TREVA

En Howard va tocar el timbre i va mirar el rellotge: anava tard. La porta es va obrir i en Vlad li va dir:

—Em pensava que eres en Richter.

—No, no ho sóc —va fer entrant.

—És que avui…

—Ho sento, arribo tard perquè he hagut de fer una conferència a la universitat de ciències; a més, és increïble el trànsit que hi ha a l’avinguda. Imagina’t que el taxi m’ha hagut de deixar al carrer cinquanta i escaig!

—No, si no em queixo. És que…

—Què passa?

—Que només som quatre: la Carla, la Marta i nosaltres dos.

—I doncs?

—No ho sé.

Van entrar a la saleta. La Carla estava dreta mirant els llibres dels prestatges i la Marta, estirada al sofà, fullejava una revista.

—Bones tardes. I els altres, com és que no han vingut? —va dir en Howard mirant la taula plena de brutícia: plats i gots, envasos de iogurt amb burilles, peles de taronja i tota mena de restes de l’àpat de la reunió anterior que eren assaltades per corrues de formigues comunes.

—En Fèlix i en Richter, no ho sabem. En Ramon és a dalt. Avui, per variar, no es troba gaire fi. Les porta molt mal cartejades; per això m’he estimat més que no baixés —va dir la Marta.

—La Vonda no sé on para —va admetre la Carla.

—Bé, en tot cas, som prous per prendre alguna decisió —va dir en Howard.

—És el que deia jo: ens faltaves tu, Howard. Sense el president delegat no anem enlloc —va dir en Vlad.

—Què us sembla si anem per feina?

Ningú no li va contestar. En Howard va desembarassar la taula posant a terra els plats i els gots bruts. Hi va passar un tovalló de paper i en va espolsar les formigues. Es va asseure i es va posar el maletí al costat. La Marta s’havia arronsat per deixar espai al sofà.

—Abans de començar, beuria alguna cosa. Avui he tingut un dia… —va dir en Howard fent el gest d’aixecar-se.

—Digue’m què vols, que vaig a la cuina —va dir en Vlad.

—Whisky, com sempre.

—Què has fet? —va preguntar la Marta, que va llançar la revista.

—Res de nou: he explicat la meva teoria lingüística. Cada any per aquesta època em reclamen de pertot i he d’anar d’un costat a l’altre, i és que no paro. Tinc un estrès…

—Se’t veu cansat, fas ulleres —va dir la Marta.

—Vlad! Porta ginger ale! —va cridar en Howard.

En Vlad va portar una safata i cadascú es va servir. Van beure en silenci.

—Diuen que no tornarà a ploure —va comentar en Vlad.

—Sabeu què diuen? —va preguntar la Carla.

—Sí, que la constructora que fa obres a l’avinguda ha fet fallida. És una intoxicació, jo no m’ho crec —va dir en Vlad.

—No, no, no… —va continuar la Carla fent-se la interessant—. Diuen que la Glòria ha deixat l’home i els fills penjats: tan macos que són. Agafeu-vos: ha desaparegut del barri i ha anat a viure a l’avinguda.

—Qui és la Glòria? —va preguntar en Howard.

—Això, qui és? Ja n’has parlat abans —va insistir en Vlad.

—De petites anàvem a estudi juntes. Diuen que ha tornat amb el seu ex —va fer la Carla.

—Vols dir que ha fet sort? —va dir la Marta.

—No ho sé, d’això no sé què se’n diu.

—També diuen que van veure l’Sverrinsson sortint de la botiga de l’antiquari —va deixar anar en Vlad.

—Això és mentida —va etzibar la Carla intentant inútilment fer l’expressió d’aquell que sap de què s’està parlant.

—A mi no m’agradaria tornar amb un ex —va dir la Marta mirant en Vlad, i va afegir—: Jo, si me n’anés, si ho deixés tot, seria per fugir amb un de nou. Remenar velles històries…

—Bé, potser és que allò que coneixes dóna més confiança —va dir en Howard.

—Quin dia dius que van veure l’Sverrinsson? —va fer la Carla.

—No ho sé; segur que són xafarderies —va dir en Vlad, i va continuar—: A què et referies, Howard? Tu hi tornaries, amb una antiga amant?

—Costa de dir —va quedar pensatiu—: amb una sí.

—Per què? —va dir la Carla.

—Suposo que és perquè no es pot tornar amb totes, i no totes tenen la mateixa categoria.

—Qui era? —va preguntar la Marta.

—Marta, és una qüestió molt personal —va fer en Vlad.

