OMBRA

La Marta va entrar a la fleca; darrere seu en Ramon, que, esmunyint-se, es va asseure arran dels prestatges dels llibres. A la taula hi havia l’Stanley, que fullejava una revista de cuina. Es van mirar i en Ramon el va saludar amb un lleu cop de cap.

La Marta es va decantar una mica sobre el taulell i va dir a la Carla:

—Deixo en Ramon, el passaré a buscar a les set. Encara no està gaire fi, i com més va més em costa treure’l de casa.

L’Stanley va alçar els ulls i va mirar com la Marta se n’anava. Va deixar la revista i es va quedar amb la mirada clavada a la porta.

—Voleu prendre alguna cosa? —va preguntar la Carla.

—Què? —va fer l’Stanley.

—Que si voleu alguna cosa.

—Posa’m una cervesa. I tu, Ramon, què vols?

—M’és igual, el mateix que tu.

—Avui fa una merda de vent, és d’aquell glaçat. Deu haver nevat a muntanya —va dir l’Stanley.

—Aquí s’està bé —va dir en Ramon.

—Stanley, saps què m’han dit? Que han vist l’Elena pel barri. Que torneu a estar junts? —va preguntar la Carla servint les cerveses.

—Amb l’Elena? I ara.

—Ja m’ho pensava.

—Per què?

—Per res, per res.

—No sé si em ve de gust —va dir en Ramon amb expressió d’absència.

—El què?

—La cervesa.

—Demana el que vulguis, que convido —va dir l’Stanley, i va continuar—: Fa dies que vinc a llegir i no trobo res de bo. Com que només obro el restaurant el cap de setmana, no sé què fer del temps. Potser hauria d’haver viatjat. Sabeu? Una vegada vaig estar a punt de fer-ho.

—Tu? I on volies anar, tu? —va fer en Ramon amb escepticisme.

—Havia pensat anar fins a, a… Saps que no me’n recordo, però em sembla que era lluny, perquè…

—És igual, no hi donis més voltes. Eh que no hi has anat? Doncs sabent-ho ja n’hi ha prou.

—Tan malament va el negoci? —va preguntar la Carla.

—He llogat un cuiner nou, però últimament a l’avinguda passa poca gent. Deu ser per les obres. Tot és ple de bastides, brutícia i paletes plens de merda que no conviden a aturar-se.

—Què et va passar amb l’Elena? —va preguntar en Ramon.

La Carla, sorpresa per una pregunto tan directa, es va quedar a l’expectativa.

—Vaig tenir una mala ratxa. Primer l’Elena em va deixar i es va endur les receptes i després se’m va morir l’àvia.

—L’àvia… Tenir una àvia et devia fer molt de favor.

—Però semblava que tu i l’Elena ho portàveu molt bé, no? —va fer la Carla, aparellant uns llonguets.

—Ho semblava, però no feia per mi.

—Per què? —va dir en Ramon.

—Em vaig equivocar amb ella, i no em fa res dir-ho. L’Elena era massa… Massa espavilada, o vés a saber què…

—Espavilada…

—Potser si haguéssiu tingut fills… De vegades això ajuda —va dir la Carla.

—Fills.

—Fa de mal dir. Llavors teníem tanta feina que no vaig tenir temps de pensar-ho.

—Això no es pensa: es fa i prou. I vosaltres, Ramon? —va preguntar la Carla.

—Nosaltres?

—No en voleu tenir?

—No ho sé. A més, jo estic molt aixafat i fa temps que la Marta no em toca.

—Potser és que no t’hi dediques gaire —va dir la Carla.

—Veus, Carla, ara que tinc temps per pensar, amb prou feines tinc feina. A més, ella ja no hi és —va dir l’Stanley—. Com pot ser? No hi ha manera de recordar on carai volia anar de viatge.

—Deixa-ho córrer, t’he dit. Poc en trauràs res de saber-ho —va insistir en Ramon.

—Stanley, tu sorties amb la Glòria, no? Recordo que us havia vist junts al ball moltes vegades: fèieu bona parella. L’altre dia va passar per aquí. Tot i que continua pintant-se, ha perdut una mica, no? —va dir la Carla.

—Perdut potser és poc —va dir en Ramon—. El temps i les dones fan mala parella, i no ho dic per tu, Carla, que com més va…, doncs, que com més va més daixonses…

—Gràcies.

—La Glòria en té dos, de fills —va dir l’Stanley, mentre encenia un cigarret—. A ella sí que l’han tocat a fons.

—Psé… Encara es fa, el ball? —va preguntar en Ramon.

—No, l’associació de veïns ens ho vam haver de deixar. L’edifici no era nostre i el va comprar un de fora —va dir l’Stanley.

—Diuen que voleu salvar la font —va dir la Carla, mentre distribuïa uns panets—. Això està bé. Si necessiteu firmes…

—No sé com està aquest tema; fa temps que participo poc en l’associació. Quan van batejar la balconada, no vaig ni venir —va dir l’Stanley.

—Ho sabeu que per la inauguració, en comptes del regidor de Cultura, ens van encolomar un bidell de l’ajuntament?

—Quina poca formalitat!

—Jo no me’n vaig poder estar i ahir, com que havia d’anar al centre a fer uns encàrrecs, el vaig anar a veure i li vaig dir que era un pocavergonya —va dir la Carla—. Si no fos que sóc pacifista, li hauria escopit a la cara.

—És el mínim. I què et va contestar?

