HARMONIA

La Carla va arrenglerar unes barres, va sortir del taulell i, decantant el cap, va mirar els prestatges des de lluny. Li agradava l’ordre. Es va obrir la porta i van entrar la Marta i en Ramon. En Ramon va anar a asseure’s a la taula on hi havia l’Stanley copiant receptes de cuina d’un llibre.

—Avui vindré més tard a recollir-lo —va dir la Marta.

—Tranquil·la, els dissabtes no tanquem fins tard —va fer la Carla, abans de dir—: Sembla que en Ramon s’està recuperant; avui fa bona cara.

—No sé què dir-te… He decidit portar-te’l perquè tinc ganes d’arreglar i airejar la casa. La feina a l’editorial em deixa rendida, però, tot i això, quan arriba el cap de setmana em vénen ganes de fer feines vulgars. Em vesteixo de qualsevol manera per passar-me hores esterrejant i fent-me un tip de suar i treure la pols. Estic farta de treballar amb intel·lectuals. No saps com m’arriben a carregar, per això hi ha estones que necessito embrutir-me.

—A mi això no em passa. Amb la Vonda vam llogar una dona de fer feines. És una d’aquestes morisques que viuen a l’antic edifici de correus.

La Marta va mirar en Ramon, que reia d’algun acudit de l’Stanley, i va dir:

—Ningú no sap què li va passar; em pensava que tenia una depressió, però els metges ho han descartat.

—Ell va dient que no el toques.

—És veritat, no me n’amago, i m’és igual que expliqui intimitats. Si no el toco, és perquè s’ho ha buscat. Ja faig prou aguantant-lo. Si no canvia d’actitud, no em fa gràcia ni tocar-lo ni que em toqui. El continuo estimant, però mantinc una distància prudencial. He fet un esforç per descobrir què li passa, però no hi posa res de la seva part, està reclòs en una mena de cripta impenetrable; «reclòs en una cripta»… D’on ho he tret, això? De la merda que cada dia em fan empassar els intel·lectuals? Segur… Només espero que un bon dia, de cop, es curi i torni a ser el Ramon d’abans. En fi… —Va consultar el rellotge—. Bé, me n’he d’anar, encara he de passar pel súper per comprar lleixiu i fregalls.

Abans que la Marta hagués agafat la porta, la Carla la va aturar dient:

—Escolta, això de la cripta, ho he trobat una frase encertada, a mi m’ha agradat.

La Marta va fer un somriure de resignació i se’n va anar. La Carla va tornar darrere el taulell; una barra s’havia decantat.

—Posa’ns un còctel, Carla. En Howard m’ha dit que n’has après a fer i que els fas molt bons —va dir l’Stanley.

—No sé si t’agradarà, tu ets un expert en cocteleria —va dir la Carla.

—Què fas? —va preguntar en Ramon a l’Stanley.

—Intento sortir del pou.

—Jo no.

—Busco receptes per renovar la cuina del restaurant. El cuiner que tinc té ofici, però li falta inventiva. Aquest llibre és bo, me l’ha recomanat en Maties. Mira, demà provarem de fer aquesta amanida de xirimoies. No sé per què, però les xirimoies em fan pensar en quan era petit, encara que poc en menjàvem. Menjàvem molts codonys, això sí. A la plaça del carrer quaranta-quatre hi havia uns quants codonyers i els dies de sol hi anàvem amb l’àvia i ens quedàvem asseguts, esperant que els codonys caiguessin. Després els recollíem i anàvem cap a casa. L’olor dels codonys és una de les que tinc més presents de la infantesa. Capricis de la memòria.

—Deu ser això —va dir en Ramon.

La Carla els va portar els còctels.

—Exquisit! —van dir tots dos al mateix temps.

—Gràcies —va fer ella estarrufant-se.

Es va obrir la porta i va entrar un home gran, ben vestit i amb una abundosa cabellera blanca.

—Hola! Busco un tal Howard. M’han dit que potser el trobaria aquí —i va mirar cap a la taula.

—No hi és, fa dies que no ve —va dir la Carla.

—Vaja, quin contratemps —va dir l’home amb cara de preocupació.

—Si li vol deixar algun encàrrec, jo visc a la mateixa escala.

—Ja li he deixat una nota a casa… Miri, em dic Abraham Zarc i…

—Zarc? —van dir alhora en Ramon i l’Stanley.