—No em fa res dir-ho: era la dona d’un catedràtic. Em va descobrir moltes coses —va dir amb l’aire d’un somiador cansat—. Gràcies a ella vaig poder construir la meva tesi; si no, no sé com me n’hauria sortit. Sense la idea de la tesi, sense ella, en definitiva, no hauria pogut fer carrera i ara, és clar, no estaria tan enfeinat.

—O sigui, que tornaries amb ella per gratitud —va dir amb sorna la Carla.

—No, hi ha altres coses… —En Howard es va adonar que els altres estaven pendents de les seves paraules—. A veure com us ho explicaré. Diguem que, a primera vista, no era una dona que fes aixecar el cap dels becaris. Però, quan hi tenies accés, i no era fàcil, descobries… Vaja, em costa de qualificar sense ser barroer. Tot el dia parlant i ara no trobo les paraules. Vull dir que tenia unes inclinacions i uns gustos que, encara que al començament em van semblar estranys, després vaig descobrir que eren d’un gran refinament.

—Quin misteri —va dir la Carla.

—Continua, continua —va dir en Vlad.

—Jove com era jo llavors, desconeixia un ventall de pràctiques pel que fa al sexe i a la vida. A més, ja que insistiu, permeteu-me que sigui sincer: era molt porca. I això, malgrat que et facis gran i vagis ampliant les experiències, queda. I tant que queda! Les experiències pots repetir-les amb insistència, però no tindràs mai més l’emoció que havies sentit de jove. Quan ets madur tens capacitat de disfrutar i de triar; en conclusió, de refinar-te, però l’emoció… L’emoció ja no hi és. Sense saber quan, t’hi has tornat immune; potser ets capaç d’intel·lectualitzar-la, però…

—No em parlis d’intel·lectuals, que… —va dir la Marta.

—Vull dir de perfeccionar-la, l’emoció, perquè l’emoció només existeix la primera vegada. Després, et limites a copiar. En fi, no sé si m’explico.

—Com, de porca? —va preguntar la Marta.

—Com la Glòria? Greixanda i maquillada com una puta que es passeja com si fos una gran… —va dir la Carla.

—No, no confonguem les coses.

—Estem en una societat en què no és el mateix ser un porc que una porca —va dir en Vlad, mirant la Marta—. Mai no es considera igual el que fa un home i el que fa una dona —i va fer un trago.

—Per aclarir-nos: el que intento subratllar és que sabia deixar-se anar quan li convenia, que s’obria amb generositat i que controlava el cos amb mestria i que, malauradament, mai més no he trobat el seu riu… El riu de la daixonses, el riu de la joventut. Per dir-ho d’una manera entenedora: el doll d’allò que fluïa de la seva humanitat em va transformar —va engrevir la veu—, i puc afirmar sense cap mena de dubte que gràcies a la seva influència em vaig convertir en un home. Em vaig fer gran. Vaja…

Van quedar en silenci. Intentaven abastar l’essència del que en Howard explicava quan en Vlad va abocar whisky en un got. El soroll del rajolí va atreure l’atenció de tots els presents, que es van haver d’esforçar per no riure.

—Perdoneu, perdoneu, potser us he escandalitzat. —En Howard es va aixecar i va anar cap a la cuina.

—Sempre he dit que no s’hi pot trobar res de bo, a la universitat —va afirmar la Carla, fent cara de fàstic.

—I què, si a ell li agrada! —va dir la Marta, renyant-la—. Hem de ser tolerants, perquè ni tothom és igual ni ningú beu de les mateixes fonts.

—Sí, com de la merda de font del barri, on l’altre dia van trobar un gat mort —va dir en Vlad.

—No m’estranya. L’aigua no és potable. Quan venia, he vist que algun imbècil ha tret el rètol que avisava que l’ajuntament no es fa responsable de les infeccions que s’hi agafin —va dir la Marta.

—A veure, Marta, no sé si abans t’he acabat d’entendre. Volies dir que, per tu, en el sexe tot és vàlid? —va preguntar la Carla.

La Marta es va recollir els cabells, estirant-los enrere en forma de cua, i els va deixar anar.

—No ho sé. Cadascú a casa seva… Jo també he fet coses que… Que, a veure, no són res de l’altre món, però que podrien semblar extraordinàries a algú. Fora de mida, vaja… Tots tenim secrets.

—Jo no —va dir la Carla.

—Per amagar secrets s’ha d’haver tingut una vida intensa —va dir en Vlad, obrint els ulls.

—Què has fet, Marta? —va dir en Howard entrant amb una safata d’embotits, llesques de pa descongelat i una ampolla de vi.

