BALCONADA

Era diumenge al migdia quan en Ramon es va veure amb cor d’aixecar-se. Es va posar una bata i va anar al menjador. Feia un dia assolellat i es va acostar a la finestra, es va decantar cap al pati interior i va estar una estona mirant la vegetació atapeïda, de la qual sobreeixia un arbre que estava gairebé ofegat per plantes enfiladisses. Va encendre un cigarret, que li va provocar tos; el va apagar de seguida. Es va asseure: tenia el cos adolorit. Un cop refet, va anar a la cuina, va posar un ansat amb llet al fogó i, en obrir la porta de l’armari de les escombraries per llençar el bric, l’expressió se li va endurir. Es va fer enrere contemplant astorat les escombraries, va encendre un altre cigarret i, lluitant contra la tos, va insistir a fumar. La llet es va vessar. Aleshores, es va sentir la porta de l’entrada. La Marta va arribar a la cuina amb dues bosses del supermercat, que va deixar sobre el marbre.

—Però, què has fet? —va dir la Marta veient la llet vessada.

—Jo, res, i tu? —va dir ell assenyalant les escombraries.

—Què vols dir?

—Que les has classificat.

—Sí, i no t’agrada? Ramon, Ramon, has fumat i ja saps què ha dit el metge.

En Ramon va tancar la porta de l’armari de les escombraries i va anar al menjador.

La Marta hi va entrar i li va posar un cafè amb llet al davant, es va arromangar i es va posar a fer endreça. Va recollir uns diaris, va estovar i col·locar bé els coixins del sofà i va obrir una finestra. En Ramon l’observava i, amb el posat seriós, seguia tots els seus moviments. Ella, incòmoda, es va girar i, encarant-s’hi, li va dir que si no es trobava bé valia més que tornés al llit. Quan estava a punt de posar-li el termòmetre, ell li va aturar la mà.

—Però es pot saber què tens?

—No res —va fer ell, alliberant-li la mà.

—Saps qui he trobat a l’escala? En Richter. M’ha dit que hi ha reunió de veïns. M’ha fet molt mala espina. A veure si serà veritat això que diuen…

—No facis cas del que diu la gent.

—Home, mira què ha passat amb la casa de la cantonada: se l’han venut i tothom al carrer. I ara, nosaltres no estem per gastar.

—Has comprat el diari?

La Marta l’hi va donar, i quan va haver fullejat unes quantes planes, en Ramon el va tancar de cop i es va quedar amb la mirada fixada en la portada. La Marta, que entrava i sortia de la cuina, li va deixar una cinta de vídeo al costat del diari.

—He passat pel videodub i he llogat una pel·lícula. He pensat que així et distrauries: com que sempre dius que a la tele no fan res de bo.

En Ramon va agafar la cinta i se la va quedar mirant: la pel·lícula era francesa.

—Gràcies —va mussitar.

—Ramon, avui no em puc quedar a dinar. Com que veig que et sents valent, et deixo el menjar fet i tu mateix. Quan tinguis gana, te l’escalfes. A l’editorial han sortit complicacions. Es veu que algú ha manipulat els comptes i el cap, en Sebastià, m’ha convocat a una reunió d’urgència.

La Marta va anar a l’habitació i en va sortir canviada de roba. S’havia posat una faldilla llarga i una brusa amb transparències a l’alçada de l’escot. Es va posar davant seu i li va dir:

—Estic bé?

—Sí, és clar —li va semblar que anava a una festa.

—Doncs, fins al vespre. No sé a quina hora tornaré: des que han tancat el metro, com que el bus et deixa tan lluny, de vegades m’estimo més agafar un taxi —va dir mentre es posava l’abric. Va obrir un calaix i en va treure l’últim paquet de tabac d’un cartró de Camel. Va fer-li un petó de lluny, i va dir:

—No et descuidis de tancar la finestra quan baixi el sol. I no t’encantis mirant a baix al pati, que et marejaries.

I se’n va anar.

En Ramon es va incorporar i va agafar el cartró buit de Camel, que va situar al costat del diari i de la cinta de vídeo. Al cap d’una estona, va posar-se la mà a la butxaca de la bata i en va treure un paquet de Marlboro, que va contemplar com si fos el primer que veia. Es va passar una mà pel front i se’l va notar calent: potser tornava a tenir febre. Va alçar el cap i va recórrer el menjador amb la mirada fixant-se en la distribució. Va constatar que tot el que hi havia al pis estava posat al gust d’ella.

