CANONADES

Feia tres dies que uns quants carrers estaven sense gas ciutat i en l’expressió dels veïns es començava a dibuixar la preocupació. La Vonda estava dreta darrere el vidre de l’aparador de la botiga d’antiguitats quan, entre la gent, va veure acostar-se l’Sverrinsson. Li va semblar que l’home no tenia cap destinació prefixada, i quan va veure que es desviava i passava per la vorera de la botiga, es va acostar a la porta de l’entrada, va sortir i es va quedar recolzada a la paret amb els braços plegats.

La mica de gregal que bufava li va fer moure lleugerament la faldilla. L’Sverrinsson anava a poc a poc. Quan va ser a uns metres d’ella, la va mirar; ella li va aguantar la mirada i va somriure. Ell va continuar carrer amunt. La Vonda el va contemplar fins que va desaparèixer en una cantonada. Va tornar a dins. Es va asseure i va encendre un cigarret.

Havia sentit moltes coses de l’Sverrinsson. El coneixia des de petita i no creia el que s’explicava d’ell. Deien que quan treballava de carter l’havien expedientat i l’havien suspès de sou i feina perquè havia abusat d’una dona que feia temps que no rebia cap carta; la gent no es posava d’acord sobre la naturalesa de l’abús. Uns deien que havia estat de caire sexual; uns altres, tortura psicològica, malversació de fons i, fins i tot, dilapidació de patrimoni familiar. L’Sverrinsson li agradava, sempre li havia agradat. Es deia que la seva activitat en el món de la delinqüència havia començat quan van tancar l’edifici de correus i ell, decidit a canviar de vida, havia deixat de ser funcionari. Havia intentat muntar una franquícia del crim organitzat. Deien, també, que no se n’havia sortit perquè no tenia prou talla moral per dur a terme una empresa tan ambiciosa. El fet era que a la Vonda això no li importava, però no podia evitar recordar-ho quan el veia.

Hi havia hagut una època que ella mateixa s’escrivia les cartes només per veure’l entrar. Vestit d’uniforme, el trobava molt atractiu. El seu físic salvatge —les patilles tremendament punxegudes— enfundat en l’uniforme li mostrava una naturalesa explosiva, una fúria que havia de desfermar una aventurera —les gotes de suor al front; les onades pastoses de la seva suor. Li mirava les mans humides i fortes, i flairava les empremtes dels sobres. La Vonda, a banda d’aquests jocs clandestins i de les mirades insinuadores, mai no havia fet cap pas més enllà de la frontera que delimitava la relació entre funcionari i clienta.

Un altre cigarret, amb les espaiades pipades que anaven consumint el temps i el convertien en una muntanyeta de cendra al mig del cendrer, la van dur molt lluny. Al moment indetectable de la vida en què la presa d’una decisió anodina canvia el destí de les persones: quan ella va decidir pujar al cotxe d’en Conrad. Havien estat ballant i després ell la va convidar a casa seva. Va pujar al cotxe sense cap idea concreta. Era un divendres qualsevol i no tenia ganes de retirar. Si no hagués pujat al cotxe, no s’hi hauria casat. No van fer l’amor aquell vespre: en Conrad havia begut massa i no va trigar a trobar-se malament. Però van començar a sortir junts i, sense adonar-se’n, la companyia d’en Conrad se li va fer tan familiar que la va considerar indispensable.

Va trobar lògic casar-s’hi. Casar-se, com tot el que havia fet, era una qüestió de lògica. L’error el va descobrir dues setmanes més tard, quan un capvespre que havia anat sola a la balconada hi va veure passar l’Sverrinsson —magnífic, uniformat i caminant d’aquella manera que ell tenia. La visió li va fer qüestionar la recent relació amb en Conrad. Va veure que l’home, a banda de ser honrat, treballador i incapaç de fer mal a ningú, no li provocava cap emoció digna de ser ressaltada. Va passar una llarga estona mirant al lluny, cap a les llumetes que parpellejaven en un principi de nit humida i calitjosa.

Fins al cap de tres anys no va dir a en Conrad el que havia sentit aquell dia. Es van separar a poc a poc, i un abril se’n va anar a viure sola. Més endavant, es va ajuntar amb la seva millor amiga, la Carla —ordenada, equilibrada i amb una fidelitat tan sòlida com una calaixera de les darreries del segle dinou—, i van anar a viure al pis de l’escala d’en Richter.

Hauria estat diferent la seva vida si hagués pujat al cotxe de l’Sverrinsson? No en tenia cap garantia. Hauria d’haver fet cas de la Carla i treure’s el carnet de conduir, i anar amb el seu, de cotxe. Va apagar el cigarret desfent la muntanyeta de cendra. Si finalment s’havien de mudar del barri, no tornaria a veure mai més l’Sverrinsson. Les coses que estaven amenaçades per un «mai més» la incomodaven. Potser un dia el faria entrar a la botiga, s’arromangaria i el posseiria damunt d’una taula vetusta per endur-se algun record d’ell, d’allò que havia representat en els seus somnis.

L’Sverrinsson li agradava, però potser no prou per trencar un desig insatisfet, una quimera que, un cop anul·lada, deixaria de ser una excitant i vella intriga. En el fons esperava que el que es deia d’ell fos veritat: la imatge de veure’s refregant-se amb un criminal en un vernís antic la va fer riure.

La porta es va obrir de cop i va aparèixer la Lorda, la dependenta de la botiga d’ultramarins del costat.

—Vonda! Vonda, ja està! —va dir, excitada.

—Què? Què és el que està?

—Han tornat a donar el gas! Ja era hora, fa tres dies que mengem entrepans, a casa.

I va marxar.