RETORN

Mossèn Ros va espolsar les engrunes de l’altar. Acabava de desar la canadella del vi i havia netejat el sarcòfag on guardava la custòdia. Cada diumenge, a les dotze tocades, quan el temple s’havia esbravat del tuf dels fidels, es quedava una estona assegut a la primera fila. Eren uns minuts de meditació que invertia contemplant la pintura de darrere l’altar. Al final del recolliment, sempre entonava un profund mea culpa, perquè sentia enveja. El corsecava la poca sort que havia tingut: estudiant al seminari conciliar, havia descobert una tendència innata cap al luxe. Aquesta inclinació l’havia mortificat tota la vida.

Hauria preferit consumar una carrera eclesiàstica més brillant i haver coronat el ministeri en un temple amb retaules d’or i una imatgeria valuosa i indispensable en el patrimoni cultural del país. Però la pintura era d’un antic fill del barri, un de tants que havien hagut d’emigrar i que, amb poca fortuna, havia estat mariner a ultramar: per culpa d’un esguerro, un ull apedaçat, havia tornat per jubilar-se. A l’home no se’l podia criminalitzar, perquè, ple de bona voluntat, havia intentat copiar una estampa de la pesca miraculosa del llac Tiberíades, però endut per la deformació professional havia pintat tants peixos que gairebé no es veien els deixebles. A més, Crist li havia quedat desproporcionat i la figura que semblava sant Pere reflectia els seus neguits patològics: transgredint les sagrades escriptures, l’havia representat borni.

La pintura s’esclovellava, queien trossos de cel i la barca feia aigües. Mossèn Ros havia proposat a l’associació de veïns que organitzés una campanya per implicar les institucions en la vida cultural del barri i que se sufragués la restauració de la pintura, però ningú no li havia fet cas. Les energies s’havien perdut intentant salvar una font sense valor artístic que al final havia quedat tristament esmicolada. I, ara, altra vegada erraven el tret: s’entestaven a batejar una cruïlla amb el nom de l’exdependent de la botiga d’animals, perquè, segons s’explicava, havia fet una descoberta en el camp de la taxidèrmia: temps malaguanyat.

Va sentir el grinyol de les xarneres de la porta d’entrada i es va girar pensant que ja era hora de posar-hi oli. Quan s’aixecava pesadament per anar a buscar les setrilleres, va veure una figura al fons. No va identificar el monjo fins que el va tenir a la vora i sense la caputxa. Era en William.

—Mare de Déu! Que temps que feia! —va dir mossèn Ros.

Es van abraçar.

—Pare, pare! Quina il·lusió —va dir l’altre.

—Això ho hem de celebrar. Has dinat? —va preguntar mossèn Ros.

—No, pare —va contestar en William movent amb delicadesa la coroneta.

—Doncs, espera’m aquí, que vaig a la sagristia, penjo la sotana i torno.

Van anar al restaurant de l’avinguda. Feia un dia assolellat, un d’aquells de tramuntana moderada que fa ressaltar els colors i colra les galtes dels transeünts. Es van asseure arran del finestral.

—Què m’aconselleu? —va preguntar en William.

—Tria el que vulguis, que la bacina ha sigut generosa —va dir mossèn Ros indicant-li que s’oblidés del menú i escollís de la carta—. Hi ha dies estranyíssims: avui han vingut una colla d’àvies que es pensaven que tindrien missa, funeral i enterrament. Festa grossa! No sé pas d’on ho havien tret. La gent de vegades no l’entenc, i si no fos que he de tenir caritat, diria que se’ls ha girat el cervell.

—Deus ex machina! —va exclamar en William.

—Al cel sigui alabat —va contestar l’altre.

—Us deveu haver preguntat per què he vingut, després de tant de temps…

—Sí, ho he fet i encara ho faig.

—Ha sigut la providència. Malgrat que feia temps que ho desitjava, els deures al monestir m’ho impedien, però quan pel correu interior vaig saber el que passava al barri vaig demanar tres dies de permís: un per venir, un per estar-m’hi i un altre per tornar. El monestir és al lloc de sempre, però com més va més lluny sembla. No us passa, això, a vós?

—El què?

—Que amb l’edat les distàncies us semblen més grans.

—I tant! Hi ha dies que per anar de la sagristia al reclinatori hauria d’agafar un òmnibus. Però explica’m com t’ha anat. Què fas?