—Va arronsar les espatlles i em va dir que ell només és un manat que obeeix sense gens d’ànsia i que a més, gràcies a aquests encàrrecs, es fa un sobresou. Després es va embolicar explicant-me no sé què de la seva família i d’una parenta paralítica. Me’n vaig anar deixant-lo per inútil. Ja ho veieu, sembla que no som només nosaltres que estem tan malament.

—Jo sí que hi era el dia de la inauguració —va dir en Ramon—. Aquell dia estava animat i vaig estar amb la Marta fins que… —En Ramon va acotar el cap.

—Fins que què? —va dir l’Stanley.

—Va desaparèixer. Algú, potser mossèn Ros, em va ajudar a tornar a casa. No, no, va ser en Richter.

—Aquell cabró.

—Què t’ha fet? —va preguntar la Carla.

—L’Elena.

—L’Elena i en Richter? No m’ho puc creure —va dir la Carla.

Es va obrir la porta de cop i, empès per una alenada de garbí, va entrar en Howard.

—Bones tardes! No heu pas vist en Maties?

—No, no ha vingut.

—A la impremta no hi és —en Howard es va asseure i va deixar el maletí a terra—. El busco perquè he fet una troballa impressionant. Posa’m un whisky, Carla. Mireu, com que he agafat uns dies d’excedència, em distrec investigant, i sabeu què m’han explicat?

—No.

—Una història que no havia sentit mai: la de l’ombra que va morir al sol.

—Quina bestiesa! —va dir la Carla mentre li posava el whisky.

—No és pas la història de les arracades? —va dir en Ramon.

—M’ho ha dit en Samuel, el de la tintoreria. Bé, més que dir-m’ho, m’ha ensenyat el llibre on està escrita. Un fabulós manuscrit que li he comprat per quatre duros. És tan antic que feina tindré a datar-lo.

—I s’ha de fer, això? —va dir en Ramon.

—El què? —va preguntar en Howard.

—Datar-lo.

—Sempre és convenient fer-ho, és un pas que ajuda a verificar el passat.

—El passat de la gent, sobretot d’alguns en concret, m’importa un rave —va dir en Ramon.

—Doncs a mi, de vegades m’agrada recordar-lo. Amb l’Elena, vam passar una bona època abans que el desgraciat d’en Richter se n’enfigués —va fer l’Stanley.

—A veure, deixeu-l’hi explicar —va dir la Carla.

En Howard va fer un trago llarg i va començar:

—En Margalis era un jueu que…

—Vaja, la història d’un jueu. Segur que no té res a veure amb allò de les arracades?

—Deixeu-lo explicar —va insistir la Carla.

—Deia que en Margalis era un jueu fascinat per una altra persona, per un altre jueu, un tal Zarc, que el coneixien com el Cabrit.

—Cabrits i cabrons: d’això en corren masses en aquest barri —va dir l’Stanley.

—Escolteu. —En Howard va remenar el whisky—: en Zarc tenia molta personalitat perquè havia estat escriba, i també tenia una botiga d’importació d’estores. El més important no és que fossin jueus, sinó la relació que es va establir entre ells dos. En Margalis feia tot el que feia en Zarc. Si en Zarc passejava, en Margalis també; si en Zarc es casava, l’altre també; i a còpia d’imitar-lo es va convertir en la seva ombra. On anava en Zarc anava en Margalis; sempre, però, amb una actitud de prudència, seguint-lo, escoltant-lo i donant-li la raó si mai s’esqueia. Fins aquí, direu que no hi ha res d’original en aquesta història. Això, ho hem vist moltes vegades. Però un bon dia, en Zarc va desaparèixer. —Va fer un trago per mantenir la tensió del relat—. Ningú no sap on va anar; al llibre no s’especifica. La pèrdua de la referència va provocar una transformació aterridora en en Margalis. Perquè ens entenguem: us imagineu que l’ombra d’un arbre, de cop i volta, perdés l’arbre? Doncs aquest és el fet, perquè en Margalis, sense en Zarc, es va començar a perdre. Havent desaparegut en Zarc, fins i tot la seva vida conjugal i la relació amb els fills van passar a ser assumptes menors. —En Howard va fer un silenci, els altres el miraven amb expectació—. De mica en mica en Margalis es va enfosquir i es va transformar en allò que havia estat la seva pròpia il·lusió. Convertit en un errabund que maldava per ser l’ombra que donés sentit a la seva existència, en Margalis era més i més conscient de qui era: algú que sense en Zarc mereixia morir. Per això va triar un dia com avui, un de llum forta, i es va plantar al mig de la plaça. Allà, indefens sense cap lloc on aferrar-se, el sol el va matar. Es va fondre i a terra només hi va quedar una taca llefiscosa que semblava un canelobre. Eh? Què us sembla?

—És curiós, em fa gràcia que algú es pugui dir Margalis —va dir l’Stanley.

—No sé si ho he acabat d’entendre —va dir en Ramon.

—A mi m’ha agradat —va afirmar la Carla.

—Sabeu què penso? Fa temps que em volta pel cap fer una recopilació de les llegendes d’aquest barri, trobo que…

—De què servirà? —va dir en Ramon.

—Deia que trobo que potser servirà a les properes generacions, perquè quedi un testimoni.

—Poc que n’hi hauran, de properes generacions —va sentenciar en Ramon.

—Tampoc s’ha de ser tan pessimista —va dir l’Stanley—. La Glòria té dos fills.

Va entrar en Maties.

—L’estava buscant! —va exclamar en Howard.

—Això m’han dit.

—Diu que, fa temps —va fer l’Stanley—, al barri hi havia un imbècil que era l’ombra d’un jueu. Ep!, d’un jueu que no era el de les arracades.

Tots menys en Howard van riure.