CLAUSTROFÒBIA

Si m’hagués volgut amagar, no hauria trobat un lloc millor.

Però no és un refugi el que busco, sinó sortir al sol. El sol d’aquí és diferent. Me n’arriba el relleix; abans de caure, n’he vist l’esplendor. Quan estava al nord vaig gaudir-ne, i també el vaig patir. Hi tornaré mai, al nord? Hi aniria si pogués sortir?

Quan vaig marxar del barri, estava enlluernat. En Richter va contribuir a fer que me n’anés, em va il·lusionar. No ho he interpretat mai com una fugida. També és cert que, sense l’Elena, em vaig veure obligat a crear-me un món imaginari i fabricar un destí llunyà. Ara hi sóc, lluny. Tant, que per més que m’hi esforci no la puc recordar com voldria. M’enclaustra, aquesta impotència.

He decidit ampliar els objectius. Curiosament la infermera s’ha avingut a subministrar-me drogues de les altres. És honesta: cada vegada que me’n porta, agafa els diners justos de l’armilla. Amb aquestes drogues, que no sé com es diuen perquè no les puc veure, però les aprecio per l’efecte que em fan, passo els dies més distret. Abans em sentia un reclús en la pitjor de les presons, una on per res del món ningú no obre la finestra.

A estones estic bé, però l’efecte del visitant blau del sèrum barrejat amb el de les noves drogues m’espanta una mica. Potser són masses visitants per un sol cos, potser la infermera desitja que el cap em rebenti abans de robar-me els diners de l’armilla. Si és així, va llesta: fa hores, o dies, que ja no busco mapes a les parets, que he tornat a sentir-me parts del cos. No ho he confessat, perquè no em refio de ningú. Tots són enemics. La monja ha tornat. Què li he fet, jo? Per què em martiritza?

La novetat és que sovint tinc la sensació de governar l’activitat frenètica dels somnis, però no vull quedar-me adormit per sempre. Per fi els neguits del pensament s’han transformat en ordres efectives, el corrent flueix. Sento el sexe. Estic traçant un pla. Quan sigui prou valent, quan estigui segur de les parts del cos que se’m revifen, em pagaré una puta. La infermera no es podrà negar a fer la transacció. No hi ha d’haver conflicte moral entre subministrar drogues o putes. Per ella només és important mantenir la finestra tancada. N’he d’estar segur, però, que he entrat a la convalescència; m’agrada estar drogat perquè, tal com esperava, s’ha obert una porta, una eixida que em llassa i alhora m’ajuda a oblidar l’Elena.

M’imagino cares noves, i un dia, quan el braç m’obeeixi, fumaré. I les dones que he vingut a buscar tan lluny seran una, una que no té nom sinó cos, el cos de les dones anònimes, la carn disposada a l’aparador del silenci, un mostrari sense preguntes ni records. Bestieses? No ho sé… Tomaré a tenir-les altra vegada.

Vaig marxar perquè volia tenir records abans de morir. Em feia basarda pensar que el dia més inesperat, enfonsat en l’agonia, m’hauria de penedir de no haver conegut prou coses. Em feia por desaparèixer i que… Això ho he explicat a la monja. Ella no em fa cas, va a la seva, no escolta, no fa res més que abocar-me el rosari a la boca. Hi ha dies que la mataria, perquè se li oblida amb la creu a dins i fins que no estossego… Pobra, busca un sentit a l’existència, un sentit que només trobarà si em moro davant seu. Quan tingui forces la drogaré, estudiaré el sistema i procuraré deixar-la sense res, perduda entre la teranyina del rosari i la visió d’un ressuscitat Em fa llàstima, perquè no s’adona que m’estic recuperant i continua resant com si vetllés un moribund.

M’he desprès de l’Elena, ja no la necessito per sobreviure. He d’anar amb compte: aquesta eufòria em pot portar a terrenys empantanats; Vlad, tingues cautela. La cautela és indispensable si vull pujar sense ensurts els graons de l’escala, i hi estic disposat: pas a pas, guanyar territori, pujar. Per una banda, he de controlar l’excitació i, per l’altra, m’he d’acomodar en l’alleugeriment; en la bonança. La bonança pot amagar un parany espantós. La guerra que m’ha atrapat continua sent llarga i estranya, plena d’entrebancs. He d’utilitzar els jocs que m’han mantingut viu —les jugades mestres d’en Tarasch i de l’Alekhin— i, a estones, despert. La força que vaig descobrint l’he d’acumular i guardar-la amagada, no he de ser ambiciós. Tinc plena consciència que estic sol, que ningú no m’ajudarà i que només sortiré d’aquí si m’ho proposo seriosament. Mentrestant, continuaré fent-los pena, deixaré que practiquin amb mi totes les aberrants formes de la caritat que la seva deteriorada imaginació sigui capaç de concebre.