AL·LÈRGIA

Acaba d’entrar. No, no ve sola. Qui l’acompanya? Respira diferent. Ara mira el sèrum: què li passa? Té un ull inflat. Aquest blau és intrigant. Hauria de trobar una excusa per dir-li que s’acostés. M’agradaria observar-li l’ull, descobrir què s’amaga darrere la tortura. Un home, segur, i potser és l’amo dels peus que la ronden. Massa gent, avui. Què fan? Parlen en veu baixa, al fons, i no, no parlen de mi. Qui és, l’intrús? Un moment, algú se’n va: és ell. Ha tancat la porta d’una manera antipàtica. I ella? On és? No la detecto. Si pogués aixecar una mica el cap i mirar-la. Què? Plora? Això m’incomoda. Vindrà? No ho crec. Han entrat per casualitat. Jo no interesso a ningú, saben que al costat d’un inútil poden estar tranquils. I si la cridés? Però, per què? Podria dir-li que esteranyinés, o que canviés els llençols. Que faci el que vulgui. De fet, quan han entrat m’han distret: tan bé que estava, al cafè. Però, és clar, a ningú no li importa el que passa pel cap dels malalts. Ningú no s’adona que no parem de pensar, que estem obsessionats per trobar un racó de bonança per arrecerar-nos-hi. Bestieses, bestieses…

Ha deixat caure algun objecte a terra, metàl·lic, petit; un anell?, o una arracada? Què pensa? Continua sense moure’s. No ha recollit res, no s’ha ajupit. Conec tan bé la remor de les seves inclinacions. Sembla que s’acosta. Té una manera estranya de caminar, avui. Estic segur que du les sabates de sempre, però, per alguna raó, vacil·la. La veig! La començo a veure. I… Que suau, amb quina suavitat ha recolzat el cap al meu pit. No mira i em costa un esforç terrible mirar-la. Deu pensar tantes coses!

Pobre objecte viu, el meu cos, una màquina espatllada incapaç d’alçar una mà per acostar-se als seus cabells. Continua sense mirar. El violat de l’ull m’angunieja. Descansa, ha deixat de pensar i voldria dormir i allunyar-se de mi i del soroll metàl·lic de l’objecte caigut.

Li hauria de descobrir el secret i dir-li que allà baix hi ha el mapa: que pot agafar la carretera que travessa els accidents de la paret i condueix al riu; que un cop a la riba podria saltar a una canoa, a una línia mullada que se l’enduria. Avall, sempre avall; ella arribaria al mar —l’oceà immens, aclaparador. Quan l’aconsegueixes, el mar, ets lliure —això diuen. Una postal? No, res, no m’hauria d’enviar res, estaria tranquil sabent que un habitant d’aquest territori d’oblit i desesperació que m’encomana el virus de l’odi s’hi ha acostat.

Dorm? No, no dorm. Deixem-la. Que reposi… Jo també me n’aniré: procuraré tornar amb cautela al cafè. Mentre la infermera descansa, estaré pendent dels silencis i de les històries que algú vulgui explicar-me.