INSOMNI

Potser és perquè estic malalt que recordo el barri. Passo les hores amb el cap emboirat, i si no fos per les pastilles, no podria dormir. El cos, però, se m’acostuma a les drogues i les estones de son s’escurcen. Despert, recordo la llum del barri, la vida al carrer i detalls que mai no hauria pensat que em tornarien a la memòria. Potser recordo el barri per bandejar el que ha estat la meva vida després d’haver-lo abandonat per perseguir un somni. I aquest lloc és tan lluny… I tot el dia la paret; la bombeta de vegades perd l’alè i llavors, llavors vénen les ombres.

A la paret s’hi dibuixa un mapa, sempre el mateix: un riu al centre i unes zones muntanyoses als costats; és estucada, i en les estries i els replecs hi ha poblets i allà dalt, una ciutat que no és gaire gran; és feta de cases baixes amb teulades metàl·liques que brillen i reflecteixen el silenci, l’anguniós silenci en què s’ha convertit la davallada de la vida, perquè se’m fa difícil creure el que em diuen: no paren d’insistir que encara tinc temps de cremar etapes. L’única vegada que he pogut alçar el cap, he vist el mar al final del mapa. Hi ha vaixells i nens jugant a la platja. De sobte, la bombeta ha respirat i el mapa ha desaparegut. El barri, en canvi, el tinc al cap; no hi ha llums ni ombres que me’l facin trontollar. Sempre torno a mirar enrere, m’arribo a la impremta a saludar en Maties i el convido al cafè. Allà parlem, parlàvem. Sovint teníem llargues discussions, i gairebé sempre eren sobre la situació del món; el nostre, de món.

Al cafè també hi solia venir en Richter. Era un home curiós, en Richter… A ell i a les sotragades del trànsit del carrer els dec haver après a jugar a escacs de memòria. En Richter no era del barri, i els seus orígens eren confusos. Juraria que havia estat una espècie d’anarquista. El temps l’havia convertit en un desclassat, un exiliat de la seva pròpia ideologia que havia derivat cap a l’especulació immobiliària. No el vaig arribar a conèixer amb profunditat, i posaria una mà al foc, si la pogués moure, que ningú no el coneixia, perquè era un home de difícil accés. En Richter va ser qui em va presentar l’Elena, la dona de l’Stanley, l’amo del restaurant on anava els dies de tramuntana.

A l’Elena sovint la veig en la penombra. Entre nosaltres, com una amenaça, hi ha un plat amb fruita seca. Per quins camins més estranys em fa recular la memòria! I aquí, tan lluny i en un país sense tramuntana, de vegades m’he sentit perdut. És curiós: hi ha coses petites que en la distància adquireixen categoria… També recordo l’escala, els veïns. N’hi havia un que em feia molta gràcia: era filòleg. Sempre anava amunt i avall amb un maletí, i deien que durant la seva carrera només havia tingut una idea. Això, que sembla poca cosa, per a ell va ser d’una importància capital. Havia desenvolupat la idea fins a les últimes conseqüències i l’havia adaptat tant als alumnes dels parvularis com als de les universitats. Sempre el veies anant o venint d’alguna conferència, ja que el cridaven constantment perquè anés a explicar la seva idea. Tenir una idea és fonamental. De vegades en Richter es reia d’ell en les reunions de veïns. Massa sovint en Richter tenia poc tacte a l’hora de tractar amb els llogaters. A en Richter li agradava classificar la gent, i del seu particular barem, al filòleg —es deia Howard—, li donava un dos pelat. En aquesta curiosa manera de valorar les persones, en quin grau em devia situar, a mi? És igual: el temps ho relativitza tot.