Marta, Marta! Sortir de l’emboirament dels quinze dies que havia estat enllitat per culpa d’una misteriosa qüestió hepàtica li resultava molt més dur que la malaltia, perquè, de sobte, un mecanisme incomprensible l’enfrontava a una realitat que durant cinc anys havia romàs oculta. Va maleir l’època en què eren xicots i la seva insistència a explicar-s’ho tot abans d’anar a viure junts i casar-se.

La continuaria estimant, ara que sabia qui era? Era una falsedat. El pis i la vida en comú també ho eren, perquè la confiança que li havia demanat quan festejaven li havia permès conèixer intimitats de les experiències viscudes abans de sortir junts. La informació que durant anys havia estat oblidada li retornava amb crueltat. I com si un fred assassí li clavés ganivetades al fetge, va desgranar el rosari de la memòria: Gustau, es deia el xicot que havia tingut a la universitat. Era ecologista i seleccionava les escombraries del pis d’estudiant. Veure les seves seleccionades li havia donat la pista de la mentida en què vivia. A partir d’aquí, descobria que tot el que feia estava relacionat amb algun antic xicot: el diari que la Marta comprava era el que llegia en Marc; les pel·lícules franceses que li feia veure eren les que li agradaven a l’Alfons; en Moisès fumava Camel i… En el primer despatx on la Marta havia treballat havia sortit amb en Malcolm, un informàtic que van acomiadar per haver manipulat els comptes de l’empresa!

Cada vegada se sentia el cap més carregat. L’evidència que la Marta no era res més que el resum dels gustos, les manies i els vicis dels antics xicots el desassossegava. I ell? Què hi havia aportat, al trencaclosques? Tot i que el mal de cap se li agreujava, va fer un esforç per buscar dades en el passat compartit. Amb ell, la Marta va aficionar-se a llegir biografies, però això va durar poc. Feia segles que no n’obria cap, encara que li’n continuava regalant cada aniversari. La música! No, els seus gustos musicals tampoc no havien deixat petja en l’ànim de la dona. Amb pena, es va immergir en un món esfereïdor, perquè no encertava a trobar el seu lloc —un rastre— en la personalitat de la Marta. La incapacitat d’imprimir una empremta personal en el que feia certificava la feblesa del seu caràcter.

Va encendre un altre cigarret i va tornar a tossir; va recordar la balconada i va sospirar alleujat. Només anar junts a la balconada i mirar la llum crepuscular tenia sentor d’originalitat —un segell propi. El moment de pau que li va proporcionar aquesta certesa no va trigar a enfosquir-se, perquè li va semblar un pobre i trist bagatge.

Va recordar com s’havia vestit per anar a la feina: és clar que feia goig, però no anava com a ell li agradava —quan era que hi anava? La Marta, tot i que vorejava la quarantena, mantenia un físic impressionant, però, per què s’havia vestit d’aquella manera? I al llit? En la destresa de quin desconegut s’inspirava quan feia l’amor? Perquè era evident que ella havia estat cada vegada més agosarada en el sexe, i ell…, ell, tampoc en això, no hi havia tingut un protagonisme destacat.

Es va sentir rendit. Per una banda, sabia massa coses d’ella per continuar vivint en la mentida; però, per l’altra, se sentia indefens pel que ignorava, per allò que periòdicament i d’amagat ella incorporava al caràcter fruit d’unes amistats i unes experiències —terribles— que desconeixia. Estava molt aixafat: era evident que a partir d’aquell maleït dia res no tornaria a ser igual; els dies del futur estarien marcats per l’ombra de la sospita, pel dubte dels antics temps, perquè temia que la Marta havia tingut un munt d’amants dels quals llavors tampoc no li havia parlat. Es va resignar al seu destí, a veure que, dia a dia, antigues vivències com la selecció de les escombraries afloraven per mostrar una persona de la qual cap dels actes no era nou ni casual.

Es va refugiar al llit i va apagar el llum. Quan s’havia acostumat a la foscor, va recordar la finestra: la Marta li recriminaria no haver-la tancat. Segurament tornaria tard… A partir d’aquell dia, seria una desconeguda a qui convidaria a passejar per la balconada tornant de veure una pel·lícula francesa.