—Sí, Abraham Zarc, que els sona?

En Ramon i l’Stanley van moure el cap sense dir ni que sí ni que no.

—Sóc descendent d’una nissaga jueva que va viure en aquest barri. Visc a l’estranger, però la distància no m’ha impedit assabentar-me que la casa on vivien els meus antecessors està amenaçada d’enderrocament. Per això he vingut. La llàstima és que me n’he d’anar demà. I es veu que aquest Howard és qui té el llibre on s’explica la història de la família. Tinc la intenció de comprar-lo costi el que costi.

—Jo em pensava que la història d’en Zarc era mentida. Per cert, ja sap com li deien, a en Zarc? —va dir l’Stanley aclucant els ulls amb murrieria.

—Sí, el Cabrit; però no es preocupin, perquè en la tradició hebrea no és el mateix un cabrit que un cabró: tenen simbologies distintes.

—És clar… —va murmurar en Ramon.

—Els fa res que m’esperi una estona amb vostès?

—No, segui, segui… —va dir l’Stanley.

—A nosaltres ens han explicat que el Zarc del barri tenia una ombra, un tal, un tal… Com es deia aquell que sempre anava darrere seu?

—Margalis —va dir la Carla.

—Això ha passat sempre —va dir l’Abraham.

—Què vol dir? —va preguntar en Ramon.

—Els Zarc tenim una personalitat poderosa, una espècie de magnetisme que fa que ens convertim en indispensables per a alguna gent. A mi també em passa.

—El què, què és el que li passa? —va dir la Carla.

—Que també en tinc una, d’ombra. Per això no puc allunyar-me gaires dies d’on visc. És inevitable: quan un Zarc desapareix, la seva ombra acaba malament. N’hi ha hagut que s’han suïcidat. Els Zarc no som lliures, perquè sempre hem de tenir cura de la nostra ombra.

—Quina creu! —va dir l’Stanley.

—En altres èpoques era diferent. Hi havia una altra mentalitat i molt poca consideració. No existien els drets humans dels jueus magnètics ni tampoc els de les seves ombres —va fer l’Abraham en to nostàlgic.

Els altres tres van quedar en silenci; la Carla el va trencar:

—L’ombra nostra, en Margalis, va anar a morir al sol, a la plaça —va dir amb veu fluixa, com si no s’ho acabés de creure.

—Un final lluminós, i perdonin-me la broma —va fer l’Abraham.

L’Stanley va tancar el llibre i, amb una mirada interrogadora, va dir:

—Escolti, Abraham, vostè que sembla un home entenimentat, què ens podria dir d’un jueu del barri que, segons s’explica, havia de fer unes arracades per a una morisca, però no hi havia manera que les acabés perquè, encara que costi de creure, de tant plorar no veia el que feia.

—N’he sentit a parlar. Han de tenir en compte, però, que jo visc a fora. De totes maneres, si plorava, no era un Zarc. Els Zarc no plorem; són les nostres ombres que ploren i somiquen.

—Carai! —va fer en Ramon.

La Carla, que s’estava eixugant les mans amb el davantal, es va quedar quieta.

—Un moment, un moment —va dir l’Stanley—: si vostè no tornés a casa seva i es quedés aquí, n’acabaria tenint una altra, d’ombra?

—Això és indiscutible.

—Carai! —va repetir en Ramon.

—No sé per què, però tot plegat em fa venir esgarrifances… —va dir la Carla.

—És llei de vida —va dir l’Abraham—, i per què dèieu que plorava tant aquell altre jueu?

—Per culpa de la morisca. Es veu que la seva bellesa l’impressionava tant que no podia evitar plorar. Hi ha dones que ja ho tenen, això.

—Jo no n’he conegut mai cap —va fer en Ramon amb un fil de veu.

—Voleu un altre còctel? —va preguntar la Carla.

—Sí; pago una ronda —va dir l’Stanley.

—Molt agraït, però no em puc quedar més estona —es va disculpar l’Abraham, consultant el rellotge—. He de fer uns encàrrecs i demà me’n vaig a primera hora. —Es va aixecar i, després de donar una targeta a la Carla, amb la intenció que la fes arribar a en Howard, es va acomiadar. Encara no havia tancat la porta que l’Stanley, en Ramon i la Carla van córrer a mirar a fora.

L’home anava carrer avall, i a tots tres els va semblar que, efectivament, l’Abraham Zarc no tenia ombra.