CLUB

Al matí les mestresses de casa, les àvies i els homes que estaven a l’atur havien engalanat el carrer i al mig hi havien instal·lat una taula llarguíssima que arribava gairebé a la Balconada de Mestral. A prop de la cruïlla del Doctor Sinclair, entre el carrer trenta i el quaranta-dos, hi havien aixecat un escenari. Per aquella ocasió, els veïns havien portat menjar i beure, i durant els preàmbuls de la festa, una olor dolcenca s’escampava pel carrer: les morisques rostien cabrits arrenglerades en una de les voreres i preparaven olles de cuscús amb una gran quantitat de verdures i espècies.

Al migdia, quan una mica de garbí feia voleiar les banderetes col·locades als balcons, el vermut ja estava preparat. De mica en mica, el carrer es va emplenar i la gent, amb aire tranquil, tastaven les pastes salades que havia preparat la Carla i espigolaven en les safates d’olives, de cloïsses i de pernil que, amb abundància, estaven repartides a la taula.

La festa l’havia organitzat l’associació de veïns, que tot i les instàncies emplenades i les firmes recollides no havia aconseguit salvar la font. Això no l’havia desanimat, sinó que l’havia empès a celebrar l’ànim cívic que, tot i les dificultats, encara mantenia els veïns desperts i preocupats per algunes de les pedres que constituïen el barri. Quan havien començat a dinar i es repartien amb generositat els trossos rostits dels cabrits, va arribar en Garcia.

En Garcia era fill del barri però durant molt de temps n’havia estat fora. Des de petit havia sentit una forta inclinació per la música i, arribat a la joventut, se n’havia anat a compondre cançons a altres llocs; cantava les peces musicals que componia. Mai no havia tingut èxit, tot i que es deia que havia sortit a la televisió. Al cap dels anys, algú l’havia localitzat i li havia explicat la situació del barri, i a en Garcia li havia faltat temps per solidaritzar-se amb la gent que deambulava dins el marc dels seus records.

En Garcia va menjar i beure fins que va quedar mig inconscient. Endut per l’eufòria, va fer-se enrere, la cadira de tisores va fer un estrany i ell va caure d’esquena. Va fer-se un trau a l’hemisferi esquerre, on guardava emmagatzemades les composicions musicals pròpies. Per això, a la tarda, quan va pujar a l’escenari amb el cap embenat, va interpretar només dues cançons, dues peces d’un altre autor que tothom va agrair aplaudint i tirant-li serpentines i gots de plàstic.

En Garcia va intentar tocar un bis, però l’emoció el va prostrar. Mentre sentia els crits dels veïns que l’animaven a continuar, sentia també una veu interior que li acostava un seguit d’imatges que, malgrat estar desordenades, li mostraven les carreteres que havia transitat durant la vida. Autopistes, vials i rondes de circumval·lació del passat van situar-lo en el present; en un present que no s’assemblava gens al futur que un dia havia imaginat. Quan estigués curat, compondria una cançó per reflectir la intensitat de la vetllada que estava vivint. Quan estigués curat… Va baixar de l’escenari i amb prou feines podia mantenir l’equilibri: era massa tard per recuperar-se del mal del temps.

Al capvespre, el president de l’associació va demanar silenci i va cridar l’Sverrinsson, al qual, amb solemnitat, va entregar unes claus. Tothom es va aixecar i el va seguir un tros de carrer. Allà, l’Sverrinsson va pujar en una furgoneta, va agafar arrancada i la va estavellar contra la font, que va quedar resumida a un piló de pedres mal amuntegades. Tothom va aplaudir i l’Sverrinsson va sortir de la furgoneta amb un tall al front: no havia estat prou previsor i no s’havia cordat el cinturó de seguretat. La gent l’elogiava i li donava copets a l’espatlla, i ell, humil, saludava. Una cortina de sang el va desorientar i va xocar amb una paret. Es va asseure i va quedar immòbil. Al costat hi tenia en Garcia, que es va treure un tros de bena del cap per embenar-li el seu. Havien anat junts a escola, i se sentien confortats de veure’s després de molts anys.

