TORNADA

No feia vent.

Va arribar a davant d’una merceria i es va aturar en sec en veure la persiana abaixada. A la porta hi havia un paper: «En venda per qüestions personals». Necessitava comprar fil, i es va adonar que la botiga que hi havia més a la vora estava al final de l’avinguda. Li va fer mandra agafar l’autobús, i va anar a la fleca.

—Hola!

—Vaja, quant de temps! —va dir la Carla.

—Què vols dir? —va preguntar la Vonda.

—No, res… Només que…

—Què tens? Estàs enfadada.

—Jo?

—I tant! Escolta: si estàs de mala llet, ja tornaré un altre moment.

—No, no te’n vagis.

—Mira, he estat uns dies fora perquè ho necessitava.

—Em podies haver avisat. L’altre dia vaig haver d’anar sola a la reunió de veïns.

—Va venir, en Richter?

—No.

—Cabró.

—No vam decidir res. En Richter ens va enviar una cinta de vídeo.

—Carai, que modern! I què hi havia?

—No la vam mirar.

—O sigui, que…

—Tot continua igual.

La Vonda es va aclarir la veu per dir:

—Saps per què he estat fora?

—Digue-m’ho, sisplau.

—Te’n recordes del dia que plovia?

—Quan? Abans que nevés?

—Sí, després de la ventada.

—Quina, la de després de la calamarsada?

—Exactament.

—Què vas fer?

—T’ho diré sense embuts. Escolta: tens un parell de barres decantades.

La Carla les va arrenglerar. I, sense girar-se, va dir en un fil de veu:

—Has trobat un pis pel teu compte.

—Què?

—Que t’has buscat un altre pis. Un per viure-hi sola, o potser amb…

—No, res d’això.

—Segur? —es va girar de cop.

—És clar que no.

—Digue-m’ho als ulls, digue-ho mirant-me. Ai! Dec estar plena de farina.

—M’agrades de tota manera. Ara, arrebossada, encara més.

—Deixa’t de conyes i explica’t.

—Abans de res, admeto que tens raó: que he estat buscant. He trobat un nou local per a la botiga d’antiguitats. És al centre i no és gaire car. És espaiós i no hi haurem de fer gaires reformes; a més, podrem viure al pis de dalt. Ja veuràs que t’agradarà: té una cuina menjador a l’americana, tres habitacions, un vestidor d’aquells que a tu t’encanten i una galeria que dóna a un parc. A més, Carla, estigues tranquil·la; no t’hauràs de preocupar per la feina, perquè m’he informat i sé que és un barri que té moltes fleques.

—No hi ha res més?

—Bé, també he de confessar que he fet una altra cosa, una que no sé si me n’he de penedir o alegrar —va dir en to misteriós.

—Quina? —va dir l’altra, temorosa de la resposta.

—Carla, la vida és plena de sorpreses. Quan et penses que no ho faràs mai, de sobte resulta que…

—Vinga, vés al gra.

—Et pots creure que, al final, m’he tirat l’Sverrinsson?

—Vaaaja… O sigui, que és veritat el que diuen —la Carla es va posar la mà al front.

—Suposo que sí, i mira, desenganyem-nos, ho té tot com sempre m’ho havia imaginat. És curiós: en alguns aspectes, les intuïcions que tens des de petita es confirmen quan ets gran. La vida, Carla, és una ruleta que de vegades toca i que…

—Que la vida què?

—Res. Va passar a casa, a la botiga. Suposo que era inevitable, perquè l’Sverrinsson es va acostar pel carrer vestit com a mi m’agrada. Mai no he amagat que quan porta l’uniforme perdo el nord. I què vols? Em vaig deixar anar. He de reconèixer que em vaig sentir plena; m’omplia tant el meu atreviment que vaig ser incapaç de dir res.

—Així, també és cert el que diuen de l’Sverrinsson?

—Ni tot és veritat, ni tot és mentida, però això no té importància. Saps? Un cop vam haver acabat, encara li vaig vendre una sucrera d’imitació: la vaig fer passar per bona, del modernisme tardà. Mira, Carla, d’aquí a poc segur que serem fora, i qui recordarà res?

La Carla va alçar el cap, desafiant-la.

—No és tan fàcil oblidar. Mentre eres fora he pensat molt. T’he imaginat lluny, tant que… Ja em coneixes: em posa malalta haver d’improvisar.

—No t’hi capfiquis. Continuarem juntes, i és possible que mai més res no torni a ser igual, o que allà on anem no trobem la mateixa satisfacció que hem tingut a la casa. Tot és possible: potser l’encertarem i estarem en un lloc interessant. Llavors, llavors l’experiència viscuda al barri encara serà més important, perquè no recordarem ni amb nostàlgia ni amb enyorança, sinó que el record serà una pedra preciosa, tant com les maragdes que el jueu guillat i ploraner incrustava a les arracades del seu amor impossible.

—Ja en saps, quan vols, de fer-me ballar l’aigua als ulls! —va fer la Carla amb un punt d’humitat als ulls.

—Hi haurem d’anar, per saber-ho. Hem de marxar per descobrir què ens espera a totes dues.

—Ho hem de fer. Però, i tu? I ell?

—Ja em coneixes… Però, durant una vida, només hi pot haver un Sverrinsson. A veure, com t’ho diria… L’Sverrinsson és una carn cuita en un brou de molts anys i el que ha passat no es pot repetir. Me l’he begut tan de pressa que ja l’he oblidat. De totes maneres…

—Haver-los tastat, la carn i el brou, vull dir, i tot aquest impressionant embolic. M’imagino que això desperta la gana… No?

—Qui sap! Ens hem d’arriscar —i la Vonda es va quedar a l’expectativa.

La Carla va passar la mà amb un punt de desmai per sobre el taulell per espolsar unes engrunes.

—D’acord…

—D’acord, què? —va preguntar la Vonda alçant una cella.

—Que tens raó: continuarem juntes i mai més no ens retraurem res.

En l’expressió de la Vonda es va restituir l’habitual harmonia.

—A quina hora arribaràs a casa? —va preguntar la Vonda.

—Avui tinc una mica de feina —va dir la Carla tocant-se amb lleugeresa el llavi inferior—. He de fer neteja i incinerar uns quants xuixos: no tenen gaire sortida —va dir amb ironia—. No sé què passa darrerament al barri; sembla que la gent hagi perdut el delit per menjar dolç. Posa-hi cap a les onze.

—T’esperaré per sopar i t’explicaré amb més calma o, si no estàs cansada, t’escenificaré sense estalviar-te cap detall el que vaig fer i el que vaig descobrir després de treure l’uniforme a l’Sverrinsson.