ANIMALS

En Maties va entrar a la botiga i va avançar uns passos abans de quedar aturat a davant de la gàbia dels macacos. Se’ls va mirar seriós i va cridar:

—Damià! Damià, on t’has ficat?

Els macacos es van acostar als barrots i li van escopir. En Maties es va fer enrere i es va estintolar al taulell mentre s’eixugava la cara.

—Cony d’animals!, i després diuen que els homes venim de les mones.

En Damià va sortir de darrere d’uns prestatges.

—Hola, Maties… M’havia quedat adormit al costat del terrari. No sé què em passa: últimament, m’adormo donant menjar a les iguanes.

—Deu ser el temps.

—Deu ser-ho.

—Et porto el llibre. Ja et vaig dir que l’aconseguiria —i l’hi va donar.

En Damià el va fullejar.

—Gràcies, m’ha salvat la vida.

—I tant! En aquest llibre trobaràs una gran varietat de tècniques de taxidèrmia, des de les egípcies fins a les més modernes; a més, hi ha unes il·lustracions tan detallades que fan posar els pèls de punta.

—És una sort que l’hagi trobat Fa dies que buscava a Internet i allà…

—Allò és un calaix de sastre.

—Sí.

Es va sentir el sorollet de les campanes tubulars de la porta. Va entrar en Fèlix, que va donar un cop a la gàbia dels macacos, i els va fer saltar, espantats.

—Bona tarda —va fer en Fèlix.

—Com va, això? Ja has pres una decisió? —va preguntar-li en Damià.

—Encara no —va dir en Fèlix.

El dependent se’l va mirar, encuriosit.

—Que no portes l’imperdible, avui? —va preguntar assenyalant-se la galta.

—No, s’ha rovellat.

—Els imperdibles es rovellen quan es té falta de ferro als ossos —va sentenciar en Maties, seriós.

—Vaja… Doncs, tu mateix, Fèlix, si vols donar un cop d’ull —va dir en Damià, i, mentre en Fèlix s’endinsava per les fileres de gàbies de la botiga, es va adreçar a en Maties—: Busca una mascota per al grup; es veu que s’ha posat de moda que els grups tinguin mascota i li han encarregat que en trobi una.

—Sembla complicat, això —va dir en Maties.

En Damià va continuar mirant el llibre.

—Mira —va dir en Maties—, em sembla que és a la plana cent que s’explica la tècnica més revolucionària. La va desenvolupar Said Ben Iajhid, un mossàrab convers. Era un doctor de la cort de Pèrsia del mil tres-cents i va aconseguir aplicar la taxidèrmia als éssers vius. És sorprenent, però es diu que va tenir força èxit quan va emplenar la cort d’animals mig vius i alhora mig momificats, per dir-ho d’una manera entenedora. Demostrar que la frontera entre els éssers vius i els morts era molt feble li va donar un gran prestigi, tot i que, un cop mort, van deixar el seu cadàver en un descampat perquè, tal com deia Zaratustra, els voltors se’l mengessin religiosament. Cap, cap ni un dels seus deixebles no va seguir la seva escola. Paradoxes de la història.

—Això és molt interessant.

—Ho podries fer sortir a la tesi.

—I tant!

—Fa una xafogor estranya avui, no tens res per beure?

—Una cervesa?

En Damià va treure dues cerveses d’una nevera i van començar a beure. En Fèlix havia acabat el recorregut per la botiga i s’havia assegut en una cadira arran de la porta d’entrada. La llum de fora el convertia en una silueta.

—Ahir, a la impremta, em va venir a veure l’associació de veïns —va dir en Maties.

—Tota?

—No, el president. Diu que volen salvar la font de la plaça.

—Aquella merda de font?

—Sí. Jo els vaig tornar a dir que és millor que no busquin més senyals d’identitat pel barri, que aquesta zona no té res per conservar. S’avorreixen i han de fer activitats que donin sentit a l’existència de l’associació: temps perdut. Que perdien el temps, ja es va veure quan van inventar la llegenda de l’assassí impotent. Es pensaven que si el barri tenia història, a la llarga, vindrien turistes. No n’hem vist mai cap a part d’aquell japonès que es va deixar caure per aquí per equivocació, i d’això fa una eternitat. Què vols que hi vinguin a fer, aquí?

—A més, el barri ja en té d’altres, de llegendes, no? I són històries ben boniques, com allò que s’explica del pati.

—Quin pati?

—El pati interior que hi ha al carrer trenta-sis. He sentit a dir que s’hi han vist fantasmes.

