OCELLS

L’Elena va cremar les receptes de cuina. Les notes manuscrites havien estat la cosa més important de la seva vida. Feia dies que estava convençuda de la idea de marxar: necessitava desprendre’s del que la lligava al barri. Per això havia portat el periquito a la botiga, però com que en Glen no se l’havia volgut quedar, l’havia deixat anar a la Balconada de Mestral en un gest que simbolitzava la llibertat que desitjava disfrutar. L’ocell s’havia alçat en un vol maldestre i, desorientat, havia anat pujant amunt, amunt! El color blau de les plomes s’havia confós amb el del cel i, de cop, l’ombra lleugera d’un altre ocell, un de més gran, més veloç i més lliure, l’havia caçat i se l’havia endut. Unes quantes plomes balancejades pel mestral havien baixat majestuoses fins a la riera. Mirava com el bloc es consumia. Tot i que les cobertes de plàstic desprenien una fortor una mica desagradable, se sentia renovada amb la incineració.

Estava nua, agenollada, i es va encarar al mirall del costat del sofà, que li va tornar la imatge del cos cobert d’onades grogues i roges amb lleugers perfils blaus. Es va aixecar i es va vestir. En Vlad no trigaria a arribar. Primer, se’n volia acomiadar despullada, oferint-li a peu de porta una sorpresa que mai no oblidaria. De seguida va considerar que, malgrat la bona relació, no mereixia un gest tan espectacular i definitiu.

Aquella tarda l’havia trobat a la terrassa del cafè i, quan l’havia convidat, no li havia donat cap pista del que pensava fer i dir a la nit. Era la primera i l’última vegada que el duia a casa seva. Abans, sempre s’havien trobat al pis d’ell, a l’escala d’en Richter. En Richter no era al cafè i en Vlad jugava a escacs sota la seriosa mirada d’en Maties. Va admetre que havia estat amb en Richter amb qui primer havia tingut les fantasies adúlteres; però li havia agradat més en Vlad. Era més manejable.

Els mascles i el barri… Va somriure recordant l’Stanley, i el va compadir: havia estat víctima de la nostàlgia i, endut per una pobresa d’esperit immensa, havia acabat arreplegant la Glòria —la crida d’un passat mediocre, la carn malmesa de la utopia— per no continuar vivint sol al restaurant.

El restaurant s’havia convertit en un enderroc quan ella l’havia deixat, i, un cop morta l’àvia, en un cementiri gastronòmic. A l’àvia va estar a punt de fer-la empassegar un parell de vegades perquè no s’aixequés mai més, però no ho va consumar perquè va sospitar que li ho hauria agraït. Esperava que la cuina es convertís en la seva condemna. L’havia odiat, i no se’n penedia perquè l’odi no havia estat intens. De fet, el vespre que la vella la va arraconar al costat de la nevera i li va dir puta!, li va despertar un estrany respecte. Tot era molt lluny, ara.

L’Elena es va servir una copa. L’estremiment de la fusta al foc se li va encomanar. Va fer un glop pausat i llarg i va acostar-se a la finestra. A fora, els llums blaus d’una ambulància il·luminaven amb intermitències unes figures estàtiques als balcons mentre s’enduien una vella estirada en una llitera. Va tornar a la xemeneia. Va mirar el rellotge; li quedaven cinc minuts. Va decidir gastar-ne un parell recordant la vida al barri. El primer dia bufava tramuntana i quan va baixar de l’autobús va quedar meravellada per la llum. L’Elena provenia d’un suburbi on la pol·lució era la característica més destacada del paisatge, una barriada envoltada de solars plens de desmunts i d’edificis emmalaltits per l’abús de materials d’ínfima qualitat i on la gent era trista i estava acostumada a patir tota mena de calamitats —legions de subordinats a la sordidesa.

La sensació de llibertat de l’arribada no la va tornar a disfrutar mai més, perquè el vent que li havia descobert atractives percepcions no trigaria a convertir-se en un martiri. Li va semblar que si les cases on havia viscut —el restaurant, sobretot— haguessin estat més resguardades, la vida hauria estat diferent. Perquè al barri els vents s’enduien a tothom cap als deliris més vulgars.

Va encendre un cigarret i va tornar a emplenar la copa. Se n’anava a les vuit del matí, sola i sense equipatge. Ja tenia decidit que, com que no podia pujar despullada a l’autobús, la roba que es posés la cremaria més endavant. L’entusiasmava cremar-ho tot. Al cap de tres minuts, arribaria en Vlad: seria el darrer tronc que tiraria al foc. «Combustió», va dir mirant el cigarret, i va anar a la cuina a remenar el sopar. Quan va sonar el timbre, estava llesta.

No havia preparat cap de les receptes magistrals que li havien donat fama, sinó un menú convencional i equilibrat, sense cap requisit: tal com imaginava que havia de ser el futur. En Vlad va menjar amb gana i, seguint el dictat de la pobresa del seu paladar, va alabar el menjar com si estigués en un restaurant de cinc forquilles. Li va fer pena, però no es va entendrir. En Vlad era un exponent del caràcter insignificant del barri, s’impregnava de les emanacions d’una atmosfera saturada de banalitat que ella, malauradament, no va detectar en traslladar-s’hi —només tenia un vestit i a la bossa hi portava el bloc, una barra de desodorant i una muda de roba interior; petiteses que la lligaven amb els miasmes del passat.

Havent sopat, a l’hora del cafè, l’Elena va comunicar a en Vlad que mai més no tornaria a ser seva. Ell es va pensar que ho deia de broma. Li ho va repetir durant el conyac, i quan fumava un cigarret va semblar que ho entenia. Llavors, la seva mirada es va desenfocar i l’Elena va considerar que no tenia dret a abusar de la combustió. Fins i tot, advertint que s’escarransia desconcertat, va intentar recompondre-li l’ànim dient que el món era molt gran, ple de dones d’estil i físic variats, i que viatgés i es desintoxiqués de l’atmosfera del barri.

Més enllà dels carrers que semblaven numerats per una ment desequilibrada, hi havia d’haver un lloc per a cadascun d’ells dos, un espai que ella volia fer-se seu. En Vlad va intentar resituar-se i va implorar una revisió del que l’Elena havia decidit. Va parlar, però sense nervi; només li sortia un discurs entretallat i sense matisos. L’Elena tenia ganes d’anar a dormir, però va pensar que no passaria res si el deixava quedar una estona més. Va desparar la taula i li va oferir un plat amb ametlles, avellanes i cacauets, que en Vlad va mirar en silenci. Al final, va triar: un cacauet que es va ficar a la boca amb poc entusiasme.

L’Elena va aprofitar l’estat formòlic d’en Vlad per expressar en veu alta el que només havia pensat. Li va dir que, quan s’observava al mirall, hi veia una dona més gran del que el seu estat psicològic li indicava, i que agafaria una carretera per la qual la fèrria moral de la vida li havia impedit transitar. En to serè i sincer, va dir que sabia que aquest vial no era segur, però que temia que, d’un dia per l’altre, el mirall li mostrés una persona jove revestida d’una carcassa envellida. Llavors ja no tindria sentit marxar: el barri l’hauria esclavitzat. En Vlad va ser incapaç de seguir-li el raonament i ella, quan el va acompanyar a la porta, li va buidar el plat de fruita seca a la butxaca.

—Pel camí —va dir-li fluix l’Elena amb actitud de samaritana.

El va empènyer una mica i va tancar la porta.