—M’ha anat com teníem previst que m’anés. He aconseguit ser un monjo disciplinat i polivalent; he hagut de lluitar, però. Perquè amb vós vaig aprendre molt quan era escolà, però el profund sentit de l’enveja, aquella forta admiració pel luxe que vós em vau inculcar, he trigat anys a superar-lo. Ara, ja estic net; no ambiciono l’or ni la plata, i puc viure durant setmanes cobert amb una saca. A comprendre que no m’havia d’engelosir pel fet de no viure en altres monestirs i en esglésies sumptuoses, m’hi ha ajudat molt l’abadessa. —Es va persignar—. Quan vaig ingressar al monestir, l’abadessa. —Es va tornar a persignar—. Em va dedicar un temps preciós fent-me de mare confessora. No em puc queixar: he d’admetre que he tingut sort i que és a vós a qui ho he d’agrair…

—Va, va, no ens posem sentimentals, que pecaríem de supèrbia —i mossèn Ros va emplenar la cara amb un somriure de satisfacció.

—La vida al monestir és molt austera, i, tal com mana l’ortodòxia de l’orde, seguim les indicacions de la naturalesa: ens aixequem amb el sol i, quan es pon, sopem frugalment mentre el monjo lector ens llegeix vides exemplars. Després fem voltes al claustre resant les oracions vespertines i tot seguit ens retirem a les cel·les. Res d’original. Dins d’aquest món tan atrafegat, el monestir és una illa, i els costums que van instaurar els creadors i els antecessors, que més tard va perfeccionar l’orde, continuen vigents. Tot seria perfecte si no fos que…

—Si no fos…, sempre hi ha d’haver un «si no fos».

—És que últimament el monestir, per mantenir-se, ha de passar temporades de portes obertes, i això… Això fa que gent de fora vingui a hostatjar-s’hi i a buscar-hi coses.

—I què hi busquen?

—Uns, silenci; uns altres, temps…

—I això us destorba.

—Sí, perquè un dels visitants és molt misteriós i no sabem què busca. Alguns hem començat a creure que té alguna essència diabòlica.

—Vade retro!

—I tant! Ve cada any. No ha arribat Pasqua que ja l’hi tenim instal·lat. Tot i que sembla innocent, exerceix una influència en els habitants del monestir que encomana buit existencial. Es diu Isaïes Zarc.

—Zarc? Aquest cognom em sona, però no sé de què. Coneixes tanta gent durant una vida!

—És molt pesat. Té un discurs que et va embolicant, i, al final, et costa saber qui ets. Sembla que no siguis conscient dels teus actes i que t’hagis de convertir en una ombra. Si fos una temptació mundana, la superaríem a còpia d’infligir-nos càstigs corporals. A la mortificació, ja hi estem avesats (tinc l’esquena que sembla el plànol del metropolità). No és un cas que puguem analitzar des d’un punt de vista convencional. És una presència laica que té un caire estrany i provoca una conflictivitat tan retorçada que s’ha convertit en un enemic difícil d’afrontar. —Es va persignar amb lentitud.

—William, permete’m que et digui que estic orgullós de tu, i no solament perquè has superat l’enveja, sinó també perquè tens un verb que fa goig d’escoltar.

—Gràries, pare. Deia que alguns, com el monjo arxiver, la tercera vegada que hi han parlat han acabat cridant: anatema, anatema! I subjugats per un sobtat impuls, s’han calat foc a l’estil bonze. Ja sabeu que aquesta pràctica, tot i que no és punible, tampoc no és catòlica… Tot plegat em fa una mica de basarda perquè, d’esquena a l’abadessa, alguns monjos han començat a emmagatzemar gasolina i cerilles. Pasqua és a la vora…

—Carai! Això podria desencadenar un cisma o, tal vegada, una cosa pitjor. No sé què recomanar-te, perquè m’he fet vell. Fixa’t que no he aconseguit que restaurin la pintura de l’altar… A veure, potser el visitant està posseït i l’afer es podria arreglar si us sinceréssiu amb l’abadessa. Si ella contactés amb el cardenal… No ho sé, tinc la doctrina una mica rovellada. Es practiquen encara els exorcismes?

—El monjo informàtic assegura que sí, però diu que se’n fan pocs. En fi, Déu dirà. Però, perdoneu-me, perdoneu-me, que us estic atabalant i no és per això que he vingut.

—Estàs perdonat.

—Doncs, sens pecat fou concebuda. No us vull distreure més amb les petiteses del monestir. Sisplau, pare, doneu-me novetats, doneu-me novetats i parleu-me del barri, de vós.

—Poca cosa tinc per dir: el barri segueix el seu curs, un destí que feia segles que estava escrit. Pel que fa a mi, he d’admetre —va acotar el cap— que no sóc tan afortunat com tu: jo no l’he vençuda, l’enveja. De vegades somio que vaig vestit d’or i porpra oficiant misses solemnes en catedrals gòtiques i que m’he de posar ulleres fumades perquè la cúria m’ha distingit amb un bàcul que enlluerna. Em veig, i això és greu perquè m’hi veig quan estic despert, vestit amb una casulla del temps dels Borgia i oficio concelebracions i presideixo sínodes i… I de tot. —Va brandar el cap amb actitud de penediment—. Déu hauria de ser magnànim amb els ministres: quan ens ordenen, ens hauria de desposseir de les mesquineses humanes. No ho hauríem de ser, d’humans.