Quan dormo somio massa, és com si el cervell sabés que l’estona de son serà curta i volgués fer en un instant la feina de dies. M’adormo de cop i l’acumulació de malsons em desvetlla d’un cansament infinit, com si acabés de tornar d’un viatge llarg i feixuc. I què he de fer? Què pot fer algú que sent els dies i les nits com una cinta contínua? La tàctica de tancar els ulls i recordar situacions de la vida per canviar-les, per imaginar què hauria passat si en comptes de fer un pas n’hagués fet un altre, al principi funcionava, em distreia, però ara… Vaig arribar a crear un joc i em vaig inspirar en els escacs. En un costat del tauler hi vaig posar les blanques, que representaven els amics, els pares, les amants i els enemics, i en l’altre només hi era jo, que tenia la personalitat repartida en les fitxes negres. El més curiós va ser que, mentre les peces s’anaven entramant i la partida avançava, era com si m’ho mirés des de fora i amb els ulls d’un espectador. Què hauria passat si la tarda que vaig trobar la Marta somicant al replà del segon hagués intentat aprofitar-me de la situació per seduir-la? Ho tenia tot a favor. A més, tal com s’havia assegut, la faldilla li havia quedat arromangada i això —una dona amb les defenses sentimentals abaixades i la col·locació poc estudiada del cos— desprenia una tendresa molt excitant. L’hauria dut al meu pis amb qualsevol excusa i l’hauria consolat; aquest era un salt de cavall, un moviment d’estil Tarasch que hauria anul·lat en Ramon —un trist peó mal situat en la línia de foc.

Quin deliri que provoca la febre de les oportunitats perdudes!

El joc era distret, però no vaig trigar a descobrir-hi un defecte: només podia anar endavant i havia d’especular amb un futur que mai no existiria. Era impossible desmuntar el passat; les coses viscudes són inamovibles. Donava voltes en un recinte tancat. Aleshores el vaig abandonar, i malgrat que necessito buscar recursos per distreure’m, no he tornat a jugar, perquè el joc em commou i em provoca una fonda tristesa.

Silenci: avui no sento tràfec al passadís ni tampoc la remor del carrer que cada dia m’acompanya. De cop i volta m’he instal·lat en la quarantena de la vida i, mentre espero la sentència que ha de certificar l’alta o la baixa definitiva, s’ha trencat el fil que em lliga al món. Bestieses, bestieses… Fer l’amor amb la Marta hauria estat igual que amb l’Elena? Vaig deixar d’anar al restaurant perquè els remordiments em van guanyar. L’Stanley es pensava que l’Elena l’enganyava amb en Richter, i a mi, el menú se m’anava tornant més agre. L’Stanley s’havia anat deixant i cada vegada servia amb més pena, i la cuina del restaurant semblava infectada pel seu estat d’ànim miserable. «Les estones de luxúria», que era com l’Elena qualificava les nostres trobades amb una veu dolça i xiuxiuejant, m’impedien disfrutar dels plats de l’àvia, i una creixent incomoditat em va convertir en un client desagraït.

Recordo l’Elena. Però les drogues m’impedeixen fixar-me en els detalls i revisitar les parts del seu cos que tant m’atreien quan es despullava. En algun moment dels malsons això se m’ha descrit, però quan sóc conscient m’és impossible discriminar-ho del remolí de tants somnis. Recordo l’Elena, la veu, la figura, la seva roba deixada damunt la cadira i l’atmosfera d’un temps que hauria estat impossible sense ella. Em va deixar. Sento el dolor d’imaginar-me fent l’amor amb la Marta —li dono copets per enrojolar-li les anques— i no ser prou capaç, o valent, de recordar el sexe, els pits o els llavis de l’Elena. Res no m’excita. Una figura dreta arran de llit i una cadira amb roba. Quan te’n vas de viatge, et penses que t’endús tots els records, però és una mentida que malauradament no descobreixes fins que ja és tard. Carregues el neguit del que no has fet i vols realitzar el que imagines: els somnis que provoca la insatisfacció.

Quan vinguin els tornaré a demanar que m’obrin la finestra. A veure si em fan cas. Podré escoltar la remor del carrer o, potser, m’arribarà l’olor de les espècies. Em sembla que aquí a la vora hi ha un mercat… Mentrestant, aniré baixant pel riu. He d’anar amb compte, perquè en aquella raconada hi ha els ràpids i allà l’escuma dels dies perduts de vegades no deixa veure els remolins. El corrent no és gaire fort, però és millor ser previsor, tot i que, més avall, les aigües s’eixamplen i a cada riba, enmig d’una verdor imponent, van sorgint els poblets i els molls fets amb quatre fustes que s’endinsen al riu amb una increïble inestabilitat. El fum de les cases em farà de brúixola i em servirà per descobrir el vent favorable i per saber cap on he d’encarar l’embarcació.