Cap al tard algú va instal·lar uns bafles als balcons i va posar música.

Feia estona que en Maties es mirava un home que tenia assegut al davant, un home vestit amb discreció, d’aire elegant, i que no era del barri. Va encetar una conversa convencional per sondejar-lo, i com més parlaven més intrigant li semblava. Deia que havia assistit a la festa perquè volia recordar vells temps, però no li donava cap pista que l’ajudés a saber de quina família provenia o en quin carrer havia viscut. Bevia vi negre i tenia una mirada malenconiosa que semblava que projectés un buit, un esborronament que impressionava.

L’home va explicar una història molt antiga, la història d’una santa, una noia púber que havia anat i tornat verge del matrimoni amb un jueu, i que, a partir d’una circumstància poc clara, va dedicar la vida a apaivagar el dolor de la gent amb unes pràctiques que l’autoritat eclesial va qualificar de miraculoses. Tot això passava abans que es decidís refer l’entrada de l’església amb obra vista, abans que el barri fos circumcidat per una de les onades d’intransigència amb què les ideologies del passat havien assolat la regió.

En Maties va deduir que havia estat en aquella època que els antecessors de l’home s’havien instal·lat al barri, on, segons ell, havien fet una feina espectacular. L’home hi havia anat per viure unes hores de placidesa i emoció, i afirmava que mai més no tornaria a ser el que havia estat.

En Maties es va interessar per la santa i la seva nissaga, però no va poder aclarir res. L’home va fer un gir estrany en el discurs. Va explicar que la vida tenia diverses intensitats perquè era un univers inestable. Va afirmar que, per viure-la, la vida, s’havia d’estar sempre vigilant. Quan es percebien senyals misteriosos que feien vibrar i moure els objectes, quan els objectes de les cases prenien vida i la gent es despertava de sobte, quan s’esfondrava allò que semblava inamovible i la gent fugia, quan les estructures resistents queien destruïdes i les conduccions subterrànies de l’ànima rebentaven, quan l’única alternativa era el pànic i desapareixien els fonaments vitals i el món es modificava pel vertigen provocat per les onades del subsòl, la catàstrofe era imminent i indeturable.

L’home va callar i va buidar el got, es va aixecar i es va acomiadar amb un cop de cap. Es va posar amb elegància el barret —era vell i arrugat, i se l’havia tacat de mostassa— i se’n va anar carrer avall. En Maties estava sorprès i se sentia incòmode perquè la xerrameca del foraster l’havia superat; a més, no havia tingut cap oportunitat d’explicar-li la llegenda de l’assassí impotent. Aleshores es va adonar que l’home havia deixat una targeta damunt la taula: hi havia el nom i l’adreça del xarcuter borni del carrer quaranta-quatre, l’adreça d’un criminal confés.

De matinada, en Maties es va despertar. No dormia bé i es va aixecar: les festes cada vegada el deixaven més esgotat. Es va prendre un digestiu, i com que estava tan desvetllat, es va vestir i va sortir al carrer. Encara hi havia la taula. Feia un vent fresc, de ponent, i va caminar mirant l’estesa de papers, gots i plats, cadàvers fosforescents que ara li semblaven llunes. Va arribar a la Balconada de Mestral, i mentre notava com canviava el vent, va veure despuntar la primera llum del dia, que, en la llunyania, va perfilar els gratacels de la ciutat.

Va mirar la targeta i va recordar la història del xarcuter, els assassinats que havia comès a sang calenta i la fredor que va mostrar quan el van detenir… Una santa? Una santa doblement verge? La innocència de la pubertat era una de les matèries primeres del romanticisme, un caliu impagable per desenvolupar un relat preciós. El romanticisme mesclat amb miracles i amb l’èpica d’un passat remot… Si es manipulava amb destresa aquesta informació, es podria convertir en la llegenda definitiva que necessitava el barri. Mai no hi havia hagut ningú tan excepcional, en aquella zona. Al final, el barri seria respectat i a més… Res, era massa tard per poder-la fer servir.