—Fantasmes? No em facis riure; allà l’únic fantasma que hi corre és en Richter, aquest sí que…

—Què vol que li digui?, només fa tres anys que sóc aquí, i la gent m’explica coses. A veure, no em negarà que la llegenda de les arracades té un bon fonament històric. Suposo que la coneix. És la d’una morisca que estava molt bona i que feia el salt a l’home darrere d’un retaule. I també hi havia un gat capat que no recordo què carai hi feia…

—Aquesta la vaig inventar jo.

En Damià va arquejar els braços posant-se les mans a la cintura.

—No m’ho puc creure. Hi ha qui diu que està documentada.

—No l’escoltis, la gent; és molt fàcil documentar. No et pots imaginar com em va costar fer els gravats de les miniatures per justificar la capada del gat de l’hebreu. M’hi vaig cremar els ulls. Treballava amb tan poca llum que al final em vaig haver de posar ulleres bifocals. T’ho repeteixo: fes-me cas i no facis cas de res ni de ningú.

—Si vostè ho diu.

—I tant!

—Així, aquest llibre, podria ser tot mentida?

—Podria, podria… Del que es tracta és que tu sàpigues destriar el gra de la palla.

—Com? Expliqui-m’ho, perquè em costa comprendre les dites rurals.

—Vull dir que primer has de saber escollir i després, manipular allò que és veritat; més ben dit, allò que et serveix per defensar la teva, de veritat, la que exposaràs algun dia en la tesi.

—O sigui que…

—Exactament. La veritat només està en l’argumentació, en allò que, per més estrany que sigui, té tots els elements indispensables de la versemblança. Segons l’època, la versemblança és diferent. La gent és diferent.

—Carai, això em dóna moltes possibilitats.

—Totes. Només has de saber triar amb cura i conèixer a qui t’adreces quan exposis la tesi. Si ho fas així, tot et vindrà que ni fet d’encàrrec.

—És clar, els llibres, no perquè siguin antics…

—No.

—Què he de fer? —va preguntar en Fèlix, abans de continuar—: Tinc quaranta-tres anys i encara sóc punk.

—Què diu? —va fer en Maties, girant-se cap a la porta.

—Que és punk.

—Ah!

