta afluixi, tornaré.

Tornaré on tot es va tòrcer. M’està esperant el taxi que em durà a l’estació d’autobusos. Passaré pel costat del mercat que no he vist ni olorat, travessaré els carrers atapeïts i semblarà que tothom sàpiga què estic a punt de fer: revisitar el nord, la cruïlla on una força ingovernable —desconeguda— va estroncar el viatge. Al nord reorganitzaré el mapa, a la casa on va caure una pluja torrencial i on feia un sol aclaparador. Fixaré nous objectius i baixaré pel riu. Les aigües del riu m’acolliran i se m’enduran cap a una infinitat de meandres i molls enfustats on no he desembarcat mai.

L’equipatge està fet: poca cosa, només allò que és imprescindible.

Espero tenir un bon oratge quan arribi al mar.

Abans de marxar, seré prou atrevit per obrir la finestra?