Va sentir veus, va mirar cap a un racó i va veure-hi l’Sverrinsson i en Garcia. Quanta estona feia que eren allà? S’hi va acostar. Els dos homes es van aixecar i el van saludar. En Garcia va vacil·lar fins a la taula i va tornar amb una ampolla de vi. En Maties va declinar la invitació de beure. Tots tres es van recolzar a la balconada, encarats a la ciutat.

—Últimament m’han passat coses que no acabo d’entendre; sort que la setmana vinent me’n vaig —va dir l’Sverrinsson.

—Cap allà? —va dir en Maties assenyalant els gratacels.

—Sí, encara que sembli mentida, he trobat feina.

—Enhorabona —va dir en Garcia.

—Faré de guarda jurat, però això només serà una tapadora. De fet, estaré amb un grup de narcotraficants, uns que, pel que he sentit a dir, treballen fi tant aquí com a l’estranger. Ep! Començaré des de baix, i ja ho veurem, no tinc pressa. En la vida, mai se sap…

—No —va dir en Maties.

—No què? —va preguntar en Garcia.

—Això, que no se sap mai —va aclarir en Maties.

—Jo tampoc ho sé —va dir en Garcia, afligit—. Sabeu? Tomar al barri i retrobar amics que feia tant que no veia, m’ha afectat… No he tingut una vida agradable, jo. A fora —va assenyalar els gratacels—, a fora hi ha molta maldat, i és quan tornes amb la gent que estimes que pots fer balanç. Qui m’ho havia de dir! Com podia saber, quan me’n vaig anar, que m’esperava un calvari? Mireu: m’he casat tres vegades i totes tres amb una violoncel·lista. El temps m’ha passat de pressa i no he tingut temps d’aprendre res del temps, i amb això ja us ho he dit tot.

—No t’he entès, però, sisplau, no ho repeteixis… Hi ha coses que val més no entendre-les ni que te les repeteixin —va aclarir l’Sverrinsson.

—Tens raó —va dir en Garcia—. Espero que et vagi bé! —va dir en to de brindis—. Al capdavall, tu te’n vas de gran, ets experimentat, i no m’imagino que et puguin enredar ni que tinguis tan mala sort com he tingut jo.

—I quina estava més bona? —va preguntar l’Sverrinsson, passant-li el vi.

—Quina què?

En Garcia es va acabar l’ampolla i la va llançar a la riera. No va encertar l’aigua i es va estavellar en unes roques. La brossa que les cobria va amortir el soroll.

—Ai las! —va exclamar en Maties.

—Va, Garcia, digues d’una vegada quina era —va dir l’Sverrinsson, impacient.

—Vejam… Cony, cony! Les tinc tan presents que m’és impossible distanciar-me’n per fer-ne ni una miserable corranda. La primera era una mestressa del ritme. Me’n recordo com si fos ara, tanco els ulls i encara l’escolto. —Va aclucar els ulls i es va deixar anar per una música interior—. La segona? Em pensava que havia fet sort, amb aquella; era poc corrent: tenia la virtut d’interpretar de meravella els acords diatònics. I la tercera, què us en puc dir, de la tercera? És la que m’ha fet més mal, perquè desafinava.

—És una pena —va dir en Maties.

—L’últim nadal ens vam separar: ella es va quedar l’arbre i jo encara no he sortit del pessebre. Jingle bells! I el que és més greu encara: amb cap d’elles no he tingut fills. No transcendiré: la meva sement és pitjor que l’aigua clara, ho he comprovat. Tinc les cançons, però aquest romanent no servirà ni per a un trist rèquiem un cop mort.

—Va, vinga, home, no et posis així! Jo tampoc no n’he tingut, de fills, i estic la mar de tranquil; ni m’han agradat mai ni tampoc hauria sabut què fer-ne —va dir l’Sverrinsson—. La mainada em posen nerviós i m’emprenyen perquè em recorden els imbècils dels seus pares; els nens són cosa de dones! I les dones, les dones ja no sé de qui són cosa. He, he, he! Garcia, Garcia! Anima’t, home! I vostè, Maties, també se’n va?

—Fa dies que tinc demanada una plaça en una residència. Només n’he vist fotografies en un tríptic, però sembla neta i, a més, hi ha sala de jocs. Els dies que em queden, me’ls vull passar jugant.

