VENDAVAL

La tramuntana no parava. Alguns deien que allò no passava des que eren petits, en què una fortíssima ventada havia vinclat els codonyers de la plaça. Els arbres no s’havien refet, i quan un parell de veïns van ensopegar amb les branques més baixes i es van buidar un ull cadascun, els van tallar i la promesa de l’ajuntament de plantar-ne de nous es va oblidar.

A l’Sverrinsson la tramuntana l’excitava. Es va aixecar i va obrir l’armari, es va vestir amb l’antic i gastat uniforme de carter i va sortir. El vent feia arrecerar els vianants, que caminaven arran de les parets amb la cara envermellida i els ulls plorosos. A l’Sverrinsson li costava avançar amb el seu aire característic. Va caminar per diversos carrers, va passar per les voreres de darrere del vell edifici de correus, on les morisques batallaven per mantenir viva la flama d’uns focs que feien servir per cuinar. Va anar a la balconada i va seguir amunt, cap a l’església. Es va resguardar a l’entrada d’obra vista i es va adonar que no tenia clar on anava, que l’instint l’havia dut a recórrer la ruta de quan treballava a correus. Es va posar la mà a l’entrecuix amb la vana intenció d’apaivagar el dolor que hi sentia. Es va girar perquè la porta de l’església s’obria: va veure que en sortia una vella. La va seguir amb la mirada: fent passos petits es va endinsar a la plaça. Va estar a punt d’anar-li al darrere per ajudar-la a travessar la ventada i els furiosos remolins de sorra i fulles, però va veure que el ferotge enrenou no la immutava i ni tan sols la feia tremolar. La figura petita i d’aparent indefensió era ferma com una roca.

Quan la vella va desaparèixer, l’Sverrinsson estava paralitzat per un dolor insuportable. No trobava cap sortida: l’udol del vent i la creixent excitació li impedien pensar; on podia anar? Incapaç de resoldre la pregunta, va fer un pas endavant i es va endinsar al cor de la ventada. Li costava avançar, li entrava sorra als ulls i, malgrat que intentava imitar la vella, cada metre guanyat se li convertia en una gesta. Va buscar l’empara de les parets per anar avall, i quan havia aconseguit arribar a la meitat del carrer trenta-nou, va sentir una força que se l’enduia. Va tancar els ulls i es va deixar portar per una sensació de derrota.

—No ho he pogut evitar —va dir la Vonda.

—Què? —va fer l’Sverrinsson, adonant-se que estava dins la botiga de l’antiquari.

—Quan t’he vist amb l’uniforme, m’he sentit indefensa.

—L’uniforme? —va dir ell—. És vell, està mig esparracat.

—A mi m’encanta.

—Em va estret.

—Ja ho veig —va dir ella, davant-li la mirada a l’entrecuix.

—Em fa mal —va dir l’Sverrinsson, amb veu de nen.

—Si vols afluixar-te el cinturó, per mi no te n’estiguis —va fer la Vonda, agafant-lo de la mà i estirant-lo cap a dins—. Seu, home. Escolta, és veritat el que diuen de tu?

—Hi ha coses que… No sé què has sentit, tu.

—La gent, la gent sempre murmura.

—Què vols que t’expliqui? —va dir, i va afegir ràpidament—: Puc? —acostant-se la mà a l’entrecuix.

—Sí.

L’Sverrinsson es va fer enrere i, amb expressió de dolor, es va encavalcar el membre cap a l’esquerra.

—Estàs més bé, ara?

—Una mica més.

—Què va passar amb aquella dona que no rebia cap carta?

—Era estrangera.

—I?

—I què?

—Diuen que en vas abusar.

—Això és… —va callar i va descobrir que l’antiquària desitjava que la història fos certa, i va continuar—: Deia que això és veritat, però en el meu descàrrec t’he d’aclarir que no va ser un abús il·legal.

—No t’entenc.

—Ja m’ho temia… A veure, com t’ho diria?… Potser sí que em vaig passar una mica —va dir l’Sverrinsson gesticulant, i per calmar-se va agafar una sucrera d’estil modernista, que s’anava passant d’una mà a l’altra—. Tot va anar com va anar… I és veritat que em vaig quedar una setmana a viure a casa seva. Això és normal, no? —va interrogar la Vonda esperant una mirada de confirmació—. Bé, mentrestant també li vaig buidar la nevera i, com que m’agradava, em vaig posar la roba del seu marit mort. Sent mort, poc que li devien importar ni la roba ni el vi. El vi me’l vaig acabar tot. Ella era gairebé abstèmia… I què més? Potser també vaig, vaig… Vaig pixar alguna vegada fora de la tassa del vàter; res… I, això sí —va dir demanant clemència—, me’n vaig anar enduent-me una cosa seva.

—La dignitat.

—No: la Visa Master, la d’or.

La Vonda el va mirar, seriosa.

—I no vau, no vau… —Li va agafar la sucrera i la va tornar a posar sobre una taula renaixentista.

—Una vegada, que jo me’n recordi, però ella es va adormir. Era una mica freda; per això jo menjava i bevia tant. Puc?

—Altra vegada? —va fer ella assentint.

—Sí —i l’Sverrinsson, obrint les cames, es va col·locar el membre a la dreta.

—Saps què em passa? —va dir la Vonda.

—No, no m’ho puc ni imaginar.

—Que tot aquest moviment pendular em comença a fer efecte. Sverrinsson, per què et vas afaitar les patilles?

—Per higiene, es veu que uns paràsits van…

—Para, para, això no cal que m’ho expliquis.

—Em pots donar un got d’aigua?

La Vonda va anar caminant com una samaritana cap al fons de la botiga. L’Sverrinsson va aprofitar la seva absència per aixecar-se i intentar trobar un acomodament definitiu per al membre. Es va tornar a asseure. La Vonda va portar una safata amb un got d’aigua, que va deixar damunt una taula.

—Beu.

L’Sverrinsson va fer un glop que feia pena, es va eixugar la boca amb la màniga i es va quedar immòbil. La Vonda va encendre un cigarret i va expulsar el fum amb energia. Va dir:

—He hagut de caminar eixarrancada.

—Què t’ha passat? Tens la daixonses, la daixonses ben xopa —va dir ell, assenyalant-la amb timidesa.

—Exactament, però no és això el que em preocupa, perquè la tramuntana eixuga de pressa.

—És veritat, tothom ho diu.

—Mira, hi ha una cosa que fa temps que volia fer. Gairebé ho havia descartat, però avui t’has posat l’uniforme. Ja veus, en la vida, no se sap mai… —va fer la Vonda apartant la sucrera; es va inclinar i li va començar a descordar la bragueta; un cop alliberat el membre de l’excarter, el va sospesar amb admiració i va afegir—: Escolta, durant una estona no diguis ni em preguntis res, que no et podré contestar.

Pel cap de l’Sverrinsson es va anar desencadenant una tempesta enmig de la qual, com una ombra amenaçadora, veia caminar la vella de l’església.

De sobte, el vent va cessar, els vidres van deixar de vibrar i una pluja intensa va esbandir el carrer.