—Teniu raó. A més, als monestirs no hauria de venir ningú de fora.

—Ja has fet la visita?

—Sí, m’he arribat al cementiri i he resat l’avemaria del Requiem eternam dona eis, Domine, et lux perpetua lucea eis…

—Carai, el Requiem eternam…

—M’he agenollat a la fossa comuna de la dreta, on, segons em vau dir de petit, reposen els expòsits dels meus pares.

—En la de la dreta, et vaig dir?

—Sí, i un cop complertes les obligacions, he passejat damunt l’herba. Mentre caminava, m’ha revingut la infantesa: quan era petit i amb els companys d’escola ens escapàvem i anàvem allà d’amagat; moltes vegades de fosc, per veure si era veritat allò que s’explicava. Encara s’explica, la història del jueu? Aquella del jueu que ressuscitava un dia a la setmana o… O era cada quinze dies? Fa tant, que no me’n recordo. Era una ànima torturada que, segons havíem sentit a dir, s’apareixia per encendre una espelma i esperar que una dona li consolés una pena. Una dona?… Una morisca; sí, això, era una morisca. Aquestes i altres històries m’han ajudat a mantenir viu un preciós lligam amb el barri.

—M’alegro que els que heu marxat mantingueu encesa la flama de la memòria col·lectiva.

—Així sia.

—Amén.

—I la fe? Com la teniu?

—Bé, gràcies a Déu.

—Jo, per culpa del visitant, vaig haver de superar el perill de l’apostasia. El temps que vaig perdre la fe va ser un calze.

—Ja m’ho imagino.

—La vaig retrobar perquè, gràcies a la divina providència, vaig ser testimoni d’un miracle.

—Carai! Quina sort. És ben bé que per veure coses s’ha de sortir del barri.

—Va ser un miracle petit, no us penseu que jo pugui contemplar res de l’altre món… Això no ho he explicat a ningú; ho he guardat com un obsequi marià que se m’ha ofert per mantenir-me dins del ramat. Trenco amb gust el vot de silenci perquè em sento en deute amb vós. —Va plegar el tovalló amb cura—. El prodigi va ser més curiós que no pas espectacular. Tot va passar un cop acabades les maitines un dia que tenia servei d’horticultura. —En William no va advertir que mossèn Ros començava a suar i a tremolar—. Jo anava amb els estris que ens estan permesos per conrear la terra: un cavic que tindria un significatiu protagonisme perquè, perquè… No, no, no. Esperi’s, que estic avançant fets. Daixò, a veure, que em perdo… —Va alçar els ulls, que li van quedar gairebé en blanc—. Sí, també duia un cistell de vímet, perquè tenim prohibit el plàstic… Bé, deixem-nos de digressions i anem de dret al gra: deia que m’encaminava cap a les feixes —la suor gairebé impedia la visió a mossèn Ros, que respirava amb dificultat— i de cop i volta… —Va estendre els braços.

—Sisplau, atura’t! —el va interrompre mossèn Ros, i amb energia li va clavar les ungles al braç—. Per l’amor de Déu, atura’t. No continuïs, tingues misericòrdia i pensa que en faig prou amb la teva paraula, que si ho acabés sabent tot… —Va deixar anar en William i es va eixugar amb les estovalles—. Em sap greu, però em temo que aquesta informació em podria despertar més l’enveja. I aquesta flaquesa… —Es va cobrir el front amb la mà.

—Vaja… —va dir en William amb un punt de decepció—. Està bé, d’acord, matem-ho i no passeu ànsia… —Va quedar en silenci, com si interiorment acabés la narració que havia quedat avortada. Es va posar i treure la caputxa un parell de cops abans de preguntar—: Mossèn, què se n’ha fet dels antics amics? De l’Sverrinsson, d’en Fèlix i de tots els altres…

—Això: que s’han fet antics.

—Voleu dir que…

—Exactament. A uns no paga la pena tornar-los a veure perquè han fet de la vida una runa imponent. Els altres han canviat tant que, quan els vegis, parlaràs amb estranys; veuràs que només tenen una retirada amb qui eren abans.

—És llei de vida.

—És la llei.

Van continuar dinant, i a l’hora del cafè van prendre unes copetes de grapa italiana que mossèn Ros va beneir amb un gest discret. Mentre l’assaborien, a mossèn Ros li va semblar que les cicatrius d’uns adorables estigmes segaven la mirada de l’antic escolà. Llavors, sentint-se assetjat de nou per la temptació i dominat pel desfici d’ofegar el monstre de l’enveja, va fer un crit pelat reclamant la presència de l’Stanley, al qual va demanar que portés l’ampolla a taula: estava decidit a ingerir una important quantitat d’alcohol.

A fora, el vent s’havia envalentit i arrossegava amb violència un munt de fulles i pols.