—Com més va, més desemparat em trobo. Abans, érem pocs, però teníem els nostres llocs, els nostres bars, molta barra i, també, la música. Fèiem pinya… Una tribu urbana, deien que érem. Un colló de mico, érem! Ens van explicar que allò era més que música, que era una manera de viure, i jo m’ho vaig empassar. M’ho vaig creure tant que encara em dura. Ahir, quan vaig descobrir que l’imperdible estava rovellat, em va caure el món a sobre. Si com a mínim no hagués perdut els cabells; però, què faria?, on aniria, ara, amb una cresta verda? Em vaig equivocar. Quan ets jove, estàs tan indefens que et deixes arrossegar pel que fan els altres i no tens prou cap per triar i encertar… Perquè, si m’hagués fet Àngel de l’Infern quan era hora, tot hauria sigut diferent. Ara tindria una moto impressionant, centenars de carreteres per córrer i, sobretot, no estaria sol, perquè duria una tia tatuada i musculosa falcada al seient del darrere que me la mamaria en qualsevol cuneta… És una llàstima. De jove, quan veus que t’has equivocat, pots rectificar, però si quan ho veus ets gran, ja no pots recular, i per què? Per què? Perquè és massa tard… Hòstia! Hòstia, quin mal! Per què no ho he sabut veure? Per què el temps ha de passar tan de pressa? —Cada vegada alçava més el to de veu—. Em sento cansat i desanimat. Allò que abans servia per anar a la contra, ara és fum! Fum? Tinc els pulmons tan podrits que he hagut de deixar el tabac i els porros. A més, les drogues, que me’n fotia fins al cul, m’avorreixen… —Es va rascar l’entrecuix amb expressió de capteniment—. Potser el whisky… Sí, el whisky és l’únic que em passa una mica bé. Tampoc no és que em penedeixi de res, però, per alguna raó que no m’explico, l’imperdible rovellat m’ha fet tocar de peus a terra. Hòstia, ha sigut com si el parquet de la botiga s’hagués esbardellat. Ja té collons, la cosa! Aquest matí, n’he anat a comprar un altre, i la dependenta, que era molt jove, m’ha mirat d’una manera que m’ha fet sentir vell. Abans em feia gràcia ser un marginat, ara m’arraconen. «Resistiré!», he pensat; però veient les mans de nena embolicant l’imperdible… M’ha costat un ou aguantar-me les ganes d’aixafar-les i, al final, he quedat clavat com un subnormal i he vist tota la meva vida en un segon. Estava penjat arran d’un precipici. Cony, exagero, exagero, però és igual! —Es va donar un vigorós cop de puny a la cama que va provocar una forta vibració amb la ferralla que duia a sobre. Els macacos van fer un salt i, tremolant, es van agafar als barrots de la gàbia—. El resultat és que, després de tant de temps, estic en una botiga de bèsties per buscar una mascota per a uns desgraciats que fan música a-bo-mi-na-ble. Toquen funk, els fills de puta! Quin fàstic! El soroll de les cadenes que em pengen, que m’agradaven tant com els galons dels militars, ara em fa sentir impotent… Què he de fer? Els de la tribu que renegaven del cuiro i de les xinxetes i es casaven, els acusava de traïdors i escopia sobre la seva memòria, i de mica en mica vaig anar perdent els amics. M’agradaria tornar-los a veure i que prenguéssim alguna cosa junts. I no m’importaria anar on fos i escoltar qualsevol merda de música si estiguéssim junts. —Es va passar la mà pel front—. Em podré salvar, jo? Quina bestiesa, quina mena d’angoixa que m’atrapa… Perquè si sóc punk, si sóc on… —Es va aixecar i es va encaminar cap al taulell; a mig camí, va colpejar la gàbia dels macacos, que, esverats, van recular i es van abraçar al fons—. He de ser conseqüent. He viscut, he sigut punk i amb els atributs d’un punk he de morir; no tinc cap alternativa. Miraré com la vida continua transformant-se, continuaré vivint sol i sentiré que el pas del temps només serveix per recordar. Per recordar una època sense futur, en què només tenia sentit el que era immediat, com calar foc als contenidors, quan tant li fotia follar com pixar i vomitaves a gust a la primera fila dels concerts, fotent-te cops de pit contra qualsevol imbècil, i acabaves tan torrat que feina tenies a trobar-te el cap. —Es va posar a riure d’una manera compulsiva i el rostre li va adquirir un rictus d’ultratomba que va esglaiar en Maties i en Damià. I va sentenciar—: El futur, com diu la cançó, és l’espetec d’un collons d’ampolla trencada a l’asfalt, un somni merdós! —Es va encarar a en Maties i a en Damià i, com si acabés de prendre la decisió més important de la seva vida, va treure d’una bosseta de vellut l’imperdible nou i amb rapidesa se’l va clavar a la galta.

—I de mascota, què hi posarem? —va preguntar en Damià, encara impressionat.

En Fèlix es tocava l’imperdible amb posat d’indiferència.

—Tria tu, decideix tu —va fer amb desgana.

—Potser em consideraràs un atrevit, però estic gairebé segur que tinc el que et convé. A veure què et sembla la meva proposta.

—Digues.

—Compra-me-la morta.

—Què?

En Damià es va girar i de dalt d’un piló de caixes va agafar un gat dissecat que va posar damunt del taulell.

—És d’Angora —va dir amb satisfacció, i va obrir els braços com si acabés de fer un joc de mans.

—Els d’Angora són difícils de trobar en aquest estat —va dir en Maties, admirat.

—Té els ulls blaus —va dir en Fèlix.

—De vidre, d’un vidre que li dóna una expressió que l’animal no havia tingut mai —va recalcar en Damià.

—Una mirada intemporal, transcendent —va fer en Maties—. El posat d’aquesta bèstia ens parla de les coses immutables, d’allò que perviu malgrat les modes i les èpoques que als humans ens fan ballar el cap i ens converteixen en éssers volubles i covards o, altrament dit, simples incoherents. —En Maties se’ls va mirar, fent cara d’haver-se agradat fent el discurs.

—Doncs, embolica-me’l —va fer en Fèlix, resolutiu.

Quan en Fèlix va ser fora, els macacos van començar a sacsejar la gàbia i a fer una remor gutural cada vegada més aguda, com si, des de les profunditats de la seva migrada intel·ligència, s’estiguessin lamentant de no poder pujar un esglaó en l’escala evolutiva dels éssers vius.

La llum del carrer es va anar apagant i la botiga, coberta d’ombres, va quedar sumida en l’espès silenci que projectaven un munt d’animals que, en la més desesperant de les solituds, es miraven esporuguits a través dels barrots de les gàbies. Al fons, en Maties i en Damià, atrapats pels seus pensaments, no s’atrevien a moure’s.