MALENCONIA

Fa temps que no he anat al barri. Quan hi vivia, gairebé no me’n movia. M’agradava sortir els dies de tramuntana. El carrer trenta-quatre hi estava encarat, i el vent, quan esbandia la cruïlla del Doctor Sinclair, hi provocava remolins amb la brossa que els veïns havíem llençat sense malícia. A la cruïlla hi havia la parada de fruita d’en Daniel. La fruita d’en Daniel! Quants sabors perduts! La hi portaven d’uns hivernades dels afores de la ciutat. Deien que el barri, en una època llunyana, havia estat ben situat, que hi havia hagut moltes botigues de diversos gremis i artesans. El temps, però, havia jugat a la contra i, amb l’expansió de la ciutat cap al sud, el barri s’havia convertit en una illa perifèrica. Que era perifèric i no suburbial, els veïns ho teníem clar, perquè estava connectat amb el centre per l’avinguda Robert.

No vaig saber per què es deia Robert fins poc abans d’abandonar el barri. Quan m’ho van dir, vaig riure molt. M’agradaria recordar per què vaig riure tant.

Les casualitats de la vida i l’objectiu que em vaig encomanar m’han convertit en un nòmada. He voltat molt, però no he trobat enlloc cap avinguda que no tingui cognom. A l’entrada de l’avinguda hi havia el restaurant on anava a menjar els dies de tramuntana. La tramuntana ens excitava, als veïns; bé, a tots no: n’hi havia que preferien el mestral. El mestral bufava als carrers de ponent; s’hi solien aturar parelles que no tenien res a fer, i des de la talaia de la balconada, observaven esllanguides com el crepuscle enfonsava la ciutat en unes majestuoses tenebres. Alguna vegada, sobretot quan no tenia parella fixa, també hi havia anat a badar. Allà em van explicar la primera llegenda urbana, una que provenia de l’època en què al barri hi havia instal·lades botigues de gremis i d’artesans: un jueu que mercadejava amb pedres precioses es va enamorar d’una dona misteriosa que li havia encarregat unes arracades. El jueu estava tan commogut per la bellesa de la dona que, mentre feia les arracades, una pena incontenible li derivava cap a un plor enutjós i l’abundància de llàgrimes li impedia treballar. Deien també que la dona sortia esllanguida i xopa de la botiga quan hi anava a veure com estaven les arracades.

Les llegendes urbanes! Tant de temps sense recordar-les, tantes coses viscudes lluny d’on es fabricaven, del barri i del carrer empedrat que pujava fins a l’església de mossèn Ros. L’església estava orientada a llevant, i a la plaça, hi jugava la poca mainada del barri. Els crits i les rialles dels nens eren un fons sonor que es perdia a l’embocadura del carrer trenta-set amb el soroll de la maquinària de la impremta. A la impremta feien fulls volants, esqueles i pasquins. Era molt vella i funcionava manualment. On deu haver anat a parar tot això? Si tornés al barri, què hi trobaria? Em fa por pensar-ho. No, no m’agrada tornar als llocs; prefereixo evitar mirar enrere. La vida m’ha ensenyat que el passat és traïdor i que, si t’hi recrees, t’acaba atrapant amb malalties complicades de superar.

La tramuntana d’ara, és com la d’abans? Diuen que els vents no canvien, però no hi estic d’acord. Massa vegades he comprovat que això no és veritat. El cel de tramuntana retallava el perfil de les cases, i les que estaven a punt de caure, sobretot les d’arran de la balconada, semblaven vaixells ancorats en un port fantasma. En una hi vivia la mestra. Pobra Mercè: no podia anar a l’escola perquè, des que s’havia esllavissat un terraplè, passava el dia apuntalant la casa. Al final va perdre la feina. Què se’n deu haver fet, de la Mercè? Deu ser morta: era gran, i l’edat no perdona; cada vegada li era més difícil córrer dins de la casa per falcar les parets. A més, tenia reuma per culpa de la humitat que li arribava de la riera. A la riera una vegada hi van pescar un peix que, segons deien, havia fugit de la botiga d’animals. Tothom es va riure del dependent, que jurava per la seva mare que no se li havia escapat quan rentava un aquari. La gent no té compassió; i és que també es reien dels bessons del carrer trenta-set. Jo no ho feia perquè ho trobava cruel, però la gent, ja se sap… I no era mala gent, la del veïnat. Era com tothom i n’hi havia de tota mena; alguns eren emigrants —allà hi havia una extensa colònia d’estrangers, i gairebé tots malvivien a l’antic edifici de correus. Quan van tancar correus, l’edifici va quedar abandonat i de mica en mica els forasters s’hi van anar ubicant. El barri… Sovint, quan no tenia gaire feina, m’acostava a la fleca a xerrar amb una colla que mai no en tenia, de feina. La flequera era una dona inquieta; també servia begudes i entrepans. Havia instal·lat unes prestatgeries amb llibres i revistes al costat del taulell, i malgrat que pocs clients aprofitaven aquell innovador servei, era agradable anar-hi. Allà, hi vaig llegir algun llibre durant les tardes de xafogor. I ara per què ho recordo, això?