CARRER

La taronja va caure. Des de darrere de la parada, situada a la cruïlla del Doctor Sinclair, en Daniel ho va veure, però no la va collir. Era costum que la fruita caiguda deixés de ser propietat privada i passés a ser un bé de la col·lectivitat. La vella tampoc no la va agafar i, enfadada perquè no es podia ajupir pel mal d’esquena, li va ventar una puntada de peu. La taronja va fer un recorregut curt, perquè a la dona, que li faltava poc per morir de vella, li quedaven poques forces.

La taronja va quedar entre dues llambordes en un equilibri precari. Un nen la va agafar i la seva mare li va ventar un mastegot al clatell que va comportar que la taronja sortís disparada. La mare, la Glòria, era del barri, i no coneixia l’antiga tradició de les fruites caigudes.

A principis de segle, les onades revolucionàries que havien sosmogut la comarca també havien arribat al barri. De l’època de les col·lectivitzacions de béns, només havia persistit la que feia referència als productes del camp que queien al carrer. A poc a poc, però, el costum havia quedat solament circumscrit a la fruita. D’aquest hàbit social, gairebé només se’n recordaven els vells i en Daniel, el verdulaire.

La mà que va agafar la taronja pertanyia a un dels bessons, que la va mirar i de seguida la va llançar. Tot i que li hauria agradat tastar-la, no va saber què fer-ne, perquè ni ell ni el seu germà mai no havien compartit cap unitat de res. Els bessons desconeixien que eren dues meitats d’un sol element perquè els seus progenitors els havien alliçonat amb rigor en la filosofia mundana de la possessió.

Damunt del cítric, s’hi va projectar un raig de llum tan ensopit com la tarda, que, amb desmaiades tonalitats grogues, sumia el carrer en un adormiment semblant al dels malalts sedats amb desmesura. Els ulls d’un gat creuat de mesquer i d’Angora van quedar fixats en la forma rodona. La bola l’incitava a jugar, però l’abúlia del dia se n’havia apoderat durant el recorregut que havia fet aquella tarda. S’hi va acostar i va tocar la taronja amb tanta indolència que, si n’hagués sabut, s’hauria posat a riure. La taca groga va rodolar fins al costat de la roda d’un cotxe. El gat va girar cua i se’n va anar estossegant d’una manera que se li va fer estranya.

La conjunció de formes rodones de caràcter tan distint en un espai urbà era perfecta perquè es donés una casualitat o perquè algú —un poeta observador— en tragués una punyent metàfora. Però no va passar. Feia segles que al barri hi havia hagut un escriptor, un d’irrellevant que mai no havia obtingut la categoria de llegenda. Era un mossàrab que feia veure que no ho era, però dissimulava tan malament que no hi havia cap coetani que no estigués assabentat de la seva condició humana i religiosa. El mossàrab —una de tantes peces del mosaic de l’oblit— havia emplenat uns quants quaderns amb metàfores. La seva literatura no havia arribat gaire lluny, ja que els pocs que l’havien llegit havien acabat commocionats per fortes convulsions —desforestats intestinalment. Per aquesta raó a l’escriptor se’l va anomenar el Suau i després del seu traspàs els fulls més acurats dels quaderns van anar a parar a la botiga de l’apotecari. Allà, les poesies van aconseguir un certa fama perquè servien de remei contra l’astringència en una època en què n’hi havia grans plagues.

La poètica dels objectes i la casualitat d’un fet que hauria d’inspirar els artistes no afectava els veïns, perquè vivien d’esquena al món de l’art i de les metàfores. Quan el cotxe va arrencar, la taronja es va desclavar i va tornar a rodolar, fins a davant de la tintoreria. La dependenta, que duia vestit jaqueta i una ferma permanent, la va veure i va sortir al carrer. Les preguntes que es feia eren fruit de la curiositat: d’on havia vingut aquella taronja? Va mirar carrer amunt i no hi va veure ningú. Per què s’havia aturat davant seu? La desconfiança li va fer corrugar el front. Qui li volia prendre el pèl? Va tornar a dins i des de darrere del vidre se la va mirar. Tenia l’esperança que si hi posava paciència descobriria el culpable del parany.

El cel s’havia cobert de núvols i s’havia aixecat un migjorn suau. El carrer va quedar d’un color metàl·lic i blavós com l’espasa d’un samurai. La dependenta es va sentir inquieta per haver fet una comparança com aquella. Feia anys que no pensava en el Japó: des que havia perdut el xicot japonès. L’havia seduït sobretot gràcies a la permanent; ell, tot i ser jove, tenia un alt concepte de la tradició i de les coses que perduren.

La taronja havia canviat de color, i la dependenta es va estremir recordant que a les golfes encara guardava un munt de llibres del Japó que s’havia comprat per imaginar els llocs on ell era mentre s’espaiava la seva relació epistolar. Li hauria agradat sortir per agafar la taronja i, flairant-la amb intensitat, recórrer una distància immensa. El crepuscle va instal·lar-se de cop, i de cop, també, el vidre de la porta es va convertir en un mirall. Aleshores, una llàgrima que tenia el regust d’un mar revoltat va anar a morir a la falda d’una antiga i malaguanyada il·lusió.

De nit, el carrer va quedar silenciós i fosc, amb el ressò de les últimes persianes abaixades. Només l’artificiositat d’un impuls hauria pogut moure la taronja i animar-la. La nit era molt fosca, i ni les parelles solitàries que s’arraulien i caminaven apressades ni els borratxos que renegaven intentant recordar on havien perdut l’equilibri no van veure la taronja.

De matinada, el gat entrecreuat de mesquer i d’Angora va estar un segon observant-la i, sense tocar-la, va continuar cap a la balconada. Allà, oblidant-se de l’instint que regia la naturalesa de la seva espècie, va fer entretallats miols per intentar comunicar als altres gats que havia tingut un déjà-vu.