—Ja parlo massa. Em perdonareu, però m’he de guardar: sóc una dona casada i pudorosa, i aquí tots ens coneixem.

—És una llàstima —va fer en Vlad.

—I no l’has tornat a veure, aquella dona? —va preguntar la Carla a en Howard mentre amb les dents treia el budell d’una llonganissa.

—Una vegada la vaig veure de lluny al campus, però quan m’hi vaig acostar em vaig haver d’amagar.

—Per què?

—Molt senzill: havia passat el temps i havia envellit molt malament. Quan he dit que hi tornaria, em referia a la dona amb qui vaig iniciar-me, amb qui vaig fer agredolces barbaritats al lavabo del departament de lletres —va mirar cap a la paret, com si ho estigués veient—, i no a la que s’havia malmenat. La dona del campus era una estranya. Estic segur que si hagués parlat amb la versió decrèpita m’hauria sentit culpable. S’havia arrugat massa, i havia perdut cabells.

—Vaja, el cas és que no hi tornaries —va dir la Carla, fent-se enrere i col·locant-se bé la tira dels sostenidors.

—És lògic: el temps ens atrapa a tots —va dir en Vlad—. A més, perdre cabells no té la mateixa importància per a un home que per a una dona.

—És evident que amb l’actual no hi tornaria. En tinc nostàlgia perquè el que fèiem no ho he practicat mai més amb cap dona normal; amb ningú sense pagar, em refereixo —va dir en Howard en un to de veu gens convincent, però que demanava complicitat.

—És clar, són aspectes clarament diferents —va dir en Vlad—. Una cosa és esbravar-se de qualsevol manera al Mefisto’s, per posar un exemple, i l’altra, compartir el sexe amb una o, anant més lluny, amb unes quantes dones, però decents.

—Veieu com jo tenia raó: tornar a antigues històries no serveix de gaire res —va dir la Marta, contenta de poder recuperar la seva argumentació inicial—. És maco recordar velles experiències, sobretot si t’han ajudat a refinar-te en els plaers de la vida; ara bé, no té sentit esperar que amb un antic amant les coses tornaran a ser com abans, perquè quan ho recordes sempre ho idealitzes. Un ex, un que hagi madurat bé, com a molt et pot servir per a una nit. Després, adéu-siau. Ep, i no parlo per mi, eh?

—Si suqueu més pa, vaig a buscar una altra ampolla de vi —va dir en Vlad, que es va aixecar espolsant-se els pantalons.

Quan estaven enfeinats, va sonar el timbre. En Vlad va anar a la porta i va tornar amb un sobre. Es va asseure i, mirant-lo de totes bandes, va dir:

—Era un missatger: l’envia en Richter.

Era una cinta de vídeo.

La va posar sobre el televisor. Mentre menjaven i bevien, tot alabant el gust d’en Richter pel que fa als productes que consumia, de tant en tant a algun dels quatre se li escapava una ullada cap a aquell objecte que descansava al fons de la saleta.

Mentre la Marta revisava la nevera buscant unes postres que corresponguessin a l’àpat que acabaven de fer —acabava de palpar un codony, que havia rebutjat per madur—, va arribar en Fèlix. Duia un ull de vellut, un esparadrap en una galta i una mà mal embenada —amb taques de sang. Estava deprimit: la mascota que havia comprat, el gat d’Angora dissecat, havia acabat desencadenant una cruenta baralla i els problemes, que s’havien mantingut latents entre els components del grup musical, havien aflorat amb una virulència inusitada. Al baixista l’havien hagut d’ingressar a l’hospital, i el pronòstic reservat deia que mai més no podria tocar cap instrument de corda. Els altres, que també s’havien infligit seriosos danys corporals, havien decidit plegar. Cadascú continuaria pel seu compte.

—S’ha acabat el funk! A la merda, el funk i la puta mare que el va parir! —va cridar en Fèlix, que es va arrencar l’esparadrap i el va llençar a terra.

Quan en Howard va intentar reorganitzar la reunió per estudiar cada punt del dia, els altres no van mostrar gens d’interès per seguir-lo. Van preferir continuar bevent i parlant: el pes de la visió de la cinta de vídeo havia esdevingut massa important i pel cap de cada veí rondava una sensació de por. Ningú no estava disposat a esbrinar si en Richter els amenaçava.

Van preferir fer veure que no els havia enviat res.

Se’n van anar del soterrani de matinada. Hauria semblat que sortien d’una festa si la Carla, espantada, no hagués dit que havia tornat a sentir la veu d’un nen.