—Quan es produeixen els canvis? —L’actitud afligida d’en Garcia no havia canviat—. Ho he pensat moltes vegades; quan faig recitals al metro, quan toco als carrers o quan componc, sempre m’assalta la mateixa cançó: quan vaig canviar? Què és el que m’ha dut on sóc? Què hi farem? Vaig triar, i és evident que va ser una tria equivocada, perquè aquí em teniu —va obrir els braços—: sense dona ni fills ni res que pugui fer servir un artista.

L’Sverrinsson li va donar un cop a l’espatlla.

—Jo, com que no sóc artista, no puc pensar en aquestes coses —va dir—. Per mi la vida és un misteri. Sabeu què em va passar l’altre dia?, el dia de la ventada: doncs que quan passava per davant de la botiga de la Vonda em vaig trobar que, de cop i volta…

—Tot el barri ho sap —va dir en Maties interrompent-lo.

—La Vonda em va col·locar una sucrera que m’agradaria estavellar aquí baix. No entenc com em vaig deixar enganyar: després de mamar-me-la sobre una calaixera i d’haver follat com mandrils, em va sortir dient que la sucrera era molt moderna, que me l’havia d’endur i jo què sé… La qüestió és que no la faig servir per res. Em va deixar de pedra, la Vonda, perquè tothom diu que no li agraden els homes… He, he, he!

En Garcia es va tocar el cap i va dir:

—Ara, ara…

—Ara, què? —va preguntar en Maties.

—Se m’acaba de tancar el trau del cap i ja torno a recordar totes les cançons. Les tinc desordenades, però és igual: no tinc cap pressa.

—Sabeu què podríem fer? —va dir l’Sverrinsson, desentumint-se—. Anem a l’altre costat de l’avinguda. Allà, d’aquí a poc obren el Mefisto’s. És un tuguri de categoria, us ho prometo, i, abans que sigui clar, les putes estaran despertes.

—D’acord —va dir en Garcia—. Que n’hi ha d’exòtiques?

—Això va a ratxes. Només n’hi ha una d’estrangera, i de follar, pobreta, no en sap gaire. M’hi faig uns farts de riure… Però vigila, que si te la saps treballar, prepara uns còctels que despertarien un boig.

—Que farien què? —va dir en Garcia.

—No us acompanyaré —va dir en Maties—. Necessito dormir i encara tinc l’estómac regirat.

Els altres dos van començar a caminar carrer avall.

El Mefisto’s encara existia. En Maties va somriure: hi havia anat feia una eternitat, el freqüentava quan acabava de muntar la impremta. Aleshores, també n’hi havia d’estrangeres. Hi havia fet moltes coneixences, però feia tant que no recordava la cara de ningú; potser els pits d’una que parlava estrany i que quan els abocava damunt la barra el feia excitar com un adolescent. De què havien parlat quan compartien l’habitació xinesa? A quin descerebrat se li va acudir batejar el club amb ressonàncies filosòfiques i decorar-lo amb extrema vulgaritat?

Uns pits immensos, unes anques glorioses i la drecera peluda que definia una època. L’enyor de la carn antiga i la gradual demolició del desig: retalls. Va descansar la mirada en l’horitzó: hi devia haver centenars de prostitutes i milers d’éssers que, dia a dia i matinada a matinada, s’aixecaven a trenc d’alba. Estava cansat, havia viscut a redós del bullici emparant-se en la feina —l’artesania i la subcultura que manipulava per avivar sense ambició el caliu d’una zona perduda—, en una trinxera construïda en la rereguarda de la vida.

L’Sverrinsson i en Garcia havien desaparegut, com també s’havia dissolt allò que remetia als primers impulsos de la joventut, manllevats de lectures i de la imaginació dels altres —de tants llibres que havia llegit era incapaç de diferenciar les històries falses de les verdaderes. Es va adonar que encara tenia la targeta del xarcuter a la mà. La va mirar.

—El diable…

I la va llançar per la balconada abans de refer amb pas cansat el camí de casa seva.